24. Què és això de la revitalització lingüística? Alguns apunts des d’Occitània*

This post is also available in: English

James Costa
Sorbonne Nouvelle / UMR LACITO (CNRS), Paris

 

Si et trobes a Occitània aquest estiu, pots preguntar-te per què a l’entrada d’algunes viles hi ha senyals bilingües. Es pot excusar aquesta sorpresa, ja que és poc probable que hagis sentit res que no sigui francès a la majoria dels llocs, i probablement molt anglès a mesura que t’apropes al Mediterrani. Però si escoltes una mica més, si observes una mica més de prop, pots trobar-te amb un món que desapareix ràpidament però encara és present. Pots topar amb un concert en un idioma que no pots identificar, o preguntar-te per què alguns noms de carrer no sonen a francès. Fins i tot pots sentir que la gent parla occità, perquè això és el que és, una llengua, també coneguda com a provençal, que molts dels habitats de la zona denominen patois (un terme despectiu a França usat per a referir-se a qualsevol altra parla tradicional de la zona diferent del francès).

Aquesta mena d’experiència podria passar a la Provença, però no només allí. Per tota la Unió Europea, diversos milions de persones parlen una llengua que no és la llengua oficial de l’estat on viuen. A Europa, hi ha activistes que defensen i promouen el dret a parlar la llengua pròpia. Aquesta lluita pels drets lingüístics també s’estén a l’Amèrica Llatina, l’Amèrica del Nord, Austràlia i molts altres indrets. Molts estudiosos afirmen que es tracta d’una conseqüència de la globalització: una reacció, diguem-ne, contra la uniformitat. Una manera de ser un mateix, de trobar significats localment en un món que sembla fer-se cada vegada més petit. En el meu recent llibre, Revitalising Language in Provence: A Critical Approach, argumento en una línia diferent. Aquests moviments no són una reacció a la globalització, sinó una manera d’intervenir en aquest procés en els mateixos termes dels qui defineixen què és la globalització (i no en els seus propis termes, com diu Leena Huss [2008, 133]).

Però comencem des del principi. Aquest llibre se centra en Occitània, potser el lloc on va sorgir el primer moviment de reivindicació lingüística, o un dels primers, si més no. Els poetes ja havien començat a escriure textos en defensa del gascó, el provençal o el llenguadocià (tots els dialectes del que la majoria dels estudiosos de la lingüística romanística consideren l’occità) en els segles xvi i xvii. Potser això és conseqüència d’un moviment cada vegada més agressiu de promoció del francès en tots els àmbits en detriment del llatí i l’occità, el qual durant segles havia tingut ús oficial en el que avui és el sud de França. Però fou des que el govern del Terror de la Revolució Francesa (a partir de 1793) intentés eradicar el patuès quan va sorgir un veritable interès en diverses parts de França, que va donar com a resultat al sud un redescobriment de la poesia medieval dels trobadors medievals i un interès acadèmic en la història d’Occitània i el Llenguadoc abans de la seva annexió a França. Tanmateix, fins a la dècada de 1850 no es va formar un moviment organitzat de reivindicació lingüística, sota l’ègida de poetes com Frederic Mistral o Jousè Roumanilho.

Van denominar el seu moviment com a felibritge, un nom d’origen encara desconegut. Els felibres tenien com a objectiu fer reviure a través de la poesia i la literatura el provençal o llengua occitana, que encara es parlava de manera gairebé generalitzada a tot el sud de França. Mistral va publicar una sèrie de poemes èpics llargs que van ser aclamats per tot Europa com a obres mestres de la literatura. Probablement, el seu poema més conegut és Mirèio (Mireia), història d’amor ambientada en la regió de la Crau a Occitània i al·legoria del moviment de revitalització lingüística. Mirèio, amb pròleg de Lamartine, fou aclamat a París com una chef d’æuvre.

En el llibre explico parts de la història del moviment, però en aquesta nota, n’hi ha prou de dir que, tot i l’èxit en el nivell literari, mai va tenir èxit en termes polítics. L’occità va estar prohibit durant molt de temps en l’educació i, malgrat un moviment occità fort al llarg del segle xx, el seu ús va seguir reduint-se i encara ho fa ara. Però la història que explico en aquest llibre no és la història del moviment lingüístic. Al contrari, després d’un estudi etnogràfic durant dos anys a Occitània, em pregunto per què aquest moviment, com molts altres de posteriors, es va basar en la llengua, a diferència, i això és el més important, de tots els moviments anteriors o almenys els anteriors a la dècada de 1840.

