48. L’Any Internacional de les Llengües Indígenes: un clam per la diversitat lingüística

This post is also available in: English

Joan A. Argenter
Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural
Institut d’Estudis Catalans

Quan solia professar cursos d’introducció a la lingüística, m’agradava començar parlant dels dos fenòmens més impressionants del llenguatge, que són la seva universalitat i la seva extrema diversitat. Són fets, no teories, i, doncs, menys discutibles; alhora era una bona manera d’informar a què ens enfrontàvem. Per universalitat del llenguatge entenem que tot poble posseeix un sistema de comunicació del tipus que anomenem llengua natural; aquest sistema és sempre complet quant a la seva estructura interna i és apte, quant a la seva funció, per a cobrir les necessitats expressives del poble que parla la llengua en qüestió.

De la universalitat del llenguatge es desprèn el seu arrelament en la unitat de la natura humana –és una propietat de l’espècie humana–; la diversitat es conseqüència, estructuralment, del fet que no existeix un lligam necessari entre el so i el sentit, entre els mots de les llengües i la realitat que designen –per això taula i mesa poden referir-se a un mateix objecte–, i, funcionalment, de l’evolució diferenciada de les cultures humanes, de la dimensió pública del llenguatge i de la seva capacitat d’adaptació a entorns específics. De la universalitat es desprèn que no hi ha diferències cognitives entre els éssers humans en funció de la gramàtica de la seva llengua. Existeixen diferències atribuïbles a un desenvolupament cultural major o menor, sigui quin sigui el criteri de mesurar, en un moment històric determinat, però no a la gramàtica. En aquest sentit, crec més aviat que tota llengua pertany a una mateixa espècie i no comparteixo el parer dels qui avui assimilen la diversitat de llengües a la diversitat de les espècies naturals en el discurs sobre les llengües amenaçades. No solament per la seva radical unitat, sinó també perquè la metàfora naturalista pot induir a creure que en la sort de les llengües no hi fan cap paper les relacions de poder entre grups humans –per bé que entre les espècies naturals també hi ha depredació.

D’altra banda, podem afirmar que és plausible –com a mínim, tant com o més que discutible– que llengües de tipologies vàries puguin orientar en part l’experiència que els seus parlants es facin de la realitat, és a dir, el seu coneixement del món social de què fan part i de l’entorn natural on viuen. És pertinent retreure-ho en debatre sobre la diversitat de les llengües. Al capdavall, aquesta diversitat crea en sentit estricte la unicitat de la nostra llengua, per posar el cas més pròxim a cadascú. La nostra llengua –sigui el català, l’èuscar o una altra– és la que és perquè per a molts altres no és la seva llengua, sinó una altra llengua. És de la pluralitat de llengües d’on neix la singularitat de la nostra llengua i de qualsevol altra.

Tanmateix, a la «igualtat formal» de les llengües no l’acompanya una «igualtat funcional» que vagi més enllà de «cobrir les necessitats expressives dels parlants en un moment històric» –amb la qual cosa, al capdavall, fan el seu fet. Ara bé, ni totes les llengües s’escriuen ni totes les llengües s’ensenyen a l’escola ni són vehicle d’ensenyament ni són totes oficials ni són totes llengües de comunicació internacional ni totes són llengües sagrades ni totes tenen garantida la seva continuïtat.

El respecte a la diversitat és una qüestió de drets i d’ecologia –i, doncs, de convivència i de supervivència–, de respecte als éssers humans amb els quals no es comparteix llengua. Éssers humans amb una trajectòria històrica, cultural i sociolingüística, amb vincles emocionals i amb expectatives de futur. Construir un «sentit comú» sobre la negació de la racionalitat d’aquests vincles i d’aquestes expectatives, simplement perquè no es comparteixen, és una manera de naturalitzar i amagar els interessos i els privilegis inherents dels qui ostenten aquest «sentit comú».

