20. Els tàtars de Crimea: qui són i d’on venen

This post is also available in: English

Miquel Cabal Guarro
Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC-UB)
Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA-UB)

 

Tàtar o tàrtar?

Segons el Diccionari etimològic de la llengua russa de Max Vasmer (Фасмер 1971:702), la paraula russa татар (tatar) prové d’una arrel turca antiga que podria haver designat els pobladors turquesos de les planes del nord de la Xina. El fet que la mateixa paraula en mongol i calmuc vulgui dir ‘quec, tartamut’ i la parofonia amb creacions que ens resulten més properes, com bàrbar i berber, fan pensar que és un mot de creació expressiva per referir-se als pobles veïns que parlen una llengua que no s’entén, que sembla un embarbussament constant.

Segons el DCVB (Alcover-Moll 2002, vol. x:166), tartre o tàrtar (‘Nadiu o propi de Tartària’, documentat a Llull i a les cròniques de Jaume i i Muntaner) són mots derivats del llatí Tartărus. El català devia adaptar aquesta forma contaminada (tartare), qui sap si per via de l’occità, i per això en trobem una forma catalanitzada ja en la literatura medieval (tartre o tàrtar).

Actualment, la forma tàrtar té molta puixança en l’àmbit culinari, sobretot pel paper que la cuina francesa ha tingut en la difusió d’aquest tipus de preparació. Per designar pobles i llengües, en canvi, la situació és una altra. Les versions adaptades al català de les autodenominacions de les llengües i pobles escindits de l’antic genèric tàrtar (pensem, per exemple, que seria força incongruent denominar tàrtars i no tàtars els nadius del Tatarstan), a més a més de la profusió de la forma tàtar (sense la erra medial) en altres llengües europees (anglès, alemany, italià), ens porten a preferir aquesta adaptació directa de l’etnònim original tatar i, per tant, a desestimar-ne la forma antiga.

Quina llengua parlen els tàtars de Crimea?

El tàtar de Crimea pertany a la branca turquesa de les llengües altaiques. És una de les llengües parlades per la població turquesa de la península de Crimea. Les llengües turqueses formen un contínuum dialectal amb un grau d’intel·ligibilitat molt elevat, que es veu minvat només entre varietats separades per grans distàncies geogràfiques. El tàtar de Crimea és una llengua de transició que inclou elements dels grups oguz i kiptxak.

D’on venen els tàtars de Crimea?

Des de l’antiguitat, amb les colònies gregues establertes a la costa de la península que Heròdot anomena Tàurida, Crimea ha estat habitada per pobles de procedències molt diverses, com els escites i els sàrmates. Fins a les invasions godes del s. iii, diversos governants hi van mantenir diferents formes d’estat, però sempre en bones relacions amb els grecs i, posteriorment, amb l’Imperi romà. Després dels gots, la península va ser objecte de nombroses ocupacions. Cronològicament: huns, búlgars, khàzars, bizantins, kiptxaks (turquesos) i mongols. Al s. xiii, els genovesos també es van establir a les fortificacions costaneres de les rutes d’orient que havien bastit els venecians i es van fer amb el control econòmic i comercial de Crimea i del mar Negre durant gairebé dos segles.

En la dècada de 1240, els mongols van conquerir totes les planes del sud de la Ucraïna moderna i també la península de Crimea. La fusió dels mongols amb la població turquesa del nord de la península i de la mateixa població turquesa amb els grecs i bizantins de la costa sud va configurar el poble tàtar de Crimea, que va poblar majoritàriament la península fins a principi del s. xx, molt després de l’annexió russa de 1783.

Els tàtars de Crimea a l’URSS

En les dècades de 1920 i 1930, durant la fase de política indigenista, l’Estat soviètic va fomentar la llengua i la cultura tàtares de Crimea com a expressions del poble indígena de la península.

