37. L’individu en la política i la gestió lingüístiques

This post is also available in: English

Bernard Spolsky
Bar-Ilan University, Israel

En les dues dècades que m’he dedicat a l’estudi de la política lingüística m’ha semblat necessari afegir elements al model per tal de donar compte dels diversos casos amb què m’he trobat. La meva preocupació inicial era fer una proposta de política lingüística en l’àmbit educatiu d’Israel, tema per al qual em van ser útils experiències anteriors amb el navajo i el maori i un dilatat interès per l’ensenyament de llengües. Vam proposar un model que definia la política lingüística a partir de tres components interrelacionats però independents: la pràctica lingüística (les tries concretes de la varietat lingüística que feien els parlants d’una comunitat) les creences i la ideologia lingüístiques (com creu la gent que hauria de ser la llengua de la comunitat) i la gestió lingüística (les iniciatives de persones o institucions dins i fora d’una comunitat per a modificar les creences i les pràctiques dels membres de la comunitat). Aquest era i és el model bàsic.

A fi de donar compte d’errors comuns en les polítiques nacionals, em va semblar convenient considerar diversos nivells, des de la família a l’estat, i diversos àmbits, des de la llar fins al govern. A partir de l’estudi de diversos casos reals, sobretot d’antic imperis i els estats que els han succeït, he ampliat el model per incloure situacions i esdeveniments no lingüístics que interfereixen en la implementació de les polítiques lingüístiques. Més recentment, he vist la importància de l’individu per a establir pràctiques i també per a plantejar resistència a la gestió externa i ampliar els repertoris lingüístics individuals i grupals mitjançant l’autogestió. Aquest és un resum que explica d’on vinc i com hi vaig arribar. En el llibre en què treballo actualment, m’ha semblat que calia repensar el tema de la política lingüística invertint l’ordre normal, que situa el focus històric en la política lingüística de l’estat, i començant amb el parlant individual.

Així com no tots els estats tenen gaire interès a desenvolupar una política lingüística formal, com en el cas obvi dels Estats Units, la majoria de parlants probablement no tenen consciència que el seu repertori canvia com a resultat d’experiències i de pressions externes. En una societat monolingüe homogènia com aquella en què jo vaig créixer, l’observança religiosa jueva de la meva família fou el que primer em va fer adonar que hi havia una altra llengua (l’hebreu) que usàvem per a pregar a casa i a la sinagoga. Per a adonar-se’n, els meus col·legues protestants van haver d’esperar a l’escola secundària, quan se’ns oferia el francès com a assignatura, i fins i tot això quedava en un simple exercici acadèmic fins que van veure una pel·lícula en francès. El meu contacte amb altres llengües més enllà de l’anglès en versió vernacle va ser quan vaig fer classes a estudiants maoris en un institut i després quan vaig anar a viure a Israel. Però qualsevol persona que creix en l’entorn multilingüe normal de les ciutats modernes, amb pares i avis o coneguts que utilitzen un repertori de varietats complex, s’adona aviat dels valors associats a cada varietat i dels costos i els avantatges de modificar els seus propis repertoris.

Parlo ara de repertoris i evito el problema de la simplificació excessiva que genera el fet referir-se a llengües amb denominació. Usar el concepte no implica abandonar el nom de les llengües, encara que sigui difícil definir-les lingüísticament en la mesura que normalment són definides política i socialment. Com es pot definir l’anglès amb totes les seves varietats nacionals i dialectals? O per què es distingeix entre les varietats, acabades de separar, del que era el serbocroat i que ara es reconeixen com a varietats diferents segons la ISO? En quin moment una varietat regional com el frisó esdevé una llengua diferent del neerlandès? I per què el català és una llengua encara que no hi hagi independència política? I per què hi ha intel·ligibilitat mútua entre les varietats de les llengües escandinaves acceptades com a llengües diferents, mentre que es consideren conjuntament varietats del xinès que són mútuament no intel·ligibles?

Els infants desenvolupen repertoris lingüístics segons el que senten al seu entorn. Un infant que té dos progenitors que parlen la mateixa varietat començarà amb aquesta però més endavant pot afegir-hi la llengua dels avis o dels cuidadors, i de germans més grans que porten a casa la llengua de l’escola. Estudiar aquest desenvolupament normal és la política lingüística familiar i és probablement l’àmbit més important per al manteniment lingüístic: una llengua està en perill d’extinció quan ja no s’ensenya als infants. Però hi ha dos processos més que són importants. El primer és l’acomodació, això és, la modificació, no necessàriament conscient, de la pròpia parla cap a la de l’interlocutor; el segon és l’autogestió, és a dir, l’esforç conscient per a modificar o afegir alguna varietat al repertori lingüístic quan es pensa que això té avantatges.

