30. El que diem i com ens sentim respecte al que diem. El cas del català a França

This post is also available in: English

James Hawkey
University of Bristol

 

Els estudiants de sociolingüística aprenen ràpid que la llengua té molta variació i que aquesta variació pot comportar una gran quantitat d’informació social. Considerem el cas del Regne Unit. Tan bon punt un parlant nadiu d’anglès britànic utilitza la paraula bath (‘bany’), segons com la pronuncia , s’exposa un allau de judicis socials… D’on és aquesta persona?, A quina mena d’escola va anar?, Quina feina fa?, A quin partit polític vota? Les respostes a totes aquestes preguntes estan codificades potencialment per la pronúncia d’aquesta paraula tan curta: el parlant la pronuncia amb una vocal curta, com la de hat, o amb una vocal llarga, com la de car? La darrera consonant es pronuncia amb la llengua entre les dents o de la mateixa manera que el darrer so de staff? Aquesta parauleta, amb només tres sons diferents, palesa un nombre de pronúncies possibles que denoten informació social diferent segons el cas. Com sistematitzem aquesta variació tan complexa? Quina mena de categories socials poden predir o regir la preferència d’un parlant per usar un so o un altre? I, finalment, i això és especialment interessant en aquesta discussió, com afecten les nostres opinions sobre les llengües que parlem la manera com les parlem?

Per respondre aquestes preguntes, hem de basar-nos en les contribucions acadèmiques més recents en dues subdisciplines de la sociolingüística relacionades: el variacionisme i les actituds lingüístiques. El variacionisme pretén establir correlacions entre l’ús preferent d’una variant concreta (per exemple, l’ús d’una vocal llarga o curta en bath) i una categoria social més àmplia (com l’edat, la classe social, etc. del parlant). L’anàlisi de les actituds lingüístiques se centra en els sistemes d’opinions i creences que tenim sobre la llengua o llengües que parlem. Segons han fet notar els psicòlegs socials de fa temps, les actituds inclouen diferents components, com les emocions sobre un objecte concret, les nostres creences i pensaments sobre aquest objecte i els nostres comportaments efectius respecte a l’objecte. Per tant, les actituds i els comportaments estan directament relacionats; de fet, gran part de la recerca en psicologia social té com a objectiu entendre com s’imbriquen en les nostres accions els sentiments que experimentem respecte a alguna cosa. Fent una síntesi de tot això, he intentat, amb el meu treball, analitzar si les nostres opinions sobre una llengua reflecteixen models de variació i m’he centrat en situacions de bilingüisme i llengües en perill d’extinció. El meu darrer llibre, Language Attitudes and Minority Rights (Palgrave Macmillan, 2018), constitueix un estudi aprofundit del català al sud de França i es pregunta si es poden establir correlacions entre la variació lingüística en català i les actituds dels parlants.

En primer lloc, vaig utilitzar qüestionaris anònims per a fer un panorama clar del paisatge lingüístic actitudinal a la Catalunya del Nord (l’àrea del sud de França de parla catalana situada al voltant de Perpinyà). Les actituds lingüístiques se solen quantificar segons dues dimensions: estatus (‘el desig de progressar d’alguna manera’) i solidaritat (‘el desig de ser acceptat per un altre grup’) (Woolard 1989: 90). Evidentment, no és gens sorprenent que a França el francès fos considerat pràcticament per tothom com la principal llengua d’estatus a la zona. Durant segles, les llengües regionals i minoritàries (com el català) han patit processos de marginalització i els seus parlants ha estat obligats a canviar a un monolingüisme en francès o incentivats per a fer-ho. Tanmateix, resulta especialment interessant en la Catalunya del Nord, el francès és una llengua de solidaritat fins i tot en el cas dels catalanoparlants (que, segons les estadístiques oficials, són al voltant del 35% de la població, encara que la xifra real probablement és menor). És a dir, el francès és una llengua que tots els parlants valoren positivament com a vehicle de comunicació intragrupal i identitat, fins i tot si són també parlants de català. Els segles de domini dels francès han fet que aquesta llengua sigui no només una manera de progressar socialment sinó també un marcador d’identitat fort. Dit això, tot i que el francès es considera com el vehicle principal de solidaritat dins del grup i també de progrés social per a tota la població de la Catalunya del Nord, la gent no es mostra necessàriament negativa respecte al català: alguns parlants el veuen com una llengua d’estatus potencial, mobilitat social i progrés internacional. Així doncs, quines són les conseqüències per a la variació lingüística? Els catalans del nord que consideren positivament el català com una llengua d’estatus el parlen d’una manera determinada? I què passa amb els que no el veuen com una llengua d’estatus sinó com a vehicle de solidaritat intragrupal? La llengua sona diferent en un cas i en l’altre?

