34. Les xarxes socials i la producció de coneixement lingüístic

This post is also available in: English

Lukas Duane
Université de Luxembourg

 

El món acadèmic és en gran mesura responsable de determinar què s’inclou dins de la categoria “llengua” i què s’inclou dins de la categoria “dialecte”. És a dir, en general, el coneixement acadèmic és la principal font de legitimació de les llengües i les seves varietats estàndard. El coneixement acumulat al llarg dels anys en departaments universitaris, congressos i revistes especialitzades proporciona una base i una justificació de la manera com es categoritza la variació lingüística i com l’entén la societat. No obstant això, de vegades, alguns agents socials poden oposar-s’hi, principalment a causa del paper de la llengua com a motor polític. En aquesta nota es discuteix com les noves condicions comunicatives establertes per les xarxes socials donen suport als agents socials a fi de qüestionar la producció acadèmica sobre el coneixement lingüístic.

Ho farem discutint breument un cas actual de les Illes Balears. En aquesta zona, tant el català com el castellà són llengües oficials: el català com a llengua pròpia de l’arxipèlag i el castellà com a llengua de l’estat espanyol. Tanmateix, des de 2013, algunes associacions d’activistes lingüístics “balearistes” han defensat que l’estatut de llengua oficial, juntament amb el castellà, ha de correspondre a una llengua “balear”, com a llengua autòctona, i no a la llengua catalana, com és actualment. Aquests activistes critiquen l’excessiva influència estandarditzadora de la llengua catalana en els vernacles baleàrics i argumenten que balear i català no formen part del mateix sistema lingüístic. Durant dècades hi ha hagut postures similars a les Illes, però eren més disperses, limitades a una única illa i sense efectes polítics ni socials.

Aquests recents activistes “balearistes” constitueixen una reacció a la puixança de l’independentisme català i el seu objectiu principal és deslligar les Illes Balears del projecte lingüístic i polític català. Per això, innoven i intenten promoure el “baleàric”, un terme tècnic que els dialectòlegs fan servir per a referir-se al conjunt de varietats catalanes que es parlen a les Illes. No obstant això, els parlants d’aquestes varietats no fan ús del terme “baleàric”, sinó que fan referència a la seva parla específica, com ara dient “Jo parl mallorquí ”. A més, la idea que les varietats illenques són varietats de la llengua catalana és socialment hegemònica i té un suport ferm en el coneixement acadèmic. Així, els activistes “baleàrics” parteixen d’una posició marginal en termes de producció de coneixement. La nostra investigació tracta sobre els esforços que han fet en els darrers anys a través de les xarxes socials i revela com els defensors de concepcions lingüístiques alternatives poden intentar acumular coneixement i legitimitat, és a dir, tracta sobre la política del coneixement lingüístic en el nostre context comunicatiu actual (Duane, 2018).

La nostra anàlisi mostra com els activistes “balearistes” han trobat en les xarxes socials un lloc clau per a crear coneixement. Han usat el seu control representatiu inherent per a crear espais en línia on poden controlar la llengua en condicions descendents (top-down) que els transformen en experts a ulls dels seus seguidors. A més, aquests activistes creen un flux regular d’apunts, partint de tota mena de fonts, sobre la història, la identitat, la llengua i la política real de les Illes Balears. Aquests apunts sobre els autèntics avantpassats, senyeres i llengües baleàrics sempre proposen una visió baleàrica que té com a objectiu separar les illes de les representacions culturals associades amb Catalunya i amb el català, alhora que donen carta de naturalesa al marc conceptual hispànic de les illes.

