47. Diversitat i llengua llatina

This post is also available in: English

James Adams
All Souls College Oxford

Els qui aprenen la gramàtica llatina per primera vegada poden tenir la temptació de considerar la llengua com una cosa fossilitzada, estrictament estandarditzada. I, tanmateix, va evolucionar en les diferents parts de l’Imperi Romà cap a un ventall de llengües diferents (les romàniques), estretament relacionades entre si, però prou diferents perquè un parlant nadiu d’una hagi d’aprendre a parlar-ne una altra. Antigament, el llatí era una llengua viva, que evoluciona de forma gradual. En els darrers quaranta anys aproximadament, s’ha conegut la diversitat del llatí durant l’època romana gràcies sobretot al descobriment de tauletes d’escriptura de diferents parts de l’antic Imperi. Aquestes no reflecteixen l’ús de l’alta literatura sinó el de la gent corrent, que en alguns casos dictava als escribes, de manera que de vegades observem exemples de parla quotidiana. S’han trobat tauletes en diverses parts de l’Imperi, com ara la Gran Bretanya, que és una font de nous descobriments ben particular. Moltes tauletes provenen del campament romà de Vindolanda, a la muralla d’Adrià, que data aproximadament de principi del segle ii dC. Sovint són cartes privades. Una categoria diferent és la de les malediccions dirigides contra algú que ha fet mal a qui escriu o fa escriure. Aquestes, de vegades un substitut d’un servei de policia aleshores inexistent, han aparegut durant un llarg període per tot el món antic en grec i llatí, i se n’han fet troballes importants en llatí a la Gran Bretanya, com per exemple a Bath i a Uley, al comtat de Gloucestershire.

Una de les cartes de Vindolanda (Tab. Vindol. 291) conté possiblement la primera obra d’escriptura de mà d’una dona. Claudia Severa convida la seva amiga Lepidina a la seva festa d’aniversari. La carta està escrita a dues mans, una per a la invitació formal i l’altra per a una expressió d’afecte a Lepidina al final. La invitació la va escriure un escriba i, després, Claudia va acabar-la amb una salutació afectuosa, dient a Lepidina anima mea. . . . karissima, “la meva ànima més estimada”. Lepidina escriu carissima amb k, com recomanaven els gramàtics davant la lletra a. El canvi de mans no és estrany en aquestes cartes.

La diversitat regional i social de la llengua llatina és motiu de comentari des d’aproximadament el 200 aC. Per exemple, el personatge rústic Truculent en l’obra de Plaute amb el mateix títol utilitza la paraula rabonem per arrabonem, que és recollit alhora per un altre orador i qualificat de “monstre” (beluam). Truculent es defensa al seu torn citant com a (suposada) correspondència un terme dialectal “com el fan servir els prenestins”. Sens dubte es considerava graciós que davant d’un públic romà justifiqués una anomalia lingüística citant un ús de Palestrina. A la fi de la República, el reconeixement de varietats regionals de la llengua fora de la ciutat va començar a generar un debat ideològic, en què alguns “puristes” urbans es queixaven de la “duresa” de les varietats rurals (vegeu, per exemple, Ciceró, De oratore 3.42) i intentaven extirpar la seva influència a la ciutat. En concret, Ciceró es pronuncia a favor dels valors del llatí romà, que considerava amenaçat per culpa de l’afluència de forasters (Brutus 258). Tanmateix, alguns comenten que el llatí “rústic” era més neutre fent observacions fonètiques. El contemporani de Ciceró, Varro, una persona formada i autor d’una obra sobre la llengua llatina, menciona una pronunciació rústica de via, com a veha. Les actituds respecte a la variació percebuda entre els dialectes de la ciutat i els del camp no eren uniformes. Hi havia qui trobava les varietats rurals com a antigues i les va conrear. Ciceró (De oratore 3.42) es refereix a L. Cotta, que es delectava amb el “so rústic de la seva veu” i pensava que reflectia la parla d’una època passada.

Torno ara a noves tauletes d’escriptura i altres descobriments i algunes proves que mostren aspectes de la diversitat del llatí.

