26. El paisatge lingüístic de l’Austràlia indígena

This post is also available in: English

Nicholas Evans
Australian National University

Austràlia és un país predominantment monolingüe amb un passat profundament multilingüe, que se situa a l’epicentre de la diversitat lingüística mundial. Durant els primers quaranta o cinquanta milers d’anys, les cultures indígenes hi desenvoluparen un mosaic de més de tres-centes llengües en què alts nivells de multilingüisme eren la norma, cosa que feia palès un gran interès en totes les manifestacions del llenguatge, així com gramàtiques d’una sofisticació gramatical formidable: el kayardild arriba als vint casos (en comparació amb els sis casos del llatí), el seu ordre de paraules és tan lliure com el que podien explotar els poetes clàssics i té una concisió que permet expressar idees com –dit per un parlant mascle– ‘(Compte), no t’allunyis del que pertany a la teva germana’ en una sola paraula, kularrinkarranmulanharranth ^[1].

L’expressió ‘epicentre de la diversitat lingüística’ no l’hem triada a la lleugera. De les vora 7.000 llengües del món, una cinquena part es parla al Pacífic sud-occidental: uns milers a l’illa de Nova Guinea, entre 250 i 400 a Austràlia segons com es mesuri (i es tracta de les llengües, no pas els dialectes; si hom compta aquests, el nombre puja notablement) i més de 130 a Vanuatu (el campió mundial del Producte Lingüístic Brut, amb gairebé una llengua per cada 2.000 parlants). A més, entre els 12 països amb un major nombre de llengües endèmiques, la meitat es troba en aquesta zona o en zones veïnes: 1r Papua Nova Guinea, 2on Indonèsia, 4rt Índia, 5è Austràlia, 10è Filipines i 12è Vanuatu. Solament a l’illa de Nova Guinea la prodigalitat lingüística és comparable amb la del conjunt d’Euràsia, des d’Irlanda fins al Japó i des de Sibèria fins a Sri Lanka, una afirmació que es pot mantenir tant en cas que es compti el nombre de llengües o de famílies lingüístiques com en cas de mesurar la ‘disparitat’ quant a estructures lingüístiques. Llengües com el iau (que es parla a la Papua Occidental) amb nou tons viu al costat d’altres de gens tonals, i la llengua amb l’inventari fonètic més ampli del Pacífic Occidental (el yélî-dnye a l’illa de Rossel) es troba només a uns centenars de kilòmetres de la llengua amb l’inventari fonètic més reduït, el rotokas a l’illa de Bougainville.

Aquest voluptuós paisatge lingüístic és una de les raons per les quals Austràlia és un lloc tan favorable per als lingüistes. Per a molts dels qui hi treballem, tanmateix, hi ha altres motius més personals: un desig d’obtenir una visió més autèntica del que som en aquesta part del món, fundada en els productes culturals intricats i diversos que cinquanta mil anys d’ocupació humana i el mosaic de les cosmovisions respectives han elaborat. Hi podem afegir que hi ha molts australians no indígenes que creixen amb una sensació aguda de manca de connexió amb la seva terra, derivada de la invisibilitat i la inaudibilitat de la cultura aborigen i de la manera autoritària com els seus coneixements han sigut arraconats enèrgicament per part del procés de colonització britànica. Tot això converteix la recerca lingüística —i, més endavant, espero que també la consciència cultural i educativa més àmplia que n’emergeixen— en una oportunitat per a crear un tipus de cultura que, fins ara, no hem sabut conrear en aquest país.

He passat gran part de la meva infantesa a les zones rurals dels voltants de Canberra, sia després d’escola als boscos darrere de Campbell sia durant llargues acampades. Això no obstant, soc probablement un exemple força típic d’australià no indígena pel que fa als meus coneixements poc profunds del meu entorn i també pel que fa a la discrepància entre l’educació monolingüe en anglès i els sentiments incipients que tenia vers el meu entorn. A més, a l’Austràlia septentrional —on vaig tenir la sort de vaig passar una ‘segona infantesa’ sota la instrucció dels meus nombrosos professors indígenes—, gairebé cada planta i ocell té ara una càrrega intensa. No sols m’han ensenyat curosament tots els seus noms, en dalabon o bininj kun-wok o altres llengües locals, sinó també tots els seus usos, el que la seva floració diu de la disponibilitat dels recursos alimentaris, així com tot el ric ventall mitològic.

En llengües com aquesta, la xarxa de la vida es veu reflectida en la xarxa de les paraules, des dels diferents verbs per a descriure els diferents caminars a saltirons de cada espècie macropòdida, mascle, femella i cria, fins als substantius retriplicats per als reialmes biogeogràfics dominats per una planta particular (p. ex. kunwinjku mi-djoh-djo-djo ‘matoll mixt amb Acacia difficilis dominant’, que prové de an-djoh ‘Acacia difficilis’). Això es combina amb un ric lèxic afectiu per a les sensacions i les emocions que evoca el paisatge: paraules com karddulunghno ‘olor de les primeres pluges’, del dalabon, o angmarranguldin ‘canvi en les condicions ambientals, cosa que evoca memòries i inspira una nostàlgia d’una persona o un lloc absent mitjançant el record de l’olor del mar o d’un incendi forestal quan gira el vent’, de l’iwaidja.

