35. La mimesi lingüística: una dimensió desatesa de la diversitat lingüística mundial
This post is also available in: English
Juan Carlos Moreno Cabrera
Universidad Autónoma de Madrid
Normalment, la diversitat lingüística del món es planteja en termes proposicionals: un mateix enunciat es pot dir d’una manera diferent en cadascuna de les llengües del món. Es pot adduir, com a exemple, que hi ha més de sis mil formes d’expressar t’estimo i correspon als més de sis mil idiomes que es parlen al món avui dia.
Així, les llengües es veuen com una mena de recipients de diverses formes i mides on s’aboquen les idees, les quals són independents de les llengües. Un punt de vista oposat a aquest manté que les llengües són molt més que recipients on s’aboquen idees: són uns motlles que creen i determinen la forma i possiblement part del contingut de les idees. Aquest és un dels postulats de la famosa hipòtesi de Sapir i Whorf del relativisme lingüístic. Segons l’exemple posat en el paràgraf anterior, no hi hauria més de sis mil maneres de dir t’estimo, sinó més de sis mil formes de sentir l’amor tal com és determinat per cadascuna de les llengües. Per això, la pèrdua de la diversitat lingüística suposaria una pèrdua no només de formes d’expressar-se sinó també de formes de pensar. Tot i que la versió forta d’aquesta hipòtesi, segons la qual pensem com parlem, no és mantinguda per la major part de les persones expertes, no s’ha de descartar alguna influència de la llengua sobre el pensament, encara que aquest no es vegi totalment limitat o condicionat per la llengua, sinó que és capaç d’anar més enllà d’aquesta i fins i tot influir-hi de manera més o menys decisiva. Les relacions entre pensament i llengua s’han de plantejar, doncs, més com una interacció dialèctica bidireccional que no pas com una determinació unidireccional.
Les discussions del paràgraf anterior es limiten a la funció proposicional de les llengües, és a dir, a l’expressió lingüística de judicis o idees. Però en els idiomes hi ha fenòmens que transcendeixen aquesta frontera. Aquests no només representen idees, conceptes o situacions, sinó que s’hi realitzen accions lingüístiques per mimetitzar, suggerir, recrear o reproduir aquestes idees, conceptes o situacions. D’aquesta manera no estem davant d’actuacions proposicionals, sinó representacionals o mimètiques. La persona que parla fa una representació, una imitació d’allò que vol comunicar, no es limita a referir-s’hi de forma enunciativa.
En totes les llengües del món hi ha expressions lingüístiques que es basen en aquest tipus de modalitat no enunciativa. Els ideòfons, descoberts el segle passat en les llengües africanes, són un exemple d’aquest aspecte oblidat i, tanmateix, fonamental de les llengües del món. Es tracta d’expressions lingüístiques no referencials (la seva forma lingüística suggereix o recrea allò de què es parla) que serveixen per a reproduir algun aspecte d’un objecte o esdeveniment davant els ulls (ja que solen anar acompanyades de gestos) i les orelles de les persones interlocutores, d’una forma directa, imitativa: la seva forma suggereix o recrea allò de què es parla. Vegem uns exemples de l’edo, una de les moltes llengües de Nigèria. En edo, per a recrear o suggerir moviments o formes irregulars, s’usen ideòfons amb alternança tonal: pérlépèrlèpérlé ‘aleteig’, tíghítìghìtíghí ‘retorçat’, kínókìnòkínó ‘entreteixit’, bígóbìgòbígó ‘tort’, góbágòbàgòbá ‘esguerrat’, khúrlúkhùrlùkhúrlú ‘espasmòdic’, vàghàvághá ‘trontoll’, wèkèéwèkèé ‘caminar com un ànec’.
Aquestes paraules són inusualment llargues per a aquest idioma i, a més, presenten repetició de síl·labes alternant un to alt (assenyalat amb un accent agut) i un to baix (assenyalat amb un accent greu). Quan s’utilitza, per exemple, l’ideòfon vàghàvághá s’està imitant lingüísticament el moviment oscil·lant, de manera que es repeteixen les mateixes dues síl·labes canviant el to de greu a agut: es reprodueix lingüísticament el trontoll mitjançant la repetició de mots i l’alternança tonal. En comparar aquesta expressió amb les altres esmentades, es veu que aquest patró mimètic es produeix per a recrear o reproduir altres moviments alternants o irregulars. Per a expressar mimèticament el moviment espasmòdic, l’ideòfon khúrlúkhùrlùkhúrlú repeteix tres vegades la forma mimètica khurlu partint d’un to agut (khúrlú), passant a un to greu (khùrlù) per tornar al to inicial (khúrlú). Mitjançant aquesta expressió, s’està reproduint lingüísticament un moviment espasmòdic: aquesta expressió té alguna de les propietats d’allò que és objecte del discurs. A diferència de les paraules referencials en general, que no tenen cap propietat formal per les quals s’assemblin al que designen, els ideòfons i les expressions mimètiques comparteixen propietats dels referents i, doncs, tenen una qualitat imitativa.
