16. ‘Lo latino’ a Barcelona: Joves, estils lingüístics i identitats
This post is also available in: English
Víctor Corona
École Normale Supérieure de Lyon, ASLAN-ICAR
Vaig arribar a Barcelona al 2004 no per fer un doctorat, més aviat per guanyar-me la vida com molts d’altres llatinoamericans. Vaig descobrir que hi havia una altra llengua a part del castellà. La meva curiositat i l’interès que sempre he tingut per les llengües em va ajudar molt a apropar-me al català. Vaig veure de seguida com a Barcelona els llatinoamericans ocupaven un espai similar al dels llatinoamericans als Estats Units i em va cridar l’atenció. Per mi, aquests joves que trobava al parc parlaven més com a espanyols que com a persones vingudes d’Amèrica. En aquella època, els mitjans de comunicació estaven molt alarmats amb els joves d’aquesta procedència. Hi havia un gran temor: fracàs escolar, violència, marginació.
Al 2005 vaig començar a fer un doctorat en didàctica de la llengua a mig temps, combinant-ho amb altres feines. Vaig tirar endavant una recerca de caràcter etnogràfic amb un grup de joves que havien deixat els estudis i que es reunia en un parc: s’autoanomenaven “latinos”. Vaig conviure amb ells durant un període de vuit mesos fent observació participant. La vaig continuar dins l’institut on havien estudiat aquests nois. A través d’aquesta recerca en diversos espais d’interacció social, com l’escola, parcs i discoteques, vaig reunir un corpus de dades basat en entrevistes i grups de discussió en els quals aquests joves reflexionen sobre el paper de les llengües i les varietats lingüístiques del castellà en la construcció de la identitat “latina” a Barcelona [1]. Anys després, un cop acabada la tesi l’any 2012, vaig tornar a contactar amb alguns dels joves que havien participat a la recerca [2]. De llavors ençà, he explorat altres temes menys relacionats amb l’escola, com el rap que fan els joves ‘latinos’ a Barcelona [3]. Cal dir que la recerca té en compte quasi exclusivament nois. És a dir, es tracta d’un tema on la construcció de la masculinitat és important, tot i que no l’he abordat amb profunditat en el meu treball. Ara, quant als usos lingüístics, no sembla que les noies “latinas” se socialitzin de la mateixa manera com ho fan els nois, ni a l’escola ni al barri.”
Alguns resultats
Una de les meves primeres preguntes era saber si el català havia significat el problema principal d’aquest joves per continuar els estudis. Em va sorprendre que, per a una gran majoria, el català no figurava com una dificultat. Almenys no la més important. En canvi, sí que trobaven que la forma en què l’escola rebia la seva manera de parlar castellà no era la més adequada. Tot i ser parlants nadius del castellà, la institució escolar qüestionava la legitimitat de les seves varietats, en posicionar-les com a “menys correctes” que la varietat peninsular. Aquesta jerarquització de les varietats lingüístiques provocava que molts nois ‘latinos’, lluny d’adoptar la varietat promoguda per l’escola, potenciessin els trets “més latinos” en el seu parlar: una varietat “seseante”, que aspira consonants com la “s” i que lateralitza la “l” a final de síl·laba o de paraula. Aquests trets no són compartits per totes les varietats parlades a l’Amèrica Llatina, però en les dades arreplegades els joves llatinoamericans “seseaven” independentment de “la seva varietat”.