També hi tenim el fenomen intrigant de les ‘metonímies ambientals’, que assenyalen el fet que un fenomen natural fa de guia en l’espai o en el temps respecte a la presència d’un altre; per posar un exemple, en gundjeihmi alyurr denota la cigala de les vinyes, Petasida ephippigera, dues espècies d’herbes que aquest animal menja (Pityrodia jamesii i Cleome viscosa), amb ubicacions que són, per tant, la millor manera de localitzar l’ortòpter, així com l’esperit dels llamps, que comença a manifestar-se en les primeres tempestes monsòniques, alhora que les plantes estan llestes perquè la cigala de les vinyes les pugui menjar. Durant els primers monsons, es diu que aquest animal es vesteix sumptuosament de taronja i de blau i surt a cercar el llamp. Les pintures rupestres locals representen esperits dels llamps amb destrals als caps, això és, les antenes de la cigala de les vinyes. En el pensament simbòlic dels yolngu, likan, literalment ‘colze’ però també ‘articulació, connexió’, ocupa un lloc central, semblant al que anomenaríem un trop en la tradició occidental. Els ‘noms likan’ es fan servir, en els contextos artístics i cerimonials, per a indicar lectures més evocadores a aquelles persones més formades culturalment.

Alyurr: Cigala de les vinyes, herba i esperit dels llamps

Aquests exemples il·lustren com les llengües indígenes contenen una vasta xarxa de coneixement sobre el món natural, però també com les cultures que les nodrien estaven fascinadels pel llenguatge i van desenvolupar una gran gamma de termes, pràctiques i productes metalingüístics.

Pocs aspectes de la cultura indígena il·lustren millor la complexitat intel·lectual de les tradicions indígenes australianes que els sistemes lingüístics auxiliars especials que crearen. Molts d’aquests sistemes es relacionaven amb els ritus d’iniciació i feien palès que el pas a l’edat adulta no era simplement una qüestió de proves físiques i d’autodisciplina, sinó també d’arribar a comprendre d’una manera nova com la llengua encaixa en el món.

Considerem ara el problema de l’antonímia. Les correspondències de dalt com a contrari de baix o de alt com a contrari de baix són trivials. Tanmateix, els llibres de text sobre semàntica romanen muts pel que fa a la qüestió d’on s’aturen les oposicions antonímiques; una omissió errant en un món que pretén descompondre totes les representacions en un codi binari. Quin és el contrari de mare, pare o fill(a)? O el de cangur o de pagès o de ell(a)? L’antònim de sord és evident, però què passa amb veure? El registre especial conegut com a jiliwirri, que estudien els iniciats warlpiri, és, que jo sàpiga, l’únic cas en tota la història intel·lectual del món d’una investigació exhaustiva d’antonímia aplicada a tot el lexicó. Per a parlar aquesta llengua, cal substituir tots els ítems lèxics (tret dels afixos gramaticals diferents dels pronoms) pels seus contraris. Tal com mostra l’exemple següent, per tal de comunicar la proposició ‘Estic assegut a terra’, en jiliwirri caldria produir un enunciat que es traduiria al warlpiri de cada dia com ‘Alguna altra persona està dreta al cel’. El jiliwirri s’ha fet servir per a investigar l’antonímia en la semàntica lèxica del warlpiri, incloent-hi problemes tan poc obvis com la qüestió de si els verbs de percepció veure, sentir, etc. tenen antònims i com determinar antònims per als noms d’espècies naturals, com el ‘cangur vermell’.

Encara més espectacular és un registre especial d’iniciació conegut com a damin, que s’ensenyava als homes lardil a l’illa Mornington com a part de la seva iniciació com a warama (iniciats de segon grau). Es diu que el damin va ser creat per un ancestre conegut com a Kaltharr (el nom del peix Carangoides fulvoguttatus) i que, amb el seu ric inventari de sons, havia de reflectir com sonaria la ‘parla dels peixos’. De fet, el seu inventari fonètic és únic entre les llengües del món i utilitza tipus de sons que no es troben a cap altre lloc, com ara les ‘fricatives laterals ingressives’. També té una sèrie de clics com els que es poden trobar a l’Àfrica meridional. Com que els afixos gramaticals es presten simplement del lardil quotidià, només les arrels lèxiques contenen aquests sons especials, com podem veure en les equivalències següents entre el lardil quotidià (2a) i el damin (2b): El damin substitueix ŋ͡!aa per ngada, didi per ji– i m͡!ii (amb una m amb so de clic) per werne, però deixa els sufixos gramaticals intactes.