Centrem-nos ara en això que l’ONU anomena llengües indígenes i en els pobles que les parlen: comptat i debatut, la majoria de pobles i de llengües del món. Moltes d’aquestes llengües estan en risc d’extinció i aquest és un dels motius de dedicar-hi un Any Internacional. N’és un altre el fet que sovint els seus parlants s’associen a la pobresa, el seu territori és objecte de l’explotació abusiva de recursos i de la rapinya per d’altri, de vegades per aquells mateixos que governen institucions que els haurien de protegir, com a ciutadans que al capdavall són d’un estat –només cal adduir com a metonímia exemplar Bolsonaro i l’Amazònia. Altrament, ara ací ara allà aquests pobles donen mostra d’una lluita per la dignitat.

Ens hem de fer la pregunta: què es perd quan una llengua es perd?

Per a la lingüística i els lingüistes la cosa és clara: la desaparició d’una llengua sense deixar rastre condiciona el desenvolupament tant de la lingüística històrico-comparativa com de la lingüística teòrica. No puc entrar en tecnicismes. Dit curt i ras: podria donar-se el cas que si els lingüistes haguessin pogut analitzar aquella llengua a l’hora de reconstruir una protollengua o a l’hora de formular els principis generals necessaris del llenguatge humà, les conclusions científiques haurien estat distintes de les que sostenen ara sense aquella informació. Podríem dir que sovint el secret d’una llengua es troba en una altra llengua. I si aquesta darrera desapareix sense deixar rastre pot endur-se una informació irrecuperable. Aquesta no és una qüestió trivial, però, com a éssers humans, ens interessa saber què hi perden els parlants més que no pas la lingüística.

S’ha dit que «qui perd la llengua perd la identitat», s’ha dit tant que ja sembla un eslògan. El cert és que tota realitat social és dinàmica i, en un sentit, tota llengua és també una realitat social. Totes les llengües evolucionen; però una cosa és l’evolució interna i una altra la suplantació. La dinàmica lingüística i social hi és distinta. La substitució d’una llengua per una altra, sovint fins a la seva extinció, és un fenomen que s’ha repetit al llarg de la història. Ara, aquest fet es donava tradicionalment a nivell local: les llengües europees d’Estat han substituït en molts llocs altres llengües «menors» que s’hi parlaven o bé que es parlaven a les colònies d’ultramar. Però també llengües indígenes majors han substituït altres llengües indígenes menors, sense estructures estatals per entremig –el quítxua (Amèrica del Sud) era una llengua expansiva ja en temps precolombins, com ho és el wòlof (Senegal)–, per bé que de vegades hi ajudava la intervenció dels colonitzadors, que promovien una de les llengües indígenes en concurrència: el suahili (Àfrica oriental) o el guaraní (Amèrica del Sud) en serien bons exemples. El problema avui és que el fenomen de la substitució es dona a nivell global i la diversitat lingüística planetària està seriosament amenaçada. La substitució d’una llengua per una altra implica una pèrdua de parlants, d’àmbits d’ús, de lèxic i d’estructura, de maneres de dir, de noms de persona i noms de lloc que forneixen identitat individual i col·lectiva, i sovint de territori. La llengua recessiva manlleva cada vegada més creacions de la llengua dominant i, de mica en mica, cada vegada es poden dir menys coses en la llengua recessiva i cada vegada cal més la llengua dominant per a dir les coses. La llengua recessiva deixa d’emprar-se en ocasions formals, públiques, es reclou al barri i a la llar, fins que la llengua dominant també s’hi introdueix, a la llar, i la llengua recessiva s’abandona, ja no es transmet a la pròxima generació. El fet és, però, que aquestes pèrdues no afecten de la mateixa manera tots els pobles. Hi ha pobles en l’ample món per als quals la llengua i la identitat cultural no estan associades. I on la llengua no és vista com «un llegat de sang». També n’hi ha que han desplaçat el seu senyal d’identitat de la llengua a una altra (o altres) característica cultural, com la religió en el cas irlandès, l’ètnia, el territori i el vincle amb les institucions tradicionals en el cas basc o el record i la vindicació del genocidi entre la diàspora armènia. Ni l’irlandès ni l’èuscar ni l’armeni han arribat a desaparèixer del tot i, a més, han desenvolupat, amb un èxit major o menor, processos de revitalització lingüística. En qualsevol cas, els parlants ja havien seleccionat d’entre els recursos d’un repertori cultural i ideològic aquells valors que els permetrien continuar «essent ells mateixos».

