3. Es parla català al metro de Londres?
Maria Carme Junyent
Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, GELA-UB
No fa gaire, Oliver O’Brien, investigador del University College London, ha publicat un mapa del metro de Londres indicant les llengües que s’hi parlen: http://oobrien.com/2014/11/tube-tongues-the-ward-edition/. En una primera versió del treball, les llengües identificades són les que segueixen: francès, portuguès, espanyol, italià, polonès, romanès, lituà, grec, turc, àrab, persa, urdú, panjabi, bengalí, gujarati, tàmil, cantonès, xinès, japonès, tagal, somali, alemany, neerlandès, jiddisch, rus, hindi, telugu, nepalès, coreà, ioruba i afrikaans; a les quals en una versió posterior s’afegeixen suec, albanès, hebreu i suahili. En un article dedicat a aquesta web http://www.fastcoexist.com/3037778/visualizing/this-map-shows-which-languages-are-most-common-at-every-subway-stop-in-london es menciona el fet que Londres és una de les ciutats amb més diversitat del món, ja que s’hi parlen 300 llengües.
Ben segur que s’hi parlen més de 300 llengües, a Londres. Com també a casa nostra, encara que, fins ara, només n’hem identificades 280 http://www.gela.cat/doku.php?id=llengues. Però, si tornem al mapa del metro, un fet crida l’atenció: no hi apareix ni una llengua amenaçada. No cal dir que ni aquesta era la intenció de l’autor ni que, en cas que ho hagués estat, difícilment se n’hauria sortit a l’hora de trobar-les perquè les llengües en perill d’extinció ja ho tenen això: en molt bona part són ocultes, ja sigui per por -del ridícul, de la marginació, de la repressió- ja sigui perquè les possibilitats de mostrar-les són molt minses. Els parlants de llengües subordinades -amenaçades o no- tenen uns comportaments molt semblants a l’hora de mostrar la llengua en públic. Segles de persecució, marginació, humiliació i tots mena de tractes indignes envers les seves llengües els han portat a viure-les si més no amb discreció.
Tots sabem que es parla català al metro de Londres, però el català no surt a la llista, probablement ha quedat ocult entre els parlants d’espanyol, de la mateixa manera que les altres llengües de la llista en deuen amagar moltes més. D’altra banda, no deixa de ser curiós que el suahili surti en darrer lloc quan, de fet, té molts més parlants que el lituà, el grec, el neerlandès, el suec, l’albanès i l’hebreu. Potser l’explicació rau en el fet que, en realitat, les “llengües més parlades al metro de Londres” són les “llengües oficials” més parlades, és a dir, aquelles que es veuen perquè els seus parlants tenen la confiança pròpia dels que s’han guanyat el dret a mostrar la llengua o perquè són llengües que “ja els tenen fets”.
Al Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) sovint ens han demanat que mostrem en un mapa quines llengües es parlen en quines zones ja siguin de Catalunya o de Barcelona, és a dir, una informació semblant a la que dóna aquest mapa. Ni ho fem ni ho podem fer: l’accés a aquestes dades no és al nostre abast i els censos no reflecteixen tota la diversitat que hi ha. Els enquestadors es deuen trobar sovint amb l’ocultació de la llengua per part de molts catalans que han patit humiliacions o repressió pel fet de parlar la seva llengua i cal formar molt bé els enquestadors de manera que aquesta informació sigui accessible.
Quan el GELA va fer l’inventari de les llengües que es parlen a Catalunya, tenia com a objectiu fonamental fer aflorar aquesta diversitat. Més enllà de l’inventari, el que volíem era donar valor a aquesta diversitat que tan sovint és menyspreada, i la cerca de les llengües dels catalans ens va donar moltes sorpreses agradables i ens va ajudar a entendre allò que diu la doctora Tove Skutnabb-Kangas, que la llengua materna no és la llengua de la mare, sinó que pot ser la llengua amb la qual t’identifiques. Per això un grup d’egipcis ens van dir que la seva llengua no era l’àrab sinó el copte, o una noia argentina es declarava parlant de selknam, una llengua oficialment extingida i una altra afirmava que la seva llengua era el hawaià. També vam trobar persones a qui ja no s’havia transmès la llengua dels pares o dels avantpassats i que, en canvi, a Barcelona van trobar l’oportunitat d’aprendre-la amb compatriotes que la conservaven: aquí han recuperat el tàtar, el mapudungun, el quítxua i d’altres. I molt sovint, aquest desig de recuperar la llengua ancestral és provocat per la constatació de la vitalitat del català.
L’emmirallament amb el català és a l’arrel també de la reivindicació que fa del tamang una noia nepalesa, o del bassari un noi senegalès, o del sikkimès algú que ve de l’Índia. Perquè han vist que per a nosaltres les seves llengües tenen un valor. I també l’experiència catalana els ha permès desempallegar-se de prejudicis que els han estat transmesos. Els iranians parlants d’àzeri, o els russos parlants de baixkir, o els ghanesos parlants d’àkan també han descobert aquí que el que parlen són llengües i no dialectes com sempre els havien fet creure. I, a l’inrevés, els catalans també hem pogut aprendre que esquimal, jíbaro i lapó són termes despectius i que aquests grups parlen llengües com l’inuktitut, el shuar i el saami respectivament. Termes que, de mica en mica, es van incorporant al nostre diccionari. També hem sabut que hi ha catalans que tenen el rapanui com a primera llengua, o el maori, o el makaa -la llengua dels pigmeus-, o el tlingit, una llengua gairebé extingida del Canadà.
Si féssim un mapa de les nostres llengües, ja sigui al metro, a l’autobús, a les escoles, a les places o al carrer ens hi trobaríem més de quaranta llengües del Camerun o, si fa no fa, les mateixes de Nigèria. També hi trobaríem un gran nombre de llengües criolles, i de llengües de signes, que coexisteixen amb la llengua de signes catalana. Catalunya és també el país de les 300 llengües. El que volem és que cap d’elles no s’hagi d’amagar per por o per vergonya, perquè oficials o no, amb molts parlants o amb pocs, totes són llengües dels catalans i totes formen part irrenunciable del nostre patrimoni lingüístic.
