49. Les llengües de l’Amazònia: la sociodiversitat al rescat de la biodiversitat
This post is also available in: English
Francesc Queixalós
CNRS
La UNESCO va proclamar 2019 l’Any Internacional de les Llengües Autòctones. El territori amazònic, que n’inclou una multitud excepcional, és emblemàtic pel que fa als reptes que aquestes comporten. La transmissió de les tradicions, la cultura i les maneres de pensar d’un poble es realitza principalment per mitjà de la llengua i, doncs, en una certa mesura, el futur de les societats autòctones amazòniques dependrà de la preservació de les seves llengües. Quin és l’estat actual de les llengües a l’Amazònia i quin futur es dibuixa per a aquestes comunitats afeblides pel nostre mode de vida occidental?[1]
Una diversitat de llengües excepcional
Si afegim a la conca hidrogràfica de l’Amazones les regions que en comparteixen el tipus de medi natural i les formes d’ocupació humana, com les Guaianes, la conca de l’Orinoco del sud veneçolà i l’est colombià, els afluents septentrionals del Plata en la frontera entre Brasil i Bolívia i també l’oest i el nord de la conca del Tocantins, ens trobem davant d’un mosaic caracteritzat per una diversitat lingüística extrema. Hi cohabiten al voltant de seixanta famílies, tres de les quals inclouen cadascuna unes desenes de llengües i van més enllà de l’entorn de l’Amazònia tal com l’hem definit més amunt: l’arauac, des de Bolívia —antigament, des del nord d’Argentina— fins a l’extrem nord-oest de l’Amèrica del Sud (fins a l’Amèrica Central, si considerem els efectes de les deportacions colonials); el tupí, del qual la branca tupí-guaraní s’estén des de l’Argentina fins a la Guaiana Francesa, i des dels afluents occidentals de l’Orinoco fins a —antigament— la costa est del Brasil; finalment, el carib, des del Brasil central a la costa nord nord-oest del subcontinent i fins a la punta septentrional de la serralada dels Andes. Tret d’un grapat de llengües que han migrat en èpoques recents, el conjunt de llengües je se situa fora de la regió que prenem en consideració, cap a l’est. Una varietat de tupinambà, la llengua que es parlava al litoral brasiler quan els europeus hi van arribar, va esdevenir la llengua dels mestissos descendents del contacte entre indis i portuguesos. Recuperada pels missioners colonials, va servir de llengua vehicular durant la conquesta i l’evangelització de la conca amazònica, i es va parlar des de la desembocadura de l’Amazones fins als afluents colombians i veneçolans del riu Rio Negro. Aquesta llengua general va substituir moltes llengües autòctones i encara és viva en algunes comunitats del Rio Negro.
La major diversitat lingüística es troba a l’arc oest amazònic, que correspon aproximadament al piemont andí. Es creu que en aquest territori hi poden haver les zones residuals de regions d’on haurien sortit les onades d’expansió cap a l’est; també hauria pogut servir de zona de refugi davant de les catàstrofes naturals o les guerres. El nombre de llengües amazòniques s’acosta a les tres-centes, la meitat, segons algunes estimacions, de les que devien existir a principi del segle xvi. Les epidèmies, unides al treball forçat, a les deportacions i a les guerres d’extermini, són la causa d’aquesta extinció massiva, que continua encara avui dia.
A Bolívia, hi ha persones que s’identifiquen com a guarasugwés, huacarajes o maropas, però ningú no fa servir ja cap d’aquestes tres llengües. Pel que fa al Brasil, els akuntsú de Rondônia eren set l’any 2000, tots monolingües, per bé que els únics individus aptes per a procrear en aquell moment o a curt termini eren consanguinis biològics o classificatoris. El 2020 el grup es redueix a tres dones. Si prenem exemples de l’Amazònia boliviana i peruana, en l’any 2008 es comptaven: per al iskonawa, 28 parlants; per al cayuvava, 27; el canichana, 12; el munichi, 10; el taushiro, 7; el cholón, el baure i el shimigae, 5 cadascun; el moré i l’iñapari, 4 cadascun; el loretano, 3; el leco 1. Aplicant-los la magnitud de la davallada observada amb els akuntsú, veiem el que poden ser les projeccions al 2020.
Aquesta situació de desastre generalitzat explica potser el nombre relativament important de llengües aïllades; és a dir, sense parentiu identificable: una quinzena. Les llengües que sobrepassen la desena de milers de parlants —piaroa, sikuani, ianomami, macuxi, wapishana, kali’na, shuar, aguaruna, ashaninca, shipibo, tikuna, guajajara —, es consideren comparativament fortes. Hi ha més de trenta llengües parlades a banda i banda d’una frontera interestatal; el kali’na n’és un cas extrem, ja que els seus parlants viuen, tot al llarg de la costa atlàntica, a Veneçuela, a la Guyana, a Surinam, a la Guaiana Francesa i al Brasil.
