53. La meva trobada amb la llengua hebrea
This post is also available in: English
Joan Ferrer
Universitat de Girona
L’any 1977, quan jo tenia 17 anys i, amb més inquietud i por que no pas goig, vaig començar els estudis universitaris a la Facultat de Teologia de Barcelona i a la Universitat de Barcelona, em vaig trobar matriculat (era una assignatura obligatòria del primer semestre dels estudis de Teologia) a l’assignatura de llengua hebrea. Era una d’aquelles assignatures que tothom aprovava i que (com la majoria d’assignatures universitàries) s’oblidava amb una rapidesa increïble. A mi, però, em va fascinar i em va canviar la vida.
Històricament, l’hebreu era ensenyat com una llengua morta que permetia tenir accés al text original de la Bíblia Hebrea, que els cristians solem anomenar Antic Testament. Normalment calia memoritzar paradigmes —que en el cas dels verbs són d’una complexitat notable— i llistes de paraules. Els resultats havien estat històricament catastròfics: mai (gairebé) ningú no aconseguia arribar a final d’un verset sense haver quedat embardissat en les arrels hebrees, que en alguns casos era pràcticament impossible d’identificar. Jo, però, vaig tenir la sort de tenir un jove professor, que havia tornat d’Israel on havia après hebreu modern: el Dr. Enric Cortès havia passat el mític any 1968 en un quibuts a Israel i havia tornat parlant la llengua de la Bíblia! Una llengua «morta» durant mil·lennis tornava a ser parlada en un racó de món: Israel. Això per a un jove que s’emocionava quan sentia que Raimon cantava Espriu «Però hem viscut per salvar-vos els mots» era una mena de revelació: una comunitat humana havia reeixit a salvar els mots! Gràcies a l’ajuda —mai no li podré estar prou agraït— del professor Enric Cortès em vaig submergir en l’estudi d’aquell món que ell m’havia presentat.
L’hebreu forma part del grup de les anomenades «llengües semítiques». El lingüista A. L. Schloezer, l’any 1781, va donar aquest nom al conjunt de llengües que parlaven els pobles que Gn 10,20-31 classificava com a fills de Sem. La denominació va fer fortuna.
Les llengües semítiques, segons E. Lipiński, es classifiquen d’acord amb l’esquema següent:
- Semític del Nord
1.1. Paleoassiri 1.2. Amorreu 1.3. Ugarític
- Semític de l’Est
2.1. Acadi antic 2.2. Assirobabilònic 2.3.Babilònic tardà
- Semític de l’Oest
3.1. Cananeu
3.1.1. Cananeu antic
3.1.2. Hebreu
3.1.3. Fenici
3.1.4. Ammonita
3.1.5. Moabita
3.1.6. Edomita
3.2. Arameu
3.3. Àrab
- Semític del Sud
4.1. Sud-aràbic 4.2. Etiòpic
L’hebreu és la parla dels habitants de la terra que la Bíblia anomena «el país de Canaan» (Gn 11,31), des de l’any 1000 aC en endavant. Durant el primer mil·lenni aC es componia de dos dialectes principals —l’israelita al nord i el judaïta al sud— però el text de la Bíblia gairebé no ha conservat trets dialectals. Els testimonis més antics de la llengua hebrea que han arribat fins al nostre temps són de caràcter epigràfic (el «calendari de Guèzer» del s. x, diversos òstracons, la inscripció de Siloè —ca. 700—, segells, monedes, inscripcions funeràries, etc.).
Podem distingir dos grans períodes en la història de la llengua hebrea de la Bíblia: l’hebreu preexílic (fins a la caiguda de Jerusalem en mans de l’imperi neobabilònic, l’any 587 aC) i l’hebreu postexílic. En el postexili l’hebreu canvia notablement a causa de la influència de l’arameu, que esdevindrà la llengua de la vida quotidiana dels jueus. L’estadi més avançat de l’hebreu bíblic es troba en el Cohèlet, Ester, Esdres, Nehemies i els dos llibres de les Cròniques.
El text de la Bíblia juntament amb els manuscrits del Mar Mort, la Mixnà —ca. 200 dC—, i la Tosseftà pertanyen a una època en què l’hebreu era encara una llengua parlada, almenys en algunes parts de Judea.
