7. Tot fent memòria

This post is also available in: English

Joan Miralles i Monserrat
Universitat de les Illes Balears

Dedicar-se a la història oral és una tasca agraïda, plaent, que dóna, alhora, coneixement, coneixements i bones vibracions. Vaig començar a fer entrevistes l’any 1969, després de Crist, naturalment, a gent que ara tendrien prop d’un segle i mig. La persona més vella, de Llubí, tenia 103 anys i era de la tribu de la dona de l’escriptor Gabriel Janer Manila. Això de la tribu és cosa certa i encertada. Serem jutjats per tribus, ja ho som, sovint. El meu col·lega i amic, instituter, Joan Argenter, em demana un article sobre qualque tema en relació amb la meva feina sobre història oral o sobre cultura popular. De seguida vaig pensar que podria ser nutritiu i, més o menys divertit, compartir algunes de les vivències que en aquesta avinentesa he procurat furonar de dins el gruix de la memòria. Són anècdotes, sí, sobre gent sovint analfabeta, però espesses vegades ben viva de potències i, em dóna de parer que freqüentment la lliçó de vida que se’n segueix, de l’experiència viscuda, pot esdevenir una vivència de categoria. Gent que no ha llegit mai ni Sartre, ni Camus, ni molt menys Marx, ni el Llibre Roig de Mao -ni falta que els fa-, perquè han tengut la cultura ajustada a les seves necessitats, com una calça arrapada a la pell.

En certa ocasió, a Sant Joan de Sineu, anava endarrer d’entrevistar un capellà vell, antic vicari de la parròquia. Era un dia d’estiu, a principis dels setanta, de calor incommensurable. Un servidor no menava cotxe encara i, per tant, la meva còrpora jovenívola s’havia de carregar la meravella del magnetòfon Grundig TK 14, de vuit kilos, comprat a terminis de vint duros al mes. El mossèn vivia a fora vila. Era temps de messes. No sabia exactament on vivia. De sobte, a la sortida del poble, a l’entrelluu, s’acostava un carro llarg carregat de garbes protuberants talment una escultura de Botero. El carro avançava parsimoniosament. Encamellat dalt el castell un exemplar antropològic mallorquí grassonet, capell posat, pell colrada, fumant filosòficament la pipa, assegut damunt el tron. Pocs metres abans d’arribar a la meva altura el vaig escometre amicalment: “Bon dia tenguem, l’amo!” De dins les entramenes del ‘pitecantropus maioricensis’ sortí un “oooou!” primigeni, còsmic, total. Les garbes feien balancejar marcadament el carro. “Bon dia, què és estat?” “Que em sabríeu dir on viu mossèn Bauzà, es vicari vell?” “Jo li ho diré. Ara segueixi es camí per envant, després ha de voltar a l’esquerra, trobarà un baixest i passarà un pontet. Després, en arribar a una barrera volti a l’esquerra, veurà un caminal, no l’agafi, tiri per envant, cap a la dreta, i a cinquanta passes, més o manco -tampoc no hem de mirar prim- trobarà la casa!” “Moltes gràcies, l’amo!” Així com vaig poder vaig seguir les entresenyes i quan vaig haver caminat potser dos-cents metres vaig sentir fressa d’animal, de cosa i de persona. Em vaig girar a darrere i vaig poder colombrar el carro que venia cap a mi a tota màquina, talment una quadriga de guerra, amb el guia dret al capdamunt, els ulls espirejants, el rostre encès i suat. El camí era estret i no era fàcil desempallegar-me de la cosa. Aleshores vaig comprendre, indefens, com era de breu la vida, amb la quantitat de coses que em quedaven a fer. Em sentia com el cuc verdaguerià. Bé consirava entre mi mateix què li podia haver dit a aquell homenet per tenir aquella reacció. De sobte, quan la màquina de guerra era a quatre passes devora, vaig poder veure Ben Hur aixecat amb les regnes en la mà tot cridant “oooooou!”, i de bell nou vaig poder constatar la flexibilitat d’aquella arma bèl·lica, engronsant-se però amb les peces ben teses. L’explicació de la feta no era un crit de guerra, certament, i l’home, en les seves paraules, no podia ser més savi, tendre i generós: “Em sap greu, l’amo. M’he errat. Vos havia dit que era a l’esquerra i és cap a la dreta que heu d’anar!” Estimat lector, vaig quedar corprès, ullprès i garratibat. Pos a Déu per testimoni que si aquell homenet hagués estat na Marilyn Monroe li hagués donat una besada als morros.