El que em va sorprendre quan vaig començar el treball sobre la tesi doctoral que va dur a aquest llibre, el 2006, va ser que els antropòlegs havien escrit des de feia temps sobre el que anomenaven “moviments de revitalització”. Probablement, Anthony Wallace va ser l’estudiós que va encunyar el terme el 1956, però abans altres experts, com Ralph Linton, havien parlat sobre moviments “nativistes”. Aquests moviments, deien els antropòlegs, podien utilitzar com a base la religió, elements culturals o institucions polítiques. El 1943 Ralph Linton escrivia: “El propòsit declarat d’un moviment nativista pot ser o bé revifar la cultura del passat o bé perpetuar l’actual, però mai no intenta fer totes dues coses” (Linton 1943, 231). El 1956 Wallace va afirmar que els moviments de revitalització són “un esforç deliberat, organitzat i conscient per part dels membres d’una societat per construir una cultura més satisfactòria”. Des d’un punt de vista cultural, la revitalització és, per tant, un fenomen especial de canvi de cultura: les persones que participen en el procés de revitalització han de percebre la seva cultura […] com un sistema […]; han de sentir que aquest sistema cultural és insatisfactori i han d’innovar no només elements discrets, sinó un nou sistema cultural que especifiqui noves relacions i, en alguns casos, nous trets” (Wallace, 1956, 43). Per a Wallace, la revitalització, doncs, comença amb un període d’estabilitat que es trenca amb un esdeveniment extern (com ara la colonització), cosa que condueix a l’estrès individual i posteriorment a la distorsió cultural (col·lectiva), que llavors fa sorgir el procés de revitalització, sovint desencadenat per un profeta. Al seu torn, la revitalització pretén portar a un nou estat d’estabilitat.

Hi ha dos elements (almenys) que em van interessar en el conjunt del treball. En primer lloc, la revitalització podia afectar altres aspectes, a més del llenguatge. En segon lloc, si bé el fet mateix que existeixin períodes d’estabilitat és probablement una il·lusió, vaig observar durant el meu treball de camp a Occitània que, efectivament, el moviment lingüístic explicava una història que s’ajustava molt a l’esquema descrit per Wallace. Aquestes dues observacions em va dur a fer-me dos conjunts de preguntes interrelacionades:

  • Si la revitalització pot afectar molts aspectes, per què la llengua? Quan (i per què) la llengua esdevé quelcom que es pot revitalitzar? Això passa, com diuen molts sociolingüistes, per què hom s’adona que moltes llengües ara estan en perill d’extinció o a punt de desaparèixer? O és una altra cosa?
  • Independentment del que realment passi en el procés de revitalització, els moviments que generen i donen suport a la revitalització no estan implicats en la creació d’un relat de revitalització per tal d’oferir (i, a l’últim, imposar) una interpretació particular del món? En aquest sentit, els moviments de revitalització no cerquen, com la major part de moviments socials, oferir interpretacions col·lectives d’esdeveniments individuals, en aquest cas usant la llengua com a focus per a participar en una lluita respecte a la categorització (per usar un terme emprat per Bourdieu (1991)? I si és així, quines categoritzacions volen posar en qüestió, aquests moviments?

Així, en el llibre proposo que si els moviments de revitalització lingüística no s’han de descartar automàticament com a utopies romàntiques o com a empreses ètniques que miren cap a dins, tampoc no s’haurien d’idealitzar com a conduents a una resistència contra les forces globalitzadores i uniformadores. Al contrari, s’haurien d’analitzar com a empreses humanes que volen oferir interpretacions col·lectives del món usant la llengua com a prisma. Ni romantitzats ni descartats: els moviments de revitalització lingüística s’han d’estudiar de manera més àmplia, com a moviments socials. I això no s’ha de fer amb l’objectiu de reivindicar o exaltar les seves accions, sinó en primera instància perquè la seva multiplicació durant el segle xxi ens diu alguna cosa sobre què vol dir ser humà, lluitar com a humans, al món.

Així doncs, proposo l’enfocament següent per tal de problematitzar els tipus d’accions socials en què s’impliquen els agents que participen en la revitalització lingüística:

  • Primer, els moviments de revitalització lingüística tracten sobre la “grupalitat” (groupness), per utilitzar un terme creat per Rogers Brubaker per a descriure el fet que els grups són sempre projectes col·lectius. Com ell diu, “un grup és una variable, no una constant; no pot pressuposar-se” (Brubaker 2004, 4). És a dir, són els grups el que volem explicar i “no allò amb què volem explicar coses” (Brubaker, 2002, 165). En aquest sentit, la revitalització lingüística no té a veure amb la regeneració de grups preexistents, sinó amb la invenció de grups nous, en termes nous, alhora que ens basem en una construcció d’aquests grups com a intemporals o antics. Quines són, doncs, les categories de llengua i grup que es mobilitzen i qui les mobilitza?
  • Segon, la revitalizació lingüística és fonamentalment una lluita sobre les classificacions: “lluites pel monopoli del poder de fer que la gent vegi i cregui, per fer que sàpiguen i reconeguin, per imposar una definició legítima de les divisions del món social i, amb això, per a fer i desfer grups” (Bourdieu 1991, 221). Les lluites de què parlem aquí tenen a veure amb el que és el grup objecte de revitalització, quins són els seus trets definitoris, el que compta com a llengua, com a llengua legítima, i quins drets i deures tenen els membres els uns respecte als altres.
  • Tercer, la revitalizació lingüística és una conseqüència del contacte social. Aquest enfocament ens permet canviar la perspectiva des del grup a què sembla que s’adreça el moviment lingüístic cap als intersticis que la revitalització genera entre el grup minoritari i el grup majoritari que es construeix alhora. La conseqüència d’això és doble: la revitalització no és ni un moviment cap a l’interior ni una manera de gestionar l’opressió sobre els termes del grup minoritari. Més aviat, és una manera de renegociar els mateixos termes de contacte entre grups que es creen mitjançant el contacte, sovint sobre els termes imposats pel grup dominant, com va suggerir Sanford (1974). Dit d’una altra manera, per a existir, els grups minoritaris han de recórrer a categories que ja tenen ús entre els que ells veuen com a majoria. Per tal d’adreçar-se a l’elit cultural de París, Frederic Mistral va haver de recórrer a categories que ells veien com a legítimes: l’alta literatura i una llengua codificada amb un passat prestigiós i legítim.
  • Finalment, la revitalizació lingüística té a veure en darrera instància –no en primera instància– amb el fet de salvar llengües, però és potser essencial per a trobar un espai per a emmarcar altres menes de reivindicacions i projectes, socials, polítics, relacionats amb drets de la terra, etc. En aquest sentit, cal considerar els conflictes en el marc dels moviments basats en la llengua no com quelcom a superar sinó com un indicador de tensions en el nivell local i global respecte a com hauria de ser el món, qui hauria de poder participar en els afers quotidians, sota quines condicions morals i polítiques.

En el llibre, utilitzo aquestes proposicions preliminars i les aplico al cas occità amb l’objectiu de mostrar com des del món acadèmic es poden redefinir qüestions relatives a la revitalització lingüística. Encara que aquest cas es mira etnogràficament, pretenc plantejar qüestions que van més enllà de la revitalització a Occitània i generar una discussió més àmplia respecte a per què han sorgit arreu del món tants moviments socials de base lingüística a partir de la dècada de 1990. Atès que ha estat documentat molt bé en els darrers 150 anys, el moviment de revitalització occità és un bon punt de partida per a aquesta discussió. Què té a veure, si és el cas, aquesta explosió amb la caiguda de la Unió Soviètica? Si acceptem que la revitalització tracta de renegociar termes de contacte sobre termes imposats per grups dominats, què ens diu aquest interès en la llengua sobre les ideologies lingüístiques globals? De quina manera la llengua, més que no pas la raça, la religió o la política, posem per cas, permet als grups minoritaris d’arreu del món redefinir la seva situació crítica i aconseguir, així, una veu, per exemple a través de la UNESCO?

* Una versió anterior d’aquesta nota aparegué en el blog de la Philological Society (https://blog.philsoc.org.uk/about/)

 


Bourdieu, Pierre. 1991. Language and Symbolic Power. Cambridge: Polity Press.

Brubaker, Rogers. 2002. “Ethnicity Without Groups.” Archives Européennes de Sociologie 43 (2): 163–89. doi:10.1017/S0003975602001066.

———. 2004. Ethnicity Without Groups. Cambridge [MA]: Harvard University Press.

Huss, Leena. 2008. “Researching Language Loss and Revitalization.” En Encyclopedia of Language and Education, edited by Kendall A. King and Nancy H. Hornberger, 10: Resear:69–81. Springer.

Linton, Ralph. 1943. “Nativistic Movements.” American Anthropologist 45 (2): 230–40.

Sanford, Margaret. 1974. “Revitalization Movements as Indicators of Completed Acculturation.” Comparative Studies in Society and History 16 (4). Cambridge University Press: 504–18.

Wallace, Anthony F. C. 1956. “Revitalization Movements.” American Anthropologist 58 (2). Blackwell Publishing on behalf of the American Anthropological Association: 264–81.

Agenda
  • 13.06. - 15.06.2018 |
    XIII Congreso Internacional de Lingüística Xeral (CILX2018)
    » Més informació «