21. Les llengües dels poetes de l’Egipte septentrional
This post is also available in: English
Dwight F. Reynolds
Universitat de Califòrnia, Santa Barbara
Quan encara estudiava al Cairo a principis dels vuitanta, el meu director, un folklorista de renom, em va enviar a les terres del delta del Nil per experimentar de primera mà l’art de l’oralitat que es podia trobar en aquells pobles. Em va suggerir diversos llocs, però finalment em vaig trobar en un poble que es coneixia com “el poble dels poetes”, perquè hi residien molts cantants de la cançó èpica de la tribu beduïna Bani HIlal, coneguda en àrab com a Sirat Bani Hilal. Per a la meua sorpresa, hi havia catorze cases de cantants èpics ancestrals i professionals, homes que tenien com a única ocupació la interpretació d’aquestes cançons èpiques en dialecte egipci vernacle en casaments, cafeteries, festivals, festes privades i altres ocasions.
Durant aquella primera visita, vaig enregistrar algunes mostres amb una durada que no superava la mitja hora cadascuna, i he de confessar que a penes vaig entendre res del que cantaven. Tot i que havia llegit versions escrites de la poesia, em resultava molt difícil entendre els versos que cantaven, i aviat vaig saber que les versions que aquests poetes interpretaven estaven marcades no només pel dialecte local, sinó també per un registre que es podria anomenar com a ‘col·loquial artístic’. No és ni la llengua de les conversacions quotidianes, ni “l’estàndard” o la forma “clàssica” de l’escriptura àrab, sinó, més aviat, una cosa intermèdia, un registre lingüístic usat en primera instància en diverses formes de l’art verbal.
Durant quasi 15 anys he viatjat repetidament per visitar aquest poble, fins i tot hi vaig viure durant un any i en altres visites m’hi estava durant moltes setmanes seguides. Vaig enregistrar aproximadament 75 interpretacions i vaig prendre notes durant moltes converses i entrevistes (els poetes, com qualsevol persona del poble, no em permetrien de cap manera enregistrar les nostres conversacions informals). També vaig rebre classes d’un cantant, Shaykh Taha Abu Zayd, que molta gent del poble considerava el millor coneixedor del repertori i la història. Vaig aprendre a tocar el rubab (una mena de llaüt de dues cordes que es pincen) i a cantar un petit fragment èpic. Els poetes d’aquest poble tenien un repertori amb material d’una durada de 20 a 120 hores. I tots aquests poetes eren analfabets, incapaços, fins i tot, de lletrejar els seus noms (normalment utilitzaven l’empremta del polze quan calia signar, com en el cas de molts dels habitants més vells del poble).
Amb el temps vaig entendre cada vegada més diversos girs de frase, poc usuals, en la cançó èpica i vaig ser-ne capaç de seguir la història sense dificultats. Però aviat vaig ensopegar amb un altre aspecte diferent de la llengua que involucrava els poetes i les seues famílies.
Els cantants èpics provenen d’un grup social diferent i especial, no directament relacionat, però similar als romanís d’Europa, . Ells s’anomenen els “wilaad halab” o “wilaad halaba”, termes que semblen significar “els fills d’Alep”, ja que Alep és ‘Halab’ en àrab. Però això no té cap sentit històric i els poetes no han mantingut cap narració que els connecte amb Alep, al nord de Síria. Els investigadors han fet hipòtesis sobre el fet que la paraula podria ser la forma col·loquial de “halaqa” (un anell o un cercle), ja que els poetes actuaven al centre de cercles oberts per a un públic de carrer, o que es refereix a la “llet” (‘haleeb’ en àrab), la qual cosa connectaria amb els animals de pasturatge. Però no hi ha cap prova real que done suport a aquestes idees.
En qualsevol cas, els membres d’aquest grup social no es casen amb ningú de fora del grup excepte en algun cas aïllat, i una de les característiques que els distingeix és l’ús (només entre ells) de la llengua o argot a què només es refereixen com a ‘ratana’ (galimaties). Alguns dels joves en la comunitat dels poetes van pensar que era divertit ensenyar-me a dir coses en ‘ratana’, però els vells de la comunitat se’n van assabentar i ho van aturar. Aquest investigador americà semblava perfectament amable i respectable, i era bo que volguera enregistrar i aprendre a cantar les cançons èpiques, però per motius que es mantenien dins de la comunitat (com el fet de parlar ‘ratana’), això sobrepassava els límits. Tots van continuar ajudant-me amb el projecte de les cançons èpiques, però mai més vaig tornar a escoltar cap paraula en ‘ratana’ durant la resta d’anys de la meua recerca. L’any 2000, tots els cantants de cançó èpica que havia conegut havien mort, i cap dels seus fills havia continuat l’ofici. Havien estat enviats a escoles a aprendre a llegir i a escriure, i ara exerceixen treballs més respectables. Tot i que l’èpica perdura en altres regions, en aquest poble va desaparèixer i ara només perviu gràcies als nostres enregistraments fets entre l’any 1982 i l’any 1995.
Els enregistraments d’àudio, fotografies i una selecció de textos traduïts es poden trobar en:
