17. La identitat no és allò que sembla

This post is also available in: English

Salvador Cardús
Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans

 

L’antropòleg François Laplantine, a ‘Je, nous et les autres’, (Le Pommier, 1999), sosté que el concepte d’identitat té tanta força ideològica com feblesa epistemològica. Té tota la raó. Parlem de la identitat dels països, dels grups d’edat o de gènere, dels partits polítics o dels individus, com si sabéssim a què ens estem referint. Recorrem a suposats conflictes identitaris com si fossin la causa de la majoria de les grans confrontacions actuals. Com ha explicat bé Ferran Sáez a “Ara tot són conflictes identitaris” (El Temps, 23/05/2016), s’ha passat de veure enfrontaments ideològics a tot arreu a qualificar-los d’identitaris, gairebé sense ni adonar-nos-en. Hi ha molta literatura en ciències socials, però sobretot en les anàlisis polítiques i en les periodístiques, que recorren a la idea d’identitat per descriure els processos socials, però sempre acaben –o comencen- en un punt fosc: saber de què estan parlant exactament.

El sentit comú, molt sovint ajudat per aquestes teories simplistes sobre la identitat, suposa que es tracta d’alguna cosa profunda, i que respon a la pregunta sobre “què és” o ser català, o espanyol, o jove, o dona, o socialista o fulano de tal. I per fer-ho, es recorre a una sèrie de continguts que se suposa que no tan sols són comuns a tots els que participen d’aquesta identitat, sinó que són consistents, que tenen una suficient coherència interna com per poder-los caracteritzar. I, és clar, se’n suposa una certa estabilitat sense la qual no hi hauria manera d’aconseguir que aquests elements –materials, de “caràcter”, “mentals”, “culturals”… o no se sap ben bé què- realment arribessin a constituir alguna cosa compartida. I, tanmateix, no hi ha res tan impossible com fer aquesta llista sense caure en l’estereotip, en la caricatura o en el tòpic.

L’error d’aquestes aproximacions és precisament aquest: la pregunta sobre la identitat que ens ajuda a saber de què parlem no és la del “què és ser” això o allò. És a dir, l’error està a  considerar la identitat com una essència, com un contingut. I tant és si aquesta essència la referim al passat, a una tradició, a un Història, com si la referim al futur, a un projecte, a un anhel.

Es podria ser radical i matar el debat dient que les identitats no existeixen, com també afirma Laplantine. Morta la cuca, mort el verí. Però entenguem-nos: el que no existeix és la identitat com a contingut, la identitat essencial, ni com a passat, ni com present ni com a futur. En canvi, sí que existeixen –i tant si existeixen!- els discursos sobre la identitat. I tots fan referència a un sistema de relacions socials en les quals es combat pel reconeixement i, per tant, per un espai de poder social. És a dir, són discursos en el sentit fort de la paraula: expressions de voluntat de poder. I, per reivindicar aquest reconeixement, es recorre a una suposada “substància essencial” –a la que sovint se li atribueix un caràcter quasi sagrat, intocable- que hauria de justificar l’espai de poder ocupat. Podríem dir, parafrasejant Benedict Anderson (‘Comunitat imaginades’. Afers, 2005) quan parlava de les nacions, que les identitats també són “imaginades”. És a dir, diríem “relats” o narracions al servei del combat per existir socialment. Tant si parlem de nacions, d’identificacions de gènere, de grups d’edat, d’institucions, d’ideologies o d’individus.

En definitiva, si això és així, podem arribar a algunes conclusions que aviat espero poder desenvolupar en un assaig amb l’extensió que demana un gir argumental d’aquesta gravetat. En primer lloc, sembla obvi que els debats sobre la identitat són debats de crisi de reconeixement. Si el reconeixement és satisfactori per ambdues parts –la que reconeix i la que és reconeguda, generalment de manera recíproca- llavors no hi ha cap preocupació identitària i s’hi és indiferent. Ho explicava de manera magistral Albert Sánchez Piñol a l’article “La metàfora del Pigmeu” (La Vanguardia, 16/11/2014). En segon lloc, i paradoxalment, cal adonar-se que les identitats només s’exacerben, s’expressen de manera explícita i, a vegades, de manera violenta, si manca el reconeixement. I dic paradoxalment, perquè és el reconeixement allò que les fa invisibles, o si es vol, inqüestionables i, en definitiva, òbvies.

En tercer lloc, i potser aquesta és la conseqüència més sorprenent per a les aproximacions habituals, les identitats reconegudes no mostren, sinó que amaguen. És a dir, estalvien una missió impossible d’acomplir com és la de dir qui o què s’és. Com a individus, o com a grup social, solem estar constituïts d’elements diversos, contradictoris i confusos. I els elements que no en són, de confusos, més aviat ens igualen amb aquells de qui ens voldríem diferenciar. El dia que els catalans puguem anar pel món responent a la pregunta “què ets?” amb un simple “sóc català” i que en lloc de l’habitual rèplica que segueix, “i què és ser català”, simplement obtingui un “ah!” de reconeixement positiu (siguin quins siguin els supòsits implícits d’aquest “ah!”), se’ns hauran acabat els problemes identitaris.

En quart lloc, i en conseqüència, les identitats no és coneixen, sinó que tan sols es reconeixen. La bona convivència –que és resultat de respectar els espais socials propis de cadascú- no es basa en un coneixement profund de l’altre, sinó simplement –i precisament perquè se’l reconeix- en ignorar-ne la identitat. O com diu Manel Delgado més exactament, a respectar-ne el “dret a la indiferència”, que és el que ha de regular i garantir l’espai públic. És a dir, a no obligar –als individus com a tals, o als homes o les dones com a gènere, o a les nacions com a unitat cultural o política- a haver de donar explicacions sobre què són, com és que ho són o ho volen ser… Per posar un exemple que ja he defensat en altres ocasions: la bona relació entre diverses confessions religioses que ocupen un mateix espai públic, posem per cas, no passa per obrir complexos –i benintencionats- processos de diàleg interreligiós i conèixer a fons cada sistema de creença –objectiu perfectament respectable des d’altres punts de vista-, sinó simplement per arribar a un punt on aquestes adhesions personals no siguin objecte d’interès i puguin ser mereixedors –si se’m permet dir-ho així- d’una olímpica indiferència. Precisament, allò que tan apreciem d’una societat secular és que ningú hagi de donar explicacions de si és creient o no, ni sobre en què creu “exactament” i per què.

Certament, hi ha identitats que maten quan s’afirmen negant els que tenen davant, com diu Amin Maalouf (‘Les identitats que maten’. La Campana, 1999). Però n’hi ha que esdevenen un instrument d’autodefensa que salven i permeten sobreviure als intents de genocidi de pobles, llengües, cultures, identificacions de gènere o persones individualment considerades. En el benentès que el que mata o el que salva no és cap contingut específic, sinó el tipus de relació que s’estableix per aniquilar els altres o per obtenir el reconeixement que els ha de salvar.

És per tot això que la meva tesi és que la identitat és una pell. Una metàfora que facilita molt la comprensió d’aquesta altra perspectiva d’anàlisi que fa molt més clars els debats actuals que es tenen sobre la identitat, i que desitjo poder  desenvolupar davant de qui s’hi senti interessat.

Universitat de Stanford. Novembre de 2016

Agenda
  • 26.11. - 18.12.2018 |
    Campanya de la UNESCO pel dret a l’ensenyament per a tothom – #RightToEducation
    » Més informació «