12. Les ideologies lingüístiques al Japó

This post is also available in: English

Makiko Fukuda
Universitat Autònoma de Barcelona, UAB


El mite del monolingüisme

El monolingüisme del Japó ha estat ben arrelat a la societat japonesa durant molts segles, i avui dia encara es conserva explícitament o implícitament. L’any 1986, el primer ministre del Japó d’aleshores, Yasuhiro Nakasone, va afirmar públicament que «el Japó és un país monoètnic i, per tant, no existeixen les minories». Aquestes paraules van ser polèmiques i les entitats que defensen els ainus (els indígenes del Japó) van protestar furiosament contra el primer ministre. Posteriorment, els polítics que veuen el Japó com un país monocultural, monolingüe i monoètnic van repetir arguments semblants, com si no existís diversitat lingüística al Japó. Aquesta perspectiva se sosté per la forta creença que el problema lingüístic del Japó no es polititza, per bé que en aquesta darrera dècada se n’ha posat en dubte la versemblança.

Els tres conceptes fonamentals: ‘kokugo, nihongo i bokokugo’

Aquesta visió tradicional de monolingüisme, podem observar-la en diversos aspectes. En primer lloc, ens centrem en les diferents tractaments de la llengua japonesa: ‘kokugo, nihongo i bokokugo’. El terme ‘kokugo’, que literalment significa “la llengua de l’Estat” ―sovint es tradueix com a “llengua nacional”― va néixer quan es va establir l’estat nació modern del Japó al final del segle XIX i ha funcionat com a sinònim de la llengua japonesa fins avui dia. Per la seva banda, ‘nihongo’ sol emprar-se per a referir-se al japonès com a segona llengua per als estrangers en el sentit més aviat neutre, malgrat que el concepte es va originar en el marc històric de la política colonial del Japó a Taiwan i Corea durant l’època de la Segona Guerra Mundial. Aquest terme es va plantejar per a conservar el caràcter simbòlic nacional i la santedat del ‘kokugo’, ja que aplicar la mateixa idea de ‘kokugo’ als colonitzats es va considerar inadequat.

El terme ‘kokugo’ es refereix al japonès com a assignatura escolar. L’’Enciclopèdia de l’estudi sobre l’ensenyament del kokugo’ de l’Institut Nacional de Recerca Lingüística defineix l’ensenyament de ‘kokugo’ suposant que tots els japonesos tenen el japonès com la seva llengua materna. Hi trobem un altre concepte clau: ‘llengua materna’. Per a aquest terme, se solen fer servir dues traduccions ‘bogo’ i ‘bokokugo’ indistintament sense que es tinguin gaire clares. El fet que el ‘Diccionari de Kokugo d’Iwanami’ defineix ‘bogo’ com a sinònim de ‘bokokugo’ confirma la confusió entre aquests dos termes. L’ús del terme ‘bogo’, que significa “llengua materna”, no és gaire habitual al Japó, així doncs, rarament té presència en els diccionaris com a entrada. De l’altra banda, ‘bokokugo’, que literalment significa ‘la llengua del país d’origen’, és molt més familiar per als japonesos. Aquest terme axiomatitza la coherència entre l’estat, el poble i la llengua.

D’aquesta manera, la llengua japonesa gaudeix de l’estatus d’única llengua del país, la qual cosa es pot comprovar pel fet que no s’empra el concepte de ‘llengua oficial’ al Japó. Tampoc no hi ha cap disposició legal sobre la llengua japonesa que declari el seu estatus de llengua oficial, excepte l’article 74 de la llei ‘Saibansho hô’  sobre l’administració de justícia, el qual disposa que  en els tribunals de justícia s’ha d’emprar el japonès.

