52. Del llenguatge amb perspectiva de gènere al discurs de la política d’extrema dreta

This post is also available in: English

Susan Gal
Universitat de Chicago

 

Les persones que fem recerca sobre gènere i llenguatge sovint som acadèmiques-activistes. És a dir, a més de la nostra recerca, hem treballat per fer canvis en pràctiques lingüístiques públiques: per exemple, limitar els efectes nocius del masculí genèric o de fórmules de tractament i noms de professions que discriminen les dones. Fa temps que en la política feminista han estat centrals aspectes lingüístics com les formes de denominació, la cortesia i les dinàmiques de les diferències de poder. Fins i tot hem estudiat les nostres pròpies pràctiques de “conscienciació” com a un gènere discursiu polític. Els fenòmens comunicatius participen d’una manera essencial en tota mena d’activisme polític, com ara la lluita pels drets reproductius i la igualtat en el matrimoni, que també han atret una gran atenció analítica. El que és personal continua essent polític, el discurs –fins i tot el nostre propi– és crucial en tots dos àmbits.

Amb tot, els paradigmes de recerca han canviat. Al llarg dels anys, el món acadèmic s’ha plantejat repetidament el repte d’analitzar els canviants dilemes feministes en el món sociopolític quotidià. Actualment, un dels reptes és l’atac a objectius i polítiques feministes per part de personatges de l’extrema dreta que s’observa en moltes parts del món. Els activistes d’extrema dreta soscaven projectes feministes d’igualtat quant a ocupació i a remuneració, es manifesten contraris a moviments a favor dels drets reproductius i sexuals i obstrueixen els intents d’aturar la violència a la llar. Aquests atacs tenen un vessant lingüístic. Una de les maneres com els polítics d’extrema dreta s’oposen als projectes feministes és creant la categoria de discurs que ells denominen d’una manera equívoca ‘generisme’ i ‘ideologia de gènere’ i que després anatematitzen i estigmatitzen en discurs oral i escrit de dreta. Els activistes d’extrema dreta diuen que són “anti-gènere”, una posició que, per a les persones que fan recerca sobre com funcionen les relacions de gènere, sembla tenir tan poc sentit com estar en contra de la “gravetat”. Les persones expertes en ciència política destaquen que anatematitzar el “gènere” d’aquesta manera és, en part, una reacció contra els notables èxits de les organitzacions feministes que han aconseguit que les polítiques d’organitzacions internacionals com l’ONU o la UE estiguin més adaptades a les necessitats de les dones i siguin més proclius a atendre els drets de les dones i les minories sexuals. Què pot afegir la sociolingüística i l’antropologia lingüística a aquesta perspectiva política? Crec que tenim eines analítiques per a entendre com s’estén el discurs “anti-gènere” i com guanya cada vegada més autoritat i capacitat de persuasió.

El canvi analític més important en la recerca lingüística per a entendre els aspectes comunicatius d’aquests discurs de l’extrema dreta ha estat el gir cap a la reflexivitat o els processos metacomunicatius. D’una part, la reflexivitat és el reconeixement que som part del que estudiem; analitzem des d’una posició, la qual ineludiblement té un pes quan descrivim les posicions dels altres. No existeix la “visió des de cap banda”. D’una altra part, la reflexivitat significa que no només estudiem el discurs, sinó els pressupòsits i les idees amb què nosaltres i altres participants ens aproximem a qualsevol mena de discurs. Igual com la teoria feminista va passar d’estudiar dones i homes a estudiar el gènere com a categoria més abstracta i conjunt de relacions, els estudis de gais i lesbianes han passat a conceptualitzar les sexualitats en relació amb les normativitats sexuals. Aquestes reconceptualitzacions són moviments reflexius. En antropologia lingüística, la mateixa mena de salt va dur a plantejar qüestions no sols sobre com parlen homes i dones, sinó també sobre què regeix i organitza les categories de masculinitat i feminitat i la seva expressió en pràctiques discursives. Si aquestes diferències no són ni naturals ni una qüestió d’essències, com podem resseguir empíricament com es construeixen, com es poden refer o desfer? Quina mena d’autoritat les sustenta? Aquestes són qüestions sobre comunicació, evidentment, però també, des d’un punt de vista reflexiu, sobre meta-comunicació.