S’ha demostrat que els parlants fan ajustos lingüístics d’acord amb la seva percepció de l’estatus social, l’edat i el suposat coneixement del tema del seu interlocutor. També aprenen què és adequat segons diferents interlocutors: evitar l’ús de paraules gruixudes quan parlem amb la mare o, en el cas d’una família immigrant, usar una varietat diferent amb els avis. Els parlants modifiquen el seu accent per obtenir aprovació social; per expressar desaprovació, modifiquen el seu accent en la direcció contrària (divergència). En el nivell grupal, la divergència d’un grup minoritari pot dur al manteniment lingüístic. La teoria de la socialització lingüística tracta pràcticament del mateix procés; aquesta teoria és un enfocament etnogràfic que mostra com es desenvolupa l’expertesa cultural i lingüística d’infants i adults a mesura que es mouen cap a comunitats de parla i culturals més àmplies amb codis lingüístics i sistemes semiòtics diferents.

Algunes de les proves més importants sobre la naturalesa de l’acomodació es refereixen no al canvi lingüístic sinó a la modificació de diferències dialectals. La pèrdua de trets locals en l’anglès britànic fou el resultat de la difusió geogràfica, amb l’extensió des de llocs amb més població i més rics econòmicament cap a ciutats dels voltants i després cap a zones rurals intermèdies. El segon mecanisme denominat “anivellament” és el resultat de l’acomodació lingüística. Hi va haver un anivellament dialectal a Gran Bretanya i a França i es va associar amb la urbanització i la migració interna. A Israel, les distincions tradicionals entre dialectes àrabs urbans, rurals i beduïns, que són mútuament intel·ligibles, encara es mantenien en majors de 70 anys, però s’estan perdent entre la gent més jove que treballa en institucions públiques i que s’han educat en àrab estàndard, en hebreu o en altres llengües modernes. Així, els valors associats amb parlants de varietats més estàndard han provocat canvis en els repertoris d’individus i de comunitats.

Aquesta influència de les creences també es mostra quan es vol donar compte de l’èxit en l’aprenentatge de llengües segones o estrangeres. Les actituds i la motivació són factors crítics per a l’adquisició d’una llengua en entorn escolar. Hi ha una distinció entre una motivació integrativa (aprendre una llengua com a reflex d’un desig de ser com els membres representatius d’una altra comunitat lingüística o de ser associat amb aquesta comunitat) i una motivació instrumental (un desig de guanyar reconeixement social o avantatges econòmics). En treballs més recents, l’autosistema de motivació, com s’aplica en l’aprenentatge de segones llengües, té tres components: el jo ideal (ideal self), el jo que hauria de ser (ought-to self) i les experiències d’aprenentatge lingüístic.

Bàsicament, trobem que el repertori lingüístic d’un individu (combinat amb altres per formar les pràctiques lingüístiques d’una comunitat) depèn de les llengües a què està exposat, mentre que les seves creences o la seva ideologia lingüístiques depenen de les seves respostes o actitud respecte als parlants del seu entorn i a la seva utilitat potencial. Inicialment, això inclou els qui en tenen cura, més endavant inclou els germans i les amistats del veïnat i posteriorment s’hi afegeixen professors i caps de la feina reals o potencials. D’aquest ventall d’exposicions significatives i els valors associats a la gent i a les varietats lingüístiques, en resulta un repertori creixent. A més, és possible que hi influeixin les accions per part d’autoritats, com ara els professors, els empresaris i l’estat. Per exemple, hi ha els esforços del pare o de la mare immigrants per mantenir la seva llengua d’origen o incentivar l’adopció d’una varietat local dominant. Cada nou domini o nivell, que porta a la comunicació amb un ventall més ampli de parlants, hi afegeix noves fonts de gestió lingüística.