El text originari de la Bíblia hebrea era sols consonàntic. La vocalització hi va ser afegida posteriorment i representa la pronunciació de les escoles rabíniques de la ciutat de Tiberíades —ca. 900 dC. La Bíblia hebrea conté un cabal lèxic de 8.253 mots (F. I. Andersen – A. D. Forbes). En aquests moments, fruit d’un treball de més de deu anys, amb el meu deixeble i col·laborador Daniel Ferrer, ja tenim enllestit i estem revisant un gran diccionari hebreu bíblic-català i arameu bíblic-català que té més de mil pàgines.
A partir del segle primer dC aflora en textos escrits un hebreu diferent del bíblic: l’hebreu mixnaic. Alguns erudits van pensar que es tractava d’una llengua artificiosa creada per jueus que parlaven arameu. Avui se sap que és una llengua basada en l’hebreu parlat d’aquell temps. Conté una gran quantitat de mots que provenen de la llengua de la Bíblia i un conjunt d’unes 14.000 paraules, la majoria de les quals provenen amb tota certesa de l’època bíblica però que no es troben en el text de la Bíblia.
En el moment del canvi d’era, els jueus de la Diàspora parlaven les llengües dels diversos països on vivien. A Palestina els jueus parlaven majoritàriament arameu o grec.
En el s. iv dC l’hebreu mixnaic va deixar de ser parlat però es va continuar usant en els textos escrits en prosa, de la mateixa manera que l’hebreu bíblic es va usar en els textos poètics. L’hebreu era la llengua de la pregària i la llengua en què les persones cultes solien expressar-se per escrit en les comunitats jueves dels països de la Diàspora; la llengua materna dels jueus, però, era la mateixa que la que usava la comunitat enmig de la qual vivien.
La prosa científica i religiosa que empraren els savis jueus durant l’edat mitjana pren com a model l’hebreu mixnaic i el desenvolupa. Cal observar, però, que els jueus de la península Ibèrica que vivien en terres que es trobaven sota el domini dels musulmans, per regla general van escriure les seves obres en prosa en llengua àrab. Les pregàries litúrgiques, la poesia i les narracions literàries es van escriure en un estil bíblic que, a mesura que es va anar aprofundint en el coneixement de la llengua de la Bíblia, va esdevenir una imitació perfecta de l’hebreu bíblic.
Les necessitats dels traductors medievals d’expressar conceptes científics i arguments filosòfics —que en un primer moment es van expressar en àrab molt influït pel grec— va obligar a crear moltes paraules i girs lingüístics nous.
A mitjan s. xviii la Il·lustració jueva de França i Alemanya va promoure l’ús de la llengua bíblica en obres com ara diaris i obres científiques. En el segle xix van començar a ser escrites novel·les en hebreu bíblic, que tractaven de fets de la vida quotidiana i feien que els personatges que volien ser «reals» s’haguessin d’expressar en un estil solemne, com els grans patriarques de la història d’Israel. Això va causar que un escriptor de gran talent com era Xólem Yànkev Abramóvitx abandonés l’hebreu com a llengua d’expressió literària i comencés a escriure en ídix, amb el pseudònim de Méndele Móikher Sfórim.
L’any 1879 un article publicat per Elièzer Ben-Yehudà va llançar la idea de crear un centre cultural jueu a Palestina on l’hebreu passaria a ser la llengua parlada en la vida de cada dia. La idea va caure en un món on bullien les idees de la independència nacional i lingüística dels pobles de l’Europa del centre i del sud. El món jueu no va ser indiferent a aquestes idees i les societats jueves van començar a aparèixer per tota l’Europa de l’est. A Palestina, Ben-Yehudà va començar a parlar hebreu en el context de la seva família i va iniciar l’educació elemental en hebreu.
L’esperit del nacionalisme jueu va fer que Méndele Móikher Sfórim, l’any 1885 tornés a escriure les seves novel·les en hebreu, tot i que ho va fer en hebreu rabínic (mixnaic), una llengua que era més familiar als jueus de cultura mitjana més que no pas la llengua purament bíblica. L’any 1890, H. N. Bialik va emprar l’hebreu rabínic per primera vegada en un poema. En 1908 Ben-Yehudà va començar a escriure el seu gran diccionari històric de la llengua hebrea —Thesaurus Totius Hebraitatis— aquesta obra va recollir per primera vegada els mots i estructures de la llengua rabínica i de la llengua medieval, que van esdevenir la base per a llengua moderna escrita i parlada.