L’emergència d’aquesta varietat o estilització emergia en converses i entrevistes en què els participants expressaven la seva pertinença a “lo latino“, com a identitat o com a estil. Hi descrivien conflictes amb la institució escolar o amb la societat d’acollida. Aquesta “varietat latina” es construïa amb paraules i trets del castellà d’Amèrica Llatina, però també de l’espanyol peninsular de Barcelona i, fins i tot, del català. De fet, sense l’efecte de l’accent i la musicalitat d’aquesta manera de parlar podria passar com a bàsicament peninsular. Parlar ‘latino’ era una resposta a certes dinàmiques de discriminació a l’escola, per exemple, els que qualificaven la seva forma de parlar com deficient. També era una forma de defensa i de protecció de nois amb una mancança forta d’afecció i entre els quals el grup d’amics tenia un paper central. Aquesta utilització d’una forma concreta de parla com a resistència no és una cosa nova. De fet, existeix una llarga tradició en altres contextos europeus on es descriuen aquests fenòmens d’estilització, com els estudiats, respectivament, pels britànics Mark Sebba [4] i Ben Rampton [5]. En el context de Catalunya, també tenim l’estudi de Joan Pujolar [6], una referència per a tota recerca etnogràfica sobre la parla juvenil.
Però l’emergència d’aquesta manera de parlar no respon únicament a una qüestió de resistència. També és conseqüència natural de la socialització dels joves. Encara que vénen de països diferents, el fet d’arribar aquí, de compartir espais com l’aula d’acollida a l’escola o de conviure al barri, els va fer descobrir que compartien una història comuna. Una història de migració, però també una història més antiga, una història llatinoamericana, concretament la Conquesta, que els situava en oposició a Espanya, com podem veure a l’exemple següent:
Exemple 1.
546. VCR: ustedes qué_ qué piensan del catalán?| en general\|
547. RAL: es una mierda\<0>
548. ALX: que es una mierda\| tío\| no sé ni para qué vinieron_ para qué vinieron los putos españoles allá a cogernos nuestro dinero\| los odio tío\|los odio a los españoles \
…..
551. VCR: por qué no quieres a los españoles?|
552. ALX: eh/|
553. VCR: por qué los odias?|
554. ALX: porque vinieron allá a jodernos nomás\| nomás para jodernos \| hace mucho tiempo Colón-| dicen que es español o algo así\|| Colón\|
555. IGN: Colon sí\|
556. OSC: un culón de mierda|
(rialles)
557. ALX: vino-| se supone que fue a conquistar América \| pero fue con toda_ con toda su peña ahí\ con sus barcos\-| con sus armas a joder a América Latina\| a robarnos nuestra plata y toda esa huevada \|
Corpus 2006-2007 Grup de reforç
Participants: Alex, Raúl, Roberto, Ignacio, Oscar, Víctor
En aquesta conversa hi ha nois de Perú (Alex), Bolívia (Oscar) i Equador (Ignacio, Raúl i Roberto). És curiós de veure com fan una relació directa entre el català i la Conquesta d’Amèrica. La categorització negativa del català no té res a veure amb la llengua anteposada al castellà. Per a molts d’aquests joves, el català és tan espanyol com el castellà en aquesta relació de jerarquització que els posiciona sempre més a avall.
Pierre Bourdieu afirmava que, malgrat que totes les llengües tenen el mateix valor, socialment la societat les valora a través del seus parlants. A l’escola em vaig trobar molt sovint una relació propera entre la forma en què era avaluada la manera de parlar dels llatinoamericans amb la conquesta d’Amèrica. Es donava per descomptat que la varietat peninsular era millor que les altres per una qüestió d’autoritat colonial. Els emigrants llatinoamericans eren vistos, moltes vegades pel mateix professorat, com a persones precàries econòmicament, però també lingüísticament i, de retruc, intel·lectualment.
Un altre tema recurrent en les converses, era la separació que molts d’aquest nens van viure amb les seves mares. La diàspora llatinoamericana a Espanya va ser primordialment femenina. Moltes dones de països com Colòmbia, Equador, República Dominicana o Bolívia van venir a treballar a Barcelona com a dones de neteja o assistents de persones grans. Aquestes dones tenien fills i moltes d’elles van haver de separar-se’n durant molt de temps. Els seus fills i filles van venir després i van escolaritzar-se a Cataluña. El tema de les mares, de la separació, era també un dels més freqüents. Podria mostrar-vos dades d’entrevistes, però prefereixo il·lustrar aquest argument amb dades que estic recollint recentment en el rap que fan joves latinos à Barcelona.
