18. Usos nous de l’àrab col·loquial: Una revolució silenciosa?
This post is also available in: English
Eirlys E. Davies
École Supérieure Roi Fahd de Traduction, Tanger, Royaume du Maroc
La distinció entre oral i escrit
La situació lingüística als països de parla àrab ha estat caracteritzada durant molts segles per la diglòssia: la coexistència de dues varietats diametralment oposades tant pel que fa a la forma com pel que fa a la funció. L’àrab estàndard o clàssic, la varietat d’estatus alt que s’usa en contextos formals i per escrit, s’ha conservat gairebé inalterat respecte a la forma i, per tant, realitza una funció unificadora arreu del món àrab; en canvi, els diversos dialectes col·loquials han evolucionat, divergit i manllevat d’altres llengües i, en general, han estat considerats com a varietats inferiors i inadequades, incompatibles amb la llengua escrita i els discursos sofisticats. Tradicionalment, l’abisme entre aquestes dues varietats ha constituït un repte considerable per als infants en començar a escolaritzar-se, atès que s’esperava que passessin ràpidament del dialecte que parlen a casa a l’estàndard, molt diferent, en el qual han d’aprendre a llegir i escriure.
S’han fet nombrosos intents de reformar aquesta situació: alguns pensadors del segle xx reclamaren l’ús de les varietats col·loquials en l’ensenyament o, fins i tot, com a llengües nacionals; altres van demanar reformes del sistema d’escriptura àrab i, en alguns casos, fins i tot l’adopció de l’alfabet llatí. Més recentment, es van traduir i publicar al Marroc algunes obres del cànon literari europeu en l’àrab col·loquial del Marroc, en un intent de demostrar que l’àrab del Marroc pot ser un vehicle per a discursos més elevats. Tanmateix, aquests intents de canviar els hàbits lingüístics de la gent des dels mons acadèmic, polític i ideològic ha tingut molt poc impacte, cosa que podria estar relacionada amb el fet que totes aquestes iniciatives han sigut impulsades des de dalt.
La comunicació electrònica i l’àrab
Amb tot, al llarg d’aquestes darreres dècades ,s’ha produït un canvi dramàtic i sembla que aquest embargament aparentment inexpugnable de l’ús escrit dels dialectes col·loquials s’estigui afeblint. Actualment, veiem com l’àrab col·loquial funciona cada vegada més com un mitjà per a la comunicació escrita i, cosa encara més destacable, que s’usa l’alfabet llatí per a escriure. El que anomenem aquí àrab llatinitzat ha esdevingut a hores d’ara un mitjà de comunicació quotidià per a milions de persones, majoritàriament joves, a arreu del món de parla àrab. I aquest desenvolupament no ha sorgit de la feina dels planificadors lingüístics o dels predicadors ideològics, sinó de les respostes de gent ordinària a les necessitats canviants de comunicació i, en particular, al creixement de la comunicació electrònica.
La comunicació electrònica ha encoratjat l’ús del mitjà escrit on prèviament s’hauria fet servir la comunicació oral; per exemple, avui dia les persones envien missatges de text en lloc de fer trucades telefòniques. Tanmateix, inicialment, el codi ASCII que s’utilitzava per a representar els caràcters només emprava l’alfabet llatí, de manera que els usuaris d’altres alfabets es van veure obligats a trobar maneres de representar les seves llengües amb els caràcters llatins. L’àrab llatinitzat es va convertir ràpidament en la norma per a comunicar-se en àrab en els ordinadors i els telèfons mòbils. La posterior introducció d’Unicode implica que ara és més fàcil escriure amb l’alfabet àrab en la comunicació electrònica. Malgrat tot, sembla que en mentrestant l’àrab llatinitzat ha passat a consolidar-se com un hàbit que no ha estat abandonat tot i que la raó original per la qual fou adoptat ha desaparegut. A més a més, l’ús de l’àrab llatinitzat s’està expandint actualment més enllà del domini de la comunicació electrònica que el va originar.
De fet, la transliteració de l’àrab mitjançant l’alfabet llatí no ens ve de nou, ja que s’hi ha recorregut sovint en contexts en què els usuaris d’àrab estaven en contacte amb els usuaris d’altres llengües. Al Marroc, per exemple, els topònims i els antropònims àrabs tenen formes llatinitzades estàndards que es basen, en gran part, en les convencions ortogràfiques franceses. El sistema que es va adoptar per a la comunicació electrònica se’n diferencia, ja que fa servir numerals per a representar determinats fonemes per als quals l’alfabet llatí no ofereix cap símbol obvi. I, per descomptat, hi havia en el passat alguns individus que escrivien en els dialectes col·loquials, com ara per enviar cartes a familiars amb pocs estudis que no podien entendre l’àrab estàndard. El que fa que aquesta tendència actual se’n diferenciï és la mesura en la qual s’usa ara per ara l’àrab llatinitzat, no sols per a la comunicació de proximitat amb persones incultes, sinó per a missatges molt més públics, així com per als missatges escrits i adreçats a persones cultes que són perfectament capaces d’escriure i llegir l’àrab estàndard.
