60. El xiulet de La Gomera

This post is also available in: English

Marcial Morera (lingüista)
Universidad de La Laguna
Rogelio Botanz (mestre xiulador)

 

1. Què és el xiulet de La Gomera? En essència, el xiulet de La Gomera no és més que un sistema reduït de fonemes xiulats que han emprat tradicionalment els camperols de l’illa canària de La Gomera per a xiular les paraules i les oracions de la seva llengua materna, que és l’espanyol, i fer-les així audibles a grans distàncies. La pràctica del xiulet es trobava tan arrelada a l’illa colombina que no sols s’utilitzava en àmbits pràctics de l’agricultura i la ramaderia, que eren, òbviament, els seus contextos més importants, sinó que s’estenia també a l’àmbit domèstic, al social i fins i tot al ritual, perquè s’emprava puntualment en unes certes festivitats religioses i festes populars. L’accidentada geografia de l’illa sembla haver estat la causa externa més determinant del desenvolupament d’aquest mitjà de comunicació tan singular.

Segons sembla, el sistema fonològic que ens ocupa està constituït per sis fonemes xiulats que el xiulador executa ajudant-se o no amb els dits de les mans ficats en la boca i que es basen concretament en els contrastos fònics vocal/consonant, greu/agut i interrupte/continu. Els fonemes són els següents: 1) un fonema xiulat vocàlic greu, que sona més o menys com la /a/ del castellà parlat, que s’usa per a xiular les vocals greus /a/, /o/ i /u/ i que, per això, sol representar-se en l’escriptura  amb la lletra majúscula A; 2) un fonema xiulat vocàlic agut, que sona més o menys com la /i/ de la llengua parlada, que s’usa per a xiular les vocals agudes /e/ i /i/, i que per això, sol representar-se en l’escriptura  amb la lletra majúscula I; 3) un fonema xiulat consonàntic greu interrupte o oclusiu, que sona més o menys com el fonema /k/ de la llengua parlada, que s’usa per a xiular les consonants greus interruptes o oclusives /p/ i /k/, i que per això, sol representar-se en l’escriptura  amb la lletra majúscula K; 4) un fonema xiulat consonàntic greu continu o fricatiu, que sona més o menys com el fonema /g/ de la llengua parlada, que s’usa per a xiular les consonants greus contínues o fricatives d’aquesta /b/, /f/, /m/, /g/ i /x/ i que per això, sol representar-se en l’escriptura  amb la lletra majúscula G; 5) un fonema xiulat agut interrupte o oclusiu, que sona més o menys com la consonant aguda interrupta o oclusiva /ʧ/ de la llengua parlada, que s’usa per a xiular les consonants agudes interruptes o oclusives /ʧ/ i /t/ i la consonant aguda contínua o fricativa /s/, i que per això, sol representar-se en l’escriptura  amb CH, en majúscules; i 6) una consonant xiulada aguda contínua o fricativa, que sona més o menys com la consonant aguda fricativa /ʝ/ de la llengua parlada, que s’usa per a xiular les consonants agudes contínues o fricatives /d/, /n/, /ɲ/, /l/, /ʎ/, /ɾ/, /r/ y /ʝ, i que per això, sol representar-se en l’escriptura  amb la lletra majúscula Y. Així, per exemple, una paraula com carretera es xiula com a /KAYICHÍYA/ i una frase com Dile a María que baje la caldera para la leche, com a /YÍYI A GAYÍA KI GÁGI YA KAIYÍYA KAYA YA YÍCHI/ . En tot cas, cal tenir en compte que, encara que el xiulet de La Gomera s’ha usat sempre en la societat hispànica de l’illa per a xiular la llengua espanyola, la veritat és que es tracta d’un sistema fonològic independent, que pot adaptar-se a qualsevol llengua natural no tonal.  En realitat, es creu que inicialment es va usar per a xiular la llengua berber que es parlava a les Illes abans de l’arribada dels europeus, com, segons veurem més endavant, sostenen alguns, per la qual cosa, si la hipòtesi fos certa, tindria origen prehispànic.

No tots els xiuladors realitzen aquests sis fonemes xiulats de la mateixa manera, sinó que, determinats pel context, la tradició de cada comunitat, la modalitat d’espanyol que es xiula, etc., en molts casos es produeixen amb diferències d’altura o de to d’un xiulador a un altre i d’unes zones de les illes a unes altres. En tot cas, es tracta de diferències que no pertanyen a la forma del codi, sinó a la substància de l’execució.

