6. Etundi Etundi Ambroise

This post is also available in: English

Lluís Mallart i Guimerà
Laboratori d’Etnologia i Sociologia Comparativa (CNRS – París X)

El portaveu de l”evuzok’ (Camerun) i altres mestres de la paraula

Havia sigut elegit ‘zomolo‘ del país, el seu portaveu; era anomenat ‘dzomdzomo dzal‘, que equivaldria a dir «la persona més important del poble». Presidia tots els ritus de caire diürn, aquells que estaven relacionats amb l’ordre clànic. Akoa Ignace i Atangana Dominik eren els seus ajudants rituals. Em va obrir moltes portes; em va ensenyar moltes coses en un temps en què la seva autoritat i el seu prestigi eren reconeguts per tothom. Em va donar la benedicció diverses vegades. Em va emocionar quan, enmig d’una conversa que teníem a casa seva sobre la dimensió social i simbòlica de certes plantes, de cop i volta va interrompre la nostra conversa i es va posar a cantar improvisant una lletra amb què agraïa aquella visita. De fet, l’havia sentit moltes vegades improvisar un cant enmig d’un discurs, en un acte ritual de reconciliació familiar o clànica, d’acomiadament, de funerals… Era una persona discreta, que vivia simplement en un casa de fang en una clariana de Kpwa.

Aquí el recordaré només com a gran orador, i a través d’ell m’agradaria recordar tots aquells ‘evuzok‘ que tant m’impressionaren per la mestria que tenien en l’art de parlar, sobretot públicament. Homes i dones. Els uns més que els altres, és clar! Però, d’una manera general, els ‘evuzok‘ tenien un domini de la paraula dita molt més gran que nosaltres, els occidentals. Sabien improvisar sense tartamudejar ni posar-se nerviosos. Sabien ser coherents, seguir el fil d’un discurs o d’una conversa, donar-ne els arguments quan calia provar alguna cosa. I en les seves demostracions, si era necessari, es recordava la paraula dels avantpassats citant dites o proverbis. En els discursos importants els oradors recorrien a unes formes oratòries convencionals en què es creava una mena de diàleg entre l’orador i el públic, que responia a l’uníson en formes curtes o onomatopeiques per a mi eren molt espectaculars. Un exemple:

En negreta els enunciats més convencionals.

Etundi Etundi Ambroise

En el CD (pista 15) de ‘Sóc fill dels evuzok‘¹ en dono un altre exemple. Som a Aseng-Bede. Potser plou (o la gravació no està ben feta). Reunió d’acomiadament. L’endemà marxava cap a Europa. Etundi Etundi Ambroise pren la paraula i posa de manifest tota la seva capacitat oratòria, aquesta vegada, una mica lúdica. Un vertader ‘showman‘. L’havia escoltat moltes vegades en la celebració dels grans ritus. Dret enmig de l’assemblea, generalment mal vestit, potser per a insinuar que del seu càrrec no treia cap benefici (jo crec que era així), donant als uns i als altres la paraula, reprenent el fil de la discussió o del seu discurs, invitant a tots a unir-se amb ell donant el seu acord o afirmant el seu desacord, desafiant les crítiques, invocant als avantpassats, donant la benedicció amb la seva saliva, ungint el cos amb la sang de les cabres sacrificades… No era l’únic. Altres ‘evuzok‘ sabien fer el mateix. Homes i dones. Ho he vist menys entre les dones; però també. I a tots, als nens i a les nenes se’ls ensenya i encoratja a parlar en públic, en les vetllades de contes i rondalles. En aquestes, potser són més les dones que prenen la paraula. I és potser en aquestes vetllades quan les endevinalles prenen un paper important, quan els infants aprenen el llenguatge de les metonímies i metàfores.

Arpa cítara ‘mvet’

Però els grans mestres de la paraula són, sense cap dubte, els trobadors de l’arpa cítara ‘mvet‘, com els ‘griots‘ en altres racons d’Àfrica, de l’Àfrica occidental. Deu ser per això que en un dels meus retorns a Europa vaig fer tot el viatge portant a la mà un ‘mvet‘, com aquell que porta un do apreciat. Me l’havia regalat Ekundu David, un home del veïnat de Zok. No era un trobador. Era un artesà. Gràcies. Però les persones a les quals voldria donar les gràcies, si això fos encara possible, són Owona Apollinaire, Ngul Zamba i Amugu Pancrace, trobadors de ‘mvet‘. Sense cap dubte són ells en qui pensava quan a ‘Sóc fill dels evuzok‘ escrivia:

Les gestes èpiques del gènere dit de mvet eren cantades d’una manera excepcional per una mena de poetes que podríem comparar una mica amb els nostres trobadors.

