50. Cap a un nou llenguatge de la crisi lingüística global

This post is also available in: English

Gerald Roche
Investigador sènior
La Trobe University, Austràlia

 

Una altra crisi global

Mentre centrem la nostra atenció en la crisi global de la pandèmia de la COVID, també vivim enmig d’una altra crisi global que avança lentament. Aquesta crisi fa que milions de persones de tot el món siguin estigmatitzades, marginades, excloses i discriminades, fins i tot les matin per la llengua que parlen, signen i usen. Aquesta crisi lingüística global, que afecta Austràlia, on jo visc, i també el Tibet, on he viscut i he fet recerca, implica que és molt probable que almenys la meitat de les llengües que s’usen avui dia a la fi del segle ja no s’usaran.

La ciutat de Guza, a l’est del Tibet, on molts tibetans parlen el gochang.
Com en el cas del manegacha, comentat més avall, el gochang és una de les llengües no reconegudes del Tibet.

 

Es tracta d’una crisi fonamentalment política: és un tema de justícia social. En un país concret, i de manera generalitzada al nostre món, hi ha llengües i parlants que reben un tracte desigual pel que fa a recursos, poder i atenció. Aquest és el motor de les desigualtats, d’aquesta injustícia lingüística.

Per tal de fugir del món de patiment creat per aquestes desigualtats, pertot arreu hi ha persones que ‘trien’ aprendre llengües dominants per tal d’aconseguir mobilitat econòmica i social. També ‘trien’ deixar d’usar llengües a les quals se’ls nega un reconeixement i suport igual. Aquest món injust de tria forçada, enorme desigualtat i patiment és l’arquitectura de la crisi lingüística global d’avançament lent.

Ara bé, si mirem les representacions dominants de la crisi lingüística global en l’imaginari popular i en el món acadèmic, se’ns pot perdonar no haver notat que es tracta d’una crisi de justícia social a escala global. Se’ns pot perdonar per veure-hi una altra cosa totalment diferent.

Més enllà de la biologia

En els darrers trenta anys, la manera de pensar dominant sobre la crisi lingüística global ha usat models procedents de la biologia conservacionista i del moviment a favor del medi ambient. Aquest enfocament, conegut com a ‘lingüística de les llengües amenaçades’, ha dibuixat el mapa de la diversitat lingüística global, ha creat grans bases de dades lingüístiques, ha generat consciència pública sobre les llengües amenaçades i ha desenvolupat nous mètodes per a ensenyar i aprendre llengües.

Però, malgrat l’èxit com a camp acadèmic, la lingüística de les llengües amenaçades ha fracassat com a discurs: com a manera de pensar i parlar sobre un problema i com a manera de percebre i actuar al món. Per exemple, ha potenciat analogies problemàtiques entre les llengües humanes i les espècies biològiques, però, cosa que és més important, ha ocultat la injustícia social que hi ha al cor de la crisi lingüística global.

Si volem abordar la crisi lingüística global, hem de deixar de parlar de llengües amenaçades i pensar en aquest problema humà a través de la ment de la biologia i l’ecologia. Tanmateix, no n’hi ha prou només d’assenyalar que els discursos sobre les llengües amenaçades són problemàtics. A més de la crítica, cal un projecte positiu que condueixi a un canvi de paradigma de la nostra visió de la crisi lingüística global i sobretot cal un nou llenguatge que ens ajudi a pensar sobre aquest problema i resoldre’l.

En altres àmbits de la justícia social, ja hem reconegut que la manera com parlem té un impacte en com pensem i actuem sobre el món. Evitem el masculí genèric. Parlem de ‘migrants sense papers’ i no d’’immigrants il·legals’. En anglès, es posa en majúscula la paraula Indigenous. Evitem insults i llenguatge discriminatori i pejoratiu. Ja és hora que apliquem els principis del llenguatge just a la crisi lingüística global.

