42. Capgirant la pragmàtica: com dir coses amb objectes

This post is also available in: English

Amadeu Viana
Universitat de Lleida

Quan Alícia es queixa dels excessius significats que se li atribueixen a una paraula, Humpty Dumpty explica que, quan fa fer tanta feina a un mot com en aquell cas, sempre li dona una paga addicional. I és el que passa: els mots fan feina per nosaltres, sovint excessiva, els traslladem a contextos diferents i els fem adoptar altres sentits, els allarguem amb prefixos i sufixos o els recuperem de l’oblit quan apareix un estat de coses nou i volem enlluernar amb un nom antic. Amb els objectes que ens envolten passen coses semblants: capgirem la seua semàntica, els refem amb un bricolatge intensiu, els conservem invocant la seua primera funció, o pateixen transformacions tan impactants que les antigues denominacions ja només són un record de l’origen. La idea que els actors humans compartim univers amb accions i processos no humans es coneix amb el nom d’agentivitat distribuïda (distributed agency): suposa que, efectivament, les accions dels actors humans es duen a terme mitjançant i a través de l’operativitat (l’acció) d’intermediacions de diferents menes, objectes materials, xarxes d’objectes i artificis, institucions, cooperació o acció compartida, activitat simbòlica i col·laboració extensiva d’actors no humans, una bateria de processos que eludeixen la idea d’un agent únic segons la visió tradicional de la filosofia occidental predominant.

La idea d’agentivitat distribuïda emana de les recerques transdisciplinàries de Bruno Latour i la teoria de l’actor-xarxa (actor-network theory), una pràctica de sociologia de la ciència que para esment en el paper de la transmissió material dels objectes científics, en la cooperació o, al revés, en la controvèrsia entre institucions, en el laboratori com a locus d’intersecció, en la difusió de la ciència i en el rol de les diferents “traduccions” que pateixen els conceptes, des del seu naixement i durant la seua extensió social. La teoria de l’actor-xarxa ha contribuït a la revisió del paper del científic en abstracte com a agent autònom, en benefici de l’aproximació perspectivista i l’acció col·lectiva.

Potser fora bo apuntalar la noció d’agentivitat distribuïda amb la reflexió bioantropològica, que ens recorda que la manipulació d’artefactes i la construcció d’objectes antecedeix de llarg l’emergència del llenguatge articulat. El tema ací és com les capacitats creixents de coordinació tàctil i visual van fonamentar l’evolució cognitiva (L. Malafouris), de manera que la mà esdevindria, com assenyalaria amb enginy Aristòtil, la part visible de l’ànima. Els objectes i els seus significats van acompanyar l’evolució humana, complicant-se i entrellaçant-se de tal manera amb la nostra consciència que aviat resultaria difícil dir on començava una cosa i on acabava l’altra (A. Leroi-Gourhan), en la intricada combinació entre l’homo faber (que fabricant es fabrica a ell mateix) i l’homo ludens (que allarga insospitadament el temps del joc, l’experimentació i l’aprenentatge). Els ornaments, els vestits, les condicions d’habitatge, els instruments musicals (la flauta que s’esmenta a l’inici de la Poètica d’Aristòtil), la varietat d’artefactes que han acompanyat la vida i les societats, són manifestacions de la consciència humana, extensions a través de les quals la cognició i l’agentivitat han cobrat presència i adquirit extensió i durada.

Com tan bé va posar en relleu Cassirer, les diferents varietats lingüístiques són deutores d’aquest batibull de projeccions corporals, organització visual i manual, objectes alienables i no alienables, metàfores pràctiques i metonímies ocasionals, autopercepció corporal i classificació de l’espai: una producció del Paleolític suficientment complexa també com per desvincular-nos del context immediat. Els estudiosos de la corporalitat (embodiment) i l’extensionalisme (A. Clark, M. Donald) han destacat la idea que la cognició es construeix i se sustenta a partir dels sentits corporals més els objectes que creem i/o utilitzem a mode d’extensions d’aquests, objectes que donen pas a processos (accions) a través de les quals no només intervenim en el món sinó també el concebem i el pensem. Participem, d’alguna manera, d’aquests objectes-i-processos com si fossin la part externa de la ment.