Òbviament, la manca de paritat entre els fonemes del xiulet i els fonemes de la llengua que es xiula (és a dir, el fet que un mateix fonema xiulat correspongui sempre a diversos fonemes parlats) determina que les paraules xiulades presentin una ambigüitat major o menor, segons els casos. Així, una paraula xiulada com /GAYÍYA/ , per exemple, pot entendre’s, si més no, en dos sentits radicalment diferents: en el sentit de ‘gallina’ i en el sentit de ‘ballena’, que només el context, el saber compartit per parlant i oient, permet aclarir. La interpretació es veu facilitada pel fet que la gent que es comunica mitjançant el xiulet (generalment, constitutiva de comunitats molt limitades) comparteix el mateix espai físic, social, i sovint fins i tot familiar, i es dedica a tasques, laborals, econòmiques i socials similars. En tot cas, la precarietat del sistema determina que els missatges que es xiulen siguin sempre missatges molt senzills, generalment reduïts a l’àmbit domèstic i professional més elemental. No és que no puguin xiular-se textos complexos. En realitat, el xiulador pot xiular qualsevol text de la llengua parlada, fins i tot els poètics; el problema és que l’altíssima ambigüitat de les paraules xiulades fa molt difícil que el receptor les interpreti sense el context adequat. Per això pot dir-se que el llenguatge xiulat és el sistema de comunicació que més clarament posa de manifest que no sols es parla amb el codi de la llengua, sinó que es parla també amb el context.

Del que hem exposat fins aquí, es dedueixen dos fets importantíssims en relació amb l’índole del llenguatge que ens ocupa:

Primer, el xiulet de La Gomera, que, com veiem, és un xiulet codificat lingüísticament, no té res a veure amb el xiulet comú, que és un tipus de xiulet absolutament convencional, sense codificació social. Per això es diu que el xiulet de La Gomera és un xiulet lingüístic, en tant que el xiulet comú o convencional és un tipus de xiulet no lingüístic.

I segon, el xiulet de La Gomera no és un llenguatge primari, sinó un llenguatge secundari, substitutiu o subrogat, com el Morse, el Braille o l’escriptura. No es tracta d’un llenguatge autònom, sinó d’un llenguatge subsidiari d’un llenguatge autònom, que és la llengua parlada. Més concretament: es tracta d’un llenguatge subsidiari del pla de l’expressió (no del pla del contingut) de la llengua materna del xiulador. Malgrat això, cal dir que entre aquest llenguatge substitutiu que és el xiulet de La Gomera i els altres llenguatges substitutius esmentats abans existeixen almenys tres diferències radicals.

Primera diferència: mentre que aquests darrers són artificials (és a dir, es basen en senyals externs o convencionals), aquell és natural (és a dir,  produeix els seus senyals mitjançant l’aparell fonador, de la mateixa manera que la llengua parlada). No és el resultat d’un acte de convenció o pacte explícit entre els seus creadors, sinó que ha sorgit naturalment al si dels seus parlants, com a desenvolupament espontani de l’instint idiomàtic. Per això no és exagerat d’afirmar que, des del punt de vista idiomàtic (no des del punt de vista cultural, òbviament), els llenguatges xiulats són els llenguatges secundaris, substitutius o subrogats més importants del món.

Segona diferència: mentre que la relació entre els senyals de llenguatges substitutius com el Morse, el Braille i l’escriptura i els senyals de la llengua que substitueixen és simètrica (és a dir, cada senyal de la llengua secundària representa una i només un senyal de la llengua primària), la relació entre els senyals del xiulet de La Gomera i els senyals de la llengua que substitueix és asimètrica (és a dir, cada senyal de la llengua secundària representa més d’un senyal de la llengua secundària). Dit altrament, mentre que els llenguatges substitutius més convencionals solen ser tan complexos en senyals com la llengua que substitueixen, el xiulet de La Gomera és molt més simple que aquesta.

I tercera diferència: mentre que els senyals dels llenguatges substitutius com el Morse, el Braille i l’escriptura són absoluts (és a dir, no articulats o opositius), els senyals del xiulet de La Gomera són relatius (és a dir, articulats o opositius), estan constituïts per oposició de trets sonors distintius, exactament igual que els senyals dels sistemes fonològics de les llengües parlades. En realitat, el xiulet de La Gomera s’organitza només sobre els tres contrastos fonològics fonamentals de l’aparell fonador, que són el contrast vocal/consonant, greu/agut i interrupte/continu. D’aquí la importància que té per a la teoria fonològica.

