32. Frisó – Basc – multilingüisme

This post is also available in: English

Durk Gorter1,2

  1. Ikerbasque, Fundació Basca per a la Ciència
  2. Universitat del País Basc, UPV/EHU

 

El multilingüisme té moltes facetes i diversos aspectes a analitzar. En aquesta nota es comparen breument dues llengües minoritàries europees, el frisó i l’èuscar o basc, per mostrar com s’insereixen històricament en un context multilingüe complex.

El frisó es parla principalment a la terra de les vaques blanques i negres conegudes amb el mateix nom que la llengua i els seus habitants. Vora la meitat de la població de la província de Frísia als Països Baixos sol parlar el frisó a casa, encara que gairebé tots els seus habitants (640.000) saben parlar neerlandès, la llengua socialment dominant. En termes macro-sociolingüístics tradicionals, es podria caracteritzar com una “província bilingüe”. Tanmateix, l’etiqueta ‘bilingüe’ no fa justícia a les pràctiques lingüístiques molt més complexes dels seus habitants. Històricament, s’han utilitzat diverses varietats lingüístiques en algunes localitats, a les illes i en zones específiques. A la capital Leeuwarden-Ljouwert, probablement en el segle xvi, va sorgir una varietat anomenada ‘frisó de ciutat’ (Stedfrysk / Stadsfries) a causa de canvis polítics i econòmics que van conduir a un intens contacte diari entre parlants de frisó i neerlandès. Amb el temps es va desenvolupar una varietat comuna que també es pot trobar en altres sis ciutats frisones. A més, s’utilitzen diferents varietats en tres de les quatre illes frisones. Hi ha parlants al nord, a l’est i al sud de la província que encara usen altres varietats, algunes relacionades amb el baix saxó.

El que acabem de dir és una descripció succinta i més aviat clàssica de ‘la’ situació lingüística a Frísia, però, encara que es prenguin en consideració totes les altres variants, l’enfocament encara es basa en llengües separades i com es distribueixen en la societat. La descripció resta incompleta; a més, parteix principalment d’una suposada situació de parlants monolingües en llocs geogràfics homogenis específics, que, per regla general, només usarien una varietat entre ells, o com a molt dues en contacte amb altres. Evidentment, aquesta visió no fa justícia a la complexitat multilingüe i la diversitat lingüística de la zona. Per exemple, el llatí va tenir un paper com a llengua de l’església (excepte després de la Reforma) i de l’acadèmia (excepte després del segle xix). A més, ‘l’alemany’, incloent-hi varietats del baix alemany, va tenir un paper a causa de grups de treballadors de temporada, principalment de Westfàlia, que s’hi desplaçaven durant els estius a partir del segle xvii. Actualment, els immigrants, els expatriats, els refugiats i altres persones provenen de tot el món i porten les seves llengües amb ells: probablement es parla més d’un centenar de llengües al territori. L’anglès és un idioma important entre els immigrants i els visitants, però també és comú com a segona o tercera llengua. Segons les enquestes realitzades, més del 90% de la població afirma poder mantenir una conversa en anglès. L’antiga imatge d’una regió bilingüe on es parla el frisó i el neerlandès ha de ser substituïda per una imatge d’assemblatge multilingüe en un àmbit geogràfic, socioeconòmic i polític en què els parlants usen repertoris multilingües i la comunicació té lloc en diverses llengües.

Tanmateix, en la vida quotidiana, la majoria de la gent s’enfrontarà la major part del temps amb el neerlandès, perquè és socialment dominant. Cal afegir-hi l’anglès, una llengua que no es pot evitar a causa de la seva forta presència en els mitjans de comunicació antics i nous, en els paisatges lingüístics dels espais públics i en l’ensenyament. El frisó serà inclòs en la barreja lingüística diària d’aproximadament la meitat de la població. La llengua minoritària ha mostrat una notable tenacitat, tot i les prediccions d’una ràpida pèrdua de la llengua. Altres idiomes tenen un paper important en la vida d’unes poques persones. Per exemple, el professor de secundària de llatí tindrà una implicació diària profunda amb una llengua amb què el 99,9% de la població poques vegades es troba. Tot i que la gent pot veure paraules en llatí quan llegeix el seu expedient mèdic, visita el jardí botànic o durant el temps d’escolarització, probablement la majoria dels parlants no reconeixeran els préstecs d’origen llatí incorporats al seu vocabulari. L’alemany i el francès solien qualificar-se de “llengües estrangeres modernes”, una designació que ara sembla antiquada, encara que les dues llengües continuen com a matèries curriculars per a una gran part dels alumnes de secundària. Alguns grups amb una presència important en la societat són d’origen turc, marroquí, xinès o antillà. No només són parlants d’àrab turc, mandarí o papiamentu, sinó també de kurd, berber, cantonès o castellà. Per a ells, les seves llengües són fonamentals per a la comunicació en xarxes locals i globals (!), però en la societat frisona o en l’ensenyament, aquestes llengües gairebé no tenen presència. En algunes poques llars, es parlen altres llengües, però, malgrat que aquestes varietats de vegades es poden sentir en l’espai públic, tenen un paper insignificant socialment.