El focus en la metacomunicació en part va sorgir de les complicacions inesperades que vam trobar en la nostra recerca. A partir dels anys 70 i amb més força en els 90, el gènere i la sexualitat s’han investigat com a qüestions d’“identitat”. Tanmateix, s’ha conclòs que ‘dones’ i ‘homes’ –‘heterosexuals’ i ‘homosexuals’– no constitueixen grups o categories homogenis. Ans al contrari, fins i tot en una mateixa societat, els estereotips dels homes, les dones i com parlen varien enormement. Aquesta és la raó per la qual la pregunta clàssica de si les dones són líders o seguidores en el canvi lingüístic, ras i curt, no té resposta. Com fa temps va defensar Penelope Eckert, els contrastos estereotipats entre ‘homes’ i ‘dones’ no són adequats per a resseguir la variació lingüística, perquè són, indefectiblement, part de sistemes de diferenciació més amplis: etnicitat, raça, classe, diferència cultural, etc.

Una altra complicació important era si investigàvem estereotips o pràctiques. No era obvi quines pràctiques lingüístiques i interactives quotidianes assenyalaven unes o altres categories estereotipades en contextos socioculturals concrets. A més, encara que els parlants de vegades eren estigmatitzats per no parlar com s’esperava d’acord amb l’estereotip de gènere a què se’ls relegava, era igualment freqüent –i això va sorprendre acadèmics i acadèmiques–, que s’estengueren els límits dels estereotips de gènere i els vinculats a la sexualitat. Les proves d’això en moltes societats i grups socials són aclaparadores: de vegades les dones parlen com els homes i viceversa; els homosexuals parlen com els heterosexuals i al contrari; els grups ètnics de diversa mena s’imiten els uns als altres, etc. És a dir, els parlants no només actuen com un jo o una entitat preexistent ni construeixen pràctiques generitzades només a través d’iteracions performatives, sinó que creen un jo a partir de pràctiques basades en suposats estereotips normatius com a punt de partida per a la interpretació, fins i tot quan transgredeixen o qüestionen aquestes mateixes normes i en creen de noves.

Aquí sorgeix un aspecte teòric clau: els estereotips són poderosos no sols perquè de vegades indueixen a ajustar-se a la norma, sinó també perquè són part del que ara denominaríem restriccions ideològiques cap a les quals els parlants han d’orientar-se d’alguna manera en la parla i la interpretació quotidianes. Els participants s’hi relacionen de maneres diverses: ajustant-se a les normes però també distanciant-se’n, rebutjant normes, canviant-les o evitant-les. O bé imitant-les i, per tant, citant-les i acceptant-les; o citant-les en un marc de burla, paròdia o fingint el que s’esperaria normalment. No és possible parlar sense activar aquestes inferències.

Hem après que l’efecte social de la generització sorgeix d’una dinàmica tripla. Les formes lingüístiques de diversa mena (fonològica, sintàctica discursiva) conflueixen per als parlants en els “maneres de parlar”. Ara en diríem “registres”,[1] el que John Gumperz va denominar indicis de contextualització, i són indicadors de perspectives interactives. Aquests posicionaments acaben “comptant-se” com a ‘femení i/o ‘masculí’ i interactuen amb altres eixos de diferenciació. Els participants construeixen significats socials dels registres en comunitats de parla, significats que després donen com a pressuposats. D’acord amb aquests pressupòsits, integren i interpreten el que escolten i produeixen; sovint també reconstrueixen com interpreten les seves pròpies pràctiques. Aquesta triangulació (presumpció de categoria/pràctica/actualització interpretativa) funciona perquè les maneres de parlar es constitueixen discursivament com a part de concepcions culturals sobre la diferència social. En síntesi, són aspectes de les ideologies lingüístiques, entenent ideologia com a independent de la falsa o veritable consciència. En canvi, les ideologies lingüístiques són pressupòsits metacomunicatius –règims de valor– necessaris per a tota interpretació d’un sistema de signes. Sempre hi ha més d’una ideologia en qualsevol escena social i, per tant, la noció inclou un sentit de ‘contesta’.

