4. El moviment Emmaús: Una missió comuna en diferents llengües

This post is also available in: English

Maria Rosa Garrido Sardà
Universitat Autònoma de Barcelona, UAB

“Qui vulgui conèixer Emmaús que vingui a dinar”

Menjador comú i àgora a Emmaús Barcelona. Fotografia feta per Maria Rosa Garrido amb el permís de la comunitat Emmaús Barcelona.

El meu primer contacte amb la comunitat d’Emmaús Barcelona fou en un menjador comú que bullia de converses en diferents llengües de les més de trenta persones de diversos orígens socials i geogràfics que hi havia. De seguida vaig preguntar-me què unia totes aquelles persones que semblaven tan diferents al voltant d’aquella taula. Sense adonar-me’n, en tenia la resposta tot just davant meu: el retrat de l’Abbé Pierre (sobrenom d’Henri Grouès, 1912-2007) que presidia l’àpat de la paret estant. Aquesta imatge simbolitza els orígens del moviment de solidaritat internacional que aquest capellà obrer fundà, juntament amb Lucie Coutaz i Georges Legay, a partir d’una comunitat d’acollida similar a aquesta als afores de París durant la postguerra.

Durant la meva visita a la primera comunitat Emmaús a Neuilly-Plaisance un any més tard, tot em resultava familiar: no tan sols per les fotografies i les cites del fundador, sinó també per l’organització comunitària i l’heterogeneïtat dels “companys” que hi vaig conèixer. Arreu del món, Emmaús és un moviment social que es dedica a la (re)inserció de persones marginades en comunitats de vida que fan feines de recuperació i de reciclatge per tal de finançar projectes solidaris, a escala tant local com internacional. Les meves visites posteriors a altres comunitats Emmaús a Anglaterra varen confirmar aquests aspectes compartits entre comunitats locals situades en contextos sociopolítics i lingüístics diferents. ‘Com s’aconsegueix crear una identitat comuna dins del moviment Emmaús a través de les fronteres?’

Vaig trobar respostes a la pregunta inicial sobre què uneix la gent en aquella taula d’Emmaús Barcelona, i en moltes altres taules similars arreu del món, en allò que observava des del primer dia: la interacció social diària. Si algú vol conèixer la comunitat o el moviment Emmaús sempre se’l convida a dinar i, de fet, els Drapaires d’Emmaús es presenten en un article de la premsa local d’aquesta manera: “Qui vulgui conèixer Emmaús que vingui a dinar” (2006). La interacció social, com ara en àpats comuns o assemblees, és central per a la creació i el manteniment del sentiment de pertinença a “la comunitat” i al moviment Emmaús. D’una banda, la trobada amb altri en aquesta comunitat de vida i de treball encarna el valor central de la solidaritat a través de la creació de lligams afectius entre les persones que en formen part. De l’altra, els membres més establerts expliquen les conegudes històries del moviment Emmaús i de l’Abbé Pierre als visitants i els nous membres.

La història dels orígens d’Emmaús: “Un motiu per viure”

L’element central que uneix les comunitats locals és la història fundacional del moviment Emmaús, que narra la primera trobada entre l’Abbé Pierre, un heroi de la Resistència i parlamentari francès provinent de família burgesa, i Georges Legay, un expres que després d’un intent de suïcidi va acceptar col·laborar amb l’Abbé Pierre per construir cases per a famílies desemparades. Aquesta història sobre la trobada i la solidaritat amb altri va inspirar el ‘Manifest universal del moviment Emmaús’, adoptat el 1969, com a text central que determina la missió compartida de tots els grups Emmaús des de l’inici del moviment. Com a text institucional, en circulen diverses traduccions en llengües com ara l’èuscar, l’italià o l’alemany.

El Moviment Emmaús va néixer el novembre de 1949 de la trobada d’homes conscients de la seva situació privilegiada i de les seves responsabilitats socials davant la injustícia, i d’homes que ja no tenien cap motiu per viure, havent decidit els uns i els altres unir les seves voluntats i esforços per ajudar-se mútuament i socórrer aquells que pateixen, amb el convenciment que salvant els altres es pot salvar un mateix. Amb aquest objectiu s’han constituït comunitats que treballen per viure i per donar. A més, s’han format grups d’amics i de voluntaris que lluiten en el pla cívic i privat.

(Extracte del preàmbul del Manifest. Traducció de Maria Rosa Garrido a partir de la versió castellana.)

La història fundacional entrellaça la trobada entre persones de diferent extracció social amb la transformació personal que genera “noves raons per viure”. Aquesta història compartida, que s’explica en espais comunitaris i s’adopta en textos institucionals a les comunitats, dóna forma a les narratives de vida que expliquen els “companys” d’Emmaús. Hi trobem els mateixos motius de la trobada i de l’autotransformació, sovint expressats amb les mateixes paraules que en la història fundacional. A tall d’exemple, una “companya” catalana de la comunitat barcelonina, amb estudis superiors i provinent d’una família benestant, n’explica la seva vinculació en aquest marc: “per què estic aquí?, perquè m’he volgut quedar a Emmaús, primer vaig venir per ‘desesperació’ perquè no sabia on posar-me, i después va arribar un moment que vaig dir, però molt aviat, eh?, al cap d’uns mesos vaig dir, pues, la meva vida ja passa per Emmaús, i crec que ho vaig dir amb aquestes mateixes paraules i continua passant-hi, vull dir perquè perquè he trobat ‘un motiu per viure’, o per seguir vivint”.

