22. Més enllà de l’arc de Sant Martí

This post is also available in: English

Don Kulick
Universitat d’Uppsala

Nota: Aquest escrit és un capítol d’un llibre de pròxima aparició titulat The End: how a language dies. El llibre és una sèrie de narracions breus que documenten els trenta anys que l’autor ha dedicat a la investigació d’antropologia lingüística a Papua Nova Guinea, sobre una llengua isolada de Papua anomenada taiap. El taiap es parla en un llogaret anomenat Gapun, que té al voltant de 200 habitants. La llengua s’aproxima a l’extinció: els vilatjans de menys de 35 anys parlen tots tok pisin, una llengua criolla que és la llengua oficial més àmpliament parlada de Papua Nova Guinea. Actualment, té menys de 50 parlants actius.   

Un matí després d’una nit de fortes pluges, va aparèixer al cel un gran i intens arc de Sant Martí. Mentre anava a rentar la roba en un dels tolls del poble, vaig alçar la vista i el vaig veure, i em vaig adonar que no sabia com li deien a l’arc de Sant Martí en taiap. Així que vaig preguntar a la primera persona que vaig veure –Michael, el líder espiritual del poble, que sabia que parlava bé l’idioma – com es deia l’arc de Sant Martí en taiap.

“Renbo”, va respondre, sense dubtar un segon.

“Mm, no”, li vaig dir, “deu ser la paraula tok pisin; la paraula taiap havia de ser diferent”.

 “Ah”, va dir. Si era així, no ho sabia. Hauria d’anar a preguntar al seu pare, de seixanta-cinc anys d’edat, en Mone.

Així que, amb el cossi de plàstic amb la roba bruta i la pastilla de sabó a dins, vaig anar a buscar en Mone. Poc m’imaginava que la meva consulta innocent sobre com es deia l’arc de Sant Martí provocaria un mes d’aspre debat d’una banda a l’altra de Gapun.

En Mone estava assegut al seu lloc habitual dels matins, a la terrassa mastegant nou de bètel. Vaig dir bon dia i li vaig comentar que li volia fer una pregunta. Com es diu en taiap l’arc de Sant Martí?

En comptes de dir la paraula i ja està, com m’esperava que faria, en Mone va fer una pausa i es va portar un dit a la barbeta. Va reflexionar. Després d’un minut, em va dir que no podia recordar la paraula tot d’una; que li calia pensar-hi. Se’m va fer estrany. D’altra banda, els arcs de Sant Martí no són precisament comuns a la selva tropical. Només en vaig veure un en els nou mesos que havia passat al poble aquell any. Així que vaig pensar que potser en Mone feia catúfols o l’havia agafat per sorpresa amb la meva inesperada pregunta sobre una paraula que els vilatjans no tenien l’oportunitat d’utilitzar gaire sovint.

Va resultar que en Mone va pensar en l’arc de Sant Martí durant diversos dies. A la fi, en passar per casa d’ell al vespre quan anava al toll a fer-me el bany del vespre, em va dir que entrés a casa seva i em va explicar que “arc de Sant Martí” no es deia amb una paraula en taiap, sinó que a través d’una frase verbal que significa “núvol està marcat amb color”.

Em va semblar raonable, i en vaig prendre bona nota. Però quan ho vaig repetir a altres persones del poble per comprovar les seves reaccions, em vaig trobar amb un rebuig general. Em giaman, “Això és mentida”, tothom es va burlar, utilitzant la seva expressió favorita per a desautoritzar el coneixement d’un altre parlant taiap. Encara que ningú sabia dir el mot correcte, tots em van dir que sabien que l’expressió que en Mone havia dit estava malament.

Ja m’havia trobat amb aquesta mena de desacord col·lectiu altres vegades. Hi havia un gran i aïrat desacord sobre com es deia “eruga”, per exemple. I també hi havia el problema del vent. Hi ha quatre noms de vents en taiap: awar, ngamai, mbunim i mbankap. Tots els ancians del poble hi estaven d’acord. També estaven d’acord que els vents es diferencien principalment per la direcció des d’on venen. Ara, en el que no es posaven d’acord de cap manera era de quina direcció venia cadascun. Un ancià insistia que el vent ngamai venia de les muntanyes que hi havia al sud de Gapun. Una dona gran insistia igualment que el vent venia de la mar, que es troba al nord del poble. De la mateixa manera, hi havia qui deia que el vent awar venia de les muntanyes (al sud) i altres deien que venia del llac dels manglars (és a dir, el nord). Els ancians discutien molt cada vegada que sorgia el tema, però mai no el van resoldre.