Doncs bé, s’han descobert ideòfons com els de l’edo en centenars de llengües africanes. Però el més interessant de tot és que s’han trobat expressions mimètiques similars també en llengües dels cinc continents. Per exemple, les llengües asiàtiques són molt riques en aquests elements. Dos exemples notables són el coreà i el japonès. En les dues llengües hi ha literalment centenars de paraules mimètiques amb una forma lingüística comparteix alguna propietat amb allò que denoten. Per exemple, en japonès, per a referir-nos al soroll generat per les gotes de pluja, s’utilitza l’expressió mimètica pota-pota, per a suggerir el so de les tisores tallant alguna cosa s’usa choki-choki, per a recrear el moviment d’un objecte rodó rodant s’utilitza l’ideòfon koro-koro, per a imitar el salt o bot lleuger d’una persona o un animal s’empra l’expressió pyon-pyon, per a representar un estat mental en què una persona està molt il·lusionada per a alguna cosa s’usa waku-waku. En coreà, kkam-kkam imita alguna cosa que està molt fosca; per a recrear una cosa que gira, s’utilitzen els ideòfons bing-bing, pping-pping, p’ing-p’ing depenent de la velocitat del gir; l’ideòfon tan-tan s’usa per a suggerir alguna cosa ferma i forta; ttuk-ttuk, per a representar un líquid que degota; l’ideòfon tuijeok-tuijeok recrea l’acció de remenar, furgar i rebuscar.
Les llengües europees també coneixen expressions mimètiques d’aquesta mena. Algunes són especialment riques en aquest àmbit, com passa amb l’èuscar. En l’èuscar trobem expressions mimètiques com traka-traka ‘trotant’; hirrinbili-harranbala ‘atropelladament’, itzuli-mitziluka ‘serpentejant’, pinpili-panpala (ibili) ‘(caure) rodolant’, pil-pil-pulpul ‘bategar’ i centenars més, si investiguem els diferents dialectes èuscars.
Si comparem les expressions de l’edo, el coreà, el japonès i l’èuscar que hem esmentat en els paràgrafs anteriors, observarem una afinitat formal evident. La repetició i l’alternança (vocàlica, consonàntica, tonal) són elements que apareixen en molt diverses llengües associats amb el mode lingüístic representatiu i que serveixen per a oposar aquesta mode lingüístic al proposicional.
Normalment, quan es descriuen llengües no europees sense tradició escrita, se segueixen les normes de les gramàtiques de les llengües europees que, en la tradició clàssica, pertanyen a les corresponents versions escrites. Això implica que s’eliminen o es marginen molts aspectes essencials del funcionament lingüístic com ara, per exemple, els tons i l’entonació. En els models europeus de gramàtica, no es preveu cap secció dedicada als fenòmens mimètics dels quals s’ha donat compte en aquesta nota. A tot estirar, en les gramàtiques més detallades, es pot trobar alguna secció breu dedicada a les onomatopeies, a les interjeccions o a les paraules expressives. Doncs bé, el mateix s’esdevé amb les gramàtiques descriptives de les llengües no europees sense tradició escrita, realitzades sobre models europeus. Aquests models impedeixen donar compte d’aspectes importants i essencials de les llengües parlades, com ara els mimètics, que, ja ho hem vist, no es limiten només a unes poques onomatopeies aïllades, sinó que impliquen mecanismes lingüístics sistemàtics. De fet, l’exemplificació que acabem de donar està molt simplificada i deixa de banda molts aspectes complexos de difícil anàlisi que plantegen les expressions mimètiques.
Tot el que hem dit anteriorment, indica que la riquesa lingüística mundial és encara més gran del que habitualment se suposa. Perquè, a més de les expressions habituals de tipus referencial, les llengües, en el nivell oral espontani, mostren maneres de representar la realitat que estan imitades o suggerides parcialment per les formes lingüístiques mateixes i en cadascuna es creen expressions mimètiques específiques, característiques i úniques que ja no són mers suports materials d’un contingut proposicional comú, sinó representacions o recreacions vivaces, immediates i coloristes de les sensacions i sentiments humans. Quan es perd una llengua no només es perd un sistema d’expressió formal de continguts proposicionals, sinó també formes lingüístiques vivencials que donen origen a creacions originals i, alhora, universals, ja que són manifestació de la facultat lingüística humana que caracteritza comunicativament la nostra espècie.