A final de la Segona Guerra Mundial, el maig de 1944, les tropes roges van derrotar els nazis a Crimea. El comissari popular de l’interior, Lavrenti Béria, va enviar immediatament una carta a Stalin suggerint-li que fes deportar tota la població tàtara. Una setmana després, la matinada del 18 de maig de 1944, efectius de l’NKVD van carregar 190.000 tàtars de Crimea en trens de bestiar i mercaderies i els van enviar majoritàriament a l’Àsia central (un 82 % va anar a parar a l’Uzbekistan). L’objectiu principal de les deportacions estalinistes era depurar zones estratègicament sensibles. En aquest cas, sembla que Stalin tenia la intenció d’ocupar dues províncies de Turquia que feien frontera amb Armènia i, per tant, va voler netejar tots els territoris de la població turquesa i musulmana que podia entorpir-li els plans.

A l’Àsia Central, els tàtars de Crimea van passar-hi prop de cinquanta anys d’exili, privats de drets i sense cap reconeixement nacional. Evidentment, la llengua va desaparèixer del catàleg de llengües de l’URSS, de manera que de facto era com si no existís.

Retorn a la Crimea ucraïnesa

Els tàtars no van poder començar a retornar legalment a Crimea fins després de la caiguda de l’URSS. Entre 1991 i 2014, mentre la península va formar part d’Ucraïna com a territori autònom, els tàtars van lluitar per aconseguir reconquerir els drets perduts amb la deportació. La lluita abastava diversos àmbits: d’una banda, demanaven la recuperació de terres i possessions i, de l’altra, volien que se’ls restituïssin els drets lingüístics i culturals. Com a poble indígena de la península, els tàtars de Crimea sempre s’han sentit avalats pel dret i els tractats internacionals. Tractats que, lamentablement, ni Ucraïna ni Rússia no han signat mai.

D’aquesta manera, doncs, el tàtars de Crimea van aconseguir que s’obrissin fins a quinze escoles amb tàtar com a llengua vehicular i que en altres escoles hi hagués línies d’ensenyament en tàtar. Amb tot, però, només un 10% dels escolars tàtars rebien educació en la seva llengua en menor o major mesura. Igualment, el 2005 es va inaugurar Radio Meydan, la primera emissora de ràdio en llengua tàtara de Crimea. El 2006 va obrir ATR, el canal de televisió que emetia vint-i-quatre hores en tàtar de Crimea. Tot plegat, doncs, feia pensar que el tàtar havia emprès un esperançador camí de normalització que, a la llarga, havia de contribuir a capgirar una substitució lingüística que ja estava molt avançada en favor del rus.

Pel que fa a la situació política, les tensions constants entre el govern autònom de la regió crimeana i el govern central de Kíev van mantenir sempre els tàtars en una posició difícil. El govern crimeà sempre va mostrar orientacions prorusses. Això no vol dir que tingués intencions secessionistes, perquè l’únic partit secessionista crimeà (Unitat Russa) obtenia tradicionalment uns resultats electorals molt minsos (a l’entorn d’un 4% dels vots el 2010). Però sí que vol dir que tendia a defensar i reivindicar els drets nacionals i lingüístics de la població russa, que l’any 2001 representava un 60% del cens (un 77%, si el que comptem és població russòfona).

La llei ucraïnesa de llengües de 2012

El 2012, el govern de Víktor Ianukóvitx va presentar el projecte de la llei «Sobre els principis de la política lingüística estatal». El procés d’aprovació va estar marcat per moltes irregularitats i per un conflicte obert i violent entre els dos sectors del parlament ucraïnès, la Rada: els partits anomenats nacionalistes s’hi oposaven frontalment, mentre que els anomenats prorussos hi eren favorables. Els opositors esgrimien que era una llei que acabaria arraconant l’ucraïnès en moltes regions de majoria russòfona i que, a més a més, es feia per acontentar un Kremlin poc satisfet amb el tracte que Ucraïna donava a la llengua russa. Els altres, al seu torn, apel·laven als drets lingüístics no ja només dels russòfons ucraïnesos, sinó de totes les minories nacionals del país.