El fet de ser societats petites localitzades en zones de gran diversitat lingüística afavoreix l’aprenentatge de diverses llengües. Dues regions, com a mínim, són conegudes pel marcat multilingüisme dels seus habitants: l’Alt Xingu i l’Alt Rio Negro amb els seus afluents occidentals. En aquesta darrera regió, les relacions entre grups estan regides per l’exogàmia lingüística: els parlants d’una mateixa llengua es consideren consanguinis i estan obligats a casar-se amb algú que parli una llengua diferent. Els infants creixen en llars col·lectives on s’escolta quotidianament la llengua dels pares, que també és la llengua del lloc de residència, més les diferents llengües de les mares, totes vingudes d’altres terres.
Les localitzacions de les llengües amazòniques es troben a:
http://sphaera.cartographie.ird.fr/carte.php?num=457
http://sphaera.cartographie.ird.fr/carte.php?num=458
http://sphaera.cartographie.ird.fr/carte.php?num=459
http://sphaera.cartographie.ird.fr/carte.php?num=460
http://sphaera.cartographie.ird.fr/carte.php?num=461
http://sphaera.cartographie.ird.fr/carte.php?num=462
http://sphaera.cartographie.ird.fr/carte.php?num=463
http://sphaera.cartographie.ird.fr/carte.php?num=464
http://sphaera.cartographie.ird.fr/carte.php?num=465
Un vast camp d’estudi encara per explorar
Només una proporció reduïda d’aquestes llengües s’ha descrit de manera satisfactòria des d’un punt de vista científic. Fins fa algunes dècades, predominava la recerca duta a terme amb intencions proselitistes: els fonamentalistes anglosaxons van succeir els catòlics, sobretot europeus, cap a mitjan segle xx. Aquestes dues facetes successives del cristianisme es van alinear amb les polítiques hegemòniques de les potències que les tutelaven —les monarquies ibèriques seguides per les repúbliques independents, primer, i els Estats Units, després— de les quals eren la punta de llança en regions de difícil accés però potencialment atractives des d’una perspectiva geopolítica. D’aquelles èpoques hem heretat algunes descripcions d’alta qualitat, basades evidentment en l’horitzó científic del moment, i també moltes llistes de vocabulari, traduccions o adaptacions de textos religiosos, anàlisis fonològiques o morfològiques sovint rudimentàries. Això evidencia la immensitat del camp que encara queda per explorar. Els països comencen a fer-se càrrec de la formació de professionals qualificats amb capacitat per a afrontar el repte d’una documentació d’aquesta riquesa, i els treballs monogràfics exhaustius es multipliquen. És rar descobrir en les llengües de l’Amazònia fenòmens totalment originals. El grau de variabilitat dels sistemes lingüístics troba el seu límit natural en l’estructura de la ment humana i en la funció de comunicació. Tanmateix, s’ha constatat un ordre de mots de l’oració considerat impossible en una certa època. És força comuna l’observació de trets gramaticals amb propietats notablement diferents de les conegudes en altres llocs. Aquesta originalitat relativa ens obliga a adaptar localment les nostres idees teòriques, com en el cas dels sistemes de classificació nominal (la gramàtica es preocupa d’explicitar que els éssers que anomenem pertanyen a categories diferents segons la seva forma, la seva funció, etc.) o els sistemes de restitució de la font d’informació (la frase ha de contenir marques que indiquen si la informació és de primera mà, indirecta, inferida a partir de l’observació, del raonament lògic, etc.).
https://tel.archives-ouvertes.fr/AO-HISTOIRE/medihal-01379052
Escoles bilingües per a preservar la pluralitat
La recerca, a mesura que esdevé més exigent, s’implica en el procés de recuperació de la vitalitat lingüística en què es comprometen les societats autòctones gràcies a les noves formes d’acció política de què es doten. Sorgeixen nombrosos programes que uneixen organitzacions indígenes, el món universitari, les organitzacions no governamentals i les administracions de l’estat. Sovint passen per una reformulació de l’escola oficial, la qual pren com a principis de base el bilingüisme i la interculturalitat. Un dels programes més destacats és l’experiència duta a terme a Iquitos des de fa trenta anys: una veritable escola de magisteri acull promocions de joves originaris de comunitats indígenes de l’Amazònia peruana i els forma perquè esdevinguin ensenyants capaços de treballar en la llengua oficial del país i en la llengua primera dels infants, capaços d’obrir als infants el coneixement tant del món no-indígena com de la cultura dels seus progenitors; capaços, al cap i a la fi, de contribuir des de l’escola a un millor control del procés de contacte per part dels mateixos indígenes. Un dels resultats interessants d’aquest programa, sota tutela de l’organització indígena regional, és que l’ètnia cocama, nombrosa però amb un fort abandonament de l’ús de la llengua pròpia per tal com cap individu de menys de cinquanta anys no l’ha tinguda com a llengua primera, reintrodueix el cocama en el currículum escolar, com a segona llengua evidentment, i estudia els mecanismes per mitjà dels quals la llengua podria reconquerir espais en la interacció quotidiana dels membres del grup.
A la Guaiana francesa, partint de la idea que és vital una adquisició harmoniosa de la primera llengua per al desenvolupament cognitiu de l’infant, un grup de lingüistes va començar al final dels anys noranta un programa anomenat actualment Intervenants en langue maternelle, gràcies al qual l’escola, als poblats indígenes (i Noirs Marrons) ha esdevingut bilingüe. Entre els obstacles que ha calgut superar, destaca l’aparell de l’Education Nacionale.