Cap a un nou llenguatge de la crisi lingüística global

Cal un nou llenguatge per a parlar de la crisi lingüística global, que ens ajudi a veure-la com un problema de justícia social. Com és aquest llenguatge? En la meva opinió, hi ha quatre punts centrals per al nou llenguatge de la injustícia lingüística global:

Opressió, no amenaça. L’opressió, i no l’amenaça, és al centre de la crisi lingüística global. Les llengües, i les persones que les usen i s’hi identifiquen, són dominades, desposseïdes, marginades, estigmatitzades, excloses i subordinades. Aquestes llengües no estan amenaçades. La distinció entre opressió i amenaça és la que hi ha entre un enfocament explícitament polític i un enfocament que treballa coherentment per despolititzar el problema. Encara més, mentre que l’amenaça és un tret de les llengües i les poblacions, l’opressió és un tret de sistemes, estructures i relacions. Parlar d’opressió lingüística focalitza en el que és polític i relacional; l’amenaça dona la culpa a la víctima. Mentre que l’amenaça destaca els símptomes, l’opressió se centra en les causes subjacents als problemes que cal resoldre.

Les llengües no s’oprimeixen a si mateixes. El llenguatge dels discursos de les llengües amenaçades impliquen una incapacitat d’identificar relacions polítiques injustes i una tendència a donar la culpa a les víctimes. Sovint aquests problemes es veuen en l’ús d’un llenguatge “passiu”. Es diu que les llengües estan en declivi, s’esvaeixen, moren i desapareixen. Les poblacions es redueixen, entren en recessió i s’esgoten. Quan s’usa un llenguatge “actiu”, sovint es dona la culpa a la comunitat: els parlants obliden, perden o abandonen les llengües. O bé es trasllada la culpa fent referència a falsos protagonistes que es presenten com les causes de l’amenaça com la modernització, la urbanització, la migració o la globalització (cap d’aquests processos semblen amenaçar les llengües dominants). Per a focalitzar en les relacions de desigualtat i injustícia, cal que usem un llenguatge actiu que situï la responsabilitat en els que la produeixen i que s’orienti a identificar les institucions i els individus que creen i mantenen les estructures d’injustícia.

Persones, no llengües. El discurs de les llengües amenaçades se centra en les llengües: com es perden, quantes estan en perill d’extinció, com podem documentar-les o revitalitzar-les, què significa que una llengua mori, quin és el valor de mantenir una llengua, etc. Un enfocament de justícia social se centra en les persones. Els parlants i els signants d’una llengua, són oprimits. Les comunitats, són excloses. Les persones, són estigmatitzades i pateixen. A fi de recordar-nos constantment que l’opressió d’una llengua és una tragèdia humana, i no un declivi abstracte en el coneixement o la diversitat, hem de treballar constantment centrant-nos en les persones.

Desavantatge, no dèficit. Els discursos de les llengües amenaçades sovint les mostren com si patiren dèficits. Les llengües estan en ‘declivi’ perquè no s’escriuen o no s’ensenyen a l’escola o no tenen prestigi o vitalitat, o bé no han sabut estendre’s a nous dominis o els seus parlants tenen actituds negatives. Es mostren com a llengües que no aconsegueixen superar els reptes que plantegen agents falsos com la globalització. En comptes de focalitzar en dèficits lingüístics, un enfocament de justícia social se centra en com les desigualtats fan mal als parlants de les llengües oprimides i els posen en una situació de desavantatge. Les llengües no es marceixen perquè no tinguin eines per a sobreviure en el món modern, la gent deixa d’usar-les perquè la injustícia relaciona aquestes llengües amb desavantatges socials, dolor, sofriment i trauma.

Llengües amenaçades i oprimides al Tibet

A continuació, contrastarem dues maneres de parlar sobre aquest tema prenent un exemple de la meva recerca. Vaig començar a treballar amb els discursos de les llengües amenaçades, però ara utilitzo un enfocament de justícia social. La meva recerca es basa en les llengües del Tibet. Introduiré la meva recerca dues vegades: primer usant un discurs de llengües amenaçades i després usant un discurs de justícia social.

Discurs de llengües amenaçades: llengües amenaçades al Tibet. El Tibet és divers des del punt de vista lingüístic i moltes de les seves llengües estan amenaçades. Sota l’impacte de la ràpida urbanització i d’un desenvolupament sense precedents, aquestes llengües perden parlants. Hi ha diverses llengües del Tibet amenaçades en diferent mesura. El tibetà es veu amenaçat per la llengua nacional (putonghua o mandarí estàndard modern), però altres llengües estan molt més properes a l’extinció i aviat algunes desapareixeran del tot.