Per pura casualitat, els quatre vents s’enumeren i es defineixen en una llista de 125 paraules taiap publicada el 1938 pel missioner i antropòleg alemany Georg Höltker. El 1937 Höltker va viatjar a Gapun en companyia d’un altre missioner i es va convertir en una de les poques persones de raça blanca que va visitar el poble. Höltker i el seu company van passar només tres hores a Gapun. Hi va fer dues fotografies i va confegir una llista de paraules. Un any més tard, es va publicar la llista, juntament amb l’observació que “passarà un temps abans que qualsevol altre investigador ‘ensopegui’ amb Gapun, per les poques possibilitats de fer troballes valuoses des d’un punt de vista acadèmic en aquesta petita comunitat, i també a causa del camí incòmode i difícil que condueix a aquesta illa lingüística”.

A part de la llista inèdita del lingüista australià Don Laycock, que va fer amb dos vilatjans de Gapun amb qui es va reunir en un altre poble cap al 1973, i el meu treball sobre la llengua, la llista de Höltker és l’única documentació que existeix sobre el taiap. La llista de 125 paraules de Höltker és impressionantment exacta si tenim en compte que va estar reunit tres hores i mai abans havia sentit taiap (i mai no el tornaria a sentir). Per a resoldre la controvèrsia dels quatre vents, vaig decidir, doncs, dur les definicions que apareixen en la llista de Höltker. Al capdavall, havia parlat amb informants encara vius a Gapun en un poble de parla completament taiap. A més, un dels parlants més grans que encara vivia a Gapun va definir els vents com fa Höltker en la seva llista de paraules. Així es va resoldre el problema dels vents.

Malauradament, però, “arc de Sant Martí” no era una de les paraules de la llista de Höltker.

Van passar els dies i ningú no podia trobar la paraula taiap per a “arc de Sant Martí”. Els vells em van explicar que els seus pares i parents els havien advertit que anessin amb compte amb l’arc de Sant Martí i mai no caminessin per sota, perquè si ho feien, se’ls ennuvolaria la ment i se’ls confondria el sentit de la direcció. Però, tot i que recordaven aquests advertiments, ningú no podia recordar com deien a l’arc de Sant Martí els seus pares i parents quan els en parlaven. La paraula corresponent a l’arc de Sant Martí –em van dir els vilatjans– “i hait”, s’amaga.

Un dia l’anciana esposa d’en Mone, la Sopak, va tenir un somni en el qual un avantpassat mort li va xiuxiuejar com es deia realment l’arc de Sant Martí. L’avantpassat havia revelat que la paraula era mɨnuomb, que també significa “gran llac rodó”. La Sopak va dir que “arc de Sant Martí” en taiap es deia akɨnnɨ mɨnuomb utok, “un gran llac rodó va aparèixer als núvols”.

Vaig comentar a  altres persones d’edat al poble la revelació de la Sopak. No els va impressionar.“Em giaman”, diuen tots impassibles.

Pocs dies després que la Sopak havia explicat el seu somni, un dels homes més vells del poble em va dir que havia recordat la paraula: wagurmos.

El judici dels altres parlants va ser demolidor: “Em giaman’, van dir tots. Em van explicar que wagurmos era el vel blanc dels estels al cel durant la nit, és a dir, és com es diu en taiap la Via Làctia. No vol dir arc de Sant Martí de cap manera. Moltes de les persones a qui vaig preguntar sobre aquesta paraula, també van aprofitar l’avinentesa per a menysprear els coneixements lingüístics de l’ancià que havia suggerit wagurmos. L’home era vell, van dir amb menyspreu, però és “lapun nating” (s’havia fet gran sense haver après res). Deien que només tenia “bebi sens”, el seny d’un nadó.

Van passar les setmanes i la frustració creixia. A la fi, havent sentit sobre els desacords i les disputes sobre l’arc de Sant Martí dels ancians, un home d’uns trenta anys va venir a casa meva un dia i em va dir que recordava haver sentit una vegada al seu avi, el vell Kruni, dir la paraula per a l’arc de Sant Martí. En Kruni havia estat un dels ancians que m’havia ensenyat taiap en la dècada de 1980; va morir a principi dels noranta. Durant les darreres dècades de la seva vida, en Kruni havia estat respectat per tots i una mica temut com un ancià que ho sabia tot sobre la història de Gapun i que parlava un taiap impecable i fluid.

El jove em va explicar que quan era petit havia estat una vegada en una canoa amb en Kruni remant al llac dels manglars. Al mig de la llacuna es van trobar amb una canoa plena de dones del poble veí de Wongan que parlaven de l’arc de Sant Martí. En la llengua kopar parlada a Wongan, l’arc de Sant Martí es diu mamor. El jove recordava que les dones havien cridat a en Kruni i li havien preguntat com es deia en taiap. En Kruni els va dir que era mamar.

En lloc de ser el gran èxit que esperava, mamar, també va ser rebutjat. “Significa ‘banana’“, van respondre tots els ancians secament quan, sense dir-los per què i amb l’esperança de sacsejar-los la memòria, els vaig demanar que definissin mamar.

