54. La llegenda contemporània, ficció i realitat en un món global
This post is also available in: English
Carme Oriol
Universitat Rovira i Virgili
La llegenda contemporània, també coneguda amb els noms de llegenda urbana i llegenda moderna, entre d’altres, constitueix un dels gèneres de la literatura popular (o etnopoètica) que avui dia gaudeix de major vitalitat. És un relat de ficció, de caràcter extraordinari, sorprenent i curiós, però que té l’aparença d’una història que realment pot haver ocorregut. Pel que fa a la seva transmissió, s’explica, bàsicament, en dos tipus de situacions comunicatives: en les nostres converses del dia a dia, i en espais informals d’interacció social de grups com són, per exemple, les trobades de joves en colònies d’estiu o en grups d’esplai.
L’aparença de realitat que tenen les llegendes contemporànies els ve donada per la convicció amb què les explica el narrador, que, efectivament, se les creu. El receptor, en canvi, pot reaccionar-hi de diverses maneres: amb credulitat, amb excepticisme o, fins i tot, amb incredulitat. I això és així perquè la llegenda porta implícit el debat sobre la creença, a diferència del que passa en altres gèneres de la literatura popular, com per exemple, en la rondalla, en què l’audiència percep clarament que allò que s’explica no ha succeït.
Per reforçar l’aparença de realitat, les llegendes contemporànies compten amb algunes característiques estilístiques que ho fan possible. En primer lloc, les històries que expliquen se situen en un espai i en un temps determinat (un centre comercial concorregut, una carretera propera, un restaurant de moda, un país estranger, etc.). En segon lloc, estan protagonitzades per una persona o per un col·lectiu concret (una actriu de cinema, un cantant famós, un veí d’un poble, els mossos d’esquadra, etc.). I en tercer lloc, s’inicien amb la fórmula, que, amb algunes petites variants, es pot concretar amb la frase “Això li va succeir a un amic d’un amic”. Aquesta marca d’estil és el que fa que, en el món anglosaxó, la llegenda contemporània sigui coneguda amb una altra denominació que ha fet fortuna: “FOAF legend” (Friend Of A Friend Legend).
Les llegendes contemporànies tenen com a funció prevenir, alertar sobre possibles perills i canalitzar les nostres pors sobre allò que ens és desconegut o que no podem comprendre. L’ús de recursos propis de la literatura (la funció poètica del llenguatge) fa que el que s’explica mitjançant aquestes històries resulti molt efectiu, molt més que qualsevol missatge expressat d’una forma purament informativa.
Els temes que tracten les llegendes contemporànies tenen una relació molt estreta amb la realitat que coneixem, tal com l’experimentem en les nostres relacions personals o tal com ens arriba a través dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió), les xarxes socials o Internet. Alguns d’aquests temes tenen a veure amb els viatges a l’estranger, els transplantaments d’òrgans, l’aparició de noves malalties, els perills dels automobilistes, la compra d’animals de companyia exòtics, els fenòmens inexplicables, l’aparició d’espectres, els atemptats terroristes, etc. Les llegendes contemporànies sorgeixen de la necessitat de donar respostes a fets inexplicables o curiosos que es produeixen al nostre voltant i ens permeten expressar els sentiments, les preocupacions, les incerteses, les necessitats i les pors que aquests fets ens produeixen.
Per la seva brevetat, pel caràcter sorprenent i per l’actualitat de la temàtica que tracten, aquestes narracions es transmeten amb facilitat i, en aquest procés, cada persona les recrea i les explica a la seva manera. En un món cada vegada més interconnectat, les llegendes contemporànies tracten temes globals, però ho fan des del particularisme de la cultura pròpia; per això, una característica d’aquestes històries és la seva variació. De fet, podem trobar versions d’una mateixa llegenda en diferents països, com mostren els reculls, els catàlegs i les bases de dades especialitzades existents.
En el panorama internacional, les llegendes contemporànies han estat objecte d’estudi per part de folkloristes com el nord-americà Jan Harol Brunvand, autor de diversos llibres de llegendes urbanes i de l’Encyclopedia of urban legends (2012); l’alemany Rolf W. Brednich; o els francesos Véronique Campion-Vincent i Jean-Bruno Renard. Per la seva part, la International Society for Contemporary Legend Research, fundada el 1988, organitza anualment un congrés i publica des de 1991 la revista Contemporary Legend. En un pla més divulgatiu, cal destacar la presència a Internet de la pàgina web Snopes <snopes.com> que ofereix una informació molt completa i actualitzada sobre aquest tipus de narració. A Catalunya, des del punt de vista acadèmic, és de referència el llibre «Benvingut/da al club de la sida» i altres rumors d’actualitat (2002), del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, amb Josep M. Pujol com a coordinador, que conté un extens estudi introductori i una variada col·lecció de llegendes àmpliament documentades.