En termes semiòtics, els parlants assumeixen diverses maneres de parlar en les interaccions, de manera que “donen veu” als tipus socials (‘personatges’) que tals formes assenyalen i, doncs, s’alineen (o desalineen, si se’n diferencien) no sols respecte als seus interlocutors immediats, sinó també, de manera simultània i necessària, respecte a categories de persones socials tipificades (estereotipades) que es reconeixen com a part de les ideologies lingüístiques. Quan se sent un nou conjunt de formes lingüístiques que assenyalen un personatge tipificat en un camp de possibilitats circulants, es tipifiquen –s’enregistren– noves combinacions de trets lingüístics, és a dir, les formes s’apliquen en interaccions posteriors. Un primer ordre d’indexicalitat, com argumentava Michael Silverstein, apunta cap al posicionament i, doncs, la relació social que el registre assenyala en una situació concreta. Un segon ordre simultani assenyala la “mena de persona” que és representada pel fet de parlar d’aquella manera en aquella situació per als qui reconeixen el tipus de persona representada. Cada repetició que usa l’estil de parla és una “citació-amb-una-diferència”, que lliga interdiscursivament l’ús anterior amb l’actual, sovint construint el nou context en relació amb el context d’ús anterior però alhora diferenciant-se.

Seria un error imaginar que els registres, els posicionaments i les categories de ‘personatges’ que s’hi relacionen sorgeixen espontàniament de les rutines interaccionals i dels esquemes culturals de comunitats de pràctica concretes. Al contrari, la creació d’estereotips de gènere i de registres és un procés sovint polític i sempre ideològic. Els discursos sobre qualsevol tema –la modernització, la nació, els valors morals– constitueixen, metacomunicativament, la “veu” dels personatges, fins i tot quan els tipus d’individus que exemplifiquen les categories socials no existeixen. Un exemple clàssic d’això és la demostració que va fer Miyako Inoue de com “la llengua de les dones japoneses modernes” va ser construïda per intel·lectuals, homes, a principi del segle xx. En aquell moment, no existien aquesta mena de japoneses amb formació, però la voluntat dels intel·lectuals d’escriure novel·les realistes que contribuirien a modernitzar el Japó els va conduir a inventar aquesta categoria de dona i la seva “veu”. El fet que les dones reals usessin efectivament les formes ideals o no, o que ho haguessin de fer, va esdevenir una qüestió menor respecte a la qual els polítics es podien posicionar i així expressar postures sobre la modernització i altres assumptes.

Els conceptes d’ideologia lingüística, registre i construcció discursiva d’estereotips són necessaris per a la conceptualització del discurs de dreta que actualment qüestiona la política internacional respecte als drets de les dones i les minories sexuals. Hi ha una contradicció profunda en aquesta confrontació. Les figures públiques de la dreta distorsionen i ridiculitzen els ideals feministes fins i tot quan aquestes figures guanyen autoritat “sumant-se” –empeltant-se o inserint-hi les seves postures– a la creixent legitimitat global de la demanda de drets, autonomia i igualtat. La meva recerca ha tractat casos de l’Europa de l’Est, però els mateixos processos es donen en altres zones. De fet, un dels trets centrals del fenomen és la circulació global.

Per exemple, com han notat Agnieszka Graff i altres, les persones que feien recerca feminista a Polònia van quedar impactades pel fet de trobar a principi de la dècada del 2010 titulars que es posicionaven contra el generisme. La majoria de polonesos i poloneses no havien sentit parlar de “gènere” fins aquell moment; era un terme limitat a grups d’investigadors i investigadores reduïts. A final dels 90 el papa Joan Pau II havia inventat els termes generisme i ideologia de gènere, termes que van ser recollits pels papes Benet i Francesc, i ara són d’ús freqüent entre grups, periodistes i escriptors d’extrema dreta a Europa, i també en el marc del Congrés Mundial de les Famílies (un grup transnacional amb base als EUA) i més recentment per líders autoritaris com el primer ministre d’Hongria. Els termes formen part d’un registre de denúncia contra els drets igualitaris per a dones, unions civils i igualtat en el matrimoni, els drets LGTBI, els drets reproductius, la fecundació in vitro i la contracepció. Més encara, els conceptes de “generisme” i “ideologia de gènere” es presenten com una “imposició colonial”, una força totalitària que és “pitjor que el comunisme i el feixisme”, una amenaça per als infants, els pares i mares i la nació, una transgressió de la naturalesa, un instrument secret per a despoblar el món. En aquesta breu nota no podem fer una anàlisi completa del fenomen, però podem oferir-ne un tast.