Una de les famílies o nissagues més interessants del meu poble és la de Can Rei. Un dels membres de la família es casà amb una montuïrera que encara vaig poder conèixer i entrevistar. Aquesta parella es casà per poders quan l’home era a Mendoza, exercint de metge, i ella a Mallorca. Quan la novia es desplaçà cap a l’Argentina per a reunir-se amb el seu marit conegué, al vaixell, el poeta Josep Carner i es veu que aquest quedà fortament impressionat de la joveneta i li dedicà un escrit que és una bona mostra de la gràcia carneriana: Casadeta de Montuïri. Més envant aquest metge acabaria amb el cap trabucat, reclòs en una casa del poble natal. Doncs bé, encara vaig tenir l’avinentesa de parlar amb la casadeta i també amb un germà del metge que acabà dement. L’experiència ens mostra, crec, la naturalesa flexible de la memòria i com queden ancorats en el subconscient els records d’infància i de joventut a diferència dels records més pròxims temporalment parlant. Aquest home, Joan Mateu “Rei”, em contà diverses anècdotes de la infància, una d’elles era que el seu pare li havia regalat una bicicleta quan era nin. És una anècdota, aparentment inofensiva, que em contà a principis dels setanta del segle XX, quan ell anava per la norantena, per tant era datable a finals del segle XIX. Doncs bé, al cap de dos dies es presentà a casa el seu fill, funcionari de l’Ajuntament, per dir-me: “Joan, hauries de venir a casa meva urgentment i espanyar sa cinta davant mon pare!” “I ara com així, què ha passat?” “Res, que fa dos dies que no dorm perquè diu que te va contar que son pare li havia regalat, quan era nin, una bicicleta, i ara passa pena que es seu germà, que encara és viu, es posi gelós de son pare” (!)

Aquest fet ens recorda l’abast de la memòria històrica. En contaré una altra. Fa cosa d’una trentena d’anys fórem convocats a una reunió a l’Ajuntament de Montuïri, els vesins de la nostra illeta de cases per a explicar-nos el projecte de continuació d’un vial que passaria pel mig de les nostres propietats. Érem una dotzena de persones. En un moment determinat en Joan Vermell, ja ancià, explicava, vehement, als altres els avantatges d’obrir el vial. De sobte, el meu veí de reunió, en Moreno, s’aixeca d’una revinclada, es palplanta davant en Vermell i li etziba: “Escolta, Vermell, i on treu cap ara dir-mos que és tan bo que passi es carrer! No pensaves d’aquesta manera l’any 32, es temps de sa República, quan mos reunírem aquí mateix. No és hora de canviar de casaca!”

Cada entrevista és una incògnita i sempre hi podem aprendre i divertir-nos-hi. Record molt bé una entrevista a una possessió de Petra, a fora vila. Un casal antic, arcaic i uns vellets amb aquell tarannà savi en coneixements pràctics i més tost escèptic sobre la condició humana. Després de l’entrevista em mostraren la casa desjectant l’antic i contant les meravelles de la vida moderna. En un moment determinat m’aconduïren per un passadís obscur: “I ara li mostrarem una cosa que creim que li agradarà”. El temps de dir això l’amo s’aturà, es tragué de la colga dels calçons una clauota i obrí la porta…”Veu, senyor, això li diuen un cuarto de baño. El vàrem fer per sa néta quan se casà fa dos anys. Gràcies a Déu no l’hem necessitat mai!” No és mester dir que les peces del bany duien encara el plexiglàs de fàbrica.

Una altra, a Porreres, un vell magre, alt, i nas ganxut, un dòmine Cabra rediviu, m’ensenyà la fórmula per a curar fics i em lliurà la llista de falangistes de la localitat durant la República i un llarg glosat sobre el desembarcament republicà del capità Bayo i la seva tropa a les costes de llevant de Mallorca el 1936. Doncs bé, es veu que aquest home tengué temps i humor per a casar-se tres vegades i el fet és que tenia les tres dones entronitzades, com una Santíssima Trinitat, damunt la màquina de cosir. Procedí al capítol de les presentacions post mortem: “Veu, senyor, aquesta és na Maria, bona femella, 130 kilos. Aquesta altra nomia Antònia. Bona, també… Arribà a pesar 120 kilos. I aquesta altra, sa darrera, n’Aina, anava una mica prima de lloms, però així mateix arribà a fer 100 kilos.”