Un dels aspectes que ha abordat la investigació sobre les llegendes contemporànies és, precisament, el de la connexió d’aquestes històries amb fets reals. Véronique Campion-Vincent i Jean-Bruno Renard, en el llibre De source sûre. Nouvelles rumeurs d’aujourd’hui (2002), expliquen que una llegenda pot estar basada en fets que realment han succeït i, sobre aquesta premisa, han estudiat els processos de transformació que fan que, a partir d’un fet real, s’hagi creat una llegenda. Un d’aquests mecanismes, l’amplificació, permet distorsionar la realitat a través de l’exageració, amb la qual cosa s’aconsegueix que augmentin els perills i les pors. Un altre mecanisme, el desplaçament, permet canviar de context un fet real i, per tant, atribuir-li llocs i circumstàncies diferents. Aquests mecanismes s’utilitzen amb molta freqüència per crear llegendes. Ara bé, per poder corroborar que un relat d’aquestes característiques és realment una llegenda cal que es compleixin dos requisits: ha de circular en variants i ha d’incloure algun element estrany que permeti dubtar de la seva autenticitat.
Aquestes connexions entre realitat i ficció poden observar-se en una llegenda que va circular fa uns anys i que està relacionada amb el problema que va ocasionar la plaga del morrut de les palmeres (Rhynchophorus ferrugineus) quan va començar a extendre’s pel nostre país i va produir la mort de moltes palmeres arreu del territori català. La llegenda es va crear per intentar donar una explicació a aquest fet, però aquesta explicació no era sempre la mateixa, sinó que les diverses versions de la llegenda atribuïen causes diferents al problema.
Sobre l’existència real de la plaga, aquell any, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, en la seva pàgina web oferia la següent informació: El morrut de les palmeres és un coleòpter originari del Sud-est asiàtic i la Polinèsia, que s’ha estès de forma continuada per altres zones de clima temperat, colonitzant diferents espècies de palmeres. Les primeres aparicions a l’estat espanyol, l’any 1995, es produïren a les províncies de Granada i Màlaga i, posteriorment, va ser detectat l’any 2004 al País Valencià. El 2005 es va produir una forta expansió de la plaga i, a finals de desembre, es va localitzar un primer focus d’aquesta plaga a Catalunya, a la localitat del Vendrell. Com que els tractaments insecticides són poc eficaços, és bàsica la ràpida detecció dels focus per tal de procedir a l’arrencament i destrucció de les palmeres afectades i evitar la dispersió de la plaga. A causa de la perillositat d’aquesta plaga, la legislació obliga que per circular per l’Estat espanyol les palmeres vagin emparades d’un passaport fitosanitari que garanteixi que estan lliures d’aquesta i d’altres plagues.
La llegenda va sorgir a partir de l’existència d’una plaga real i es va difondre a través de diverses versions, de les quals en comentarem dues que em van arribar a través d’amics valencians l’any 2012. La primera explica que les palmeres morien lentament perquè hi havia gent que posava una goteta de petroli a l’ull de la palmera; aquesta actuació es produïa a causa de l’especulació urbanística, ja que hi havia palmerars molt grans, protegits, que impedien les grans construccions. Si les palmeres morien, s’havien de tallar i en aquells llocs es podien construir cases.
De fet, el 2012 va ser un dels anys més àlgids de la bombolla immobiliària ja que s’edificava pertot arreu. En el cas d’aquesta llegenda, l’explicació donada a un fet preocupant, el de la mort de les palmeres com a conseqüència d’una plaga, connecta amb un altre fet que coincidia temporalment amb el primer, el de l’especulació immobiliària. Per a algú conscienciat en la necessària salvaguarda de l’entorn, com era la persona que m’havia explicat la llegenda, l’especulació immobiliària, que en aquells anys era molt present al nostre voltant i que va donar lloc a excessos i disbarats de tota mena, era una causa molt lògica per explicar per què s’estaven tallant les palmeres. Tanmateix, d’acord amb aquesta versió, la mort de la palmera no es produïa a causa d’haver-hi intruduït el morrut, sinó per la goteta de gasolina que es posava a l’ull de la palmera. Aquest seria l’element estrany que permetria dubtar de l’autenticitat de la història.
