5. Per què i per a què cal salvar les llengües amenaçades?

This post is also available in: English

Julia Sallabank
Endangered Languages Academic Programme, SOAS, University of London

 

El meu interès pels processos d’amenaça i revitalització de llengües ve de lluny. Des que era molt petita m’ha fascinat el guernseiès (el francès normand propi de Guernsey, una de les illes de la Mànega, entre Anglaterra i França), la qual considero que és la meva “llengua d’herència” perquè la meva mare és d’aquesta illa i el meu pare hi va passar els seus anys de formació. Sempre he volgut aprendre-la, però no va ser fins als 40 anys que vaig tenir-ne l’oportunitat. Havia suposat sempre que l’objectiu d’aprendre o saber una llengua era emprar-la tant com fos possible, però he descobert fa poc que no és així per a tothom.

Ja d’adolescent era conscient que el nombre de parlants del guernseiès es reduïa i que principalment corresponien a les generacions més grans. Observava exhibicions de balls tradicionals i em preguntava per què no hi participava gent jove, mentre que a l’altra banda del canal, a la Bretanya, la dansa i els ‘fest-noz’ (festivals nocturns) bretons eren summament populars entre els joves. En el moment d’escriure això (2015), es creu que hi ha només cinc persones de menys de 60 anys capaços de mantenir una conversa una mica llarga i espontània en guernseiès. Per tant, em vaig preguntar, és que els joves no s’interessen per la llengua i la cultura tradicionals? O hi ha alguna altra raó per la qual aquestes no es transmeten a les generacions futures de manera efectiva?

També era conscient de molt jove del fet que, al guernseiès (i als seus parlants), se’l mirava amb afecte, però també amb burla. Em vaig adonar que les actituds fan un paper fonamental en el manteniment i la pèrdua de les llengües. Com ha passat amb moltes altres llengües vernacles minoritàries, fins fa aproximadament 30 anys, el guernseiès es considerava “no útil” en comparació amb el francès o l’anglès i, fins i tot, un obstacle per a l’ascens social. Tanmateix, cap al final del segle xx, es va fer palès, gràcies a notícies anecdòtiques i els mitjans de comunicació, que les actituds envers el guernseiès eren cada vegada més positives. Vaig començar a interessar-me per com poden canviar les actituds i les maneres de ‘salvar’ llengües amenaçades.

Gran part del tractament de les llengües amenaçades, tant en els mitjans de comunicació com en l’àmbit acadèmic, ha estat bastant pessimista en el sentit que destaca la “mort de les llengües” i l’”amenaça” a la diversitat lingüística, i no el gran nombre de moviments de revitalització lingüística que han sorgit en les darreres dècades. A més a més, la cobertura mediàtica se centra sovint en els “darrers parlants” d’una llengua. Totes dues tendències reforcen la impressió que les llengües amenaçades pertanyen al passat i que “no hi ha esperança” per a les moltes llengües petites del món. Fa poc, el 30 de març de 2015, Judith Thurman va publicar en el ‘New Yorker’ un article interessant, «A Loss for Words: Can a dying language be saved?» (“Quedar-se sense paraules: Es pot salvar una llengua moribunda?”), que sembla seguir aquestes mateixes tendències però després les posa en qüestió. L’”últim parlant”, que entrevista Thurman en primer lloc, té només 21 anys, i l’ampli debat és optimista, atès que es concentra en les raons per què els pobles indígenes poden voler mantenir vius els seus idiomes i en uns quants exemples d’històries d’èxit.

M’agradaria centrar-me en les iniciatives que es duen a terme per augmentar la consciència del perill que amenaça les llengües i per a desafiar aquest perill i fins i tot revertir-lo a partir de l’exemple del guernseiès. Igualment, vull examinar els motius per què la gent vol mantenir, aprendre i revitalitzar llengües amenaçades i el que significa “salvar una llengua”; en concret, el que significa per a les persones que hi participen. Massa sovint els lingüistes s’obliden que les llengües no són mers patrons de paraules, sinó que són parlades per persones. Per això és important investigar les reaccions de les persones quan es produeix la pèrdua d’una llengua i les seves motivacions per intentar d’impedir-ho.