L’èuscar o basc és la llengua més antiga d’Europa amb orígens desconeguts, com molts dels seus parlants s’afanyen a dir. L’èuscar és respectat i reconegut entre els lingüistes a causa de les seves “característiques exòtiques” i és classificat com un illot lingüístic, ja que no té cap relació genètica demostrable amb cap llengua indoeuropea. Entre els responsables polítics i els especialistes en llengües minoritàries, és conegut per la seva capacitat de recuperació i per la notable revitalització que ha experimentat en els últims 40 anys. La denominació de basc també és coneguda per un públic més gran perquè el nom de la llengua coincideix amb el nom del poble, de la regió i de moltes coses que s’hi originen. El govern reconeix l’èuscar i el castellà com a llengües oficials, però caracteritzar la regió com a “bilingüe” no fa justícia a la complexitat del mosaic lingüístic. Les nombroses varietats diatòpiques de l’èuscar s’han parlat al territori des de temps immemorials i la seva versió normalitzada, euskara batua, es va crear als anys seixanta. Després que l’èuscar entrés en decadència en els segles xix i xx a causa de l’evolució econòmica i els de 40 anys de dictadura, la llengua minoritària ha recuperat terreny durant les últimes dècades del segle xx. Ha avançat en sentit literal, ja que s’imparteix i s’utilitza novament en àrees geogràfiques on s’havia perdut (gairebé per complet) durant molt temps. També ha avançat en sentit figurat, perquè la llengua ha reconquerit gradualment el sistema educatiu fins al punt que avui més del 80% dels infants que s’inscriuen a preescolar ho fan en el model d’immersió en èuscar. Tanmateix, també forma part d’una configuració més àmplia de llengües, en què el castellà (o l’espanyol) té un paper hegemònic. No només l’espanyol té el major nombre de parlants i és utilitzat per la majoria dels habitants de les terres basques, sinó també perquè l’espanyol continua dominant l’esfera pública en pràcticament qualsevol àmbit de la vida social. Tot i això, l’èuscar avança a causa d’una política lingüística sòlida. Avui dia la llengua es té en alta estima i és tractada amb un profund respecte per part de molts. Amb tot, l’èuscar ho té magre i hi ha una forta consciència d’una contínua lluita contra l’espanyol, que és la llengua per defecte i gaudeix d’una posició gairebé invencible.

Durant la industrialització del segle xx, els immigrants d’altres parts d’Espanya, com Andalusia, van portar les seves varietats de l’espanyol; més recentment, els grups d’immigrants més grans provenen de Llatinoamèrica i afegeixen diverses varietats més. Avui, els nouvinguts immigrants, els refugiats i els expatriats provenen de moltes parts del món, principalment d’Àfrica i d’Europa i, òbviament, porten la llengua o les llengües que van aprendre. Avui dia, l’anglès avança gradualment a les escoles i en la societat basca, com a gairebé qualsevol altre lloc del món. L’anglès té un alt prestigi social i es converteix en un producte comercial: els títols per aconseguir un nivell en anglès es venen als pares com un mèrit valuós per al currículum dels seus fills. Semblantment, a Frísia es poden comptar més de 100 llengües diferents que també es parlen al País Basc. Tanmateix, en aquest cas, la majoria de la gent es trobarà, igualment, amb un nombre limitat d’idiomes en la seva vida quotidiana. A tot arreu del País Basc hi ha persones que estan exposades a varietats basques i espanyoles i, cada vegada més, a l’anglès. Hi ha altres idiomes que només apareixen en el paisatge lingüístic aquí i allà, per exemple, el xinès a les botigues i els restaurants de les ciutats i pobles. Probablement, moltes altres varietats es poden sentir molt poc, ja que són utilitzades per un nombre relativament reduït de parlants.