I, en efecte, significa una mena de plàtan. Però moltes paraules en qualsevol idioma són homònimes, com la paraula moll, que té almenys quatre significats diferents: un peix  (un talp), la part interna de l’os (la medul·la), una plataforma per a l’embarcament i desembarcament i el que correspon a l’adjectiu sinònim de tou. No podia ser que mamar també signifiqués més d’una cosa? No podia ser que també signifiqués arc de Sant Martí?

No. En Kruni giaman. O el jove que va informar sobre el que en Kruni va dir, giaman. En qualsevol cas, algú mentia, en això estaven d’acord tots els parlants grans.

Al final, després d’un mes de picabaralles, incapaç d’arribar a una paraula o expressió que els satisfés a tots, i, sens dubte, cada vegada més molestos per la meva insistència a preguntar-los, els vilatjans de més edat va admetre a contracor que mamar devia ser la paraula per a l’arc de Sant Martí, atès que semblava que en Kruni ho havia dit (i aquí més d’un girava els ulls en blanc furtivament).

La meva conclusió és que mamar, probablement, és la paraula correcta en taiap per a “arc de Sant Martí”. El taiap i el kopar són llengües que no tenen relació, malgrat que els pobles on es parlen es troben només a dues hores de distància. Però com que els parlants de les dues llengües han estat en contacte durant molt de temps, comparteixen un bon nombre d’elements lèxics. La lleugera variació fonètica entre mamor i mamar és comuna en les paraules compartides pel taiap i el kopar. Per exemple:

Atès que jo ja havia registrat similituds com aquestes, vaig dir als vilatjans que entraria mamar al meu diccionari com a arc de Sant Martí. Aquest anunci va ser rebut amb murmuris.

La incapacitat dels vilatjans per a posar-se d’acord sobre la paraula taiap és un tret de la vida del poble que està contribuint a la desaparició de la llengua. Una vegada i una altra em cridava l’atenció amb quin èmfasi (i, al meu entendre, de forma gratuïta) els vells parlants de taiap desautoritzen i ridiculitzen la competència lingüística dels altres. Al principi de la meva estada al poble, vaig deixar de discutir sobre el taiap en grups de gent gran, ja que qualsevol discussió de qualsevol aspecte de la llengua només podia conduir a disputes. El parlants podien arribar finalment a un acord, no sense rondinar, sobre el que jo els preguntés, però més tard sempre trobaven un moment en privat per a menysprear apassionadament els coneixements i les opinions dels seus companys.

Tothom a Gapun és conscient que el taiap és una llengua petita que no es parla a cap altre indret. Però la diferència entre Gapun i moltes altres comunitats d’arreu del món és que a Gapun la llengua no es considera com un bé comú, compartit. Com tota la resta de coses del poble, el coneixement lingüístic es considera una propietat privada. Els habitants de Gapun fan que no amb el cap una vegada i una altra totalment desconcertats davant els persistents estereotips occidentals sobre com pobles de la selva suposadament eviten la propietat i comparteixen generosament els recursos naturals en una mena d’èxtasi ecològica socialista de l’època antediluviana.

Ans al contrari. A Gapun, res no és comunitari, no es posseeix o comparteix de manera igualitària per tots. Tot –les terres, cada palmera de sagú, cada cocoter, cada arbre de mango, cada olla, plat, destral, matxet, pal de llança inútil, llum de querosè trencat, i qualsevol cosa que hom pugui imaginar– és propietat d’algú. I això inclou els noms de les persones i el dret d’atorgar-los, i també el coneixement dels mites, les cançons i els cants de guariment. Els vilatjans saben sempre qui posseeix què. Ho han de saber per a agafar coses, o per a robar-les. Protegeixen els seus drets de propietat amb energia i els defensen ferotgement. He sentit dures discussions i crits de “No és teu, és meu!” respecte a objectes tan trivials com un trosset de cadena que una dona havia llençat quan va veure la seva germana recuperar-la de la selva tropical.

La manera com s’entén la possessió i la propietat tenen conseqüències per a la llengua: vol dir que el lloc comú occidental d’una llengua comuna “compartida” té poc d’èxit a Gapun. Des del seu punt de vista, els parlants no “comparteixen” una llengua. Al contrari, cada parlant posseeix la seva pròpia versió de la llengua. I com més grans es fan els parlants, més consideren la seva versió com la pròpia i la dels altres com “una mentida”. Aquesta manca d’assumpció de la llengua comuna com a quelcom de “compartit” implica que els parlants estan predisposats a no considerar especialment traumàtica la pèrdua del taiap.

Els parlants grans encara tenen “el seu” taiap; si els parlants més joves no en tenen una versió, doncs, wari bilong ol, ja s’ho faran.