44. El canvi de codi retòric i la seva interpretació en la interacció social

This post is also available in: English

Joan A. Argenter
Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural
Institut d’Estudis Catalans

 

L’alternança en l’ús de dues llengües en una mateixa interacció comunicativa entre parlants més o menys bilingües s’introduí de fa temps en l’agenda sociolingüística. Ben aviat es notà que aquesta alternança adés evoca situacions socials definides o àmbits d’ús específics adés expressa usos connotatius o retòrics en el curs de la interacció.

L’alternança o canvi de codi situacional produeix una redefinició de l’acte de parla: implica un canvi en la definició que els parlants fan dels drets i obligacions recíprocs. N’és un exemple el canvi del català al castellà quan s’incorpora una tercera persona castellanoparlant a una conversa entre catalanoparlants –obligat en altre temps, vigent encara. El canvi de codi que fou anomenat “metafòric” i, més tard, “conversacional” no redefineix l’acte de parla fonamental, però vehicula significacions retòriques o figuratives.

Un cas d’aquests darrers consisteix en una mena de doblatge o reiteració del que es diu, primer en una llengua i tot seguit en l’altra. Un exemple clàssic és el canvi espanyol/anglès observat entre chicanos als EUA, en una situació en què una mare crida al seu fill –emet una ordre–, però aquest no li fa cas. La veu de la mare va in crescendo i el noi continua indiferent. Llavors la mare repeteix la crida en anglès (Gumperz 1982: 78):[1]

 

 

I el noi hi va. L’investigador interpretà que aquestes tries de llengua permeten inferències que són significatives en la mesura que s’associen a les connotacions de poder que cada llengua vehicula. Mentre que en aquest cas l’espanyol expressa la solidaritat entre els interlocutors, l’anglès és la llengua del poder i, doncs, té un valor de coerció major. S’interpretà també que l’ordre de llengües en l’alternança és rellevant i que no podria haver-hi un enunciat similar en què es revertís l’ordre de les llengües (anglès/espanyol) amb el mateix efecte, atès que no hi hauria hagut un increment de la força coactiva de l’ordre.

Aquesta interpretació fou assumida i replicada en altres casos d’alternança en contextos dispars, sempre vehiculant l’expressió d’autoritat. Un cas quasi calcat de l’anterior és l’alternança hongarès/alemany en una població al costat austríac de la frontera austro-hongaresa, on els habitants tenen com a llengua patrimonial l’hongarès, però històricament han estat exposats a pràctiques bilingües més o menys estables i avui reben una forta pressió de l’alemany, llengua oficial de l’Estat. 

Una nena d’uns tres anys que juga al cobert escampa un pilot de llenya amb l’ajut d’un cosí. Tots dos són a cura dels avis. L’avi se n’adona i crida (Gal 1979: 112):[2]

 

 

 

 

L’avi sap que la nena no entén l’alemany, ja que a casa es parla l’hongarès i la nena encara no va a escola. Tanmateix, davant la ronseria de les criatures l’avi reitera l’ordre en alemany i tot seguit, després de la tercera pausa, passa de l’ordre a una amenaça casolana en hongarès.

Aquesta associació de la llengua dominant amb el poder o l’autoritat és la situació més habitual en contextos de contacte de llengües asimètric.

Ara bé, el món és ample i divers i cada comunitat humana, cada comunitat de parla, té la seva pròpia dinàmica i la seva economia lingüística particular: tan significativa és la presència com l’absència del canvi de codi. Alhora, no sempre el pes de l’autoritat en el doblatge o reiteració recau en la llengua de la repetició o en la llengua dominant.

A Val di Non, una vall del Trentino, als Alps italians, es parla un dialecte ladí, el nonès. Després d’un accelerat període encaminat a la substitució del nonès per l’italià als anys setanta del segle passat, atesa la minva d’expectatives vitals del jovent i la creença que «parlar dialecte» era socialment vergonyós, es va capgirar aquella tendència. D’una banda, la UE promou relativament l’estatus de les llengües regionals i minoritàries i el respecte envers aquestes llengües. De l’altra banda, la política agrícola de la UE va fer créixer el valor del principal cultiu de la regió, una varietat de poma molt bona cultivada amb les tècniques tradicionals. Es va crear riquesa, la qual cosa va permetre millores en tots els àmbits i noves oportunitats educatives per als joves. L’orgull local va ressorgir amb força i el nonès es va refer i es va envigorir. Els nens el parlen (fins i tot a les famílies en què els adults parlen italià a casa) i s’utilitza en una àmplia varietat de funcions, que inclouen diferents tipus de discurs públic i l’escriptura. «Parlar dialecte» torna a ser motiu d’orgull. Aquesta circumstància explicaria que el canvi de codi amb el mateix valor retòric que els casos anteriors es produeixi en la direcció contrària a les previsions, és a dir, que el nonès hi expressa les connotacions d’autoritat que temps enrere eren habituals de l’italià (Fellin 2003: 49).