Per a molts d’entrevistats el magnetòfon era un estri absolutament desconegut, però es veu que n’hi havia, de vells, que havien sentit contar que hi havia màquines que prenien la veu. A Vilafranca de Bonany vaig entrevistar una dona que tenia la fama de bruixota. Record que era temps de collir ametles i de trencar-les. Durant les vetlades d’estiu era normal als carrers de les viles mallorquines sentir el martell pegant damunt el piló per a trencar les ametles i treure’n el bessó. L’entrevista transcorria per viaranys de cada vegada més escabrosos, però molt interessants, i prompte fórem als temes tabú: la Guerra Civil, el contrabàndol, la higiene íntima, la bruixeria, el mal bocí. En un moment determinat s’acabà la cinta i el casset que emprava aleshores feia un “trec!” una mica escandalós. Aleshores la madona va comprendre que li gravava la veu amb aquell estri que en principi no sabia per a què era i començà a plànyer-se’n i d’aquí passà a les amenaces: “I ara què ha estat aquest renou. Que serà cosa que sigui una d’aquestes màquines que pren sa veu. Alerta, al·lot, perquè jo no vaig de bromes i això no t’anirà bé, perquè a mi qui la’m fa la paga!” Aleshores vaig idear un cop d’efecte, crec que magistral. En sentir aquestes paraules agaf ràpidament el martell que duia la vella en la mà dreta, trec el casset emprat i el tir dins la senalla i pos una cinta verge que duia dins la senalla hippy damunt el piló, i tot rabiós i tràgic començ a pegar martellades damunt el piló fins que vaig haver esbocinada tota la cinta, verge. La cosa durà escassos segons i quan la parca se n’hagué adonat la cinta ja era miques. Aleshores, després de la meva interpretació, mudà de cantet radicalment: “Ai, ai, ai, al·lotet i ara què has fet? I això t’haurà costat molt. Mira que aquestes coses deuen ser ben cares. Mirau, Déu meuet i ara com així? Mirau, mirau…!” I aleshores vaig passar a l’ofensiva: “Ara m’ho deis, madoneta, després d’haver-me renyat injustament. Jo no n’hagués fet mal ús de lo que m’heu dit, no passeu pena…”

D’altres vegades l’experiència viscuda passa per l’experimentació de sensacions. La persona que es dedica a la història oral convé que estigui preparada per a resistir qualsevol cosa. Una d’elles es refereix al lloc i les condicions de l’entrevista. Avui crec que les coses han millorat una mica, però en aquell temps era freqüent la coexistència de les basses on anava a parar tot detritus excrementici amb el pati o corral on feia la vida la gent. Record una entrevista feta a un glosador i fobioler devora l’excusat o lloc comú de la casa i els efluvis emanats. Per més conya l’home anava amollant ditirambes a favor de la vida sanitosa a l’aire lliure. Les condicions sanitàries en què vivien també els nostres vells eren de vegades llastimoses. Em ve a la memòria, sempre que parl de la qüestió, l’experiència que vaig tenir a un lloc de fora vila amb un home ja major que vivia sol amb la seva mare, quasi centenària, un pou de saviesa i de bonhomia, i també de paciència. Tenia el nas foradat per un tumor que deixava veure la carn viva mentre una mosca vironera li xuclava sempre seguit la ferida. De tant en tant la pobra dona alçava pacientment la mà i espantava la bestiola, però era inútil. Al cap d’un instant l’animal tornava a la misèria humana. Un servidor aleshores gastava ulleres de pasta negra, a la manera de Kissinger, i vaig haver de fer un invent per no veure el ditxós animalet. L’invent era simplement col·locar la ullera de manera que no veiés el nas nafrat i la mosca invasora. Una altra experiència. A Algaida entrevistava la dona més vella de la vila. Interessantíssima. Tres hores i mitja durà la cosa. La meva pròstata exigia el buidatge. Inútil. En voler aixecar-me la velleta m’agafava pel braç amb una força que no sé d’on treia i em mantenia fèrriament al seu costat.

Crec que ja he complit, per ara.

A Montuïri, a 23 d’agost, vigília de la festa de Sant Bartomeu, enmig de l’aroma de l’alfabeguera i bo i esperant la dansa medieval dels cossiers.