La paraula literària amb què es designava el “cavall” era equus, que apareix centenars de vegades en els textos clàssics. Es tracta d’una paraula que, malgrat la seva freqüència, no sobreviu (excepte en el femení: equa ‘euga’) en cap de les llengües romàniques, mentre que el masculí deriva de caballus, un manlleu d’origen desconegut. Caballus és poc freqüent en la literatura llatina i acostuma a aparèixer en gèneres menors o a usar-se amb to pejoratiu, referit a un cavall de baixa qualitat. A les tauletes de Vindolanda encara no ha aparegut cap cas de equus. Cal destacar que caballus és el terme que utilitza el personal militar que hi està destinat (quatre exemples fins ara, un en una tauleta acabada de publicar, el 2019). Com que es tracta d’animals de l’exèrcit, és poc probable que hagin estat de baixa qualitat. Les tauletes de Vindolanda són potser l’únic corpus existent del món romà en què es prefereix caballus a equus. Això és una prova de la diversitat social de la llengua a principi del segle ii. L’home del carrer feia servir caballus, mentre que l’alta literatura utilitzava equus. El terme quotidià es va mantenir en gran mesura submergit, però les tauletes d’escriptura l’han tret a la superfície i han demostrat que no era merament despectiu.

Un altre cas semblant és el de la paraula “sang”, en llatí clàssic sanguis, cas acusatiu sanguinem. En les tauletes d’escriptura d’Uley, Bath i l’estuari de Hamble, a la Gran Bretanya, recentment ha aparegut una forma acusativa sanguem cinc vegades, cosa que reflecteix una estandardització del nombre de síl·labes de les diferents formes dels casos. Ara queda clar que va ser aquesta forma submergida (i no la paraula literària, neutra, sanguen, com es pensava abans) la que va generar formes romàniques com l’italià sangue, el francès sang, el català sang i el portuguès sangue.

O també el nom deverbal abstracte vectura del llatí clàssic (de l’acció de transportar algú o alguna cosa) es troba ara en una tauleta de Vindolanda (600) no sols en una forma amb assimilació consonàntica (vetura amb ct > t) sinó també amb un significat concret (= ‘vagó’). En aquest cas, trobem de bell antuvi una forma que anticipa el mot francès voiture i l’italià vettura.

Els nous descobriments també treuen a la llum contactes per tot l’imperi romà que van contribuir a la diversitat de la llengua. Per exemple, durant l’Imperi es van introduir diversos manlleus del grec al llatí a Egipte, probablement en cercles militars, i mots que tenien ús en llatí més enllà d’aquesta regió. Un exemple és amaxa ‘vagó’, < ἅμαχα, que es troba a l’òstracon de Wâdi Fawâkhir i també en una carta del camí de Myos Hormos. La paraula es troba també en els òstracons grecs de Wâdi Fawâkhir, i evidentment va entrar en el llatí localment sense difondre’s més enllà.

Moritix, una paraula cèltica que significa “mariner” (literalment, “un que va per mar”), va trobar-se el 2002 en una inscripció llatina d’un jaciment arqueològic de Southwark, a Londres (British Epigraphy Society Newsletter 8, 2002). És una paraula que havia entrat en llatí a les províncies celtes, que denota un tipus de comerciant. L’últim testimoni suggereix vincles comercials entre les regions de Londres i les cèltiques del canal de la Mànega.

El 1994 va veure la llum un altre element sorprenent: una tauleta de maledicció de Brandon, a Suffolk. L’objecte robat es denomina popia. Popia és reconeixible com a paraula sense etimologia que significa ‘cullerot’. La paraula perviu en gal·loromànic, principalment amb el significat de “cullerot”. L’atestació de Brandon torna a suggerir una connexió entre la Gàl·lia i la Gran Bretanya. Popia deu ser una paraula dialectal per a “cullerot”, ja que hi havia altres termes amb aquest significat, com ara trulla.

Evidentment, per a obtenir informació sobre la diversitat lingüística del llatí i les seves causes, no ens basem només en tauletes d’escriptura i objectes similars. Ja hem esmentat abans algunes mostres literàries de la variació dialectal entre Roma i les zones rurals d’Itàlia en temps de la República. Esmento aquí només un altre conjunt de material literari, d’època imperial (textos cristians), que va donar un impuls a la variació lingüística. Les traduccions de la Bíblia van constituir una nova influència en el llatí durant l’Imperi. Es tractava de textos traduïts de l’hebreu (Antic Testament) i del grec (Nou Testament), i de vegades les característiques sintàctiques es reprenen en les versions llatines des de la llengua origen. Per exemple, en llatí clàssic amb verbs de dicció el cas datiu s’utilitza normalment per a expressar el destinatari, mentre que en les llengües romàniques el datiu s’ha substituït per formes derivades de la preposició llatina ad, excepte en el cas dels pronoms. Sembla que les traduccions al llatí de la Bíblia han estat una influència que va afavorir la substitució del datiu per ad. En la versió llatina de l’Antic Testament ad és habitual amb els verbs de dicció, per influència de l’hebreu, i en l’evangeli de Sant Joan també s’utilitza ad, per influència del grec. Sembla que alguns escriptors cristians van prendre aquest ús de ad de la Vulgata i el van integrar en les seves obres, com és el cas de sant Jeroni en les seves cartes. Seria incorrecte suposar que la influència bíblica era el principal factor determinant del canvi del datiu a ad (amb noms comuns i propis), un canvi amb una història elaborada i factors determinants complexos, però hi va tenir un paper important.