Tornat a l’estudi de la variació lingüística a la zona, em vaig centrar en un seguit de variables diferents, de les quals només analitzarem una aquí. Una de les diferències més destacades entre les variants del català parlat a França i el que es parla en altres llocs és el so de la r. A la Catalunya del Nord molts parlants usen una ròtica fricativa uvular, més coneguda com la erra gutural francesa. Aquest fenomen es limita bàsicament al català parlat a França, atès que en la resta d’àrees s’usa una ròtica alveolar o rulada com la que s’usa en espanyol o italià. A la Catalunya del Nord aquesta variable ròtica es va mostrar com a molt poc freqüent, perquè hi havia molt poca variació en un mateix parlant, però una gran quantitat de variació entre diferents parlants, amb poca acomodació aparent. En breu, això vol dir que els parlants eren molt coherents en l’ús de la erra uvular (la francesa) o l’alveolar (l’espanyola) quan parlaven català i això no depenia de la persona amb qui parlaven. Per tant, si els parlants usaven categòricament una variant o l’altra i no estaven influïts per l’interlocutor, es podia predir aquesta variació? Quin significat social implicava l’ús d’una erra o una altra? Va resultar que la resposta estava en les actituds lingüístiques.

Si un parlant puntuava alt el català com a llengua de solidaritat intragrupal, era més probable que usés la erra uvular (la ‘francesa’). La sensació que una llengua local és important en les relacions interpersonals es relaciona clarament amb l’ús de variants locals; recordem que la erra uvular no es troba fora d’aquesta zona. L’orientació local en el nivell actitudinal s’alinea amb l’ús d’esquemes lingüístics locals. En termes molt generals, aquells que senten que la seva identitat es relaciona amb l’ús de la llengua local, sonen com a més locals. Els informants comentaven obertament aquesta mena de variació, com vaig descobrir en el curs de les entrevistes que vaig fer a la Catalunya del Nord:

El meu accent és pas un accent totalment tradicional per la gent del sud. Per exemple, potser és anecdòtic, però les bromes pel fet de fer les erres guturals i no de les fer rulades. (Hawkey 2018: 119).

Aquesta variable és només un exemple de la complexa variació que caracteritza aquesta varietat lingüística, i òbviament totes les altres. La relació entre variació i actituds ha estat poc tractada fins ara. El variacionisme cada vegada s’ha centrat més en categories construïdes localment com a correlats de variació lingüística: en comptes de dir simplement “és més probable que la persona X utilitzi una variant concreta i és home/de classe treballadora/blanc, etc.”, els investigadors examinen actualment les diferents posicions ideològiques que pot implicar la variació lingüística. El meu treball duu aquesta idea un pas més enllà utilitzant qüestionaris a llarga escala per a observar sistemes d’actituds i creences en el nivell social i relacionar aquests sistemes amb la variació lingüística. Unint els diferents enfocaments metodològics del variacionisme i les actituds lingüístics, és possible mostrar més clarament com els nostres sistemes de creences influeixen en el que fem. És a dir, potser la manera com parlem es veu afectada pel que sentim sobre la llengua mateixa, i aquesta conclusió representa un avanç interesant per a la recerca sociolingüística. A més, aquesta mena d’enfocament holístic a les comunitats lingüístiques (sobretot les que es troben en situacions de perill d’extinció) ens permet entendre millor la rica diversitat lingüística i cultural que ens envolta i, al capdavall, connectar millor amb altra gent.

 


Referències bibliogràfiques

Hawkey, James. 2018. Language Attitudes and Minority Rights: The Case of Catalan in France. Cham: Palgrave Macmillan.

Woolard, Kathryn. 1989. Double Talk: Bilingualism and the Politics of Ethnicity in Catalonia. Stanford, CA: Stanford University Press.

Agenda
  • 07.04. - 30.04.2021 | Iniciativa UNESCO ‘El futur de l’educació’. Consulta oberta

    » Més informació «