Una segona versió, que em va explicar un conegut a través del correu electrònic, deia que un amic seu, tècnic de manteniment de l’ajuntament d’Albalat de la Ribera (al País Valencià), que feia de tot (des de jardins a aigües, electricitat, etc.), li va dir que el morrut el van introduir empreses d’insecticides que volien augmentar les vendes, però que el tema se’ls en va anar de les mans i no hi va haver manera de controlar-lo; als seus ulls, aquesta plaga no era diferent d’altres, com ara la del taronger, que atribuïa a la mateixa causa.
La llegenda parla de la plaga del morrut i n’equipara el seu origen a la que afecta els tarongers. En aquest segon cas, la plaga, coneguda com la de la caparreta japonesa (Unaspis yanonensis), afecta els cítrics i pot arribar a matar els arbres; al País Valencià, sembla que aquesta plaga es va detectar una mica abans que la del morrut. En tot cas, la llegenda atribueix l’origen del problema a determinades empreses, que amb les seves pràctiques il·lícites, provocarien la plaga; d’aquesta manera, contaminarien els arbres i podrien enriquir-se amb la venda dels insecticides utilitzats per tractar-los. En aquesta llegenda, amb l’equiparació dels orígens de les dues plagues, s’aconsegueix, mitjançant la repetició (duplicació), reforçar l’aparença de realitat de la història. Alhora, s’intensifica la idea del perill que suposen aquestes plagues per a la població davant de les suposades actuacions fraudulentes de les grans empreses.
Les dues variants de la llegenda expliquen l’origen de la mort de les palmeres de diferent manera, però les dues tenen en comú una mateixa raó de fons: l’especulació, les males pràctiques i, en definitiva, l’avarícia de determinades persones. Tots podem patir els efectes d’una nova plaga, que causa enormes perjudicis en l’economia, i que no podem controlar. I la sensació d’inseguretat que ens provoca una situació com aquesta és el que propicia la creació i posterior difusió de la llegenda en les seves diverses variants.
Molt sovint, els motius de les llegendes es reutilitzen i s’actualitzen, i passen, així, a formar part de noves històries sorgides com a conseqüència de nous problemes apareguts. Així, per exemple, el motiu de la introducció intencionada de la plaga, que hem vist en la darrera versió de la llegenda del morrut, el retrobem en una llegenda sorgida com a conseqüència de l’actual situació que patim a Catalunya a causa de la pandèmia de la COVID-19 des de febrer de 2020. Una característica d’aquesta pandèmia és que evoluciona a partir de diverses onades, de manera que, quan sembla que la tenim controlada, es tornen a disparar els casos de contagi i es produeix un rebrot de la malaltia.
Sobre la base d’aquest fet real, hi ha una llegenda que intenta explicar per què la pandèmia evoluciona d’aquesta manera. La llegenda, que vaig rebre d’una alumna fa uns mesos, explica que la COVID-19 va arribar a les nostres vides per culpa d’uns avions que es dediquen a fumigar la població civil amb agents biològics o químics. Aquests avions, de tant en tant, sobrevolen el nostre país, deixen anar el virus i, per això, es produeixen aquestes onades de contagis quan sembla que tot comença a anar bé.
En aquesta llegenda, la causa de la pandèmia s’atribueix a l’acció de persones que actuen amb total manca d’escrúpols i posen en perill la població. La llegenda inclou, a més, un element estrany, que permet posar en dubte la seva veracitat. Aquest element seria la dificultat que tindria un virus llençat des d’un avió (és a dir, des d’una alçada considerable) per aconseguir entrar a l’interior de l’organisme d’un ésser humà. Precisament, una de les recomanacions de les autoritats sanitàries en el cas de la pandèmia de la COVID-19 és evitar el contacte proper amb altres persones dins d’espais tancats i, en canvi, afavorir la relació en espais oberts; a més, una distància de dos metres ja resultaria segura per evitar el contagi per aerosol.
A través d’aquests breus exemples, hem vist que les llegendes es poden crear a partir de fets reals i que disposem d’alguns criteris que ens poden permetre identificar-les. Les llegendes contemporànies ens permeten gestionar de manera indirecta les incerteses i les inseguretats que tenim com a humans davant de fets que ens resulten difícils d’explicar. Aquesta és la seva funció. I, per això, és tan important estudiar-les.
