27. Parlar de colors sense termes de colors

This post is also available in: English

Alexandre Surrallés
Laboratoire d’anthropologie sociale, Collège de France

Pel que fa a la diversitat lingüística i cultural, un tema rellevant és la variabilitat de formes d’expressar l’experiència sensible que produeixen les textures, els colors, el olors i tot el que s’ofereix als nostres òrgans de percepció. Aquest objecte de recerca es troba, d’entrada, confrontat amb el problema del que en antropologia lingüística es denomina inefabilitat, és a dir, la dificultat o fins i tot la impossibilitat d’explicar amb paraules vivències per a les quals no hi ha conceptes o els que hi ha són poc evidents, un domini de recent constitució (Levinson i Majid). L’existència de buits semàntics relatius en especial a la denominació de percepcions, destaca com un dels problemes més importants per a una antropologia interessada pel sensible. I és que no és el mateix descriure l’olor d’una flor, per exemple, que descriure la forma d’una figura geomètrica. Hi ha una dimensió d’aquesta experiència sensible que s’escapa a tota conceptualització o codificació culturalment estabilitzada per convencions semàntiques.

L’etnografia sobre la manera com la llengua ameríndia parlada pels candoshi de l’alta Amazònia evoca els colors dels objectes sense termes de colors per a anomenar-los m’ha ofert la possibilitat de reflexionar sobre l’inefable. De fet, aquests caçadors, recol·lectors i horticultors selvàtics que parlen una llengua de la família jívaro, avaluen les impressions sensorials relatives als colors sense una de les eines descriptives principals utilitzades per a aquest efecte: els noms dels colors. Aquesta dada ha suscitat controvèrsia, ja que, en general, l’antropologia ha considerat que tothom disposa d’una noció de color i de termes per a anomenar-los. Així ho creuen i no és gens sorprenent els “universalistes” (Berlin, Kay, Rosch), els quals afirmen l’existència d’una terminologia dels colors de base comuna a totes les llengües. Però els seus detractors, que lloen un enfocament relativista i assenyalen la diversitat cultural de les maneres de dividir la gamma cromàtica, tampoc no neguen l’existència universal de la noció de color i de termes per als colors (Davidoff, Roberson, Sahlins). La unanimitat, tanmateix, sembla afeblir-se amb l’aparició d’una sèrie de publicacions recents d’antropòlegs i de lingüistes de procedències diverses i sense relació anterior (De Vos, Everett, Levinson, Saunders, Senft, Wierzbicka) que confirmen la conclusió formulada per Harold Conklin en un text publicat l’any 1955 segons el qual el color, en el sentit que li donem a Occident, no és un concepte universal i no existeix com a tal en nombroses llengües. La meva experiència amb els candoshi porta a la mateixa conclusió. Ara la qüestió està a saber com parlen els candoshi dels colors sense noms de colors i sense que això els impedeixi ni de percebre variacions cromàtiques ni de poder-les expressar.