Semblances i diferències

En els darrers anys, s’han revisat les idees sobre les llengües i els grups lingüístics atès que la sociolingüística ha fet un ‘gir multilingüe’. Una visió idealitzada possiblement tendiria a concebre Frísia com un lloc on històricament només es parlava el frisó i el País Basc com un lloc on només es parlava l’èuscar. Aquestes premisses monolingües de vegades persisteixen, encara que semblin obsoletes i puguin ser refutades fàcilment. Tal com hem dit abans, la designació de “bilingüe” també és inexacta, però, aleshores la pregunta és: com es pot caracteritzar el multilingüisme d’aquestes dues zones europees? Probablement, aquestes constel·lacions lingüístiques amb més d’un centenar de llengües poden ser definides com a espais de “superdiversitat”. Es poden observar diverses llengües, o almenys traces d’aquestes, en els paisatges lingüístics dels espais públics d’ambdues regions. Se sap que els límits entre idiomes són més difusos i fluids del que se solia pensar. En el cas del frisó i el neerlandès, dues llengües germàniques molt properes, sovint és impossible diferenciar-les, però també en el cas de l’èuscar i el castellà, llengües que, com se sol dir, presenten una distància lingüística substancial, diferenciar-les pot ser un repte. Es pot dir que els parlants del frisó i de l’èuscar són “translingüístics” en la mesura que es mouen aparentment sense esforç entre les seves diferents llengües. La legislació i les polítiques lingüístiques se centren en mesures per a recolzar la revitalització de la llengua minoritària. En el cas del frisó, hi ha un conjunt modest i relativament feble de mesures, mentre que les polítiques desenvolupades per a l’èuscar són molt més àmplies i molt més atractives i dinàmiques. En ambdós casos, l’educació es considera de màxima importància, però no garanteix que les pràctiques lingüístiques dels estudiants seran les desitjades com a resultat. En termes generals, un ordre jeràrquic entre les llengües es relaciona amb les diferències en el poder social i polític i el prestigi socioeconòmic.

A la fi, tenim la imatge d’un ric conjunt multilingüe a Frísia i al País Basc, perquè les llengües s’utilitzen en constel·lacions dinàmiques i canviants. El focus del multilingüisme en la recerca pot generar noves idees sobre els parlants multilingües per si mateixos, sobre els seus repertoris lingüístics i sobre les pràctiques lingüístiques que depenen dels contextos socials que evolucionen històricament.

Suggeriments de lectures complementàries:

Cenoz, J. & Gorter, D. (2017). Minority languages and sustainable translanguaging: threat or opportunity? Journal of Multilingual and Multicultural Development, 38:10, 901-912, DOI: https://doi.org/10.1080/01434632.2017.1284855

Cenoz, J., & Gorter, D. (2014). Focus on multilingualism as an approach in educational contexts. Dins A.Blackledge & A.Creese (Eds.) Heteroglossia as practice and pedagogy (pp. 239-254). Springer, Dordrecht. DOI: 10.1007/978-94-007-7856-6_13

Gorter, D., & Cenoz, J. (2011). Multilingual education for European minority languages: the Basque Country and Frísia. International Review of Education57(5-6), 651-666. DOI: https://link.springer.com/article/10.1007/s11159-011-9248-2

Gorter, D., & Cenoz, J. (2017). Language education policy and multilingual assessment. Language and Education31(3), 231-248. DOI: https://www.tandfonline.com/doi/full/10.1080/09500782.2016.1261892

Lloc web: www.ehu.eus/multilingualism

Vídeo: Vegeu “Let´s make the most of multilingualism” amb algunes de les nostres idees en:

Agenda
  • 13.11. - 23.11.2019 |
    Cicle de conferències sobre els aspectes lingüístics de les polítiques migratòries
    » Més informació «
  • 22.11.2019 | IEC
    Commemoració del Dia de la UNESCO 2019
    » Més informació «