14. Cultura: la substància i els ídols

This post is also available in: English

Joan F. Mira
Institut d’Estudis Catalans

 

Per parlar del “concepte de cultura” o de qualsevol intent de definició d’un terme massa gastat, caldria recordar més sovint algunes obvietats, com aquesta: que la societat, la major part de la població més o menys il·lustrada (la gent “culta” de tots els països, i de cada país…) només dóna valor de ‘cultura’ –-en el sentit “elevat”, dignificat, superior… — a allò que és presentat i projectat amb aquest atribut per qui té poder per a fer-ho: és a dir pel poder polític, institucional, social, “mediàtic”, acadèmic o el que siga. És així, és innegable, però cal repetir-ho de tant en tant, perquè sovint oblidem els fets més elementals, sobretot quan es presten poc al lluïment teòric. Els teòrics de la cultura, d’altra banda, solen contemplar amb moltíssima atenció els llibres o escrits dels seus col·legues, i d’ací extrauen encara més teoria (més contemplació i més ‘espectacle’, que és el que també significa en grec ‘theoría’), i solen observar molt poc el banal i modestíssim funcionament habitual de la gent i de les paraules. Hauríem de seguir, tanmateix, els consells de Sir Francis Bacon, pare fundador del mètode empíric, que recomanava arribar al coneixement de les formes o essències partint dels fets i per mitjà de la inducció: observar, constatar, comparar, i més al final traure, si és possible, alguna conclusió i definició.  Potser, en aquest cas o camp en què ens movem, la ‘cultura’ no té una “essència” o una forma pròpia, però en tot cas, si la té, no és cap substància ni té uns atributs identificables i definibles a priori: és allò que socialment funciona com a “cultura” i que rep aquest nom i aquest reconeixement. Tristíssima conclusió, buida de contingut, redundant i perfectament inútil: segurament perquè no hi ha cap definició possible. Ni per tant cap ‘idea’, diguem-ne, autònoma i “objectiva” de cultura, sinó un conjunt sovint dispers de fets i de realitats que circulen i funcionen més o menys eficaçment.  De la mateixa manera que els “intel·lectuals” són un conjunt habitualment dispers de persones que circulen i funcionen com a tals: vistos o identificats pels altres com a tals, o autoidentificats com a tals. Però si preguntem en una enquesta: què és un intel·lectual?, o al possible interessat: vostè és un intel·lectual (i per què)?, potser no sabran respondre, o les respostes seran ben curioses… Veus vaporoses, per tant, sense substància. De tal manera que expressions com “la cultura contemporània és…”, “els valors de la cultura moderna són…”, “la societat actual viu en una cultura que…”, “les tendències de la cultura a finals del segle XX i primers del XXI van…”, i tantes altres per l’estil, són poca cosa més que un ‘flatus vocis’. Però hi ha molta teoria i molts escrits, i molt acreditats, sobre “la cultura, etc., etc.”, que sense aquestes flatulències de la veu es desinflarien fins a quedar-se en no res, simple aparença esvaïda, globus de colors.

Fem memòria. Qui pensava, en començar el segle XX,  que eren cultura les màquines, les locomotores o les fàbriques? Ningú. Bé, poc després, Marinetti i els futuristes ho van pensar, però d’una manera molt particular: van pensar que eren art o matèria d’art, el poderós art del futur industrial. En qualsevol cas, la infraestructura industrial fa un segle no era “cultura”, i ara aquelles mateixes fàbriques, locomotores i màquines són ‘objectes culturals’ en museus d’arqueologia industrial, són matèria de col·loquis i congressos, de llibres bellament il·lustrats o d’exposicions de primera magnitud. A càrrec dels departaments o institucions que administren ‘la cultura’. Els objectes són els mateixos, però abans funcionaven només com a industrials o de transport, i ara funcionen també com a expressions culturals: són presentats amb el valor afegit de la història i de l’estètica, i per tant dignes d’una nova forma d’apreciació i contemplació. Aquesta és la qüestió: són presentats (per part dels intel·lectuals, dels qui en saben, dels experts, dels especialistes…) com a dignes de respecte intel·lectual, i per això són ja cultura “alta”, i els seus actors altament respectables. Fins al segle XVIII no eren “alts” ni “respectables” els músics, per exemple, i fins a  la segona meitat del s. XX, no ho eren els cuiners, els modistes i els perruquers…: ara són personalitats escoltades, cultura alta, membres de la “classe intel·lectual”. Fan el mateix, però no són percebuts, vistos, de la mateixa manera: ara formen part del nivell “alt” de la cultura (també en diners, en presència social i en contacte amb “el poder”): ara les seues paraules, fets, productes, idees, tenen una influència pública a través de la premsa, etc: són intel·lectuals! O no? I per què no? Passem als ídols…