També s’ha dit que quan una llengua –o un darrer mot– s’esvaeix, tot un món s’esvaeix. Aquest mot d’ordre intenta posar de manifest com una llengua és alguna cosa més que un mitjà de comunicació: tota llengua vehicula una determinada codificació de les relacions socials, de la noció de persona, unes determinades classificacions del món social i del món natural, uns determinats coneixements d’aquest medi i vehicula determinades pràctiques socials localment pertinents. La pèrdua d’una llengua implica la pèrdua d’un determinat ordre del món social, d’un coneixement cultural i pragmàtic de l’entorn. I, d’això, les anomenades llengües indígenes  ens donen un munt d’exemples.

És il·lustratiu comparar les diverses maneres com les llengües expressen la ubicació i la direcció espacials i també les relacions de temps. Conceptualment ho és perquè espai i temps eren per a Kant un a priori del coneixement: l’espai i el temps no s’aprendrien, sinó que serien condició prèvia de tot aprenentatge. Segons això, en la mesura que el llenguatge és expressió del pensament i per mor de la unitat de la natura humana, caldria esperar que no hi hagués diferències en l’expressió d’aquelles relacions en les llengües del món. I tanmateix, n’hi ha.

En aquest sentit, a l’hora d’expressar la ubicació i l’orientació direccional, les llengües fan ús de marcs de referència distints, definits per cooordenades intrínseques, relatives o absolutes. Considerem la resposta a la pregunta: ON ÉS?, en el pla horitzontal. El català, com moltes altres llengües europees empra un sistema de coordenades relatives: les relacions espacials es defineixen en funció de l’eix corporal, de la posició i l’orientació de la persona que parla. Així, nosaltres situem els objectes a la dreta o a l’esquerra, davant o darrere, en funció de la nostra orientació: si girem 180 graus, el que abans era a l’esquerra ara és a la dreta i el que teníem al davant ara ho tenim darrere: “La taquilla és entrant a la dreta” (sortint, és a l’esquerra), “El ganivet és a la dreta i la forquilla a l’esquerra” (per al comensal assegut al davant, el mateix ganivet és a l’esquerra i la mateixa forquilla a la dreta). També fa ús, en part, de coordenades intrínseques quan situem un objecte en relació amb un altre, sense que impliqui el punt de vista d’un observador: “La banqueta és davant el piano”, “La plaça de la Gardunya és rere la Boqueria”, “La proa és la part davantera del vaixell”, “La pilota ha entrat per l’escaire esquerra” (el parlant pot tenir l’escaire a la dreta, però l’interpreta com una part fixa de la porteria). No cal dir-ho, hi ha casos d’ambigüitat: “El faristol és a la dreta de l’altar” (des del meu/teu punt de vista/el costat dret de l’altar). Atès el pes del parlant com a punt de referència, podríem anomenar provisòriament aquestes llengües (coordenades relatives complementades amb coordenades intrínseques) “egocèntriques”.

En canvi, altres llengües, com ara moltes llengües originàries d’Austràlia, tenen marcs de referència amb coordenades espacials absolutes, basades en els punts cardinals: el nord és sempre al nord i el sud és sempre al sud, etc. Llavors, el parlant situa verbalment els objectes al nord o al sud, a l’est o a l’oest, i si gira 180 graus els continua tenint al nord o al sud, a l’est o a l’oest, i així ho expressa la gramàtica de la llengua i el discurs. Les anomenem geocèntriques. Encara altres llengües empren un sistema de coordenades absolutes, com les anteriors, però que no es guien pels punts cardinals, sinó per accidents de l’entorn. Així, llengües maies de l’Amèrica central, expressen la ubicació i la direcció segons el vessant de la muntanya: “costa amunt”, “costa avall”. Els objectes són muntanya amunt o muntanya avall, però no en el nostre sentit relatiu, respecte a la posició del parlant, sinó en termes absoluts: allò que és costa amunt, sempre és costa amunt. Quan els parlants d’aquestes llengües són desplaçats del seu entorn, continuen situant els objectes costa amunt o costa avall, encara que siguin a la plana. Llengües siberianes expressen la direcció en funció d’un riu (“riu amunt/riu avall”) i llengües de pobles que habiten una illa, per exemple al Pacífic, poden expressar la direcció en termes equivalents a “terra endins/devers mar”. En dic llengües ecocèntriques perquè les coordenades absolutes consisteixen en característiques de l’entorn on viuen els parlants.