Exemple 2.
‘cruzar el continente pa encontrarme con mi madre
empezar de cero sin conocer a nadie
problemas en la clase por mi acento por mi carne
esperar a que acabe esta angustia incontrolable
que suene la campana corriendo para ir a pelearme
y aunque tuviera miedo nunca quise ser cobarde
la vida se hace dura cuando está ausente tu padre
tener que echar palante sin que nadie te eche un cable
ya con los dieciséis yo dejé el instituto
dedicándome al chanchullo y a pequeños hurtos
con una idea clara ganas de comerme al mundo’
https://www.youtube.com/watch?v=JLP7vVeQbjw
Pielroja, tot i tocant el mateix tema de la mare, ja ens permet de veure els conflictes que va trobar a l’escola. Parla de la seva pell, del seu accent i de l’absència del seu pare com un inici de l’abandonament escolar. Temes malauradament presents no solament en el ‘rap’ d’aquests joves, sinó en una gran majoria d’estudiants d’aquest origen, els quals van venir a Espanya i no han aconseguit acabar els estudis mínims obligatoris.
Deu anys de recerca
Els nois que van participar a la meva recerca ara tenen fills. Ara, quan ens veiem no poden amagar un cert penediment per certes actituds que van tenir de més joves. La seva relació amb la llengua catalana depèn molt de la feina que tenen, si en tenen, de les seves amistats i de les seves expectatives. Sobre les seves identitats, també han relativitzat el seu discurs. Ja no s’enyoren com abans dels països d’origen ni reivindiquen una identitat “latina”. Els preocupa molt més trobar una feina [7]. Han passat els anys, però els ‘latinos’ de Barcelona continuen existint. Més encara, és fàcil trobar al Youtube com nois blancs catalans imiten els ‘latinos’ fent servir trets com els que esmentava al principi. Llavors, recordo quan els professors em deien que els problemes amb aquest joves era que acabaven d’arribar. I els ‘latino’s que estan a l’institut ara? Acaben d’arribar?
Crec que la sociolingüística catalana ha de mirar amb més cura el que passa al carrer ara mateix. Observant, per exemple, fenòmens com el ‘rap’, descobrirem que emergeixen noves formes de parla, noves formes de pràctiques culturals que ens parlen de l’emergència d’identitats híbrides. No som davant joves que ens expliquin històries de Santo Domingo o Guayaquil, sinó del Raval, del Xino, de Canyelles i de l’Hospitalet. Ho fan en un castellà ‘latino’, sí, però amb paraules i sons que ens recorden que són de Barcelona. Què es el que reclamen aquestes veus? Quines són les seves opinions en aquests debats que busquen encara la puresa de les llengües en una hipotètica Catalunya interdependent. Com es continuen avaluant aquestes maneres de parlar a l’escola? Com s’ensenya el tema de les varietats lingüístiques en aules diverses? Com s’ensenya la història de la Conquista d’Amèrica? De quina manera formem els futurs professors davant aquesta diversitat?
[1] V. Corona, L. Nussbaum & V. Unamuno, ‘The emergence of new linguistic repertoires among Barcelona’s youth of Latin American origin’. International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, 16:2 (2012), 182-194.
[2] ‘Latino trajectories in Barcelona: a longitudinal ethnographic study of Latin American adolescents in Catalonia’, Language, Culture and Curriculum, 29:1 (2016), 93-106
[3] V. Corona & S. Kelsall, ‘Latino rap in Barcelona: Diaspora, languages and identities’. Linguistics and Education (2016)
[4] London Jamaican: Language Systems in Interaction. London: Longman, 1993.
[5] ‘Styling the other: Introduction’. Journal of Sociolinguistics, 3(4) (1999), 421–427.
[6] De què vas, tio? Barcelona: Empúries, 1997.
[7] ‘Latino trajectories in Barcelona: a longitudinal ethnographic study of Latin American adolescents in Catalonia’, Language, Culture and Curriculum, 29:1 (2016), 93-106.
