1. De quan es van trobar l’explorador i la velleta o del decandiment i l’extinció d’una llengua

This post is also available in: English

Joan A. Argenter

En memòria dels darrers parlants d’una llengua^*

Vaig trobar una vella que recordava la seva llengua materna. Vaig convèncer-la que compartís els seus coneixements amb mi. Fent molts esforços, va poder recordar només onze paraules. Vaig anotar-les, semblaven udegué. Cinquanta anys abans, quan en tenia vint, no sabia ni una sola paraula de xinès. Ara havia perdut completament tot el que era propi de la seva nació, fins i tot la llengua.

(Vladímir Arséniev, Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri, Barcelona: Símbol editors, 2007: 314)

És possible que el nom de Vladímir Arséniev no digui res al lector d’aquestes ratlles. És possible, tanmateix, que si el lector és un cinèfil empegueït o si per edat l’ha aconseguida, el nom de Dersú Uzalà li evoqui el personatge d’una bella pel·lícula d’Akira Kurosawa, filmada en uns paratges de gran bellesa natural: la taigà de l’extrem oriental de la Sibèria.

Arséniev no era un lingüista. De fet, era un explorador i cartògraf militar a qui es va encomanar d’endinsar-se per l’inexplorat extrem orient siberià i de traçar-ne el mapa geogràfic, la cartografia de la vegetació i l’etnografia, i de fer-hi prospeccions geològiques. Sembla que devia tenir un certa traça per tractar amb gent molt diferent, perquè en el seu trajecte se les va heure amb pobles diversos i en va cercar i obtenir l’ajut. Dersú Uzalà, un caçador solitari, nòmada i animista, d’ètnia nanai o gold, que coneixia i voltava la taigà, va esdevenir guia d’Arséniev i d’aquesta relació desigual va néixer una noble amistat entre ells: el guia va convertir-se en mestre del militar perdut a la taigà i Arséniev acollí Dersú a les seves darreries a la còmoda casa a la ciutat (Khabàrovsk). Enmig d’aquesta aparent comoditat urbana, Dersú s’hi migrava. I, malgrat haver perdut visió per a sobreviure al bosc, hi retornà, fins al final de l’existència. Aquesta relació fou objecte d’un dels múltiples llibres escrits per Arséniev i la base del film de Kurosawa.

Arséniev no era un lingüista i, tanmateix, l’observació de l’explorador amb què encapçalem aquest escrit dóna fe de la presa de consciència –ara centenària (entre 1902-1907 dugué a terme l’exploració del territori, reflectida en sengles llibres de 1921 i 1923)– d’un fenomen que en el món global és com més va més freqüent i de la gravetat del qual els lingüistes han advertit la comunitat internacional tot just fa vint anys: l’extinció d’una llengua, el seu procés d’obsolescència en la ment de generacions de parlants fins arribar al seu oblit absolut –i la consegüent destrucció de la diversitat lingüística. Si bé és cert que existeix un després de l’extinció, unes romanalles, potser les onze paraules que recordava la velleta, potser alguna dita que sabrà reiterar sense entendre-la un seu successor, potser una pregària incompleta o un vers solt d’una cançó tradicional… O bé un grapat –engrunes– de mots i de característiques gramaticals de la llengua recessiva en la llengua dominant –manlleus lèxics i estructurals, topònims… O potser la llengua restarà silent o dorment, més que no pas apagada per sempre més, fins que algú en reprengui la veu.

L’udegué o udihé és una llengua manxú-tungús; una llengua de la gran família altaica. N’era la vella d’uns setanta anys que conegué Arséniev l’última parlant? El cert és que ella, que “cinquanta anys abans […] no sabia una paraula de xinès”, potser era ja una mera “recordadora” –una de les categories inferiors amb què els lingüistes denominen els parlants segons estadis degeneratius de l’atròfia lingüística. Considerant els fets col·lectivament, no era una última parlant nadiua. L’any 2010 encara se’n comptava prop d’una vuitantena (sobre un grup ètnic de 1.660 persones): l’udegué és avui una llengua pràcticament extingida. Com tantes n’hi ha que segueixen el mateix fat sota la pressió de les grans llengües de difusió internacional o, en molts casos, d’altres llengües indígenes més potents i pròximes.

Retornem, però, al text d’Arséniev. Si el descomponem i en considerem detingudament cada oració, veurem fins a quin punt és pertinent per a la recerca de camp en aquest àmbit, per als fenòmens que s’hi produeixen i per a la significació de cadascun:

Vaig trobar una vella que recordava la seva llengua materna.