El plaer estètic que em causaven aquestes vetllades no em venia necessàriament de la comprensió del contingut dels textos cantats o recitats. La majoria de les vegades em quedava sense comprendre’n més de la meitat. El llenguatge literari, sobretot el cantat, m’era molt difícil d’entendre immediatament. Sort en tenia, del magnetòfon i de les hores passades després escoltant, transcrivint i traduint. El plaer estètic em venia de l’atmosfera creada. Les vetllades de mvet eren realment una delícia. En un tros de clariana, a l’aire lliure, de nit i sota un tros de cel ben enllunat, els assistents formen un cercle al voltant d’un home assegut sobre una cadira, el trobador, vestit amb unes faldilletes de fibres de ràfia, la pitrera nua, amb un pom de plomes al cap, els braços i les cames ornats de cascavells i amb la seva arpa cítara entre les mans. L’instrument del trobador de mvet és una branca de ràfia lleugerament arquejada, amb quatre cordes extretes del seu cor fibrós, i mitges carbasses, que fan de caixa de ressonància, fixades a l’exterior de l’altra banda de la branca.

L’atmosfera d’aquestes vetllades estava impregnada d’un cert exotisme. Tot m’era estranger, diferent, estrany, incomprensible: el ritme, la natura d’aquells acords segurament molt complexos entre una sèrie d’instruments musicals aparentment molt senzills; els llargs relats semitonats que conten les gestes èpiques d’Akom Mba lluitant contra éssers i pobles imaginaris; les melodies llançades pel trobador i represes per l’auditori que formen un diàleg exultant; les gesticulacions del poeta, l’acústica expressiva de les seves onomatopeies, les inventives de l’auditori contra els herois de la narració, els encoratjaments, les complantes introduïdes en la narració per a recordar la vida malaurada del trobador iniciat en l’art de cantar i tocar l’mvet. Els llibres d’antropologia parlen poc de la fascinació que poden produir als nostres esperits espectacles com aquests. Parlant dels altres ens prohibim tot allò que pertany al camp de l’emoció, de la impressió o de la subjectivitat, com si l’altre només pogués ser objecte de la racionalitat de la ciència i, en cap moment, no fos capaç de desvetllar sentiments i emocions. 

El poble d’Engong o dels immortals és format per tretze grans poblats. El trobador els esmenta un per un tot assenyalant la seva situació venint de la frontera que separa aquest poble del poble dels mortals, i el personatge més important pel qual és conegut cada un d’ells.⁵

Tots els homes d’Engong deixen els seus poblats per reunir-se al punt de trobada. Tots sense faltar-ne cap. Les dones deixen llurs camps per poder contemplar els seus guerrers, que, amb tota la seva magnificència, responen a aquella crida com si fossin ocells que planegen per les valls i s’enlairen per les altes i escarpades muntanyes armats de llances que podrien tocar l’infinit del cel.

La gent sap que el tambor de guerra no ressona en va. Els uns pregunten què passa. Els altres comenten que un eixelebrat mortal ha gosat desafiar Angone Endong Oyono i que es proposa matar-lo. El trobador, més equànime, recorda que «un arbre no s’escorça mai d’un sol cantó», ja que si per una banda hom hi troba els immortals, per l’altra hom hi troba els mortals.

Després el trobador convida a contemplar aquella concentració de forces que ell descriu d’una manera grandiosa i plena de detalls.

Els homes vestits de guerrers s’apropen i formen un tot. Pels camins els membres d’un clan o d’un poblat s’han anat unint amb els d’un altre per respondre el missatge del tambor de guerra. D’altres arriben com l’esclat d’un llampec o omplen l’esplanada com gotes d’una pluja forta. Els guerrers mostren amb orgull els seus tatuatges al pit, a l’esquena, als braços i a les cames. Arriben els anomenats «terribles», els caps més poderosos, que donen la impressió d’uns éssers vinguts d’un altre món… La gent els contempla, comenta, els aprova i es discuteix mentre els guerrers van arribant encara.

El trobador entona llavors un llarg soliloqui. L’auditori el segueix i dialoga amb ell. Intercanvien emocions. Els tambors de fusta ressonen. El trobador diu que cantar un mvet és com morir…

Continua arribant gent. Apareix Medang, que presumeix de separar els clans quan es barallen entre ells. Hom sent la veu de Mfule Engbang, que ve des de la frontera del gran riu que separa el país dels immortals del país dels mortals, i que forma part d’una de les tres grans famílies d’Engong. El trobador descriu aquest gran personatge. El seu cos allargat es balanceja d’un cantó a l’altre; el seu coll es belluga com una serp d’aigua, les nines dels seus ulls s’assemblen a les d’un calau de bec gros i corbat. És l’home fort del seu poblat, capaç de portar entre mans els afers d’un gran tros de selva sense l’ajut de ningú. Aquest home ve, passa davant de tothom, s’atura, ja és aquí.