La llei introduïa una noció que fins llavors no es plantejava al debat lingüístic ucraïnès: la de llengua regional. Estipulava que qualsevol llengua que fos llengua materna com a mínim d’un 10% de la població en un territori determinat (ja fos regió, província, districte o municipi) podia assolir el grau de cooficialitat en aquest territori sempre que els representants de la minoria en qüestió ho sol·licitessin a l’òrgan de govern competent. Aquesta regulació obria la porta a la cooficialitat de divuit llengües en els diversos nivells territorials.

La llei es va desplegar al territori ucraïnès i els resultats no van ser ni de bon tros tan devastadors com dibuixaven els partits opositors. El rus es va declarar cooficial a vuit regions de l’est i el sud del país, mentre que el romanès/moldau i l’hongarès van ser reconeguts com a llengües oficials en una quinzena de municipis i districtes del sud-oest d’Ucraïna.

En el cas de Crimea, on el rus ja era la llengua majoritària a l’esfera pública, l’administració i els mitjans de comunicació, el govern autònom va considerar que l’estatut de la regió ja havia resolt de manera satisfactòria la problemàtica lingüística i que, per tant, la nova llei de llengües no hi era d’aplicació. Això, evidentment, va provocar el rebuig dels tàtars que, un cop més, veien com se’ls impedia de trobar un aixopluc legal per assentar la presència pública de la seva llengua.

La Crimea annexionada

L’abril de 2014, la Federació Russa va annexionar el territori de Crimea per mitjà d’una invasió militar encoberta, en primera instància, i d’un referèndum d’autodeterminació celebrat sense garanties democràtiques i encara amb clima de guerra. Els tàtars, que sempre han vist Rússia com a hereva de l’URSS que els va deportar i els va negar els drets civils i nacionals, temien que aquest fet acabés de delmar-los els pocs drets nacionals i lingüístics assolits en els llargs anys de lluita.

La clausura de la radiotelevisió tàtara, la inclusió del Consell Nacional dels Tàtars de Crimea a la llista d’organitzacions extremistes i la seva consegüent il·legalització, el veto d’entrada a Crimea de significats membres del moviment nacional (Mustafa Jemilev i Refat Chubarov) i la desaparició de joves activistes proucraïnesos, fan pensar que els temors dels tàtars de Crimea eren justificats.

A més a més, la dotació pressupostària per a l’ensenyament en tàtar s’ha retallat considerablement i s’ha aturat el procés de readopció de l’alfabet llatí, que el tàtar de Crimea havia fer servir en els anys 1920 i 1930.

Tot plegat, i tenint el compte el ja molt avançat procés de substitució lingüística que la llengua tàtara pateix en favor del rus des de fa dècades, fa tenir un mal presagi quant a la recuperació i el desenvolupament culturals i lingüístics dels tàtars de Crimea.


Alcover, A.M. & Moll, F. de B. (1930). Diccionari català-valencià-balear [2002]. Editorial Moll [Institut d’Estudis Catalans]. Disponible a: http://dcvb.iecat.net.

Dufaud, G. (2011). Les Tatars de Crimée et la politique soviétique des nationalités. París: Éditions Non Lieu.

Фасмер, М. (1971). Этимологический словарь русского языка. Москва: Прогресс.

Uehling, G.L. (2004). Beyond memory: The Crimean Tatars Deportation and Return. Nova York [etc.]: Palgrave Macmillan.

Williams, B.G. (2001). The Crimean Tatars: the diaspora experience and the forging of a nation. Leiden: Brill.

Williams, B.G. (2015). The Crimean Tatars: from Soviet genocide to Putin’s conquest. Londres: Hurst.

 

Agenda
  • 13.06. - 15.06.2018 |
    XIII Congreso Internacional de Lingüística Xeral (CILX2018)
    » Més informació «