La versió de la història en el ‘Manifest’, com deveu recordar, fa una crida a la creació de comunitats amb persones diferents envoltades de grups de voluntaris. A la pràctica, totes les comunitats tenen pràctiques sociocomunicatives en què s’explica i s’encarna de manera quotidiana la trobada ‘emmausiana’, com ara la taula comuna amb què obríem aquesta nota o les assemblees deliberatives entre els membres. Quan vaig preguntar què unia totes les persones en el moviment a una “companya” d’Emmaús provinent d’una comunitat situada en una zona indígena del Perú, que llavors treballava a Emmaús Pamplona, em respongué: “Pienso que nos une el hecho de que en nuestra vida se siga repitiendo aquel primer encuentro entre el Abbé Pierre y Georges”. El que és interessant és que aquesta trobada es repeteix en diferents llengües segons el context sociolingüístic i el repertori lingüístic dels parlants que hi participen, atès que la mobilitat geogràfica ha canviat força la composició de les comunitats locals al tombant de segle.

La comunicació multilingüe en la xarxa Emmaús

La xarxa de grups locals que pertanyen al moviment Emmaús, actualment amb més de 400 grups a més de 37 països, és molt heterogènia i, consegüentment, multilingüe. Com a moviment social, Emmaús no té una llengua de comunicació única tot i l’existència de tres llengües oficials (adoptades al 1971): el francès, el castellà i l’anglès, en ordre d’importància en el si del moviment. La unió entre les diferents comunitats locals es basa en l’adopció i la repetició de la història sobre la primera trobada a partir de traduccions des de les tres llengües oficials, que no tenen el mateix valor en diferents contextos, i en “mediadors” amb repertoris multilingües que fan de pont amb el moviment. Com en el cas del recent moviment Occupy, l’objectiu comú es basa en discursos i en històries que circulen en diferents varietats lingüístiques. La comunicació entre comunitats i persones membres requereix una llengua compartida, la manca de la qual en pot dificultar els lligams. A més a més, les tres llengües oficials a Emmaús sembla que dibuixen tres grans xarxes dins del moviment en base a una llengua de comunicació comuna.

Per exemple, la comunitat que vaig investigar a Barcelona orienta la seva solidaritat cap a Amèrica Central i del Sud, sobretot gràcies als moviments cristians de base, i mira cap a França com a bressol del moviment. Així doncs, alguns membres establerts fan de “mediadors” en francès i els altres adopten una visió que desproblematitza la llengua per comunicar-se, ja que recorren al “francés macarrónico” i el “barregen” amb el català i el castellà. En assemblees amb grups Emmaús d’Euskal Herria i d’Amèrica Llatina, que estan immersos en moviments de revitalització de les comunitats indígenes, la llengua comuna fou el castellà. En canvi, la comunitat londinenca que també vaig investigar col·labora amb comunitats al Regne Unit, a més d’algunes al Nord d’Europa amb parlants competents d’anglès com a L2, sobretot a Holanda, que defineixen com a “English-friendly” en contraposició a les de França. A grans trets, a Londres el multilingüisme es construeix com un problema per comunicar-se i, durant el meu treball de camp, aquesta comunitat no tenia projectes amb comunitats de fora de les Illes Britàniques. Emmaus London construeix la seva missió internacional i pertinença a Emmaús en les traduccions de textos del francès que rep des d’Emmaus UK, la federació de comunitats en l’estat nació.

A Emmaús Barcelona, només dos “companys” parlen anglès encara que alguns voluntaris externs i passavolants (sobretot immigrants) també el parlen. Per tant, no han establert relacions directes amb comunitats angloparlants o que tenen l’anglès com a llengua pont amb el moviment. Malgrat això, un dels “companys” més joves, un amazic del sud del Marroc a la trentena, estudia anglès i al 2012 volia fer un intercanvi amb una comunitat Emmaús a Anglaterra. Tot i la manca de llengua comuna amb la seva comunitat Emmaús d’origen, en Massin remarca que comparteixen els mateixos principis i objectius com a membres del mateix moviment social.

I’m thinking to visit Emmaus London in England for much reasons, in the first, I’m living in a community of Emmaus Barcelona, then I’m sure that they have the same principles and objectives, but each one operate different, in the second, I’m interesting to make relationship with England’s mans to know how is their vision of the life, in the third, i’m looking forwards to learn and practice English language.

Noves mobilitats i multilingüisme en moviments socials

L’intercanvi de “companys” entre comunitats locals dins de la xarxa Emmaús il·lumina un nou tipus de mobilitat internacional —diferent del turisme, la migració econòmica, l’asil polític o l’estudi acadèmic— que també requereix repertoris multilingües i l’aprenentatge de noves llengües, com ara l’anglès. Alhora, les noves migracions en l’era de la globalització tenen un impacte en la composició dels grups locals pertanyents a un moviment de solidaritat internacional, com també exemplifica aquest “company” amazic a Emmaús Barcelona.

La taula compartida a Emmaús és un símbol de trobada tant en la història dels orígens del moviment com en el món globalitzat en què vivim. El multilingüisme, i els nous parlants de català, al voltant de la taula a Emmaús Barcelona fa palès el relleu generacional i la constant evolució en un moviment social de postguerra.

Notes: Aquesta nota es basa en la tesi doctoral ‘Emmaus as a transnational imagined community: Language, interdiscursivity and stratification in a social movement’ (2014, Universitat Autònoma de Barcelona), disponible a <http://www.tdx.cat/handle/10803/285359>.

Voldria agrair públicament la feina de correcció lingüística que ha fet la Marta Breu.