Una d’aquestes llengües és el manegacha, parlat per uns 8000 tibetans del nord-est de l’altiplà tibetà. Actualment, aquesta llengua es parla en quatre poblacions, però moltes famílies d’aquestes comunitats l’estan abandonant en favor del tibetà. A més, la llengua no ha estat capaç d’estendre’s a nous àmbits, com els mitjans de comunicació digitals. Si la situació continua, es perdrà aquest aspecte únic del patrimoni humà i el coneixement que vehicula.

Vista del poble de Tojya Wodkor, on la majoria de persones parlen manegacha, una de les llengües no reconegudes del Tibet

Discurs de justícia social: opressió lingüística al Tibet. Els tibetans de la Xina parlen i signen diverses llengües. La política nacional promou la llengua estàndard nacional, coneguda com a putonghua o mandarí estàndard modern, en detriment de totes les altres llengües del Tibet. La política també crea de manera no oficial un distinció entre llengües minoritàries reconegudes, com el tibetà, i no reconegudes, que l’estat es nega a reconèixer. Les reconegudes estan infradesenvolupades i tenen mancances en comparació amb el putonghua, però reben un suport estatal limitat. En canvi, les no reconegudes són candidates a l’eliminació i se’ls nega qualsevol mena d’ajuda. Sovint l’estat aconsegueix els seus objectius mitjançant mesures que van més enllà de la política lingüística, negant-se a donar suport a les llengües en el marc de processos de construcció d’un estat molt disruptius, com la urbanització i el desenvolupament.

El manegacha és una de les llengües no reconegudes del Tibet. Als 8000 tibetans que la parlen se’ls nega el dret d’usar-lo en l’educació, la feina, els mitjans de comunicació, la sanitat i altres contextos essencials. Per tal d’oferir millors oportunitats als seus fills i filles i evitar que hagin d’enfrontar-se a discriminació lingüística, molts parlants de manegacha prenen la difícil decisió de no transmetre la seva llengua als seus fills i filles. Si no hi ha un canvi polític significatiu, aquest programa d’eliminació i el dolor que causa continuaran.

Aquests dos discursos ofereixen dues visions molt diferents de la mateixa situació. El marc de la justícia social identifica el responsable, posa la responsabilitat del canvi en ell i demostra de quina manera la injustícia té un impacte negatiu en les víctimes i alhora emfatitza la possibilitat de canvi positiu. En canvi, el discurs de les llengües amenaçades presenta un món abstracte, impersonal i mecànic en què certs processos són inevitables i en què les llengües es perden però ningú pateix per això.

Canviar el nostre llenguatge

En la meva recerca m’he esforçat molt per canviar el meu llenguatge. Constantment intento centrar-me en la justícia social i evitar els discursos de les llengües amenaçades quan parlo sobre les llengües del Tibet. Crec que és la millor manera de fer justícia a les persones amb qui treballo i per a qui escric, la millor manera de representar els seus interessos, de retornar-los la generositat que m’han ofert.

Però el canvi de llenguatge no és senzill. Els discursos de les llengües amenaçades han estat dominants des que he pensat en aquests problemes i, encara que han estat criticats repetidament, encara no han perdut una posició destacada. Sovint veig que els discursos de les llengües amenaçades parlen a través meu, em trien les paraules, donen forma a la manera com mostro el món.

Si volem contribuir a construir un nou llenguatge per a tractar la crisi lingüística global, una cosa que tots podem fer és considerar-nos, a nosaltres mateixos i a la resta, responsables del nostre llenguatge. Això no vol dir que hem d’atacar o culpar-nos els uns als altres, sinó que hem de treballar junts per tenir sempre a la punta de la llengua el llenguatge de la justícia social, hem d’estar sempre a punt per a revisar la manera com descrivim la crisi lingüística global, com hi pensem i com actuem en aquesta situació.

 

Agenda
  • 25.01. - 31.12.2021 | MOOC ‘Linguistic Diversity, What for?’
    El curs es distribueix en cinc setmanes. Comenceu-lo i acabeu-lo quan us vagi millor!
    » Més informació «