El primer pas en el treball de camp, deixant-ne de banda el disseny, és la trobada amb les persones de qui volem conèixer l’experiència vital i lingüística i de qui obtindrem dades perquè siguin documentades.

La velleta recordava, ens diu, la seva llengua materna. No és el mateix conèixer que recordar i menys que emprar i practicar amb altres parlants. Veurem, tanmateix, que el seu no és un record complet, un coneixement passiu de la llengua, sinó un coneixement incomplet. (Tothom té un “coneixement incomplet” de la seva llengua i en fa un ús limitat, però això no té a veure amb la circumstància de què ens ocupem).

Vaig convèncer-la que compartís els seus coneixements amb mi.  

Persuadir l’informant –així anomenen els lingüistes la gent que els pot aportar informació sobre fets lingüístics per ella coneguts i habituals (inconeguts o imprecisos, en el millor dels casos, per a l’investigador)– és el segon pas: guanyar-se’n la confiança i, a través d’ell o d’ella, la d’altres parlants de la llengua, altres membres de la comunitat. Convertir-los, en un mot, en font de coneixement, tant més valuós perquè es tracta del coneixement d’un “recurs escàs” –i d’un coneixement que mereix un retorn: un retorn, per exemple, en termes derivats del coneixement expert de l’investigador.

Fent molts esforços, va poder recordar només onze paraules.

La velleta que “recordava la seva llengua materna”, al capdavall no la recordava tant com semblava. Potser algú havia indicat a l’explorador que aquella vella sí que coneixia la seva llengua materna o una altra llengua forastera o, ras i curt, udegué –potser no, potser tot va ser més casual i directe. Recordar “només onze paraules” no és recordar la llengua, encara que aquestes onze solament siguin les que van sortir dels llavis de la velleta en aquell moment, perquè la memòria li va jugar una mala passada –o en veritat eren les úniques que sabia i recordava. Era, doncs, una recordadora, de fet una persona que ja no es podia qualificar ni de semiparlant. Un semiparlant és aquell que ja no parla la llengua o la parla amb molt poca fluïdesa, però encara en té un coneixement passiu imperfecte i en conserva un més gran coneixement pragmàtic i comunicatiu: sap interpretar maneres de dir i gèneres verbals de la seva comunitat de forma adequada (la significació cultural, el significat indirecte, etc.) –a diferència d’un universitari que n’hagi adquirit, per aprenentatge formal, un més bon coneixement gramatical descontextualitzat, és a dir, que sàpiga parlar la llengua, però que no conegui els usos i valors de la comunicació espontània entre els nadius que encara l’usen de forma habitual.

Vaig anotar-les, semblaven udegué.  

Arséniev no era un lingüista, però l’etnografia no li era del tot estranya i, pel que sembla, tenia una certa noció del mapa de llengües que hom podia trobar pel voltant. La seva experiència prèvia li feia reconeixedora la llengua. Informació rellevant, ja que això ens indica que en altres contrades devia haver trobat parlants d’un udegué no tan deteriorat. De fet, va tenir molt de contacte amb els udegué i sembla que en coneixia bé la llengua. I les va anotar, com a bon etnògraf –les va “documentar”. Avui existeix una lingüística documental, una subdisciplina complexa que combina la destresa en la recol·lecció de dades i la descripció lingüística amb les ciències de la computació: aquesta subdisciplina s’ocupa d’accedir al coneixement de llengües amenaçades o en perill d’extinció i documentar-ne aspectes diversos (de la gramàtica i del lèxic en primer lloc, però també del ritual, la narració tradicional o l’art verbal i altres formes habituals d’interacció comunicativa). Existeixen projectes de gran abast, finançats generosament, perquè lingüistes joves duguin a terme un treball de camp amb criteris estandarditzats de notació, gravació i transcripció de les dades aplegades. Aquestes dades són remeses més tard a una institució científica de solvència contrastada on s’emmagatzemen i arxiven, i eventualment poden ser estudiades o fins i tot, diuen, aprofitades perquè descendents dels darrers parlants nadius de la llengua la puguin recuperar –revitalitzar. Evidentment, aquesta nova lingüística documental suscita qüestions ètiques importants relatives a la propietat de les dades, als drets d’autor, al respecte a la voluntat d’uns parlants que podrien no desitjar que un estrany se’ls “endugués” un coneixement ancestral, a la responsabilitat de parlants i d’investigadors –i planteja qüestions tecnològiques de difícil previsió, com la capacitat de migració de les dades d’un sistema informàtic actual a un altre de futur, essent que els canvis tecnològics se succeeixen a gran velocitat.