Els ‘Kikokushijo’: reflex de la ideologia del Japó

Un exemple que reflecteix ben clarament la ideologia que predomina al Japó que iguala nacionalitat i llengua dels japonesos és el tractament dels nens anomenats ‘kikokushijos’. ‘Kikoku’ significa ‘retornar al seu país’, mentre que ‘shijo’ significa ‘nens’. Són els nens japonesos que han nascut i/o viscut a l’estranger per motius laborals dels seus pares i que han retornat al Japó. Depenent dels factors com ara el país on vivien, la modalitat d’escola, les relacions interpersonals que mantenien, etc., aquests nens van tenir diferents experiències a cada país i el seu nivell de competència lingüística també pot variar. Tanmateix,  es dóna per descomptat que aquests nens són competents en la llengua estrangera —que se suposa l’anglès—, i els seus companys de l’escola de Japó típicament els demanen: ‘digues alguna cosa en anglès’. Aquest fenomen il·lustra el fet que la imatge d’una persona bilingüe al Japó sovint s’equipara a un/a japonès/a competent en anglès. A més a més, aquests nens també se suposa que tenen un nivell bastant inferior de japonès, cosa que provoca que es percebin com a “japonesos estranys”, “mig japonesos”, i fins i tot ‘gaijin’ (“estrangers”). Això significa que tenir un nivell estàndard d’aquesta llengua serveix com a criteri que determina “ésser un japonès”.

Aquests nens han tingut molta repercussió ja que, fins fa unes dècades, viure a l’estranger no era gaire habitual al Japó, i el retorn dels nens japonesos amb l’experiència d’haver viscut a l’estranger es considerava una amenaça. La societat japonesa en lloc d’acceptar l’heterogeneïtat, obliga els ‘kikokushijo’ a renunciar a tot allò que han adquirit a l’estranger inclòs el coneixement de la llengua estrangera perquè és incompatible amb la societat japonesa i els exigeix que s’hi readaptin. Aquesta actitud poc generosa envers l’heterogeneïtat prové de ‘Nihonjinron’ (teoria sobre la identitat japonesa), una ideologia que valora l’homogeneïtat i la singularitat del Japó. Tal com ho expressa un refrany japonès, “’Deru kui wa utareru’” (“Al clau que sobresurt, se li dóna un cop de martell”); hom difícilment pot destacar-se amb un comportament “diferent” perquè això trenca l’harmonia i l’homogeneïtat. Per tant, els ‘kikokushijo’ sovint prefereixen assimilar-se a la societat japonesa més que no pas mantenir la seva capacitat en altres idiomes a fi de defensar-se ells mateixos, ja que ser bilingüe o poliglot no és compatible amb la preferència de la uniformitat de la societat japonesa. Malgrat això, als anys vuitanta, quan el Govern japonès comença a emprar sovint el concepte d’’internacionalització’, la perspectiva negativa envers els ‘kikokushijo’ va deixar de ser predominant i aquests nens van convertir-se d’una minoria discriminada en símbol d’internacionalització i fins i tot en objecte d’admiració.

‘Hyôjungo, kyôtsûgo i hôgen’

Enorme respecte a l’homogeneïtat de la societat japonesa també s’observa en la llengua japonesa en sí. Al segle XIX, amb la caiguda del shogunat Tokugawa, es va iniciar la modernització del Japó, la qual cosa va fer sorgir un nou govern. Per formar un estat-nació modern prou fort en condicions de competir amb els altres països, calia unificar el poble. La unificació de la llengua va ser-ne una mesura, ja que fins aleshores, la diversitat lingüística del Japó va ser enorme: el país estava dividit en dos-cents cinquanta-sis ‘Han’ (dominis governats per un senyor feudal que tributava al govern central), entre els quals no hi ha gaire contacte i es parlaven varietats tan diferents que era impossible comunicar-se entre persones procedents de diferents ‘Han’. A més a més, la diferència segons la classe social també va contribuir a aquesta diversitat lingüística.

