61. Intolerància lingüística: els debats sobre l’(e)spanglish

This post is also available in: English

Ana Celia Zentella
Universitat de California San Diego

El terme “spanglish” és una denominació molt controvertida i àmpliament mal entesa, fins i tot ara, més de 70 anys després que la paraula aparegués per primera vegada en un article de diari porto-riqueny, “Teoría del Espanglish”, de Salvador Tió el 28 d’octubre de 1948. A què es refereix? Es refereix a una barreja de dues llengües, a una tercera llengua, a un estil de parlar? Qui l’utilitza: bilingües competents o deficients? És una etiqueta positiva o negativa? Estem perjudicant els parlants utilitzant el terme? Aquestes preguntes han assolit una rellevància major en la mesura que als Estats Units els  62 milions de Latinus –que és la meva forma preferida, amb una u com a marcador de gènere inclusiu– es calcula que serà el grup ètnic més gran del país l’any 2045. Però els latinus dels EUA són molt diversos: tot i que el 62% són d’origen mexicà, hi ha vuit països que tenen més d’un milió de representants cadascun, i n’hi ha onze que en tenen més de 75.000 cadascun. Els latinus també difereixen quant a opinions: segons un estudi de la Pew Foundation del 2019, la majoria (54%) no considerava com a preferent les denominacions Hispanic o  Latino; el 47% s’identifica amb el seu país d’origen familiar (el 76% no havia sentit parlar de la denominació Latinx, una altra variant inclusiva per a referir-se a latinos i latinas, i només el 3% la utilitzava). I encara que totes les generacions creien que parlar castellà era la part més important de la seva identitat, hi havia diferències generacionals: ho era per a una lleugera majoria dels nascuts fora dels Estats Units (54%), però només per al 44% de la segona generació i per al 20% de la tercera generació o les següents van triar el castellà com el factor més important.

Si bé totes les generacions destacaven la centralitat del castellà, el cert és que entre el 2000 i el 2019 la proporció de tots els latinus que parlen castellà a casa va reduir-se del 78% al 70%; entre els nascuts als EUA, el nombre va disminuir del 66% al 57%. Molt probablement l’espanyol es continuarà perdent en les generacions futures a causa de la creixent intolerància lingüística als EUA, actitud que provoca, entre altres coses, l’augment dels atacs verbals i físics contra els hispanoparlants. Newt Gingrich, congressista republicà candidat a la presidència dels Estats Units el 2012, va atacar l’educació bilingüe castellà-anglès “perquè l’anglès és la llengua de la prosperitat, no la llengua de viure en un gueto”, i quan el també republicà Donald Trump va fer campanya per a la presidència el 2015, va insistir “Parlem anglès, no espanyol”, i va insultar els mexicans: “ Porten droga. Estan portant crim. Són violadors”. Atiats pels comentaris de Donald Trump, els delictes d’odi contra els latinos van augmentar un 176% a les principals ciutats dels EUA en les tres setmanes posteriors a les eleccions del 2016. El 2019 l’assassí de 22 persones al Wallmart d’El Paso, Texas, gairebé tots mexicans, va escampar odi contra els immigrants.

Durant dècades hi ha hagut pressió a tot el país per un ús exclusiu de  l’anglès al lloc de treball, en les relacions institucionals i en l’educació pública. Fa temps que s’ha criticat els latinus per parlar castellà, però també és menyspreat el nostre anglès, fins i tot en les polítiques nacionals. Des de l’any 1990, l’Oficina del Cens insistia a titllar d’“aïllats lingüísticament” tots aquells que no parlen “molt bé” l’anglès a casa, encara que el parlin “bé”. (L’any 2010 vam convèncer l’Oficina d’abandonar aquesta etiqueta insultant, tot i que la denominació que la va substituir –“amb competència limitada en anglès”– continua sent injusta).  El nostre anglès i el nostre castellà són menystinguts, i el bilingüisme s’ha convertit en un terme marcat ideològicament.  En la dècada de 1990 Potowski va dir que “bilingüe” era una “paraula gruixuda”, excepte si es referia als estudiants anglosaxons de classe mitjana. Ens trobem entre la espada y la pared, sense sortida. Sobretot perquè la nostra capacitat de parlar d’una manera que reveli la nostra destresa bilingüe està molt connotada negativament.