El que fan aquests activistes balearistes en les xarxes socials no és gaire diferent del que Jan Blommaert descriu en Grassroots Literacy (2008), una etnografia sobre tres textos historiogràfics de tres escriptors comunitaris (en anglès grassroots writers) de la República Democràtica del Congo. Blommaert defensa que els tres textos, que són “complexos polifònics” construïts a partir de tot allò a què han pogut accedir els seus autors, fan que el seu objectiu historiogràfic acabi essent “inefectiu”. Els tres textos reflecteixen els nivells d’alfabetització dels seus autors, molt allunyats del dels historiadors acadèmics. Blommaert explica que les persones que no formen part d’economies de coneixement elitista “pertanyen a un tipus concret d’economia del coneixement, en què l’accés als recursos necessaris per al gènere que intenten construir és restringit. Escriuen en un gènere d’elit amb recursos no elitistes” (2008, p. 176, cursiva de l’original). Aquesta explicació para esment en com les persones fan que les fonts d’informació que tenen a l’abast esdevinguin productes semiòtics dissenyats per a un gènere concret, la historiografia en el cas dels escriptors congolesos poc destres que analitza Blommaert.

Els activistes balearistes que avui dia intenten participar en els debats lingüístics a les Illes Balears també han creat productes semiòtics a partir de molts recursos no elitistes. Però en aquest cas el més interessant és que s’han basat en gran mesura en les xarxes socials com a espai per a produir, invertir i mostrar el seu coneixement lingüístic. Des d’aquesta perspectiva, usen els espais de les xarxes per a anar desenvolupant propostes de coneixement específic oposat a l’hegemònic. Intenten participar en el debat lingüístic sense recórrer al món acadèmic, és a dir, entren en l’àmbit de la producció de coneixement elitista amb recursos no elitistes, igual com els escriptors congolesos de Blommaert intentaven crear textos historiogràfics efectius.

Tanmateix, hi ha una diferència important entre l’intent de producció de coneixement dels historiadors comunitaris de Blommaert i els activistes lingüístics balearistes. Aquests segons formen i dissenyen productes semiòtics d’acord amb els seus interessos activistes, que són els de separar les varietats baleàriques de la llengua catalana i assumir el marc polític hispànic de les illes, i difonen aquests productes en xarxes socials concretes que esdevenen xarxes d’interès (Nahon i Hemsley, 2013). Els activistes construeixen aquestes xarxes d’interès en què hi ha productes semiòtics similars que circulen continuadament per a un públic similar, de manera que donen forma al seu interès. Els bucles de reforç constant en aquestes xarxes socials enforteixen les creences que van atreure els seguidors inicialment i alhora permeten a aquests seguidors familiaritzar-se amb la proposta dels activistes i els seus codis culturals i marcs conceptuals. La gent que es troba en aquestes xarxes socials gradualment arriba a tenir un coneixement sedimentat a partir d’una successió coherent de productes semiòtics que comparteixen els activistes.

El cas dels activistes balearistes té a veure amb el punt d’inflexió comunicatiu que representen les xarxes socials, les quals permeten a la gent de trobar-se i contraposar-se a l’establishment, així com a creences i coneixement acceptat des de fa temps, en els termes de les seves posicions ideològiques. Permeten esdeveniments polítics com el 15M espanyol o la primavera àrab del 2011, però també qüestionaments científics com la negació del rescalfament global per Trump o qüestionaments lingüístics com els que els activistes balearistes intenten proposar. Com en altres camps de la societat i les seves legitimitats sobre la producció del coneixement establert, el que entra en  les categories de diversitat cultural i lingüística serà qüestionat des de fora del món acadèmic segons interessos polítics canviants. El món acadèmic hauria de preparar-se per a produir respostes convincents i efectives a aquests reptes inesperats.


Bibliografia

Blommaert, J. (2008). Grassroots literacy: Writing, identity and voice in Central Africa. Londres: Routledge.

Duane, L. (2018). The institution of linguistic dissidence in the Balearic Islands: ideological dynamics of Catalan standardisation. [Tesi doctoral]. University of Luxembourg/UOC. En línia: http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/handle/10609/78645

Nahon, K. i Hemsley, J. (2013). Going Viral. Cambridge, UK: Polity Press.

Agenda
  • 13.11. - 23.11.2019 |
    Cicle de conferències sobre els aspectes lingüístics de les polítiques migratòries
    » Més informació «