59. El món casteller i la construcció d’una comunitat re-imaginada

This post is also available in: English

Aida Ribot Bencomo
Universitat de Califòrnia, San Diego

En aproximadament l’última dècada (2010-2019), els castells s’han erigit com una expressió emblemàtica de la societat catalana. Aquests han aparegut i s’han fet visibles en una infinitat d’àmbits: portades de revistes acadèmiques, anuncis de bancs, pòsters turístics, anuncis de cervesa per televisió, etc. Això ha passat enmig del debat sobre la sobirania del poble català i un creixent suport a les tesis independentistes que es va formar en aquells mateixos anys. El treball etnogràfic que vaig dur a terme durant el 2016 en dues colles castelleres de l’àrea metropolitana de Barcelona va evidenciar micro-pràctiques que, tot i ser particulars dins de les colles castelleres, promovien un sentit de comunitat i responsabilitat col·lectiva, basat en relacions solidàries, igualitàries i de cooperació entre els seus participants. Dues de les pràctiques analitzades que exposaré aquí es centren en l’ús del cos i el contacte físic, i en la comunicació entre castellers. Els moviments populars i polítics afins al projecte sobirà català en aquesta última dècada com ara Òmnium Cultural i l’ANC han extrapolat estratègicament aquest sentit de comunitat a castells per re-imaginar una societat catalana actual basada en relacions similars.

Si pensem en el món casteller, encara que no hi tinguem gaire relació o coneixement, de ben segur que ens venen al cap els tradicionals valors que sempre es repeteixen: “força, equilibri, valor i seny”, o l’expressió “fer pinya”.  Aquestes expressions no només són una interpretació metafòrica de com es defineixen els castells i de la seva pràctica, sinó que s’interpreten de manera molt més literal en la seva encarnació o materialització durant la pràctica castellera (el que també es coneix com ‘embodiment‘ en anglès): és a dir, els participants encarnen o materialitzen aquests valors i expressions a través dels seus cossos i a través del caràcter físic (o ‘fisicalitat’) que experimenten, generen i promouen.

La noció de cooperació, responsabilitat col·lectiva i relacions igualitàries entre castellers i castelleres en els castells es desenvolupa -en part- a través del cos i el contacte físic necessari per a fer aquestes construccions. Les pràctiques corporals relacionades amb la construcció de torres o castells, la indumentària distintiva i el consum de cervesa eren tres activitats molt pràctiques que els participants aprenien i utilitzaven per a formar una identitat castellera dins d’aquesta comunitat. Tot i que algunes activitats  suscitaven preocupacions i tensions entre els participants (com ara l’ús de l’alcohol, els rols, la regulació del cos, etc.), les pràctiques analitzades obligaven als participants a interactuar, cooperar i a ser responsables els uns amb els altres. Per exemple, quan un casteller es posa la faixa, generalment necessita una altra persona que l’ajudi a embolicar-se la faixa a la cintura; o quan els participants aprenen a situar-se a la pinya, han de protegir els altres amb les mans i els braços, a més de compartir la càrrega del pes i l’equilibri amb els altres; en cas contrari, el castell s’ensorra. Aquí, els castellers aprenen a aguantar la pressió i el dolor col·lectivament i aprenen a recolzar-se mútuament per disminuir l’exposició i el risc individual.

La perspectiva del cos és especialment interessant en el context català: cap de les altres expressions culturals emblemàtiques i representatives de Catalunya mobilitzen el cos per aconseguir el mateix nivell de contacte continuat i recolzat entre els participants que en els castells. El muntanyisme, associacions corals, el futbol, ​​les sardanes o altres activitats folklòriques (correfocs, bastoners, etc.) associades a la cultura catalana requereixen un contacte físic mínim o absent. Tradicionalment, l’ús dels propis cossos, les postures o l’expressió d’emocions s’ha fet de manera refinada i continguda. En general, les formes culturals considerades distintivament catalanes des del segle XIX han posat èmfasi en aquest sentit de contenció, tant mental com físic. Per posar un exemple, la rigidesa física, la disciplina i la contenció plasmades en les sardanes han estat simbòliques del tipus d’identitat urbana catalana “refinada” de les classes mitjanes de finals de segle XIX i finals del segle XX, mentre que les formes menys contingudes, menys refinades, i més físiques i emocionals (com ara els castells) havien estat rellevades de ser representatives d’aquesta identitat.  Avui dia, l’ús del cos en els castells aparentment trenca l’associació entre el caràcter físic i les classes socials a Catalunya, ja que aquesta activitat reuneix voluntàriament persones de diferents procedències, fent una pràctica que vulnera les normes quotidianes i els estereotips catalans.

Des d’una perspectiva lingüística, els castellers també havien d’aprendre a convertir-se en membres de la comunitat, és a dir, havien de socialitzar per a esdevenir castellers. Això implicava aprendre a interpretar i a comunicar-se amb els altres en un context de tensió; havien de fer ús d’un llenguatge al més econòmic i pràctic possible perquè sovint havien d’ajustar el seu cos en qüestió de segons per no posar en perill l’estructura. És important tenir en compte que el català era la llengua més utilitzada entre els participants, fins i tot en aquells que s’identificaven etnolingüísticament com a espanyols, argentins o americans, entre d’altres.