L’expansió de l’àrab llatinitzat
Una breu descripció de l’ús que els marroquins fan de l’àrab llatinitzat ens permetrà il·lustrar aquesta nova tendència. Actualment, és comú per als marroquins comunicar-se amb els amics i la família a través de missatges de text, correus electrònics i comentaris en Facebook escrits en l’àrab llatinitzat. D’altra banda, també fan servir l’àrab llatinitzat en els missatges fets en els mitjans de comunicació socials dirigits a un públic més ampli, incloent-hi persones que els emissors no coneixen personalment, com ara les piulades de Twitter i els apunts en molts tipus de pàgines web, com els blogs, els fòrums i les pàgines d’anuncis classificats. Així mateix, moltes pàgines web empresarials fan servir l’àrab llatinitzat.
El món de la publicitat sembla haver estat particularment ràpid en l’explotació de l’àrab llatinitzat i no sols en línia. L’àrab llatinitzat es pot veure avui dia a les tanques publicitàries, als fullets informatius dels supermercats i als anuncis publicats en revistes impreses. Quan caminem pels carrers d’una ciutat marroquina, podem trobar-nos l’àrab llatinitzat en cartells que anuncien concerts o altres esdeveniments com també als aparadors de les botigues. Els usos primerencs de l’àrab llatinitzat en el màrqueting tendien a associar-se amb l’atracció de les masses, com quan va ser explotat per primera vegada per determinades companyies de telecomunicacions que volien adreçar-se als grups socioeconòmics més baixos; en canvi, ara s’usa per a adreçar-se a un públic més divers. El trobem en les comunicacions tant d’empreses locals com d’empreses multinacionals, l’usen els bancs per a retolar alguns dels seus productes, com ara els serveis de transferència de diners i de crèdit i, de vegades, fins i tot s’utilitza per a promocionar productes de luxe.
Més enllà de les pantalles d’ordinadors i els mitjans impresos, l’àrab llatinitzat també es troba en missatges escrits a mà, on destacaríem els grafits als barris urbans. En una enquesta a 248 estudiants universitaris marroquins, que es va dur a terme l’any 2015, més del 30% afirmava emprar l’àrab llatinitzat per a prendre apunts a mà a classe, sia per a apuntar la informació que els proporciona el professorat sia per als missatges que passen a la resta d’estudiants. El 15% afirma usar l’àrab llatinitzat escrit a mà en altres contextos, com ara per a deixar una nota als pares abans de sortir de casa, per a fer-se una llista d’encàrrecs o escriure en el diari personal. Si bé sols una minoria de les persones enquestades afirma que fa servir l’àrab llatinitzat escrit a mà (en comparació amb el 99% que diu que usa l’àrab llatinitzat per als missatges per mòbil i per Internet), això ens fa pensar que l’ús de l’àrab llatinitzat s’està expandint molt més enllà dels orígens en la comunicació electrònica.
Un altre punt que caldria destacar és que el discurs escrit per marroquins en àrab llatinitzat es combina freqüentment amb seqüències en francès, de maneres que reflecteixen els patrons d’alternança de codi entre l’àrab marroquí i el francès que són una característica comuna de les converses entre marroquins bilingües. Atès que l’àrab llatinitzat és la forma escrita d’una varietat en essència oral, això no ens sorprèn gaire. Així mateix, demostra com l’adopció de l’alfabet llatí per a l’àrab col·loquial facilita més innovació estilística; l’alternança de codi seria molt més difícil si inclogués l’alfabet àrab, que s’escriu de dreta a esquerra, tenint en compte que el francès s’escriu d’esquerra a dreta.
Actituds entorn de l’ús de l’àrab llatinitzat
Els primers comentaris sobre aquest fenomen, tant per part d’acadèmics com per part de persones sense coneixement especialitzat, suggerien que no era més que una moda passatgera amb què els joves es diferenciaven dels altres. Resultava normal que fos la gent jove la que va experimentar primer amb l’àrab llatinitzat, considerant que constituïen el grup amb més domini informàtic de la societat. Tanmateix, pel que sembla, el que va començar com a innovació per part del jovent s’està expandint ara progressivament cap als hàbits de gent més gran. En el nostre estudi del 2015, el 36% dels estudiants va dir que no sols usaven l’àrab llatinitzat amb els seus companys sinó també amb gent més gran, sobretot pares, tietes i oncles, però en alguns casos fins i tot amb els avis. És clar que els mateixos usuaris originals de l’àrab llatinitzat també s’estan fent més grans i, si aquesta tendència continua, l’àrab llatinitzat podria ser aviat un mitjà de comunicació normal per a tots els grups d’edat.