Els pares de l’Església també van intentar influir en la llengua. Un cas notable és el dels dies de la setmana. Els noms pagans, que feien al·lusió a déus pagans (p. ex. dimarts < dies Martis), es van estigmatitzar i es va fer un esforç per introduir, seguint “el dia del Senyor” ((dies) dominica/dominicus), locucions com secunda feria ‘dilluns’, tertia feria, etc. Feriae, plural en llatí clàssic, originalment significava ‘festiu, dia sant’. La reforma va tenir èxit a Portugal (per exemple, segunda-feira, “dilluns” en portuguès). També les van utilitzar en llatí tardà escriptors cristians d’altres parts de l’Imperi. El text de pelegrinatge Peregrinatio Aetheriae, escrit per una dona de la Gàl·lia, fa un ús profús de les locucions, amb ordinals secunda a sexta. Un altre escriptor gal, Cèsar d’Arles, en un dels seus sermons publicats, instava els seus destinataris a usar les noves denominacions. No obstant això, l’ús no va perviure en gal·loromànic.

Un èxit lèxic d’origen cristià va ser la paraula grega parabola (παραβολή), que es va utilitzar en el Nou Testament grec i d’allà va passar com a manlleu a les traduccions llatines, amb el significat de ‘paràbola, exemple’. Va sobreviure en les llengües romàniques amb el significat de “paraula”, probablement passant per un significat intermedi “Paraula (de Déu, Crist”).

Així, el llatí tenia una diversitat determinada, per exemple, mitjançant contactes comercials, moviments de l’exèrcit, els esforços dels reformadors, les simplificacions morfològiques i les diferències actitudinals envers els lexemes en les diferents classes socials, sobre les quals estem aprenent més amb els nous descobriments. Simplement n’he fet un esment superficial més amunt.

Tanmateix, hi ha diversitat més enllà de les variacions geogràfiques i socials en una sola llengua. En un sentit més ampli, la diversitat lingüística es redueix significativament per l’imperialisme i les comunicacions modernes que condueixen a la mort de la llengua. S’ha estimat que al voltant del 100 aC es parlaven 60 idiomes a la conca de la Mediterrània, mentre que cap al 400 dC només en sobreviuen aproximadament mitja dotzena (a part del llatí i el grec). El llatí havia començat eliminant les llengües d’Itàlia, i d’aquí es va estendre més enllà. El grec va conservar un alt prestigi i va conviure amb el llatí a les parts orientals de l’Imperi. La mort de la llengua és un fenomen que preocupa d’una manera generalitzada en el món actual.

Tanmateix, no sentim a parlar d’una política romana agressiva d’eliminació de les llengües locals. Per exemple, el púnic es va continuar parlant a l’Àfrica fins a molt avançat l’Imperi. Una vegada més, els nous descobriments han posat de manifest el bilingüisme local i han mostrat que algunes llengües locals van coexistir almenys durant un temps amb el llatí i hi van interactuar. La prova més important, amb diferència, d’aquesta mena de fenòmens la proporcionen els registres d’una terrisseria a La Graufesenque, a prop de Millau, a França, a la riba esquerra del riu Dòrbia (publicada el 1988). La terrisseria produïa estris de sigillata aretina al nord d’Itàlia. Alguns dels terrissaires que hi treballaven tenen noms d’origen llatí i altres els tenen d’origen gal. Probablement, hi havia hagut immigració de terrissaires d’Arezzo al Sud de la Gàl·lia. Alguns dels registres són en gal i altres en llatí, però en altres hi ha alternança de llengües. S’apliquen flexions llatines a paraules gal·les i flexions gal·les a les llatines. En conjunt els dos idiomes es diferencien, però s’observen canvis de llengua (alternança de llengües) en un mateix text. Aquesta alternança de llengües quadra amb una comunitat parcialment bilingüe en què els ceramistes es comuniquen en ambdós idiomes.

En conclusió, la diversitat del llatí es mostra en diverses fonts, però és important ser conscient de la quantitat, cada vegada major, de documents no literaris que, si arriben a mans de col·leccions públiques més que no pas a col·leccionistes privats, poden contribuir a una revisió gradual de la història de la llengua…