Reportem una situació en què participen una nena (Erica) i els seus pares (Davide i Maria) a taula. La nena vol que s’obri un coco i els pares s’hi avenen, però ella s’impacienta, es posa dreta damunt d’un banc i es desplaça cap a un dels extrems:[3]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Es tracta d’una família on predomina l’italià, però la nena hi aprèn el nonès. L’ordre i l’amenaça s’expressen en nonès. El capgirament de la substitució ha comportat l’alteració en les connotacions retòriques; amb el prestigi, el nonès ha recuperat la connotació d’autoritat en l’àmbit de la comunitat i de compromís moral envers aquesta. El patró segueix l’establert ja en el primer cas esmentat més amunt.

La llengua local dels habitants de Gapun, un vilatge de la conca del Sepik, a Papua Nova Guinea, és el taiap. La llengua oficial de l’Estat és el tok pisin (de l’anglès talk pidgin). A Gapun es viu un procés de substitució d’una llengua per l’altra. S’ha observat la rellevància de les pràctiques comunicatives dels cuidadors dels infants en el període de socialització primària, entre les quals l’alternança de llengües. Hi retrobem els casos de doblatge o repetició, sovint emprat per a emfasitzar una ordre o un advertiment. Així (Kulick 1992: 77-78):[4]

Una mare adreçant-se a una filla que juga amb el nadó (els exemples no reprodueixen torns de parla adjunts):

 

 

 

 

 

Com nota Kulick, en els patrons de conducta verbal dels veïns de Gapun el canvi de codi emfàtic d’aquesta naturalesa pot donar-se tant des del taiap com cap al taiap. Així, no és pas que el tok pisin tingui unes connotacions més amenaçadores. L’èmfasi o, en els exemples suara esmentats, l’amenaça, rau en el fet de canviar de codi, no pas en la direcció del canvi.

Aquests casos d’alternança italià/nonès i taiap/tok pisin o tok pisin/taiap, respectivament, contravenen la hipòtesi inicial sobre la direccionalitat del canvi de codi emfàtic amb valor de coerció. En el primer cas perquè les connotacions associades a les llengües s’han alterat i el “poder” no l’hi vehicula la llengua dominant; en el segon, perquè l’ordre lineal entre els elements del doblatge és menys pertinent que el canvi de codi en ell mateix. [5]

L’existència d’una tradició de poesia popular bilingüe –i altres gèneres, com les representacions teatrals– no és cap raresa en moltes societats. No és pas estrany que la mena de canvi de codi de què tractem aquí hagi estat emprada en passatges lírics, com l’alternança francès/àrab en la música rai de cantants del Magreb (Algèria, Marroc) –textos bilingües que, escoltats o llegits des de la riba nord de l’estret, poden evocar reminiscències de la poesia araboandalusina medieval. A diferència de la contesa poètica (glosadors mallorquins, bertsolaris bascos) –la qualificació de la qual com a “lírica” és dubtosa–, la poesia lírica sol associar-se a la manifestació de la subjectivitat i, doncs, de la primera persona, el jo, i no pas a la interacció amb un tu. Que no hi hagi interacció real, però, no evita la imatge de conversa que el poeta o el compositor pot donar als seus versos. Vegeu (Davies/Bentahila 2013: 40):[6]

 

 

 

 

El contacte entre francès i àrab al Marroc i a Algèria és singular. El francès era la llengua del colonitzador i l’àrab –o llengües afroasiàtiques, com l’amazic– la dels colonitzats, en això no hi cap dubte. De la independència ençà –i ja són unes quantes dècades, més de mig segle–, l’àrab estàndard ha esdevingut la llengua de l’Estat i l’àrab col·loquial ha continuat essent la llengua majoritària de la població nadiua. Ara, el francès es va continuar ensenyant a les escoles i la majoria de la població era bilingüe. Durant un temps ho era sigui amb predomini en el coneixement del francès (o més fluïdesa en l’ús) –la població més vella– sigui amb predomini de l’àrab (o menys fluïdesa en l’ús del francès) –la població més jove. Avui, però, el declivi del francès a nivell social s’ha consumat i els joves de trenta anys en avall es desempalleguen en àrab col·loquial. Pot considerar-se l’àrab com a llengua socialment –no tan sols psicolingüísticament– dominant i el francès com a llengua “recessiva” –el coneixement del qual, tanmateix, és un capital simbòlic de grups que han rebut una educació en l’àmbit científic o cultural. En aquest sentit, l’ordre de les llengües concurrents en els versos esmentats segueix el patró originàriament previst pels primers estudiosos del canvi de codi.[7]