Aquest model de tres components de què he parlat al principi serveix per a donar compte del desenvolupament de repertoris lingüístics individuals. En primer lloc, i més important, hi ha les pràctiques lingüístiques de l’entorn de l’individu. En l’àmbit de la llar, això implica que la tria de llengües amb què els membres de la família s’adrecen els uns als altres i, encara més important, la tria d’enunciats significatius adreçats a l’infant que va creixent, contribueixen a establir el repertori inicial. Aquestes tries depenen de dos factors crítics: un, que els altres vulguin parlar a l’individu i, dos, que els enunciats siguin significatius.

Això indica la importància de les creences i la ideologia, especialment dels valors associats amb la varietat. Un nadó reconeix que la varietat de la mare s’associa amb menjar i comoditat; un alumne reconeix que la varietat del professor s’associa amb èxit a l’escola; un adult que treballa pot creure que una llengua internacional ofereix accés a una feina més ben pagada. Aquestes creences sobre el valor de les varietats tenen un paper fonamental en la continuïtat de l’ampliació del repertori lingüístic d’un individu.

I això ens duu a la noció d’autogestió, una noció desenvolupada en la recerca sobre l’aprenentatge de llengües voluntari en empreses internacionals. En aquestes situacions, un treballador pot pensar que afegir una nova varietat garanteix la promoció; així, els treballadors txecs d’una fàbrica de titularitat alemanya que volen ser encarregats o caps de secció s’adonen que haurien d’aprendre alemany i volen rebre classes particulars. L’autogestió es dona quan un individu es disposa a aprendre una varietat amb valor, cosa que ofereix suport a la creixent indústria global de l’ensenyament de llengües. Quan es col·lectivitza, això pot dur a la demanda que el sistema d’escola pública ensenyi aquesta llengua. Això és obvi a Àsia, on hi ha un interès creixent per l’ensenyament de l’anglès, o en el cas de la política lingüística australiana que va incentivar l’ensenyament del xinès i del japonès.

L’autogestió té moltes similituds amb la teoria de l’acomodació, però, encara que generalment es considera una acció positiva, també pot tenir un enfocament negatiu, com a resistència a aprendre una llengua o respecte a les iniciatives dels gestors lingüístics, cosa que posa de manifest la recerca sobre els efectes actitudinals en l’aprenentatge de llengües, la qual sol indicar que les actituds favorables a una llengua o als seus parlars donen lloc a un aprenentatge millor; però també es verifica el contrari: les actituds desfavorables actuen com a bloquejadors de l’èxit. Sospito que el meu propi fracàs en el domini de l’alemany a la universitat el 1951 es va veure influït per la creixent consciència de l’Holocaust. La decisió de reeixir en l’aprenentatge d’una segona llengua a l’escola o la decisió individual de cercar un mètode alternatiu d’adquisició d’una llengua és autogestió, influïda pels valors assignats a la llengua i als seus parlants. En qualsevol comunitat de parla, és possible que hi hagi un nombre de persones que triïn ampliar el seu repertori i altres que presentin resistència a les iniciatives dels gestors lingüístics, de dins o de fora, que intenten influir en les seves pràctiques o creences.

Creure que un nivell alt de coneixement de l’anglès té valor s’associa amb el que s’ha denominat “la fractura de l’anglès” (the English divide), segons la qual una elit de ciutadans en pràcticament qualsevol país del món és la que assoleix un nivell alt de competència i fluïdesa en anglès, cosa que determina el seu estatus. És una creença comuna en molts països que, sense aquest domini, s’està exclòs dels nivells professionals més alts.

Quan explorem els diversos nivells i comunitats en què s’aplica la política lingüística, és important recordar contínuament que hi haurà individus (i sovint grups d’individus) que tenen les seves creences, cosa que els porta a desenvolupar repertoris individuals diferents dels de la majoria. Per tant, les pràctiques i les creences lingüístiques d’una comunitat sempre seran diverses, cosa que produeix una mena de patró caòtic que constituirà un repte per a una anàlisi simplista. El fet de començar amb l’individu, tot i deixar espais en blanc que han d’emplenar altres àmbits i entorns, oferirà una millor comprensió de la manera com s’amplia el repertori lingüístic d’un individu a mesura que es mou cap a situacions noves i més exigents i de la manera com els suposats gestors en els diferents nivells intenten donar forma al repertoris comunitaris, reïxen a fer-ho o fracassen.

Agenda
  • 13.11. - 23.11.2019 |
    Cicle de conferències sobre els aspectes lingüístics de les polítiques migratòries
    » Més informació «