És clar que, per a sir Francis Bacon, baró de Verulam, els “ídols de la tribu”, com els “ídols de la caverna”, els “ídols de la plaça pública” i els “ídols de teatre”, que critica en el ‘Novum organum’, eren les falses imatges i falses formes de la percepció, que ens impedeixen arribar a la realitat de les coses com són. Però, justament, en aquest camp de la cultura les coses ‘no són com són’, sinó que són com apareixen o es representen: la seua ‘realitat’ cultural és la seua presentació, o representació, o imatge, o aparença. Per tant, el seu valor reconegut és tan sòlid o tan variable com el de les accions en borsa o el curs de la moneda: depèn del crèdit, de la confiança, del suport institucional, potser de l’especulació, potser de l’opinió dels experts (una altra plaga, pesta o epidèmia: un altre ídol). I això no evita, evidentment, sinó que més aviat fa possible, que es produesquen de tant en tant estafes monumentals (tres quartes parts, pel cap baix, de l’anomenat “art contemporani”, inclosa una proporció considerable del que s’exhibeix a les galeries més acreditades als museus del ram, són una perfecta estafa, no en tinc cap dubte, i una estafa amb multitud de còmplices i beneficiaris; l’altre quart segurament és una inversió sòlida i raonada: quant a exemples, qualsevol persona interessada en pot trobar en gairebé en totes les ciutats d’Europa). Tampoc no evita, òbviament, que passe sovint com en la borsa de valors o en les modes editorials: que, per usar termes físicament sonors, anem del ‘boom’ al ‘bluf’, o de l’esclat al pet. Ja se sap, d’altra banda, que la utilitat visible dels ídols és atraure, unir i congregar els creients al voltant d’imatges i representacions reconegudes per la comunitat, i així –amb el culte, la veneració, el ritual, i en definitiva la fe– consolidar la cohesió que en solem dir “social”. Per això, el poble d’Israel va tindre al llarg dels segles tants problemes de cohesió: perquè Jahvé insistia que havien de ser tribus sense ídols (i si no es van disgregar del tot, va ser gràcies a l’Arca, a la Llei i al Temple, que van desenrotllar una funció equivalent). És una funció que han tingut ben clara la Roma imperial amb el culte a les imatges de l’emperador, o l’Europa cristiana amb els sants i les marededéus. Ara pensem: què faria un país contemporani sense obres i noms “culturals” comunament o majoritàriament reconeguts com a referents valuosos? A qui tributaria aquest ‘culte de cultura’ – culte als déus universals i als déus particulars de cada país–, que ha esdevingut necessari en tota societat humana que es considere moderna i més o menys ben administrada? Si els ídols són la divinitat mateixa o només la representen, és en bona mesura irrellevant, com ho és si aquesta divinitat és “verdadera” o “falsa”: allò que compta és l’extensió de la devoció pública, l’impacte i l’eficàcia dels rituals i la solidesa de la fe.

El resultat més visible és que, de la mateixa manera que (fa cinc segles, o dos segles o un, o en molts casos i ambients a penes  més de mig segle) “la gent” de qualsevol país dels que en diem occidentals vivia en una atmosfera “carregada de religió”, rodejats de religió, respirant religió, amerats de religió, ara respirem cultura i estem amerats i rodejats de cultura: vivim en la “cultura”, tant si ho busquem i en tenim ganes com si no. Vull dir que la presència d’això que solem anomenar “cultura” (qualsevol que siga el seu contingut…) és tan abundant, densa, difosa, quotidiana i penetrant –i fins i tot imposada públicament i, com aquell que diu, obligatòria– com “abans” la presència d’allò que solem anomenar  “religió”. Amb els seus temples, jerarquies i cerimònies, amb el culte públic i el culte privat, i amb l’ocupació de l’espai mental o emocional dels individus i dels grups. Els ídols de la cultura (i sobretot les persones idolitzades) no solament són obstacles per al coneixement, com en diria Francis Bacon, no solament són imatges i representacions, sinó que sovint apareixen ells mateixos com a divinitats –vives en carn mortal, o vivint ja en la glòria perenne– dignes de les més diverses formes de culte: dignes d’idolatria. Qui és, llavors, el valent –l’heretge, l’excomunicat– que practica una saludable i moderada iconoclàstia, i s’atreveix a dir en públic que, posem el cas, tal edifici de tal arquitecte famós és una pífia pretensiosa i fora de lloc, que bona part de l’obra de tal pintor cèlebre i caríssim és una insigne collonada, o que molts papers del gran escriptor canònic no tenen cap substància o interès? Quan hi pensem, per a fer-ho, ens sobrarien idees i raons, però potser ens faltaria valor…

Agenda
  • 07.04. - 30.04.2021 | Iniciativa UNESCO ‘El futur de l’educació’. Consulta oberta

    » Més informació «