Una qüestió interessant que es planteja és la interacció entre el canvi de codi retòric i el canvi de codi situacional en processos de substitució lingüística. El cas del taiap és particularment colpidor. Abans convé explicar que la identitat cultural de la gent de Gapun es basa en la combinació de dos patrons culturals de conducta, anomenats save i hed, que nosaltres podríem traduir, salvant les distàncies i la interpretació pertinent, com ‘seny’ i ‘rauxa’. La persona posseeix save i hed: el primer connota una actitud social curosa envers el col·lectiu, cooperativa, i també la masculinitat –perquè és un tret característicament associat amb els homes enfront de les dones–, el comportament adult –enfront de les criatures– i allò que és bo. El segon (hed), en canvi, connota una actitud individualista, la feminitat –perquè és un tret característicament associat amb les dones–, l’infantilisme (enfront d’un comportament adult) i allò que és dolent. Abans del contacte amb l’home blanc, en el període precristià, tant la rauxa com el seny s’expressaven en taiap. Després d’aquell contacte, noves connotacions s’incorporen a hed (‘rauxa’) i a save (‘seny’), respectivament, sense perdre les que ja tenien. Així la primera vehicula valors com paganisme, endarreriment i incultura, mentre que el segon vehicula valors com cristianisme, modernitat i educació. Alhora, la reproducció del patró cultural, l’ha acompanyada un procés de substitució. Ja no és el taiap la llengua en què s’expressen hed i save, sinó que el tok pisin s’associa a save i el taiap a hed.

Aquestes associacions alteren els usos lingüístics. Com més un individu voldrà presentar-se com una “persona de seny [save]”, més emprarà el tok pisin i menys el taiap. Com assenyala Kulick –i prefigurava Gal (1979: 175)–, l’efecte acumulat d’aquestes tries dels parlants resulta en l’ús del tok pisin en més contextos i per més gent. A mesura que disminueix el nombre de parlants competents en taiap i que creixen els monolingües en tok pisin, també creix la incertesa en les significacions vehiculades pel canvi de codi. Quan els parlants més joves perden el coneixement d’aquestes significacions retòriques que encara dominen els parlants més vells, més tendeixen a interpretar-les com a “socials”, com una informació relativa a la situació i a l’estatus social. Aquest fet afavoreix el procés de substitució lingüística.

El més interessant del cas és que els veïns de Gapun reprodueixen els seus patrons culturals en la transmissió de les virtuts de save i els comportaments que s’hi associen a les criatures, i, en fer-ho, contribueixen a la substitució lingüística, ja que en aquella reproducció –originàriament sempre associada al taiap– hi ha hagut una escissió lingüística: ara s’associa save al tok pisin i hed al taiap. La gent de Gapun no és conscient del canvi que es produeix. D’una banda, ells ensenyen a les criatures els mateixos valors que van rebre dels seus pares; de l’altra, consideren els infants com a individus autònoms, que aprenen allò que volen aprendre. No s’adonen fins a quin punt el sovintejat canvi de codi, esbiaixat cap al tok pisin, amb què els cuidadors s’adrecen a les criatures, les encamina a adquirir el tok pisin en detriment del taiap. Com retreu Kulick (1992: 24), capgirant la dita: plus c’est la même chose, plus ça change.

 


[1] Els fragments en anglès apareixen en cursiva, els fragments en espanyol en rodona. En les traduccions, que apareixen en negreta, es mantenen la rodona i la cursiva com en el text original. La versaleta expressa l’èmfasi, un to de veu més alt en relació amb els elements de l’entorn. Les dues darreres afirmacions són aplicables als exemples posteriors.

[2] Els fragments en alemany apareixen en cursiva, els fragments en hongarès en rodona.

[3] Els fragments en italià apareixen en cursiva, els fragments en nonès en rodona.

[4] Els fragments en tok pisin apareixen en cursiva, els fragments en taiap en rodona.

[5] Areca, palmera d’areca (Areca catechu): palmera de mida petita, originària d’Indonèsia, els fruits de la qual contenen una sola llavor, la nou d’areca, emprada com a masticatori.

[6] Els fragments en francès apareixen en cursiva, els fragments en àrab marroquí en rodona.

[7] Potser cal introduir un matís. Certament, l’imperatiu vehicula ordres. Aquí, més aviat hi veiem un prec. De fet, el doblatge o la repetició en dues llengües en la lírica rai és un recurs expressiu que permet al cantant o al compositor repetir aspectes clau sense haver de repetir-los literalment.


Fonts:

John J. Gumperz, Discourse Strategies, Cambridge: Cambridge University Press, 1982.

Susan Gal, Language Shift. Social Determinants of Linguistic Change in Bilingual Austria. New York: Academic Press, 1979.

Luciana Fellin, “Language ideologies, language socialization and language revival in an Italian Alpine community”. Texas Linguistic Forum 45 (2002), Austin: Texas Linguistic Forum, 2003, 46-57.

Don Kulick, Language Shift and Cultural Reproduction: Socialization, Self and Synchretism in a Papuan New Guinean Village. Cambridge: Cambridge University Press, 1992.

Eirlys E. Davies/Abdelali Bentahila, “From the Medieval ḫarğāt to Contemporary Songs: Patterns of Codeswitching Involving Arabic”. Arabica 61 (2013), 1-46.

Agenda
  • 25.01. - 31.12.2021 | MOOC ‘Linguistic Diversity, What for?’
    El curs es distribueix en cinc setmanes. Comenceu-lo i acabeu-lo quan us vagi millor!
    » Més informació «