Cal remarcar que l’expressió de la ubicació o la direcció en aquestes llengües val no solament per a llargues distàncies (com quan nosaltres ens referim al nord o altre punt cardinal), sinó també per a la curta distància: “l’ampolla és damunt la taula, a l’est del got” o “l’ampolla és damunt la taula, costa avall del got”. En aquestes llengües l’expressió dels punts cardinals o dels accidents de l’entorn està gramaticalitzada, com per a nosaltres l’expressió del singular i el plural: no ens podem referir a objectes sense indicar si n’hi ha un o més d’un. Es tracta d’una categoria gramatical obligatòria. La noció de nord/sud, costa amunt/costa avall, etc. està incorporada en mots, que poden ser tant de caràcter nominal com verbal –com la categoria de nombre en català.

La tipologia presentada és una simplificació. La qüestió és que no totes les llengües empren tots tres sistemes. N’hi ha que empren quasi exclusivament coordenades intrínseques o quasi exclusivament coordenades absolutes. Moltes combinen tots tres sistemes o solament dos. De fet, l’única combinació que sembla exclosa és el sistema de coordenades relatives sense coordenades intrínseques.

Tot amb tot, això de les llengües és un món permeable i totes les gramàtiques traspuen: una llengua egocèntrica també pot tenir racons no egocèntrics –hem vist més amunt el cas de les coordenades intrínseques. Ara bé, una cosa són les categories gramaticals obligatòries i una altra la capacitat d’expressar les mateixes relacions amb els mitjans expressius que tota llengua facilita. Els barcelonins, d’origen o d’adopció, fem servir de vegades un sistema de coordenades de tipus ecocèntric per a expressar la ubicació i l’orientació –que, tanmateix, no té gaire a veure amb la llengua que parlem, no n’és una propietat gramatical. Barcelona està entre dos rius, el Besós i el Llobregat, i entre la muntanya, la serra de Collserola, i la mar, la Mediterrània. Una manera d’identificar el lloc on volem quedar amb un amic –facilitada adés pel disseny ortogonal de l’eixample– pot ser: “Trobem-nos al carrer Provença cantonada passeig de Gràcia, a la banda de mar i del Besós”. Tots dos ens trobarem davant per davant la Pedrera. I els culers saben que “el gol sud” i “el gol nord” no són cap gol ni mouen el marcador, però saben si el seu seient al Camp Nou és més a prop de l’un o de l’altre.

Si en algun moment de la història haguessin desaparegut totes les llengües geocèntriques i totes les llengües ecocèntriques sense deixar rastre documental, el lingüista d’avui podria sentir-se induït a fer la hipòtesi que el sistema de coordenades relatives (a la dreta/esquerra, davant/darrera, damunt/davall, etc.) és un universal lingüístic –i, doncs, una propietat necessària del sistema cognitiu del cervell humà que anomenem llenguatge– quan, en realitat, seria un accident de la història. 

Referències

*Aquest text ha estat elaborat a partir de parlaments lliurats en ocasió de l’AILI 2019

Sapir, Edward, Language: An introduction to the study of speech, New York: Harcourt, Brace, 1921.

Sapir, Edward (1924) «The grammarian and his language». Dins The selected Writings of Edward Sapir in language, culture and personality, ed. David G. Mandelbaum. Berkeley/Los Angeles: University of California, 1949, 150-159.

Levinson, Stephen, Space in language and cognition. Cambridge: Cambridge University Press, 2003.