A Manaus, una immensa illa d’asfalt al cor de l’Amazònia brasilera, s’intenta un altre tipus d’experiència. En un país on s’estima que el nombre de grups indígenes aïllats és encara superior a cinquanta, comença a cridar l’atenció el fenomen dels indígenes urbanitzats. A Manaus, n’hi ha vint mil, principalment tikuna i sateré-mawé vinguts de l’alt i del baix Amazones, respectivament. Aquests darrers ocupen dos barris i, si bé ja no artiguen més el bosc, continuen produint objectes manufacturats tradicionals, fan festes col·lectives i rituals, transmeten la tradició oral, i parlen la seva llengua en el marc de la vida comunitària, mentre que utilitzen el portuguès per a la comunicació amb la gent de l’exterior. Aquests “pobletans urbans” han pres la iniciativa d’introduir la llengua pròpia en les activitats de l’escola de barri amb la contractació d’un ensenyant bilingüe, que paguen ells mateixos. A l’administració educativa oficial, allí també, li costa implicar-s’hi, però els lingüistes de la Universitat participen en l’experiència per mitjà d’un programa per a la documentació i la revitalització de la llengua i la cultura sateré-mawé.
Sociodiversitat i biodiversitat tot és u
Aquests indis, contemporanis nostres, han tingut sort d’arribar vius al segle xxi. Certament, ja fa diverses dècades, la barbàrie dels descendents dels europeus envers ells es veu una mica temperada per diversos factors, com l’exercici de la democràcia als diferents països, les pressions exercides per les institucions i organitzacions internacionals, la influència de certs sectors del món acadèmic i, sobretot, l’estructuració de corrents indígenes de reivindicació política en els nivells local, nacional i internacional. Amb tot, res no està guanyat. El model econòmic dominant als països riberencs continua veient en l’Amazònia una terra promesa, i els governs la consideren la clau d’un desenvolupament capaç d’ajudar a millorar grans sectors de la població més necessitada. Aquest era el programa denominat d’integració nacional instaurat per la dictadura militar brasilera dels anys setanta-vuitanta, i és el programa de l’actual govern del mateix país. Tanmateix, lluny de millorar significativament les condicions de vida de la majoria pobra, aquesta manera d’abordar la qüestió al capdavall només afavoreix activitats de depredació del bosc, com l’extracció de fusta i de metalls preciosos, així com l’enriquiment dels grups agroindustrials dedicats a l’exportació de carn i de soja. Els conflictes són nombrosos, les morts freqüents i sempre del mateix costat. Els polítics locals comparteixen els interessos de les empreses i dels grans terratinents, quan no es tracta de les mateixes persones físiques. Òbviament, els efectes deleteris d’una semblant convergència es dupliquen quan aquesta se situa en l’àmbit nacional. El trist espectacle de l’incendi del bosc de 2019 il·lustra perfectament els mitjans que es dona una política d’aquesta mena. El resultat és que el bosc es crema de manera cada vegada més extremada. Paral·lelament, no hi ha cap dubte que la presència de grups indígenes en un territori contribueix a la preservació de la seva biosfera. Ningú no pot dir si són ecologistes de naixement o si els manquen mitjans de destrucció. Però el fet és que el vint per cent de la superfície del Brasil està constituïda per terrenys amb una coberta forestal arrasada, mentre que als territoris indígenes la proporció cau a l’u per cent.
Arreu del món, la distribució geogràfica de la diversitat posa les espècies vives i les llengües en correlació directa. Per tant, no sorprèn gens observar una major diversitat lingüística a les regions intertropicals (l’Àfrica subsahariana, el sud-est asiàtic, Nova Guinea, la Melanèsia i, evidentment, l’Amazònia). No obstant això, hi ha alguna cosa de paradoxal en el contrast, al si de les societats industrials, entre el desplegament d’accions a favor de la biodiversitat i el seu impacte sobre el finançament de la producció de coneixements, d’una banda, i una relativa però clara indiferència pel que fa a la sort de la sociodiversitat, de l’altra banda. Ben mirat, que la preocupació sobre la biodiversitat prevalgui sobre la preocupació per la sociodiversitat no és més que la nova cara del colonialisme. Explicació: 1) les societats industrialitzades, o en vies de ser-ho, cerquen preservar la natura i alhora eliminen les societats que han establert una relació diferent amb la mateixa natura, i amb aquesta finalitat destrueixen les bases culturals de la diferència: cosmovisions, tecnologies, estils de vida i, evidentment, llengües. 2) Només hi ha una explicació plausible d’una duplicitat així: certament, les societats industrialitzades o en vies de ser-ho volen un planeta on es pugui viure, però exclusivament per a elles. La veritat és que no es nota gaire, en el si dels moviments ecologistes, aquesta manera de posar les coses en perspectiva.
[1] Aquestes línies no tenen en compte la devastació que ocasiona actualment la confluència de dues calamitats: la pandèmia vírica i l’acció del govern brasiler.