Però és l’estructura semàntica del damin la que representa una veritable proesa per a l’anàlisi metalingüística. Des del temps de Leibniz, els filòsofs i semantistes de la tradició intel·lectual occidental han cercat un ‘alfabet del pensament humà’ que permetés la descomposició de tots els significats en un nombre reduït d’elements. El damin gairebé assoleix aquest objectiu… tot i venir del no-res pel que fa a les tradicions filosòfiques prèvies i no disposar de cap eina d’anotació lògica escrita. Projecta els milers d’ítems lèxics del lardil quotidià en vora 200 paraules mitjançant una combinació de semàntica altament abstracta, cadenes llargues d’extensions de significat, paràfrasis i la complementació amb senyals de les mans.

Així doncs, en l’exemple anterior, ŋ͡!aa no es correspon simplement amb ngada ‘jo’. Més aviat, pot denotar qualsevol grup incloent-hi el jo. Ara el lardil quotidià té vuit maneres de traduir el nostre nosaltres, tot gràcies a la matriu binària tridimensional d’‘inclusiu’ (això és, el nosaltres que t’inclou) vs. ‘exclusiu’ (‘nosaltres, però tu no’), de ‘dual’ (dos) vs. ‘plural’ (més de dos) i ‘harmònic’ (referents en generacions de nombre parell les unes respecte a les altres, com els germans o els nets) vs. ‘disharmònic’ (generacions de nombre imparell com ara pares i fills o besnets). Aquesta exuberant especificitat semàntica en el llenguatge quotidià es projecta en el mot seriós i altament abstracte ŋ͡!aa ‘jo, nosaltres, ací’ en damin, que s’oposa a ŋ͡!uu ‘tu, vosaltres, ell(a), ell(e)s, allà’. La integració de gestos és una part important del que possibilita la comunicació en damin: de la mateixa manera com ŋ͡!uu significa ‘allà’, també pot voler dir ‘Nord’, ‘Sud’, ‘Est’ o ‘Oest’. La distinció entre aquests significats es fa assenyalant amb el dit cap a la direcció apropiada mentre es pronuncia la paraula. Així doncs, durant el procés ens dona informacions valuoses sobre com funciona un tipus de llengua en què la càrrega comunicativa es distribueix més equilibradament entre la parla i els gestos.

Per posar un altre exemple de com funciona la semàntica del damin, la particularitat verbal tan rica en la llengua quotidiana es projecta en designadors molt generals en damin, els quals ens recorden els intents de descomposició semàntica dels predicats verbals amb què els filòsofs del llenguatge començaren a experimentar en la dècada del 1960. Així, el verb damin didi té, entre moltes altres corresponendències, jitha ‘menjar’, però també totes les accions que produeixen un canvi físic en el seu objecte, tal com barrki ‘picar’, betha ‘mossegar’, bunbe ‘disparar’ i kele ‘tallar’. Una altra paraula, diidi, que sona similar a l’anterior però amb una vocal llarga, inclou totes les accions de moviment i de moviment causat, com waa ‘anar’, jatha ‘entrar’, murrwa ‘seguir’, jidma ‘pujar/apujar’ i kirrkala ‘posar’. De vegades, cal entendre el moviment de manera metafòrica, com en els casos de canvi de possessió (wutha ‘donar’, wungi ‘furtar’), de transferència d’informació (kangka ‘parlar’) o de moviment del menjar des de fora cap a dins el cos (jitha ‘menjar’). L’efecte net és produir una anàlisi totalment indígena de la semàntica de tot un vocabulari en un nombre reduït d’elements, i per això Hale té raó quan es refereix al damin com un ‘monument a l’intel·lecte humà’. També ha cridat l’atenció sobre el fet que l’associació d’aquesta llengua amb rituals que van ser prohibits pels missioners en poder a l’illa Mornington significà que la seva transmissió es va interrompre ben abans que la transmissió del lardil quotidià, a més a més, de la invisibilitat d’aquest descobriment per a la resta del món:

La destrucció d’aquest tresor intel·lectual la van dur a terme sobretot persones que no eren conscients de la seva existència, atès que provenien d’una cultura en què la riquesa era física i visible. El damin, per a ells, no era visible i, des del seu punt de vista, els lardils no tenien cap patrimoni tret de la seva terra.

Avui dia la nostra missió ha de ser ampliar la consciència d’aquesta riquesa intel·lectual arreu del món. Mai abans en tota la història de l’ésser humà no hem perdut tantes llegües tan ràpidament, però mai no havíem començat a adonar-nos com ara del seu valor, ni havíem tingut tampoc els mitjans —conceptuals, humans, tecnològics—  per a fer res en contra. Escric aquest article amb l’esperança que els lectors catalans, que han mantingut la seva llengua tan magnífica contra totes les probabilitats històriques, s’animaran a unir-se al nombre cada vegada més gran de persones que consideren la conservació del paisatge lingüístic mundial com una de les empreses més importants del nostre temps.

Aquesta és una traducció d’una versió modificada i abreujada d’Evans, Nicholas (2017).
“Ngurrahmalkwonawoniyan. Listening here”. Humanities Australia 8:34-44. Remetem els lectors a aquesta publicació per a les referències bibliogràfiques.

[1] Si l’interlocutor a qui el parlant s’adreça és femella, caldria traduir: “…al teu germà”.