43. Nous parlants, llengües minoritzades i descolonialitat a Europa

This post is also available in: English

Joan Pujolar
Universitat Oberta de Catalunya

 

Què són els “nous parlants”? Per què hi ha tant d’interès? En aquest escrit explicaré com ha sorgit el concepte de nous parlants en algunes comunitats lingüístiques i quins debats ha suscitat. També reflexionaré sobre el que els nous parlants signifiquen per a les llengües minoritàries i en perill de substitució lingüística. Argumento que els nous parlants poden ser una esperança de futur per aquestes llengües; però que per això cal desfer-se de les ideologies lingüístiques associades a l’estat nació i al colonialisme.

Entre els anys 2013 i 2017 tingueren lloc a Europa les activitats d’una xarxa acadèmica de sociolingüistes que investigaven el fenomen dels anomenats “nous parlants”. La xarxa la presidí Bernadette O’Rourke, aleshores professora a la Heriot-Watt University d’Edimburg i especialista en la sociolingüística del gaèlic irlandès. Durant aquest temps s’organitzaren una cinquantena de congressos i seminaris en els quals participaren més de 300 persones de 28 països europeus i que el 2017 ja s’havien comptabilitzat unes 150 publicacions científiques sobre el tema. Es pot trobar informació més detallada a https://www.nspk.org.uk/ i a la publicació de Bernadette O’Rourke i Joan Pujolar: From New Speaker to Speaker, Outcomes, reflections and policy recommendations from COST Action IS1306 on New Speakers in a Multilingual Europe: Opportunities and Challenges. IAITH: Welsh Centre for Language Planning, Cardiff, 2019. ISBN: 9781900563123.

El tema sorgí durant la dècada dels 2000 a partir d’uns casos molt concrets al País Basc, Galícia i Irlanda en relació amb la promoció de les respectives llengües minoritzades. En aquests contextos ja feia dècades que hom parlava d’un perfil específic de parlants d’aquestes llengües a qui s’anomenava, respectivament, euskaldunberriak, neofalantes i gaeilgeoir. Els tres termes tenen matisos lèxics diferents: el basc apunta literalment a nous “bascoparlants” mentre que el gallec sembla més genèric i el darrer pot designar, segons el context, qualsevol parlant de la llengua gaèlica. Amb tot, els termes s’han emprat convencionalment per designar unes persones que parlen la llengua del país però que són percebudes com a diferents dels parlants que sempre hi havia hagut d’aquestes llengües.

Per entendre les raons que porten a tractar aquestes persones com uns parlants especials, cal comprendre la història de les minories lingüístiques europees, la majoria de les quals comparteix aspectes importants. Han patit -per dir-ho així- de forma directa la imposició dels estats nació, una invenció europea després exportada arreu del món amb el colonialisme. Tots els estats nació es van articular a l’entorn d’un grup lingüístic (i les excepcions són en realitat estructures estatals federades en base a grups lingüístics). Com sabem, però, els territoris dels estats podien incloure parlants de llengües diferents de la del grup dominant. En termes generals, aquest grup dominant controlava les institucions polítiques i el poder econòmic, de forma que les llengües no estatals patiren una exclusió política i econòmica. La creació d’infraestructures, inversions, innovacions tècniques, serveis, noves iniciatives econòmiques han estat fetes prioritàriament per i per als grups dominants. Els parlants de llengües minoritzades eren majoritàriament ciutadans de segona abandonats a una economia rural o extractiva i que només podien incorporar-se a la cultura dominant mitjançant l’escola, el servei militar, el treball a l’administració o a la indústria, tot en la llengua dominant. Les poblacions d’aquestes comunitats s’anaren reduint, primer desapareixent de les grans ciutats, després de les viles i finalment restaren en els petits pobles i zones rurals més remotes. Molts estats perseguiren els parlants de llengües minoritàries mitjançant la repressió i la propaganda; però sovint foren els parlants mateixos que decidiren deixar de parlar la seva llengua als fills per així escapar de la pobresa i de la vergonya.