El terme ‘política lingüística’ s’empra sovint per a fer referència a aquesta mena de reaccions, especialment en l’àmbit governamental. Però els individus i les famílies també fan política lingüística, encara que sovint no sigui de manera manifesta ni conscient. Per exemple, diverses persones m’han dit que, quan els parlants de guernseiès es casaven amb persones amb una altra llengua materna, l’anglès tendia a convertir-se en la llengua familiar. M’explicaven que volien evitar una situació en què un dels pares se sentís exclòs de la conversa. Però en el cas d’una llengua que té un estatus social molt més baix que l’altra, les actituds socials sens dubte fan un paper en la tria de la llengua familiar. Una parlant va dir: «Quan era petita, el guernseiès va ser la primera llengua que vaig aprendre i la meva mare va haver d’aguantar moltes crítiques per permetre-m’ho… era al principi dels anys 50, la guerra havia acabat i tal, i el guernseiès no estava de moda en aquell moment. Moltes de les altres mares [deien]: “Mare de déu, saps que la deixes parlar patuès i que no serà capaç d’aprendre quan vagi a l’escola. Serà una beneita!”, i coses així».

Cal no subestimar la influència de les institucions educatives sobre les actituds i pràctiques lingüístiques. Les escoles reforçaven la creença que el guernseiès no era més que un dialecte pagès, propi només de persones analfabetes. Moltes persones grans em van dir que els nens que no sabien parlar anglès tenien experiències desgraciades a l’escola, per la qual cosa els pares començaven a parlar en anglès a casa, per preparar i protegir els seus fills. Aquests tipus de comentaris són comuns en els contextos de les llengües amenaçades:

«Al meu germà i la meva germana petits, els bufetejaven a l’escola per parlar guernseiès, fins i tot en l’esbarjo».

«Les meves filles ho entenen tot, però no volen parlar-lo… perquè els seus amics s’han rigut d’elles a l’escola.»

« M’han humiliat a l’escola per ser de poble i no toleraven que es parlés guernseiès».

Com que les escoles fan un paper tan important en el reforçament de l’estatus baix de les llengües minoritàries, els moviments de revitalització intenten moltes vegades canviar la situació mitjançant la promoció de les llengües a través del sistema escolar. Una altra raó és que els qui fan campanyes lingüístiques veuen que el futur de la llengua es troba en la gent jove. Reconeixen que ja no s’aprèn la llengua a casa i esperen que les classes a l’escola facilitin que la llengua “salti una generació”: que els nens continuïn parlant-la amb els seus fills en un futur.

Hi ha moltes maneres d’incorporar llengües amenaçades en l’educació formal. En els casos més efectius, com ara el gal·lès al Regne Unit o les escoles amb el maori com a llengua vehicular a Nova Zelanda, totes les assignatures s’ensenyen en aquesta llengua (programa d’immersió lingüística). Després tenim l’ensenyament bilingüe, amb proporcions diferents d’assignatures en cada llengua. En altres casos, les llengües minoritàries s’ensenyen com a assignatures a l’escola. L’opció de mínims (com a Jersey i Guernsey) són els “clubs de llengua” extracurriculars organitzats per professors voluntaris. Perquè es puguin realitzar de manera efectiva, totes aquestes opcions requereixen uns recursos diversos en quantitat pel que fa a la formació del professorat, els materials, etc.

Fins al 2007 no hi havia gaire o gens de suport oficial al guernseiès, i encara ara són grups de voluntaris i voluntaris individuals els que duen a terme la majoria de les activitats de suport a la llengua. Aquestes activitats es concentren en dues àrees principals: actuacions en festivals culturals i classes extracurriculars per a infants. Un cop per setmana els voluntaris van a escoles per fer sessions de mitja hora de classe a l’hora de dinar o després de l’escola. Aquestes classes són populars i s’han estès a 8 dels 14 col·legis de primària (públics i privats). Tanmateix, el gran problema d’aquest tipus de classes és que transmet massa poc i sovint no és prou. La American Army Language School calcula que calen 1300 hores d’exposició a una altra llengua per a una adquisició fluida, encara que l’ensenyament sigui d’alta qualitat. És clar que no s’acompleixen ni els requisits de qualitat ni els de quantitat a Guernsey: amb 30 minuts la setmana, durant un màxim de 40 setmanes escolars l’any, es trigaria com a mínim 50 anys a produir aprenents que puguin comunicar-s’hi amb fluïdesa. Fins ara no hi ha indicis que cap dels aprenents hagi progressat més enllà del nivell inicial.