Per a assolir ‘una llengua homogènia’, la varietat parlada a la zona alta de Tòquio es va triar com a estàndard (‘hyōjungo’). La llengua estàndard també es diu ‘llengua comuna’ (‘kyôtsûgo’), que es va començar a utilitzar l’any 1951 a les normes d’orientació d’ensenyament escolar en contraposició als dialectes regionals pel fet que l’estàndard s’entén a tot el Japó.

Per la seva banda, es va assignar a les altres varietats regionals l’estatus de dialecte (‘hōgen’), es van començar a considerar “dolentes” i a ser corregides o excloses. A Okinawa, per exemple, les illes al sud del Japó, es va adoptar fins i tot un sistema de càstig anomenat ‘Hōgen-fuda’ (l’etiqueta de dialecte). Les varietats regionals es consideraven simplement com a ‘accent’ del japonès estàndard i no solien ser escrites. Podem comprovar aquest tractament de varietats regionals en les normes d’orientació per a l’ensenyament de ‘kokugo’ fins als finals dels anys cinquanta, que s’adrecen a corregir els accents i promoure la llengua estàndard.

D’aquesta manera, l’ensenyament del ‘kokugo’ fa que s’estableixi una relació jeràrquica, amb la parla de Tòquio per sobre de totes les varietats i les restants a sota. Com a conseqüència, les persones que sabien parlar només el seu dialecte van començar a sentir-se inferiors. A més a més, als parlants de cada dialecte se’ls va assignar una imatge estereotipada, sovint negatives (així, varietat de la part nord del Japó en general: senzill, rústic; varietat d’Osaka: graciós, garrepa, vulgar; varietat de la part sud del Japó: masculí, brusc, etc.). Però la situació va anar canviant: no només els parlants de varietats regionals van començar a dominar l’estàndard gràcies a la difusió dels mitjans de comunicació, sinó també l’actitud social envers les varietats regionals va començar a ser positiva. Últimament, aquestes varietats fins i tot s’han convertit en ‘una moda’ entre els joves: en els mitjans de comunicació sovint tracten de la qüestió dels dialectes; es venen manuals de conversa en dialectes; ‘els famosos’ joves que no haurien parlat mai el seu dialecte en els mitjans de comunicació si fos fa vint anys ho fan ara. De fet, alguns mots o expressions provinents de diversos dialectes ―sobretot els d’Osaka degut a l’èxit que té la cultura de comèdia d’allà― han arribat a ser utilitzats en la comunicació entre els joves, tot i que no siguin parlants d’aquestes varietats. Així, els dialectes s’han convertit en una mena d’entreteniment de manera que se’n tria un segons la imatge que li és assignada per poder ‘transformar-se virtualment’ en el seu parlant. Per tant, cal recordar que aquests mots o expressions que s’utilitzen entre els joves no necessàriament es basen en els que l’ús ha fet ben arrelar en la vida quotidiana real, sinó que sovint conté ‘els dialectes virtuals’, és a dir, dialectes associats a les seves imatges. Yukari Tanaka, una dialectòloga japonesa, ha anomenat aquest fenomen ‘hōgen cosupure’ (‘costume play’ de dialectes): aquests joves es disfressen amb els dialectes en lloc de robes. Els qui no tenen el seu dialecte ―els individus provinents de Tòquio o els seus voltants on la diferència dialectal no és gaire marcada―, sobretot, envegen els parlants ‘nadius’ de dialecte i sovint es converteixen en ‘parlants falsos’ del dialecte que els agrada. Així, les varietats regionals han deixat enrere el complex i adquirit una mena de prestigi amb un valor afegit.

Tal i com hem vist, la diversitat lingüística del Japó no ha estat acceptada atesos l’enorme respecte envers l’homogeneïtat i l’actitud poc generosa envers l’heterogeneïtat. És força irònic que tant els ‘kikokushijo’ com els parlants de varietat regional hagin passat de ser menystinguts o discriminats a ser objecte d’admiració.

Agenda
  • 07.04. - 30.04.2021 | Iniciativa UNESCO ‘El futur de l’educació’. Consulta oberta

    » Més informació «