El llenguatge i l’escriptura (una pràctica de memòria manual i visual) en són manifestacions poderoses, però la varietat d’artificis que s’encavalquen i s’entrellacen els uns amb els altres en diferents nivells de complexitat, que adquireixen històricament una empenta substantiva amb la producció industrial, i una segona empenta significativa amb la incipient autonomia de la cibernètica i l’anomenada intel·ligència artificial, en són un cas encara més enlluernador, d’aquesta presència i competència de l’externalització de la ment. Ací cal entendre bé en quin sentit l’acció humana forma un contínuum amb la producció d’artificis, i com els objectes i les diferents menes d’artefactes són veritables mediadors, actors no humans, en la producció i articulació del coneixement, allunyant-nos de l’antiga idea de la separació tallant entre el natural i l’artificial, sovint descrit en oposició a allò característicament humà.

Molts dels paradigmes antics (principalment els animistes, però també els totemistes) entenien l’existència d’una continuïtat espiritual (d’interioritats, com diu Philippe Descola) de diferents maneres entre la vida humana i el món. El cert és que el llenguatge sovint no pot prescindir d’aquestes associacions, i fins fa poc metàfores vitalistes com ara parlar de la vida i la mort de les llengües eren vistes com a acceptables i naturals (i per a molta gent encara ho són). El paradigma de la recerca naturalista a Occident, la ciència objectiva, ha vingut acompanyat sovint de la idea d’un agent racional autònom, masculí, educat, cofoi de les seues troballes, que a vegades lamenta estar sol a l’univers, i que ha imposat la visió instrumental del món que l’envolta, començant pels objectes i instruments mateixos a qui nega l’ànima. Aquesta idea d’un agent racional també ha fet preferible i acceptable parlar de les llengües com a instruments, en termes d’usos, de forma coherent amb el desenvolupament de les ciències naturals i socials. De manera alternativa, el paradigma de l’agentivitat distribuïda, ni suposa una ànima essencial als objectes del món, ni els deshumanitza conferint-los el caràcter de simples instruments, sinó que els entén com a mediació, com a part de l’acció-no-humana, que és part de nosaltres i alhora reverteix en nosaltres, molt en la línia de les anàlisis de la complexitat d’Edgar Morin. Així és com les llengües fan coses per nosaltres, i com participem d’aquests objectes-i-processos, a mig camí de l’animació indiscriminada i la instrumentalització interessada.

Considerem, per exemple, els objectes comercials, que sovint apareixen classificats en marques o logos, que no determinen exactament què són, però que informen sobre la seua procedència i el seu valor social (A. Semprini). Hi ha tot d’institucions entrellaçades i persones situades en llocs estratègics que decideixen els processos dels objectes industrials; hi ha la producció, però hi ha també el disseny; la producció amaga la distribució dels components, al seu torn de diferents qualitats i procedències; el disseny amaga la col·laboració de diferents actors amb competències especialitzades distintes; hi ha el logo que identifica el producte o el subproducte, que al seu torn reclama un disseny específic; i la seua posada en valor, una acció social que té conseqüències, que podríem definir com “una idea posada en pràctica”. Les recerques sobre traçabilitat posen de manifest aquesta activitat del producte en diferents contextos, la seua capacitat d’acció-no-humana. Sabem que les marques, una mica com els antics herois, viuen entre nosaltres en la mesura en què participen activament de l’entramat social, i d’ací la seua natura híbrida.

L’àmbit de la salut i la malaltia és un altre vell conegut de les recerques sobre agentivitat distribuïda. Des de les antigues descripcions de Sebeok dels sistemes immunitaris com a autèntics actors amb capacitat d’interpretació, fins al vocabulari agentiu del combat per la salut, passant pels treballs sobre risc biològic (F. Tirado) o tecnologia i assistència (M. Domènech). També la idea comuna que som nosaltres i els nostres pedaços, les nostres pròtesis, que les píndoles habituals són com partícules externes del nostre organisme, que tractem amb simpatia o indiferència, reduint-les a colors o atribuint-hi capacitats d’intervenció sovint incerta. No hem estat del tot moderns: no hem abandonat del tot la idea d’un món animat, on nosaltres obrem i el qual també obra sobre nosaltres.