A Guernsey, com en molts altres llocs, basar l’ensenyament de la llengua en l’escola no ha conduit a l’ús estès d’una llengua amenaçada; de fet, s’ha vist sovint que l’enfocament basat en l’escola tendeix a substituir l’aprenentatge a la llar. Resulta més fàcil fer campanya perquè es canviï el currículum escolar que no canviar els comportaments propis o dels veïns.

El treball voluntari i benèfic és una tradició forta a Guernsey, però també comporta desavantatges: en les classes extracurriculars no hi ha programa, ni es forma el professorat, hi ha poca coordinació i cap mena de seguiment. Un altre problema potencial és el fet que les classes ocupen la major part del temps i l’energia del cercle relativament petit de persones que participen en les activitats relacionades amb la llengua, cosa que potser ha portat a una reducció en altres activitats. Com que els professors voluntaris són en la majoria persones jubilades, preocupa que no hi hagi suficients adults joves competents per a fer-se càrrec de les classes en un futur. Així doncs, es podria dir que incrementar el nombre de parlants joves competents hauria de ser una prioritat. S’ofereixen classes de guernseiès per a adults al vespre i a l’hora de dinar, però aquestes classes no van més enllà del nivell elemental. L’aprenentatge de la llengua també es pot dur a terme de manera menys formal com a aprenentatge basat en la comunitat, com ara mitjançant programes amb tutors o tàndems lingüístics. A Guernsey hi ha exemples recents de tàndems de parlants de guernseiès amb compositors de cançons per a un projecte musical que culmina en un concert, i també sessions d’intercanvi lingüístic en un bar, amb el model de «cites ràpides».

El principal esdeveniment lingüístic que se celebra cada any a Guernsey és la secció de “francès guernseiès”de l’Eisteddfod, un concurs cultural general anomenat així en al·lusió al festival gal·lès. Aquest festival és una de les poques oportunitats que hi ha ara com ara de parlar i escoltar el guernseiès en públic. Inclou recitacions de poemes, relats breus i lectures bíbliques, cançons, esquetxos i obres de teatre, i s’hi ofereixen classes de nivell inicial, intermedi i superior. El nombre d’escolars que hi participen s’ha incrementat immensament en els darrers deu anys. Tot i que cal felicitar-se per l’augment de la participació tant per part dels infants com per part dels seus pares entre el públic, a causa de les restriccions d’espai, ha calgut celebrar la secció infantil una altra tarda, cosa que ha reduït la interacció entre els parlants més grans i els aprenents joves. En la secció d’adults, els participants i el públic aprofiten l’oportunitat de celebrar el que consideren la seva cultura tradicional. Gran part dels participants es vesteixen amb roba antiga (no necessàriament vestits tradicionals) i hi ha un fort sentiment de nostàlgia, en paraules del jurat del 2011, per “la llengua de la nostra joventut… la dels nostres avis”.

Encara que els festivals culturals són una expressió important de l’orgull i la identitat lingüístics, a més de representar una oportunitat perquè es reuneixin els parlants de la llengua i es faci servir la llengua durant l’esdeveniment, l’objectiu principal és mostrar la identitat lingüística i no tant la llengua com a part viva de la quotidianeïtat; ni tan sols totes les persones guardonades per les seves recitacions poden mantenir una conversa en guernseiès. A mesura que hi participen més persones que no el parlen, però que s’han estudiat determinades peces sense gaire més coneixement de la llengua, els jutges els “ajuden” fent-los comentaris en anglès de manera que l’entorn guernseiès es dilueix.