Els  valors de parla directius (directives, en anglès) -on es busca que l’oient faci alguna acció mitjançant ordres- eren les pràctiques lingüístiques més utilitzades pels participants durant la construcció de castells. Tot i que pugui semblar contradictori,  les formes emprades  posaven èmfasi en l’aspecte cooperatiu en el procés de presa de decisions. Per exemple, el cap de colla i altres participants que ocupaven llocs de poder a la jerarquia de la colla no solien explotar els desequilibris de poder durant la construcció del castell. Utilitzaven formes en primera persona del plural per donar ordres com ara “aguantem” – “tanquem la pinya” o altres formes no convencionals dins la bibliografia d’actes de parla i d’amenaça a la imatge positiva/negativa (FTA), etc.   (Searle; Austin; Brown & Levinson) per donar ordres com ara  “pugen”, “van pujant”, “baixant”, “avall”, “amunt”, ’terços” o “quintes”, on les típiques formes imperatives són absents. Les formes de ‘vosaltres’ eren inexistents i les de ‘tu’ molt excepcionals. Per altra banda, entre els participants que tenien rols similars al castell (com a la pinya o al tronc), l’ús d’ordres sense pal·liatius entre ells era comú i esperat. Els “novatus” rebien instruccions durant el primer dia sobre com demanar ajuda i donar ordres quan fos necessari, com ara demandar “pit” quan eren a la pinya.  Aquest ús, de fet, promovia relacions de proximitat i solidaritat més típiques d’interaccions entre membres d’una família o en relacions molt més properes i de confiança. La instrucció explícita als novells de donar ordres i l’ús no explotador de relacions de poder amb formes no convencionals d’ordres empoderava els participants i els ajudava a sentir-se inclosos de manera més immediata i horitzontal a les activitats castelleres. A més, aquesta manera de comunicar-se desafia molts límits comunicatius que es troben habitualment en el dia a dia i que sovint estan subjectes a relacions de gènere, d’edat, d’experiència, estatus, etc. Aprendre a parlar per un mateix quan es necessita ajuda o quan hi ha un dolor insuportable que no es pot aguantar més, també és una manera d’aprendre a ser responsable pels altres, perquè si un s’ensorra, també ho fan els altres.

Des del 2010, les associacions cíviques culturals i polítiques han mobilitzat la comunitat castellera per a la representació d’un nou projecte nacional. En fer-ho, van extrapolar a nivell nacional les característiques que popularment s’identificaven amb els castells i que apel·laven a una comunitat cada cop més diversa a nivell social, cultural, lingüístic. Enrere quedaven les sardanes i les característiques que representaven icònicament el tipus d’identitat cultural i el tipus de catalanisme de finals del segle XX. En l’última dècada, la societat catalana ha posat en valor i ha fet visibles aspectes com ara el treball dur, l’activitat històrica, el treball en equip o la tenacitat dels castells, característiques que popularment es van representar simbòlicament i humorística amb el ruc català a principis del 2000. A més a més, s’han afegit aspectes com l’orgull, la valentia, la força física i mental o la joventut, antagònicament representats amb la imatge del bou espanyol. Tant el bou com el ruc representaven amb humor les dues comunitats socials, culturals, polítiques i lingüístiques de principis de segle. Aquesta polarització enfortia els vincles dins de cada comunitat imaginada, però també exacerbava els límits entre elles. Els castells incorporen, doncs, -també simbòlicament- imatges, estils i aspectes reconeguts popularment per les dues comunitats i es converteixen en un símbol on cada cop més persones es veuen representades.

La nova imatge per al projecte nacional va voler emfatitzar els trets analitzats en les pràctiques castelleres, com és la responsabilitat col·lectiva, la cooperació, les relacions igualitàries, els mitjans democràtics de participació, la valentia, el contacte físic, l’expressió d’emocions no contingudes, etc. El nou projecte va girar al voltant de la idea de deixar que la gent decidís i construís per ella mateixa i d’una manera més democràtica alguna cosa des de baix en lloc de rebre alguna cosa imposada des de dalt (com es fa en els castells). També, la nova imatge tractava de parlar alt i clar i de ser responsables pels altres si la situació (ja sigui social, econòmica o política) és o se sent injusta perquè parlar és beneficiós per a tota la comunitat (com en els castells); tractava de reconèixer el poder de la societat civil (o la pinya) per fer possible qualsevol estructura (malgrat les contradiccions, friccions i diferències); tractava de desafiar el poder i els seus límits;  de celebrar la diversitat en la societat, de la mateixa manera que se sol celebrar i fomentar la diversitat en formes, mides, gènere, edat o experiència en la construcció de castells; i, finalment, aquesta extrapolació també posava de manifest una perspectiva moderna de la societat catalana que, tot i estar arrelada en una activitat històrica i local com són els castells, incloïa aspectes que històricament no s’havien associat abans amb la identitat cultural catalana  (la joventut, el contacte físic mantingut, l’expressió d’emocions no contingudes, la competitivitat, etc.). Aquesta combinació d’elements emfasitzava els canvis que estava experimentant la societat catalana en general durant aquells anys per construir un sentit re-imaginat de la comunitat que apel·lés cada cop més a una població més diversa.