El músic, l’intèrpret, forma una unitat amb el seu instrument. El treballador s’identifica amb la feina, com denota el nostre vocabulari bàsic. Robert Frost en un bellíssim poema s’imagina la dalla del segador xiuxiuejant-li al prat. Quan extraviem un objecte, s’obre davant nostre un esvoranc de possibilitats que no coneixem bé, una mica com si l’autonomia de l’objecte l’hagués dut a viatjar en alguna direcció imprevista o a habitar en algun racó poc adient. Correlativament, despleguem una bateria d’emocions per determinats objectes sovint sense un “valor objectiu”: aquell bolígraf o aquella tassa o aquell coixí que potser no usem tant, però que acabem posseint com una part de la nostra vida, un segment intransferible, que ens recorda aquesta persona o aquella situació, i una part de la nostra experiència apareix vinculada a les peripècies i l’activitat d’aquestes coses. Per no parlar de la roba, els quadres o les fotografies, o la música que ens ha acompanyat i que és també part intransferible, ara ni visual ni tàctil, del recorregut de l’ànima. Aquestes xarxes de significats, en termes d’objectes-i-processos, conformen el que anomenem agentivitat distribuïda, en què nosaltres participem i en som part resultant alhora.

Sobre aquesta eloqüència material, es desplega l’estructura de la llengua. No es tracta només de la passió contemporània per les metàfores cognitives (“El Joan és una serp”; la figuració o la dimensió simbòlica), sinó de l’agentivitat i les projeccions de l’acció en l’ús ordinari de l’idioma, de maneres d’enunciar que no sabríem produir d’una altra manera. Les eines es fan velles, els vestits impressionen, els senyals aconsellen, els cotxes sedueixen. Diem “L’incendi no ha aconseguit penetrar en el poble”, sense pensar en una acció finalista, però conferint agentivitat compartida a l’acció del foc. Ens empipem quan s’enganxa la cremallera en la roba, com si el fet hagués excedit l’autonomia d’acció que atribuïm a l’artefacte. En moltes llengües, els mots classificadors realitzen aquesta important funció distributiva de repartir agentivitat, dimensió material i acció compartida de moltes maneres possibles.

L’adveniment de la cibernètica, curiosament, ha contribuït a una percepció més extensa de l’animació, si això és possible, designant afectuosament els nous processadors d’informació: Mare Nostrum és un poderós centre de càlcul, Java és un llenguatge de programació; Irgo no eren les sigles rares d’un servidor local sinó el nom d’un poble del Pirineu; i el pervers HAL de Kubrick parodiava les tres lletres d’IBM, remuntant escrupolosament l’alfabet llatí. En el registre col·loquial de molta gent, l’algoritme que ens rescata informació de la xarxa esdevé l’oncle Google o sant Google, en un nou gir del pensament animat, d’abast insospitat.

Si l’eloqüència material té abast sobre la llengua, també el discurs mateix es pot presentar en termes d’objectes-i-processos, com a acció compartida. És així com despleguem l’activitat de la paraula, un tema que François Cooren ha posat sobre la taula de nou en termes etnogràfics i sociolingüístics. No només diem que “un poema és dolç” o que un discurs “és agressiu”, sinó que “les paraules el delaten” o “el document corre per la xarxa”. Com suposava la retòrica clàssica, i hem reelaborat ara, en la mesura que els textos formen part de l’acció, fan coses per nosaltres. Deleguem en el discurs perquè ens representi. Res ipsa loquitur, la cosa parla per ella mateixa, com feia l’antiga expressió legal per defensar una argumentació.

Chesterton explicava que el llenguatge fou inventat per caçadors, assassins i altres artistes, molt abans que la ciència ni tan sols fos somiada. Ara que tenim ciència i tenim cibernètica, hem tornat a fer visible l’antiga idea de l’animació, fins on és possible, a través de l’anàlisi de l’agentivitat distribuïda. El vocabulari de la mediació crítica destaca la comunió o participació: a mig camí del fet i del fetitxe, com li agrada dir a Latour. El cas és que dona problemes referir-nos al “pensament màgic” únicament per parlar d’errors lògics. L’agentivitat distribuïda ens ajuda a formular i a entendre el reencantament del món, escapant d’antigues disjuntives (entre el natural i l’artificial, entre el racional i l’irracional) que han resultat tan pernicioses.

Bibliografia

Ihde, D. (2010). Embodied Technics. Minneapolis: University of Minnesota Press.
Izutsu, T. (2012). Language and magic. Kuala Lumpur: The Other Press.
Latour, B. (2005). Reassembling the Social. Oxford: Oxford University Press.
Lem, S. (2017). Summa Technologiae. Minneapolis: University of Minnesota Press.