Aquesta és la història de les comunitats de llengües minoritzades i amenaçades europees, amb alguns pocs casos atípics com el català o el flamenc, parlats per comunitats més grans i econòmicament més fortes. La repressió i/o el menyspreu per aquests europeus començà a canviar, però, després de la Segona Guerra Mundial, quan es començaren a reivindicar els drets civils i els estats començaren a considerar les llengües minoritzades com un patrimoni cultural. El 1960 la Convenció de la UNESCO contra la discriminació en l’educació ja plantejava el dret de l’ensenyament de la llengua materna, que el Consell d’Europa més tard especificà molt més amb la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (1992). Amb ritmes i en dimensions molt diferents els estats han incorporat o permès d’incorporar llengües minoritzades a l’ensenyament arreu d’Europa. L’ensenyament d’aquestes llengües no s’ha limitat a aquells que encara les parlen sinó també a la multitud de descendents d’aquells que les parlaven i als actuals residents dels territoris lingüístics originaris.

Tot aquest procés ha facilitat que aquestes llengües fossin apreses per més persones. Molta gent ha volgut participar en moviments socials que han buscat la seva recuperació. Hi ha hagut persones que les han après en cursos d’adults, i molts altres que han dut els seus fills a escoles bilingües o d’immersió perquè les aprenguessin ja de petits. En molts casos, el nombre de parlants d’aquestes llengües ha deixat de disminuir o fins i tot ha augmentat lleugerament. Amb tot, han canviat moltes més coses, perquè aquesta nova població que s’ha interessat per aquestes llengües ha estat majoritàriament de perfil econòmic i geogràfic diferent. Ja no és la població rural de sempre. Són persones amb estudis i de totes les professions, i que viuen majoritàriament en viles i ciutats. En alguns llocs on tenim dades, com per exemple el País Basc i Irlanda, els censos mostren que actualment la majoria de parlants d’aquestes llengües són nous parlants d’aquest perfil i viuen en ciutats. Tot això no vol pas dir que aquestes llengües s’estiguin recuperant massivament. Dins les ciutats, els seu parlants solen ser encara molt minoritaris i només les poden parlar entre ells. El que passa també és que els parlants de les zones rurals han seguit disminuint perquè el despoblament rural mai no s’ha aturat. Per això ja hi ha algunes llengües on cap parlant les ha après per transmissió familiar convencional, com són el manx o el còrnic.

Però aquest progrés aparent de les llengües minoritzades presenta també les seves contradiccions i són aquestes contradiccions les que han suscitat els debats sobre els nous parlants. En termes generals, la promoció de les llengües va lligada a la seva modernització, i això es contradiu amb els valors simbòlics que fins ara s’havien associat amb aquestes llengües i els qui les parlaven. Promoure una llengua avui en dia vol dir codificar-la per poder-la ensenyar i usar en l’administració i en la comunicació de masses. Requereix també que aquesta llengua tingui una població educada i especialitzada que sigui alhora multilingüe i mòbil socialment i geogràficament. Aquestes llengües ja no poden seguir lligades a un lloc i a una gent que exercien un conjunt molt restringit de professions que desapareixen i que mai no es desplacen fora d’uns llocs i paisatges idealitzats com a romanalles del passat. Modernitzar una llengua ha volgut dir, al capdavall, convertir-la en un codi abstracte i que fa abstracció de qui la parla, i després utilitzar aquest codi com a criteri per atorgar mèrits en l’educació i en la societat. Parlar i escriure la llengua moderna, la de l’estat, representava per a l’individu la seva inscripció als paràmetres de comportament i expressió de l’home racional (que se suposava no només que era mascle, sinó també blanc, heterosexual i físicament íntegre). Les llengües minoritzades representaven el contrari de tot això, lligades a comportaments marcats per la tradició i vinculades a la sentimentalitat i a la feminitat.