2. La pràctica del xiulet de La Gomera. Semblantment a altres sistemes de comunicació a distància, com les cartes o el telèfon, el xiulet s’ha dotat al llarg dels segles d’unes certes fórmules comunicatives que li són característiques. El resultat és una sèrie de veus o frases fàcilment recognoscibles en qualsevol missatge xiulat i que resulten molt eficients des del punt de vista comunicatiu. En primer lloc, tota comunicació xiulada entre dos interlocutors comença sempre amb una “veu de trucada”, que consisteix en l’emissió d’un so equiparable a “Aaaaa!”, seguit del nom de la persona amb qui es vol contactar: v. gr., “Aaaaa Antoniooo!”. La funció apel·lativa del llenguatge és, per tant, clau en la mena de comunicació que ens ocupa. Encara que totes les persones de l’entorn, sabran a qui s’està cridant, únicament la persona al·ludida respondrà a aquesta crida, amb l’emissió de la veu “fuiooooo!, que no es correspon amb cap paraula de la llengua parlada i que s’entén com a equivalent a ‘sí, digueu!’, ‘què mana?’ o ‘què vols?’.

A partir d’aquest moment s’inicia l’intercanvi d’informació, de preguntes o peticions objecte de la comunicació. És el torn de la funció representativa del llenguatge, juntament amb l’apel·lativa, única protagonista veritable de la comunicació xiulada.

El nivell de concentració per part del receptor que requereix el tipus de comunicació que ens ocupa és altíssim. La desatenció del més lleu matís del que s’ha escoltat pot significar la pèrdua de comprensió total o parcial del missatge. Però sorprèn també la concentració de l’emissor, que, abans d’emetre el seu missatge, fa una pausa, com si estigués buscant cadascuna de les paraules amb les quals el construirà. I, efectivament, així és. El xiulador experimentat sap que, si es limita a xiular les paraules com si estigués tenint una conversa parlada, el missatge no serà comprès, per més que el repeteixi i per més que el seu domini de la tècnica del xiulet sigui excel·lent. El bon xiulador, coneixedor de les limitacions del sistema que empra, abans de començar a xiular, es posa en el lloc de qui rebrà el seu missatge, en els seus coneixements previs en relació amb el nou missatge desconegut que vol transmetre, cerca les paraules sinònimes que presenten millors característiques fonològiques per a ser substituïdes pel xiulet i sobretot tria l’ordre d’aparició de cada paraula en la frase, amb uns recursos sintàctics específics i diferents dels utilitzats habitualment en la llengua parlada.

És consubstancial al xiulet de La Gomera que les dues persones implicades necessiten confirmar amb freqüència que el missatge està arribant amb claredat. Així, és molt freqüent que l’emissor pregunti al receptor “¿Oíste lo que te dije?” , buscant que l’interlocutor li confirmi que ha comprès. Tot sovint, malgrat tots els esforços, arriba un moment en què el receptor no comprèn part del missatge que se li transmet i és llavors quan apareix en el xiulet una fórmula molt important, la fórmula “Yo no te entiendo,  ¿Qué dijiste, que yo no te entiendo?”  o “¡Dímelo otra vez, que yo no te entiendo!,  la qual cosa obligarà l’emissor a desplegar diferents estratègies per a aconseguir que el missatge acabi sent entès sense problema. En primer lloc, repetirà el text ja xiulat, intentant millorar la qualitat de l’execució. Si amb això no n’hi hagués prou, començarà a substituir alguna de les paraules originals per una altra de significació similar o oferirà explicacions complementàries, com ara referències breus a la veu que no aconsegueix fer comprendre a l’interlocutor, al·lusions al context, etc. Per a assegurar-se que ha entès bé el missatge, és freqüent que el destinatari del missatge pregunti a l’emissor si el que ell ha entès és correcte. Així, si un xiulador diu al seu interlocutor “Quiero que mañana vengas a mi casa a las cuatro de la tarde, és possible que aquest, que ha cregut entendre el missatge, li pregunti: “¿Que si quieres que mañana yo vaya a tu casa a las cuatro de la tarde?, i a això l’emissor respondrà utilitzant una partícula molt especial, una expressió, pel que sembla d’origen prehispànic, que sona com a “ejey, que significa “que sí” i que, com el “fuioo! que vam veure abans, no és traducció de cap paraula de la llengua parlada. És l’equivalent al terme “afirmatiu” que s’utilitza en les comunicacions a través d’emissores de ràdio, quan el receptor vol transmetre a l’emissor que el missatge ha estat rebut amb una certesa absoluta.