I doncs, què és l’spanglish? Dècades d’investigació rigorosa als Estats Units han documentat que l’spanglish és un estil de parla informal que es regeix per regles gramaticals tant de l’anglès com de l’espanyol. Consisteix en manlleus de l’anglès adaptats i no adaptats inserits en l’espanyol, així com calcs i canvis de codi entre l’espanyol i l’anglès que poden ser tant intraoracionals com  interoracionals. Fins i tot els nens entre 6 i 11 anys que vaig estudiar al barrio porto-riqueny de Nova York van respectar les regles gramaticals tant del castellà com de l’anglès en el 95% dels 1.685 canvis de codi per dur a terme més de vint estratègies discursives, entre les quals hi havia canviar de tema i de rol, citar, traduir, mitigar i reforçar una petició, sovint repetint frases completes com, per exemple, quan un infant de 8 anys va dir: “Parlem les dues coses. Hablamos los dos ”.

No sabem quants latinus parlen spanglish, però no és cert en absolut, com va afirmar el lingüista John Lipski l’any 2007, que el terme sigui “el més utilitzat pels no latinus (o pels latinus que més clarament crítics amb l’ús de llengües no estàndard)”. Quan el professor Adam Schwartz i jo vam demanar als nostres estudiants de la costa est i de l’oest dels EUA que entrevistessin 115 latinos de tot el país (mostra de conveniència, 2010) i els preguntessin si estaven a favor de  la denominació spanglish, la majoria hi estaven a favor (71%), el 25% hi estaven en contra i el 4% es mostrava indiferent. La variable contextual més significativa era si l’entrevistat s’identificava com a parlant de spanglish o no. La gran majoria (83%) dels parlants de spanglish (n = 84) estaven d’acord amb l’etiqueta, mentre que només hi estava d’acord el 42% dels no parlants de spanglish (n = 31). Ni el gènere ni el nivell de domini del castellà ni el lloc de naixement ni les arrels en un dels onze grups de latinus tenia una importància significativa. Més encara, la majoria dels entrevistats (94%) van definir l’spanglish en termes neutres o positius.

Algunes persones obertament crítiques amb aquesta denominació són lingüistes que reconeixen els avantatges relacionats amb el bilingüisme dels parlants de spanglish, però insisteixen que el terme tergiversa aquestes habilitats perquè remet a una llengua mixta o híbrida; Ricardo Otheguy prefereix dir-ne “l’espanyol popular dels Estats Units”. En la meva opinió, aquesta alternativa implica una rendició davant dels crítics ignorants que ataquen la denominació i la manera de parlar i fa el joc als qui privilegien la uniformitat i la imposen a través d’estratègies que condueixen a l’exclusió. A més, no representa la nostra realitat. L’”espanyol popular dels EUA” inclou moltes varietats de tot el món hispanoparlant, i els seus parlants poden parlar spanglish o no. Per a aquells de nosaltres que el parlem, a més de parlar castellà amb parlants monolingües de castellà i anglès amb parlants monolingües d’anglès, l’”spanglish” és una manera descriptiva de dir “parlem els dos perquè som tots dos”. Whitney Chappell atribueix el desacord sobre la denominació a diferents pols d’un continu ideològic. Aquells que adopten un enfocament gramatical estructuralista i generativista que aïlla la llengua del seu context social rebutgen l’”spanglish” i prefereixen centrar-se en les propietats lingüístiques del castellà, mentre que els que estudiem la vida de la llengua a les comunitats anem més enllà del que implica centrar-se en l’estructura i tenim en compte el PERQUÈ i el COM aquestes estructures s’utilitzen culturalment, així com la inversió positiva que fan els parlants d’una etiqueta semànticament negativa. La mateixa etiqueta ens obliga a enfrontar-nos a la manera com s’utilitza la llengua com a cortina de fum per a imposar fronteres nacionals i culturals i per a tapar prejudicis racials i ètnics; ens convida a discutir els contextos sociohistòrics, culturals, econòmics i racials específics que donen lloc a l’spanglish.

Les idees errònies sobre l’spanglish contribueixen a la reproducció de la desigualtat i fomenten els atacs contra aquells considerats parlants de “la llengua dels incultes”, que és “una mescla”, amb “barbarismes”. . . i està “deformat, pervertit”. Aquests insults apareixen en un llibre dedicat a l’spanglish per un professor d’espanyol d’origen mexicà, Ilan Stavans. Stavans no sols no citava cap dels lingüistes que han estudiat la sintaxi de l’spanglish, sinó que, a més, el seu diccionari, que inclou 2.073 paraules (recollides perquè algú les va escoltar de passada un parell de vegades), hi ha molts elements lèxics que són de l’espanyol estàndard, com ara fiesta, doña, Sr. i Sra. o préstecs improbables, com ara loadear (de loiter ‘rondar’) i deservear (de deserve ‘merèixer’). Només el 16% dels articles del diccionari havien estat escoltats o utilitzats per 80 autoidentificats parlants d’spanglish, però, no obstant això, s’ha citat molt Stavans en la premsa, fins i tot a Espanya.