Des d’aquest punt de vista, modernitzar una llengua pot acabar desplaçant i estigmatitzant la gent que sempre l’ha parlada tot reproduint els prejudicis antics contra el món rural. I aquesta és una tensió que es detecta que sorgeix de formes diverses entre aquestes comunitats i els nous parlants. Els nous parlants ho són sobretot de resultes d’haver estudiat les llengües i això té implicacions. En primer lloc, a partir de l’estudi s’aprèn una varietat molt concreta de la llengua: l’estàndard, o el registre formal o literari, segons el cas. En segon lloc, la majoria de nous parlants no aprenen la llengua minoritzada en primer lloc, sinó que és la seva segona o tercera llengua. Aleshores, se’ls detecta de seguida per la manera de parlar. Per una banda parlen d’una manera molt formal i que als parlants tradicionals els sona artificial. Per l’altra, se’ls nota l’accent i les maneres de dir d’altres llengües, sobretot de la llengua dominant. Sovint tenen dificultats amb els sons i els trets gramaticals que en la llengua minoritzada són diferents de la dominant. Aleshores, molts parlants “de tota la vida” tenen la sensació que aquests nous parlants acaben d’imposar en la seva llengua les maneres de dir i pronunciar de la llengua dominant. En alguns contextos es produeix una paradoxa especialment dolorosa, ja que uns i altres s’agafen a idees diferents del que entenen com a “llengua autèntica”. Els nous parlants agafen com a model una llengua que els filòlegs han netejat amb cura de “barbarismes”, és a dir, d’elements sobretot lèxics que els parlants habituals ja fa anys que han agafat de la llengua dominadora. Per exemple, els anomenats “néobrétonnants” anomenen “pellgomz” l’aparell que els bretons de sempre n’han dit “telefon”. Molts d’aquests últims aleshores es neguen en rodó d’adoptar un parlar que ells associen a una gent que posa l’accent de totes les paraules a la síl·laba final, cosa que en bretó és del tot estrany i prové de l’hàbit de parlar francès. En el pitjor dels casos, això pot acabar excloent els parlants tradicionals d’accedir als pocs incentius simbòlics i econòmics que faciliten les polítiques de promoció de la llengua, com és acreditar-se per ensenyar-les, treballar a l’administració o a mitjans de comunicació. Pot provocar fins i tot que alguns es neguin en rodó a relacionar-se amb nous parlants i que abandonin per sempre l’ús de la llengua que es vol defensar.

Totes aquestes dinàmiques plantegen unes noves contradiccions al si de les comunitats de llengua minoritzada i que afecten tant als planificadors lingüístics, com als treballadors de la llengua (creadors, lingüistes, periodistes), com als parlants en general. Per una banda, és el propi procés de modernització de la llengua el que desencadena inseguretats i a voltes una crisi en les comunitats, un procés que no deixa de ser l’única esperança de poder-la mantenir. Els nous parlants representen aquest futur que sempre s’havia volgut assegurar per a elles; però que no poden tenir sinó transcendint bona part dels imaginaris que els havien assignat un lloc en el passat, en la tradició i en la sentimentalitat. Més enllà d’aquest clos on se les havia tancat, ara les llengües són apropiades per altra gent, agafen l’empremta d’altres llengües i transcendeixen els seus llocs comuns. Aquest transcendir i transformar s`ha de veure doncs com el testimoni de la seva continuïtat i vitalitat; però resta la pregunta de si aquesta transformació s’ha de fer tallant amb la memòria i mantenint en canvi les formes de jerarquització i exclusió que el món modern va bastir en base a les llengües i que sempre ha beneficiat i perjudicat els mateixos.