En realitat, la llengua candoshi no té cap terme general per a anomenar el color, i el mot “color” és absent en l’únic diccionari candoshi publicat actualment (Tuggy), sense que això signifiqui cap error o cap omissió. Tampoc no sembla que aquesta llengua tingui nocions com “multicolor” o “acolorit” ni cap forma de referència atributiva de la percepció d’un color com, per exemple, en la frase “aquest gerro d’argila és vermell”. Evidentment, les meves entrevistes no es portaven a terme amb preguntes del tipus “de quin color és aquest objecte?” , pregunta que no es pot formular en la llengua vernacla. La pregunta que feia mostrant, per exemple, una targeta de color era “ini tamaara?” (el díctic, ini, seguit d’un terme que es traduiria per “com és?”). D’altra banda, si no hi ha cap terme per al color o els colors, el seu coneixement no pot constituir un domini autònom, de manera que fa difícil despertar un interès per parlar-ne de manera abstracta. Tot i això, els candoshi tenen afició pels colors i jo diria fins i tot que els apassionen. Quan parlen dels animals, de les plantes i dels minerals o, en particular, dels fruits i de les plomes, és a dir, de coses específiques en situacions concretes, apareix una manera d’evocar els colors sense termes de color. Per exemple, si presentem a un parlant candoshi un tipus de patata que no coneix bé perquè es cultiva a una altitud superior, i li preguntem ini tamaara?, la seva resposta no consisteix només a intentar descriure-la superficialment. Agafa el tubercle, l’olora, el pesa i el giravolta, de manera que la seva resposta expressa una experiència polisensorial que recorre a comparatius per a assenyalar les propietats de la patata que li interessen. Es tracta d’una descripció vacil·lant, voluntàriament subjectiva, interactiva, evolutiva i relativa. El color de les coses, o més aviat la semblança dels colors entre les coses descrites i unes altres, apareix lligat a altres característiques diferents de les visuals: al tacte, al gust i a l’olor, que aleshores es mobilitzen en el marc d’una acció intencionada pròpia d’un entorn donat. En resum, sembla que el color, com a característica aïllada de la resta de propietats d’una cosa, no sigui pertinent per a descriure-la, per a identificar-la ni tan sols per a classificar-la. Potser perquè el color no és pertinent en si mateix en un món on els objectes, els animals i les plantes estan inextricablement lligats al color que tenen. I és que allò que importa a un caçador o a un pescador que vol descriure una espècie és un conjunt de propietats perceptives que l’espècie en qüestió transmet, acompanyat d’una descripció del seu comportament i del seu hàbitat ecològic específic.

Vaig comprendre que els candoshi no buscaven una categoria, sinó una semblança, quan els vaig mostrar una de les targetes de la carta de colors. S’hi va produir un debat viu entre dos dels que participaven en les conversacions sobre les targetes disposades damunt la taula. Em vaig interessar pels termes de la discussió i, com que no aconseguia comprendre’ls, un dels meus interlocutors va agafar una mena de gingebre i en va tallar un tros per mostrar-ne el color interior i comparar-lo amb la targeta. El debat era esbrinar si el color taronja ambrat d’aquesta targeta s’assemblava més a un tipus de gingebre o bé a una substància de color semblant segregada per un peix (probablement de la família dels Loricariidae) en el moment de la fresa. Aleshores vaig comprendre que hi havia un malentès cultural. Responien a les meves preguntes, que demanaven donar noms de colors associats a les targetes, per mitjà d’un altre exercici: trobar en l’entorn coses del color que s’hi assemblés al més possible.

Quan un candoshi descriu un objecte, el compara amb d’altres i, així, fa referència a les seves propietats pertinents en el context de la descripció. Atès que la gamma de coses susceptibles de ser evocades per comparació són totes les que hi ha al món, les possibilitats descriptives esdevenen infinites i el resultat, doncs, pot ser de gran precisió (aquesta forma de comunicació només serà possible si els parlants tenen un coneixement compartit de l’entorn). En aquestes condicions, els termes per als colors limitarien les grans possibilitats expressives que ofereix la comparació entre les coses. En conclusió, des del punt de vista candoshi, el color de les coses se subsumeix sota altres dimensions perceptives i s’hi entremescla. Els colors es perceben sense nomenar-los mitjançant altres característiques sensibles de les coses en un acte de percepció o tècnica que jo denomino “percepció contrastiva” i que consisteix, sobretot, a comparar-les. Es tracta d’una tècnica alternativa a la “percepció categòrica”, sovint considerada l’única manera de descodificar les sensacions.

Per a aprofundir en el tema, vegeu:

Jones, Nicola, 2017, “Do You See What I See? “, Sapiens, Anthropology/Everythink human, 9-Feb-2017. https://www.sapiens.org/language/color-perception/

Surrallés, Alexandre, 2016, “On contrastive perception and ineffability: Assessing sensory experience without colour terms in an Amazonian society“, The Journal of the Royal Anthropological Institute (incorporating Man). Vol 22(4). : 810-829.

 Parella candoshi i la passió pels colors