Cinquanta anys abans, quan en tenia vint, no sabia ni una sola paraula de xinès.  

Cinquanta anys abans aquesta persona coneixia i practicava –potser solament– la seva llengua patrimonial. La intrusió d’una llengua desconeguda, parlada per un poble més poderós i expansiu, dins l’hàbitat dels udegué, l’havia obligada a aprendre la nova llengua a fi d’adaptar-se a les noves condicions ecològiques, a fi de sobreviure enmig de la submissió, de malalties i addiccions abans inconegudes –l’opi, la beguda–, i de la pobresa. La dona en qüestió va patir un procés d’atròfia de la seva llengua inicial a mesura que guanyava competència –probablement limitada– en la nova llengua, la varietat xinesa que fos del cas. Cada vegada necessitava més el xinès per dir més coses i cada vegada podia dir menys coses en udegué. Si aquest procés l’afectava aïlladament, podria ser un fet individual i no col·lectiu, però tot fa pensar que en alguna mesura evocava allò que s’esdevenia o s’esdevindria a un poble sencer: el progressiu esllanguiment de la llengua fins al seu oblit total i, doncs, l’extinció.

Com s’havia iniciat tot plegat? El mateix Arséniev fa una observació reveladora quan escriu: “Els nadius del Kussun no fan ells mateixos de pagesos, sinó que contracten xinesos. Vesteixen mig a l’estil xinès, mig al seu, parlen el xinès i només fan servir la seva llengua si volen dir-se coses en secret.” (p. 617) Els “nadius” a què fa referència eren udegués. En una situació ambigua –submissió als xinesos, hibridació cultural, sosteniment–, l’udegué se’ls tornava de mica en mica una llengua invisible i el seu ús s’encongia. Temps enrere hi havia hagut tants udegués a la costa que “tal com deia el vell Liurl, quan els cignes volaven des del riu Samargui a Olga, quedaven negres pel fum que sortia de les xemeneies de les seves iurtes” (p. 618).

Ara havia perdut completament tot el que era propi de la seva nació, fins i tot la llengua. 

La velleta havia perdut el patrimoni comunitari del seu poble, un heretatge cultural transmès continuadament per múltiples generacions –alhora que aquestes, transformant-lo, l’afaiçonaven– i també un fragment irrecuperable del coneixement humà acumulat per generacions de generacions.

“Fins i tot la llengua”… Sembla que hom reconeix que la llengua és d’allò tan arrelat en l’ésser humà que és l’última cosa que es perd i la primera que ens identifica com a éssers culturals i no solament biològics, nats en un entorn social i natural determinat i en el si d’un grup humà únic. La llengua és el senyal d’identitat d’un poble i de cada un dels seus membres com la veu ho és d’una persona. Ara, per bé que amb el pas i el pes dels anys la veu decaigui en tot individu, perquè és “llei de vida”, la llengua no decau mentre hi hagi generacions a qui s’ha transmès: es transforma, però no és substituïda ni es perd de forma espontània. De fet, cap llengua no en pot substituir pròpiament cap altra, ja que tota llengua és una categorització singular de la realitat, codificada formalment segons els seus patrons gramaticals i el seu lèxic, i tota llengua acompleix les funcions expressives necessàries al poble que la parla. A més, vehicula també un coneixement de l’entorn, tant natural com cultural, un coneixement socialment compartit.

Vladímir Arséniev ens va deixar un viu testimoni d’un fenomen antic i local –el desplaçament d’una llengua per una altra per causa d’una determinada correlació de poder entre grups humans. La novetat d’avui és que el fenomen es dóna a escala global i amb un ritme accelerat com mai no s’era vist.

Recordo una ocasió en què una noia coreana m’explicava com la seva gent és responsable de vetllar pels seus avantpassats d’almenys tres generacions enrere, tantes com hom n’hauria pogut arribar a conèixer, i a celebrar-los amb trobades familiars, àpats, dons i pregàries. És possible que això descrigui un culte estès més enllà de la gent i del país de la meva informant. I, posat que sigui així, caldria demanar-se: Com entendran les pregàries els avantpassats a qui s’adrecen si els qui preguen ho fan en una llengua que ja no és la que ells van conèixer, plausiblement l’única que van conèixer?

[*] Una versió inicial d’aquest text, amb aquest títol, aparegué a Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia 19(1): 235-240. El text que aquí es publica n’és una elaboració, alhora que prescindeix d’aparat tècnic. Agraïm a l’ICA el permís de reproducció. Ens cal agrair també els comentaris i aclariments de Miquel Cabal, autor de la magnífica versió catalana del llibre esmentat a la citació que encapçala aquest escrit.