El públic en general i els mitjans de comunicació han reaccionat sovint de manera crítica i altament emotiva respecte a l’ús de l’àrab llatinitzat. S’ha descrit com a llengua maligna, un crim, una amenaça per a la llengua àrab i la identitat dels àrabs, fins i tot com a guerra contra la llengua àrab. Aquesta mena de comentaris de pànic són en certa mesura comprensibles. Després de segles en què les varietats col·loquials de l’àrab han estat considerades només aptes per a la comunicació oral, mentre els infants havien d’aprendre l’àrab estàndard per tal de poder escriure, aquesta intrusió sobtada i tan pública de les varietats col·loquials en l’esfera de l’escriptura pot semblar força alarmant i pot provocar la por que aquestes varietats afebliran o, fins i tot, substituiran l’estatus venerat i apreciat de l’àrab estàndard. I, tenint en compte que els alfabets es perceben sovint com a símbols forts de la identitat, potser no ens ha de sorprendre que molts vegin el fet de recórrer a un sistema d’escriptura occidental com a rebel·lió contra la tradició i com a rebuig dels valors culturals establerts.
Una perspectiva més àmplia
Malgrat tot, cal dir que en realitat l’ús de l’àrab llatinitzat en les comunitats de parla àrab no és un fenomen aïllat. En moltes altres comunitats lingüístiques, l’expansió de la comunicació electrònica ha portat a evolucions semblants, que comportaren l’ús de versions llatinitzades de llengües com el grec, el rus, el cantonès, el persa i moltes altres. En alguns d’aquests casos, com ara el grec i el cantonès, llengües amb un sistema d’escriptura establert des de fa molt temps i un llegat literari de prestigi, es comencen ara a escriure d’una forma llatinitzada en la comunicació electrònica, i són persones perfectament capaces de fer servir el sistema estàndard les que utilitzen aquesta forma llatinitzada. L’ús del denominat greeklish (de ‘Greek’ i ‘English’) en la comunicació electrònica va provocar reaccions mediàtiques semblants a les que hem descrit més amunt respecte a l’àrab llatinitzat.
En altres casos, de fet, el desenvolupament d’un sistema d’escriptura llatinitzat permet que aquelles persones que per un motiu o altre no hagin arribat a dominar el sistema d’escriptura tradicional puguin accedir a l’escriptura. A tall d’exemple, potser aquelles persones d’ascendència russa que viuen als EUA consideraran que un alfabet llatinitzat els permetrà comunicar-se en rus per Internet. Igualment, els parlants de sindhi que viuen a Occident, sense coneixements ni de l’alfabet àrab ni de l’alfabet devanagari usats per a aquesta llengua al Pakistan i a l’Índia respectivament, han començat recentment a comunicar-se en sindhi per Internet gràcies a la versió llatinitzada del sindhi. En tals casos, lluny de perjudicar la llengua, la llatinització en realitat pot ajudar a mantenir-la viva dins les comunitats de la diàspora.
Per acabar, hi ha altres casos en què una llengua que fins aleshores no s’usava gaire per escrit pren més força a causa del desenvolupament d’una forma escrita destinada a l’ús en la comunicació electrònica. Al Senegal, per exemple, el francès ha estat durant molt temps el mitjà comú per a la llengua escrita, i el wòlof era la llengua franca oral, però avui dia el wòlof romanitzat es fa servir extensament en la comunicació electrònica.
Sota aquesta perspectiva més àmplia, les inquietuds lingüístiques d’aquells que protesten contra l’ús de l’àrab llatinitzat potser semblen menys justificades. L’adopció de l’àrab llatinitzat s’hauria de veure més aviat com un simple desenvolupament d’una eina suplementària, més que com una revolució que apunta contra les tradicions lingüístiques de la llengua àrab. Els estudiants que van participar en el nostre estudi no estaven d’acord amb la idea que pel fet d’usar l’àrab llatinitzat descuidessin o perjudiquessin l’àrab estàndard; consideraven que l’àrab estàndard s’hauria de preservar i valorar, i rebutjaven fortament la possibilitat d’escriure l’àrab estàndard amb l’alfabet llatí en un futur. De fet, lluny de difuminar la distinció entre l’àrab del Marroc i l’àrab estàndard, l’estratègia d’escriure l’àrab col·loquial amb l’alfabet llatí, mantenint l’alfabet àrab per a l’àrab estàndard, es podria considerar una manera de marcar la distinció entre tots dos, mitjançant una diferenciació visual clara.
Els canvis recents en l’ús de l’àrab col·loquial que s’han analitzat aquí només són un exemple d’una tendència molt més àmplia d’innovació lingüística que els nous mitjans de comunicació electrònics sembla haver suscitat. Mentre que l’expansió de l’impremta en el segle xvi va obrir el pas, en última instància, a l’estandardització de l’ortografia i de la gramàtica en moltes llengües, l’arribada de la comunicació electrònica sembla haver tingut un efecte més alliberador, ja que ha permès el desenvolupament de maneres d’escriure que estan lliures de la norma imposada en altres contextos. Aquests canvis mostren el poder dels processos de canvi de baix a dalt o ascendents, que, en el cas de l’àrab, han comportat innovacions que, en el passat, molts aspirants a reformadors només podrien haver somiat. Encara està per veure fins a quin punt aquestes innovacions continuaran expandint-se i creixent.