Ara és el torn d’Otuang Mba, un altre prohom del país dels immortals. És un home vell amb una gran barba blanca. Va empolainat amb collarets de dents de lleopard que li envolten el coll, el front i les orelles. Quan mou el cap vers un cantó o vers un altre, les dents entrexoquen … kpazang, kpazang…

Però de cop i volta, les gallines, esverades, es posen a escatainar darrera les cases. Els bens fugen. Els pèls de la pitrera d’Otuang Mba es posen de punta. El terra trontolla. Hom sent un gran terrabastall… La gent se sobresalta. L’artefacte-elefant ressona fort. Les cabres s’esveren… És Angone Endong, l’anomenat «La-manxa-de-ferrer-que-fon-el ferro» i «El-mamífer-odzam-de-l’estació-de-pluges-que-té-milers-de-caus». Arriba amb el seu artefacte-elefant… Tothom s’apropa per veure arribar aquell gran enginy de guerra. Els guerrers es posen en tres files enlairant les espases i els fusells de pistó amb les seves mans. Angone Endong diu que cal que tots tinguin por d’ell, ja siguin parents del cantó matern o patern. I perquè així sigui s’enfonsa amb aquell artefacte contra ells. L’esquiven i fan esclatar un cascavell màgic que aixeca una gran polseguera. Però l’artefacte-elefant es dirigeix de nou contra ells. Llavors Elang Suga crida Mone Ebo i aquest, d’un salt terrible, es planta davant l’artefacte-elefant. Treu la seva llarga, poderosa i flexible espasa i, com si fos un fuet, l’envolta i l’immobilitza. Angone Endong surt d’aquella màquina. «És un dels nostres caps» —s’exclama la gent d’Engong—, i es fa un gran silenci…

Akoma Mba, el cap de tots els immortals, es belluga en el seu llit de fabricació local com una bèstia salvatge. S’aixeca. Obre la porta i contempla tota aquella gent. Akoma Mba és calb i té unes orelles molt grans. Es mira tota aquella gentada i ordena que desvetllin Engbang Ondo, que és l’encarregat de vetllar per tot el que succeeix a Engong, i que surti de la seva casa.

Tothom vol veure’l com surt de casa. La seva dona s’ho pren de broma. Akoma Mba hi insisteix. Llavors, l’ordre d’Akoma Mba es transmet de boca en boca fins a arribar a Nseng Ondo, que és una noia d’una bellesa excepcional: cara allargada, galtes plenes, coll prim… «Les dones són formoses de moltes maneres», comenta el trobador. Pel que fa a Nseng Ondo, la seva pell és brillant com l’oli de palmera o dels fruits de l’arbre adzab, i d’un color com les branques de ràfia. És una dona que quan somriu se li arrodoneixen les galtes, i quan parla el seu somriure i la seva paraula esdevenen una sola cosa. Grossos són els seus panxells i grosses són també les seves cuixes; té uns genolls rodons com el puny d’una mà i un melic que li surt del ventre. És una mia vergonyosa i sembla que tingui por dels homes. Brilla com el Sol. És més bella que ningú i allò que la fa més bella que les altres dones és el sot lluminós que separa el pit de la dreta del pit de l’esquerra, una línia clara com el nervi d’una fulla d’un bananer. La seva pell brilla tant que hom podria creure’s que poleix el seu cos amb les fulles aspres d’una figuera. 

Demanen a aquesta dona que desperti Engbanb Ondo i que li digui que Akoma Mba el crida. Entra a la seva cambra. Li estira les cames, li toca les cuixes, el sacseja sense que Engbang Ondo li respongui. Li torna a estirar les cames, li torna a tocar les cuixes, l’agafa per la cintura i el sacseja de nou to dient-li: «No m’agrada que siguis vanitós ni tampoc que vulguis jugar amb mi, jo sé que estàs despert i que et fas l’adormit…» I afegeix: «Alguns diuen que ets cruel, dolent, valent, astut i mentider; d’altres diuen que ningú no és millor que tu. Jo, en canvi, et trobo flonjo: com és que pots passar el dia dormint? No sents que Akoma Mba et crida per transmetre una gran notícia al país, que els tambors de fusta ressonen per tot arreu i que tots els homes són aquí?». Engbang Ondo fa un salt enorme i de cop i volta se’l pot contemplar dret sobre la teulada de la casa d’Akoma Mba vestit de guerrer i amb un sac ple d’objectes màgics sota les aixelles. Els homes d’Engong es queden bocabadats sense dir res. Ell diu: «Per què em crideu?».

El trobador entona aquí un llarg soliloqui. L’auditori el segueix i dialoga amb ell. Intercanvien emocions. Els tambors de fusta ressonen. El trobador recorda els moments greus de la seva iniciació i de quina manera ell pretenia rebutjar rebre aquest do preciós que és l’art de cantar l’mvet.