Si acceptem que són les ideologies lingüístiques de la modernitat el focus d’aquestes contradiccions, vull suggerir que seguim el fil d’aquesta idea, que ens porta al tema del colonialisme. El colonialisme és al capdavall la projecció que elaboraren els nacionalismes europeus per intervenir a la resta del món. No és casual, aleshores, que les anomenades “llengües indígenes” hagin estat tractades de formes semblants, en molts aspectes, a les llengües minoritzades europees. Els subjectes colonials també es consideraven per definició exclosos de la modernitat, conjuntament amb les seves llengües i formes de vida. En molts d’aquests contextos, els nous parlants també s’han revelat molt importants com ja reconeixia Fishman en el seu conegut llibre Reversing Language Shift. És habitual en moltes comunitats que les llengües siguin apreses per adults i fins i tot ensenyades d’avis a nets o per gent que no les parla habitualment però a qui la comunitat reconeix l’autoritat per fer-ho. El tema de les llengües indígenes també fa molt més visible el lligam entre l’ús de les llengües i les formes de vida cultural i econòmica de cada comunitat.

És interessant constatar, però, que almenys fins ara els qui treballen per revitalitzar les llengües indígenes no testimonien el contrast que hem vist entre nous i “vells” parlants. Més aviat, el contenciós apunta a la qüestió de com s’ha d’ensenyar la llengua i per què (entenent que una cosa porta a l’altra). Els treballs de Duchêne i Heller (2007), Makoni i Pennycook (2007), Wesley (2017) i McCarty et al. (2019) coincideixen a identificar el colonialisme com el paradigma que guia les maneres com les llengües es codifiquen, s’ensenyen, es presenten i es representen en aquestes comunitats. Això és, el colonialisme determina una manera de procedir que acaba expropiant simbòlicament els parlants sobre com és la seva llengua, quina relació hi han de tenir i com la llengua s’ha d’inscriure amb el futur que creuen que han de tenir les seves comunitats. És per això que cada cop es parla més dels plantejaments “descolonials”, perquè no es tracta ja de la qüestió de desmantellar les estructures polítiques i militars dels colonitzadors, sinó de construir paradigmes de coneixement lliures dels esquemes ideològics que van deixar inscrits a les consciències dels seus habitants.

Aplicar els esquemes ideològics i procedimentals de la modernitat a les llengües minoritzades sense més ni més crea aquestes contradiccions. Els reptes que plantegen els nous parlants a les llengües minoritzades d’Europa són en tot cas una expressió dels canvis socials i econòmics que viu el planeta sencer, i per tant no estan del tot desconnectats dels que viuen altres llengües minoritzades d’arreu del món, on també hi ha gent que treballa intensament per aprendre-les. Tant a Europa com a la resta del món tot això es deu igualment a la penetració del capitalisme fins als darrers racons del món habitat, aquest capitalisme que sempre s’ha valgut del colonialisme per justificar la seva vocació conqueridora. Lingüistes de tot el món fan sonar l’alarma per l’accelerada desaparició de les formes de vida que servien de base a milers de petites llengües del planeta. Segurament, l’única manera d’evitar que moltes llengües desapareguin no passarà només per respectar la sobirania política i econòmica d’aquestes comunitats. També caldrà respectar la seva sobirania lingüística.

 


Duchêne, Alexandre, i Monica Heller. 2007. Discourses of endangerment: ideology and interest in the defence of languages. New York: Continuum International.

Leonard, Wesley Y. 2017. «Producing language reclamation by decolonizing ‘language’». Language Documentation and Description 14 (September): 15-36. https://doi.org/10.1080/01434632.2013.794806.

Makoni, Sinfree, i Alastair Pennycook. 2007. «Disinventing and Reconstituting Languages». En , 1-41. Clevedon: Multilingual Matters.

McCarty, Theresa L., Sheilah E. Nicholas, i Gillian Wigglesworth. 2019. A world of indigenous languages : policies, pedagogies and prospects for language reclamation. Bristol: Multilingual Matters Ltd.

Agenda
  • 25.01. - 31.12.2021 | MOOC ‘Linguistic Diversity, What for?’
    El curs es distribueix en cinc setmanes. Comenceu-lo i acabeu-lo quan us vagi millor!
    » Més informació «