I una altra de les fórmules que gairebé del cert sentirem en finalitzar tota comunicació xiulada serà el “bueno, bueno”  amb què un xiulador transmet a un altre que la comunicació ha arribat reeixidament a la fi. És una expressió que també s’entén com a comiat, perquè el xiulador rares vegades xiula “¡adiós!”  o “¡hasta la vista!.

Fins aquí hem parlat del xiulet de La Gomera utilitzat com a sistema de comunicació interpersonal, però hi ha una altra funció molt important d’aquest particular codi lingüístic, que és l’ús que se’n fa per a informar tota la comunitat d’una determinada notícia, succés o convocatòria que concerneix tothom. En aquests casos d’ús públic, l’emissor sol posar-se en contacte amb algú que viu a una certa distància i amb qui de manera habitual es comparteixen aquest tipus de notícies, perquè difongui el missatge o llanci a l’aire el crit “¡Que corran la voz!” o “¡Que den la voz pa’bajo!”. Es tracta d’una invitació perquè tots aquells xiuladors que escoltin l’avís, recullin clarament la informació i, al seu torn, la repeteixin, perquè uns altres xiulador situats a una distància més gran tornin a reproduir-la, fent que arribi com més lluny millor. Entre aquesta mena d’avisos comunitaris n’hi ha un que ha quedat profundament gravat en la memòria dels qui van poder escoltar-lo en la infantesa o en la joventut: són els anuncis de defuncions. Aquest xiulet, que s’emetia en fosquejar, s’inicia amb l’exclamació “Aaaaaaaa!”, que preludia la tristesa i el sentiment de la pèrdua. Quan la població sentia aquesta veu infausta, prestava la màxima atenció per conèixer el nom de la persona morta i quan i on se celebraria la cerimònia religiosa de comiat: v. gr., “¡Ha fallecido don Francisco García Chinea y el funeral será mañana, en la iglesia de Agulo, a las siete de la tarde!.

3. Vitalitat del xiulet de La Gomera. Com en tants altres béns culturals tradicionals, des del punt de vista de la vitalitat, en la història del xiulet de La Gomera cal distingir-hi tres etapes diferents: una etapa d’apogeu, una etapa de decadència i una etapa de recuperació i promoció. L’etapa d’apogeu coincideix, òbviament, amb l’època de predomini de la vida rural tradicional, quan no hi havia cap altre procediment per a comunicar-se a grans distàncies que el xiulet. Es tractava d’una tècnica absolutament imprescindible en el desenvolupament normal del món camperol de llavors i, com a tal, es transmetia de pares a fills en els seus contextos pràctics d’ús. L’etapa de decadència comença amb la diàspora de la població rural de l’illa, la decadència de les activitats tradicionals de l’agricultura i la ramaderia i, sobretot, la irrupció del telèfon (fix, primer, i mòbil, després), que el va convertir pràcticament en innecessari, encara que molts el van continuar usant, de forma més precària, en les seves noves destinacions. Com és lògic, les limitacions comunicatives, les dificultats pràctiques i l’estigma de “cosa pròpia de gent rústica” del xiulet de La Gomera van determinar que sucumbís davant l’auge de l’abassegador competidor modern. Fins a tal punt és això així que ja en la dècada dels seixanta del segle passat aquesta enginyosa pràctica comunicativa dels habitants de La Gomera d’antany mostrava símptomes de trobar-se de debò en perill d’extinció. Finalment, l’etapa de recuperació i promoció abasta des de mitjan anys seixanta fins al moment actual. A aquesta empresa de recuperació i promoció hi van contribuir agents diversos, entre els quals cal destacar els següents: en primer lloc, certs xiuladors amants de les tradicions, que el van promocionar en classes particulars, festes populars, exhibicions per a turistes, manifestacions folklòriques, mitjans de comunicació locals i nacionals, etc.; en segon lloc, determinats etnògrafs i lingüistes canaris i europeus que s’hi van fixar i el van estudiar científicament, com Ramón Trujillo, per exemple, que va ser la persona que va revelar finalment els misteris que encloïa aquest singular llenguatge substitutiu; en tercer lloc, les associacions de pares i mares d’alumnes de l’illa, que van aconseguir introduir-lo per l’època com a activitat extraescolar en el sistema educatiu; en quart lloc, determinats polítics locals que van cridar l’atenció sobre la importància etnogràfica que tenia en les institucions públiques de les Illes; en cinquè lloc, el govern de la comunitat autònoma, que el va introduir en el sistema educatiu en la dècada dels noranta del segle passat; i en sisè lloc, la UNESCO, que el va declarar patrimoni intangible de la Humanitat l’any 2009. En el reconeixement d’aquest organisme internacional hi va jugar un paper fonamental l’esforç continuat i conscient de la comunitat portadora per la conservació i l’adaptació del xiulet als nous temps. En tot cas, cal dir que, en aquesta nova etapa, l’ensenyament i les funcions del xiulet ja tenen poc a veure amb les tradicionals. L’ensenyament, perquè actualment no es realitza de manera pràctica en els contextos originaris sinó acadèmicament, a les aules de classe, amb programes didàctics elaborats amb aquesta finalitat. Les seves funcions, perquè ara no s’usa tant per a transmetre informació pràctica del món rural com per a finalitats lúdiques i fins i tot artístiques. Una de les conseqüències més evidents d’aquesta nova pràctica del xiulet és que s’ha reduït la distància entre els xiuladors, circumstància que permet fer distincions sonores impossibles de realitzar en els seus contextos tradicionals o històrics, amb distàncies de fins a dos quilòmetres o més. Per això es pot parlar de dos tipus de xiulet fins a un cert punt diferents: el xiulet tradicional, que continuen practicant els xiuladors més vells de La Gomera i El Hierro en els seus contextos naturals, i el xiulet acadèmic, que és el que solen usar tots els nous practicants, independent de l’illa de què es tracti, en demostracions públiques, concursos i exhibicions per a turistes, el qual, malgrat partir dels ensenyaments directes de xiuladors tradicionals a les escoles de La Gomera, ha acabat sent molt més elaborat que l’anterior.