Amb les armes de la comprensió de la metacomunicació, podem reconèixer el terme generisme com a part d’un estil discursiu. El seu contingut proposicional funciona pragmàticament com a índex de primer ordre que identifica un costat d’un argument implícit que s’orienta contra les proclames de les feministes i les minories sexuals. Només rebutjar el seu contingut proposicional o la seva definició de “gènere” deixaria de banda l’efecte de segon ordre, més important: el terme identifica una posició política que permet a grups de dreta molt diversos reconèixer-se i col·laborar malgrat les grans diferències que els separen, com suggereix la ràpida extensió d’aquest discurs. Quan no fa gaire van entrevistar el primer ministre d’Hongria sobre les polítiques estatals respecte a les minories sexuals, va prometre tolerància i liberalitat, i va acabar la resposta amb: “però deixeu tranquils els nostres infants”. La frase seria incongruent si no fos perquè s’hi pot reconèixer una citació exacta dels debats polonesos sobre el sexe, coetanis i molt més agres. El primer ministre d’Hongria no havia mostrat un posicionament clar contra el col·lectiu LGTBI; ans al contrari, havia promès explícitament tolerància. Però, citant un fragment de discurs habitual en els pronunciaments polonesos contra el generisme, havia aconseguit alinear-se subtilment amb el discurs del govern polonès, que sí que es posicionava en contra. És clar que només el contingut proposicional és menys important que la pragmàtica i el camp ideològic: quines són les posicions que ocupa una declaració com aquesta i quines col·laboracions i oposicions evoca. Una qüestió més complexa és com aquest registre canvia la forma a mesura que circula. Ens cal un paral·lelisme amb l’hàbil anatomia de la “correcció política” de Deborah Cameron fa uns vint-i-cinc anys.

També és important preguntar-se com guanya autoritat aquest estil discursiu i quan ho fa. Hi ha molta recerca que ha analitzat les diverses formes d’establir autoritat lingüística. Les normes de l’estàndard assoleixen autoritat a través d’ideologies de correcció i raó, que esborren l’arbitrarietat de les variants estàndard i el seu posicionament com a mecanismes de selecció. La legitimació de les transformacions rituals queda establerta per la performativitat dels mateixos rituals. En una altra mena d’autoritat, com hem defensat Judith Irvine i jo mateixa, un lloc de pràctica pot ancorar un altre lloc amb què es connecta interdiscursivament, de manera que l’autoritza, com en el baptisme o en l’acte de la concessió d’una llicència.

Però l’autoritat del discurs “anti-gènere” –la seva capacitat persuasiva per a alguns públics– s’aconsegueix d’una altra manera. S’assembla als fenòmens polifònics de la ironia i la paròdia; l’apropiació per part de grups dominants de formes que s’associen amb grups subordinats menyspreats, com en les formes “d’escarni” descrites per Jane Hill. Tanmateix, el discurs “anti-gènere” no només es basa en la ironia ni usa les formes dels subordinats, sinó que adopta, amb intenció enganyosa, els termes i les formes de les organitzacions internacionals més poderoses, recolza en l’autoritat dels valors morals més àmpliament acceptats, alhora que s’oposa frontalment i distorsiona aquests mateixos valors. En això és semblant al “racisme invers” als Estats Units, que acusa de racisme les minories racials subordinades. El discurs “anti-gènere” assumeix que els “drets” són valuosos, que la protecció dels infants és important i que cal resistir-se al “colonialisme” i al “feixisme”. I llavors acusa els que defensen els drets de les dones i de les minories sexuals de trepitjar drets, fer mal als infants i imposar una hegemonia colonial i el feixisme. Apropiant-se de valors declarats per la Unió Europea i les Nacions Unides, els discursos “anti-gènere” enganyen sumant-se a l’autoritat de valors promoguts per organitzacions internacionals poderoses i redirigint aquesta autoritat cap a ells mateixos, encara que per a fins propis diametralment oposats.

L’efectivitat de les respostes des de l’activisme a aquesta forma actual de discurs polític, que cada vegada s’incrementen més i que soscaven els objectius feministes i igualitaris, dependrà en part de com s’analitzi ulteriorment. Les nostres eines, que són un moviment coherent cap a la reflexivitat i el registre, són necessàries per a aquesta comprensió. Alhora, entendre els mecanismes amb què funcionen aquests contradiscursos en condicions de polarització política estendrà sens dubte l’abast de la sociolingüística i la seva anàlisi del gènere i el llenguatge.

 


[1] Del terme anglès register, entès aquí com a “repertori linguistic estereotípicament associat amb determinades pràctiques socials o persones que s’impliquen en aquestes pràctiques” (A. Agha)

 

Agenda
  • 25.01. - 31.12.2021 | MOOC ‘Linguistic Diversity, What for?’
    El curs es distribueix en cinc setmanes. Comenceu-lo i acabeu-lo quan us vagi millor!
    » Més informació «