L’hebreu modern d’Israel és, de fet, una continuació natural de l’hebreu medieval, dinamitzat per la força de la llengua parlada. L’opinió canònica a Israel sobre l’origen de l’hebreu israelià és que Méndele va fer una síntesi de dues llengües mortes: la bíblica i la mixnaica, aquesta última tal com va ser escrita entre els anys 100-600 dC; segons aquesta visió, les regles morfològiques i sintàctiques d’aquestes dues etapes de la llengua són les que s’apliquen a la llengua hebrea contemporània. Les gramàtiques escolars contenien fins fa ben poc regles manllevades de l’hebreu de la Bíblia.
La llengua de la literatura hebrea fins a la dècada dels 50 del s. xx era l’hebreu rabínic, que recordava constantment la llengua de la Bíblia i la de la literatura mixnaico-talmúdica. S. Y. Agnon —guanyador del premi Nobel de literatura— és l’escriptor que va escriure amb més carisma aquest tipus de llengua.
Sembla que des del moment que l’hebreu començà a ser parlat entre les comunitats jueves establertes a Palestina dominada per l’Imperi otomà es va començar a desenvolupar una gramàtica, una sintaxi i un vocabulari propis i ben diferencials de la llengua dels períodes anteriors. Aquesta llengua col·loquial —slang— constitueix una font constant d’enriquiment de l’hebreu modern. El camí d’accés a l’escriptura d’aquesta nova modalitat israeliana de l’hebreu no va ser fàcil. Alguns escriptors van començar a fer provatures introduint en les parts dialogades de les novel·les i en obres teatrals la llengua dels sabres —els israelians nascuts a la Terra d’Israel. Durant la Guerra de la Independència (1948) alguns soldats-escriptors joves, nascuts a Israel, com ara Moshe Shamir van començar a escriure històries en una llengua més col·loquial; però aquest camí no es va consolidar fins a mitjan anys 60, a partir, en principi, de traduccions de literatura estrangera, amb elements col·loquials. A partir d’aquestes provatures la llengua parlada va començar a aparèixer en lletres impreses.
L’hebreu estàndard escrit presentava una diferència força notable respecte de la llengua col·loquial. L’escola es va esforçar a inculcar les normes de la llengua escrita, però la llengua parlada seguia un camí paral·lel, de manera que la llengua col·loquial era la que s’usava en la vida diària i la llengua «correcta» la que hom emprava en les situacions formals. Els trets distintius de la llengua parlada han anat guanyant terreny en el món de l’expressió escrita, primer a través de la llengua periodística i tot seguit en obres de creació literària.
L’hebreu modern israelià és un dels fenòmens lingüístics més singulars de tota la història: hereva de més de 3.000 anys d’història és una realitat plena de vida.
El primer traductor de l’hebreu modern al català va ser Eduard Feliu (Sant Feliu de Llobregat, 1938 – Barcelona, 2009). La primera novel·la traduïda va ser El meu Mikhael (מיכאל שלי) d’Amos Oz, publicada en primera edició l’any 1973 per Edicions Proa de Barcelona (número 166 de la «Biblioteca a tot vent»), dirigida aleshores per Joan Oliver, que signava la seva obra poètica amb el nom de Pere Quart. L’obra fou una novetat absoluta en el context literari de l’Estat espanyol, fins a l’extrem que Joan Oliver va fer traduir la versió catalana d’Eduard Feliu al castellà per Ramon Planas i la publicà.
Amb aquesta novel·la Eduard Feliu encetava les traduccions literàries de prosa en llengua hebrea moderna al català. Ell també va ser l’autor de la primera traducció de poesia i de contes infantils.
Amb Eduard Feliu, Pere Casanellas i M. Antònia Nogueras hem redactat el Diccionari Girona (hebreu modern-català), que ja és acabat i que, després d’un llarg procés de revisió, esperem poder publicar l’any 2021. És el nostre intent d’agermanar més dues llengües que malden per «salvar els mots».