La insistència a mantenir fronteres estrictes entre anglès i castellà, com si els bilingües fossin dos monolingües units per la llengua, ha atiat el que jo denomino LA MIGRA BILINGÜE, és a dir, els crítics que ataquen els bilingües per creuar fronteres lingüístiques, igual com fa la patrulla fronterera que persegueix immigrants que intenten entrar als EUA. Els latinus no estan sols; aquesta pràctica lingüística complexa es produeix en altres situacions de contacte lingüístic, per exemple, el franglais a Mont-real i el portuñol/portunhol a  la frontera de Portugal amb Espanya i la frontera de l’Uruguai amb el Brasil. Com si l’oprobi d’importants acadèmics, educadors, polítics i públic en general no fos suficient per a convèncer els joves bilingües que s’haurien d’incorporar a La Migra Bilingüe, la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), l’àrbitre de les normes espanyoles al món des de fa més de 300 anys, va atiar al foc amb la seva definició d’“espanglish” al DRAE el 2014.

26 Artículo nuevo. Avance de la vigésima tercera edició
espanglish. (Del ingl. Spanglish, fusión de Spanish ‘español’ y English ‘inglés’). m. Modalidad del habla de algunos grupos hispanos de los Estados Unidos, en la que se mezclan, deformándolos, elementos léxicos y gramaticales del español y del inglés.

Aquesta definició va ser rebuda amb indignació en molts cercles, i les protestes endegades pel professor José del Valle i per mi mateixa van aconseguir més de 400 signatures. Heus ací un fragment de la meva carta a l’Acadèmia Nord-Americana de la Llengua Espanyola (ANLE), que deia:

la definición va en contra de los resultados obtenidos por los lingüistas que han investigado este estilo de comunicación ….constituye una falta de respeto para los hablantes del español en los Estados Unidos….va en contra de “la visión policéntrica” que tanto predica la RAE, pero que reiteradamente deshonran.

 La resposta internacional va obligar finalment la RAE a retirar l’expressió la paraula “deformándolos”, però es van negar a reescriure l’entrada.

Moltes persones denuncien aquests atacs desinformats i erronis, incloent-hi poetes que manifesten orgull per l’spanglish de les seves comunitats. A Los Angeles, el poema de la mexicana-nord-americana Olga Angelina García Echeverría, el “Lengualistic Algo”, diu:

Qué quieren conmigo los puristas,
all tongue-tied
& sitting proper
behind fat stoic dictionaries?
I’ve already eaten the thin white skeletons
of foreign words
choked on the bones of Inglés Only,
learned the art of speaking in codes
and code switching…

….Aquí se usa lo que sirve,
el rascuache, el mestizaje,
las left-overs y lo yet to be born,
Aquí cada palabra está viva. Respira.

Los académicos me ignoran
los puristas dicen que contamino,
Webster y el Pequeño Larousse
no me conocen y Random House me escupe.
No manchen!….

 

I des de la ciutat de Nova York, Tato LaViera va oferir una visió porto-riquenya en “español” [sense accents]:

….now we-gente de sangre gorda,
continental travalenguas
enmixturadas cocinandose metiendole miedo a tu real academia….
….we existed before we discovered colon…
…but alas i love you Spanish
half of my lengua
part of my tongue
i’m gonna fight for you siempre
i am your humble son
que tragedia
que contra
diccion.

 

Aquests poetes expressen alegria i dolor bilingües, amb l’esperança que els nostres futurs fills estaran orgullosos de la seva gent i del seu anglès, castellà i spanglish. En la mesura que ens vinculem a les llengües de les nostres famílies, també aprenem a respectar totes les altres llengües i cultures. Advocar per la tolerància lingüística és cada vegada més urgent, atès el trist fet que el 50% de les 6.000 llengües que es parlen actualment al món és probable que desapareguin durant el segle xxi. Tenim una excel·lent oportunitat de posar en primer pla aquest problema cada 21 de de febrer, que declarat el Dia Internacional de la Llengua Materna per la UNESCO el 1999 a fi de promoure la consciència de la diversitat lingüística i cultural i el multilingüisme. Aquesta celebració mundial va ser reconeguda formalment per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 2002. Esteu disposats a animar la vostra comunitat a celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna?

Agenda
  • 16.12. - 30.11.2022 | MOOC ‘Linguistic Diversity, What for?’
    El curs es distribueix en cinc setmanes. Comenceu-lo i acabeu-lo quan us vagi millor!
    » Més informació «