Això ens porta a la qüestió de què significa “salvar una llengua”. Les llengües i els dialectes locals s’anomenen sovint “vernacles”, és a dir, la llengua parlada per la gent normal (sovint en oposició amb llengües escrites formals). Però normalment les llengües molt amenaçades ja no se solen parlar en la vida diària i ja no passen de pares als fills dins la família. Es lingüistes s’hi refereixen cada vegada més com a “llengües post-vernacles”, la qual cosa obre també tot un ventall d’altres motivacions possibles per a utilitzar una llengua, en les quals la comunicació ja no n’és l’objectiu principal. En aquest context, un dels àmbits centrals de les activitats relacionades amb la llengua són les arts escèniques, que, com s’ha esmentat anteriorment, no requereixen necessàriament un coneixement lingüístic alt.

Tornant a les actituds, el prestigi del guernseiès està creixent, i, en general, avui dia es considera una part valuosa del patrimoni de l’illa. Per exemple, es donen noms o eslògans en la llengua local als productes locals, com ara formatge, cervesa i cafè. De la mateixa manera, a l’illa veïna de Jersey,en la pàgina web institucional dedicada a la llengua pròpia, el jerseiès, se la descriu com a «valuosa perquè és un tresor d’informació sobre el passat, així com un símbol de la identitat independent de Jersey en el present i quelcom de valor que cal transmetre per al futur».

Aquesta raó per a “salvar” llengües amenaçades es fonamenta en el seu valor simbòlic com a indicador de la identitat local, més que no en la finalitat comunicativa. Potser no és una coincidència que, tant a Jersey com a Guernsey, les principals activitats lingüístiques, això és, les classes de llengua extracurriculars i els festivals lingüístics, siguin també, a tots els efectes, simbòlics per naturalesa. No es tracta necessàriament d’una decisió conscient, i els implicats potser creuen sincerament que fan “alguna cosa per salvar la nostra llengua”. Tot amb tot, és poc probable que aquesta mena d’activitats condueixin a fer que el guernseiès esdevingui novament una llengua primària de socialització. De fet, en una entrevista en el ‘Guernsey Press’ el 2004, Jonathan Le Tocq, parlant de guernseiès membre del parlament illenc que va promocionar les classes extracurriculars (i que va ser elegit Primer Ministre el 2014), va dir: «No em faig il·lusions que [el guernseiès] esdevingui la nostra llengua de negocis, però és una part vital de la nostra cultura».

Les salutacions i les frases simbòliques són suficients per a “salvar una llengua”? Constitueixen un tret comú en els moviments de revitalització lingüística a Austràlia, on algunes llengües indígenes s’estan reconstruint a partir de mostres fragmentàries, després de no haver-se usat fins i tot durant 200 anys. En aquests casos, qualsevol ús és més que res. Però el guernseiès encara té parlants nadius.

És important que s’aprengui de les experiències de revitalització lingüística en altres llocs. Un llibre publicat el 1971 per a inspirar els qui donaven suport a les llengües cèltiques subratllava que «Cantar unes poques cançons o imprimir una paraula en un segell postal no pot salvar cap llengua. Ni tan sols el fet de rebre “estatus oficial” o que s’ensenyi a les escoles la pot salvar. Se salva amb l’ús…». La Comissió de la Llengua Maori a Nova Zelanda va publicar el 2007 unes directrius en què estableixen el que implica el que ells anomenen “regenerar” una llengua:

(a) fer créixer la consciència lingüística i dels problemes de la llengua,

(b) tenir actituds positives vers la llengua i valorar-la,

(c) aprendre la llengua,

(d) desenvolupar la llengua contínuament i

(e) emprar la llengua.

Això il·lustra la importància vital que té pensar sobre les raons per les quals volem salvar les nostres llengües amenaçades i per a què les volem, abans que passin al simbolisme mínim sense que ens n’adonem.

Les properes dècades seran un període ple de reptes per a les llengües petites amenaçades, com ara el guernseiès i el jerseiès, per tal com pràcticament tots els parlants nadius tradicionals moriran. Amb la previsió d’enregistrar-los mentre puguem, i amb un nucli d’entusiastes lingüístics compromesos a mantenir-les vives, pot ser que es puguin conservar les llengües locals i restablir-les com a valor central: esperem que no sols com a símbols sinó com a part acceptada de l’ús lingüístic quotidià.

Agenda
  • 07.04. - 30.04.2021 | Iniciativa UNESCO ‘El futur de l’educació’. Consulta oberta

    » Més informació «