 

Bibliografia

Batista Rodríguez, J. J. i M. Morera (2007), El silbo gomero: 125 años de estudios lingüísticos y etnográficos, Islas Canarias: Academia Canaria de la Lengua.

Bethencourt Alfonso, Juan (1881), “Notas para los estudios prehistóricos de las islas de Gomera y Hierro. El silbo gomero”, Revista de Canarias 71.

Busnel, René-Guy (1964), Documents sur une langue sifflée pyrénéenne, Paris, SFRS.

Busnel, René-Guy (1970), “Recherches expérimentales sur la langue sifflée de Kusköy”, Revue de phonétique appliquée 14-15, pp. 41-57.

Charalambakis, Christophoros (2003), “El lenguaje silbado de Antia (Grecia)”, comunicació presentada en el I Congreso Internacional de Lenguajes Silbados, celebrat a l’illa de La Gomera, del 24 al 25 d’abril.

Cowan, George (1976) “Whistled Tepehua”, dins T. Sebeok i D. J. Umiker-Sebeok (eds), Speech Surrogates: Drum and Whistle Systems, Paris / La Haye, Mouton, pp. 1400-1409.

Classe, André (1957), “The phonetic of the silbo gomero”, Archivum Linguisticum, 9: 1, pp. 44-61.

Lajard, Joseph (1891), “Le langage sifflé des Canaries”, Bulletin de la Societé d’Anthropologie de Paris, II, pp. 469-483.

Morera, Marcial (2018), Silbo gomero o arte de hablar silbando (Realidad y fantasías), Madrid: Arco/ Libros.

Quedenfeldt, Max (1887), “Pfeifsprache auf der Insel Gomera”, Zeitschrift für Ethnologie, 19, pp. 731-741.

Rialland, Annie (2005), “Phonological and phonetic aspects of whistled languages”, Phonology, 22 (2), pp. 237-271

Trujillo, Ramón (1978), El silbo gomero. Análisis lingüístico, La Laguna-Tenerife: Instituto Universitario de Lingüística Andrés Bello.

Trujillo, R., M. Morera, A. Guarro Pallás, U. Padrón Brito, I. Ortiz Mendoza, Rogelio Botanz Parra i E. Darias (2005), El silbo gomero. Materiales didácticos, Islas Canarias: Consejería de Educación, Cultura y Deportes del Gobierno de Canarias.

 

Agenda
  • 16.12. - 30.11.2022 | MOOC ‘Linguistic Diversity, What for?’
    El curs es distribueix en cinc setmanes. Comenceu-lo i acabeu-lo quan us vagi millor!
    » Més informació «