55. Les llengües i la lingüística: paradigmes científics i devocions ocultes

This post is also available in: English

Joan A. Argenter
Càtedra UNESCO de Diversitat Lingüística i Cultural
Institut d’Estudis Catalans

En memòria de Ferdinand de Saussure en el centenari del Cours de linguistique Générale (1916)^[1]

C’est, en dernière analyse, seulement le côté pittoresque d’une langue, celui qui fait qu’elle diffère de toutes autres comme appartenant à certain peuple ayant certains origines, c’est ce côté presque ethnographique, qui conserve pour moi un intérêt.

Ferdinand de Saussure

(Carta de F. De Saussure a A. Meillet, 4 de gener de 1894. [É. Benveniste (ed.) “Lettres de Ferdinand de Saussure à Antoine Meillet publiées par Emile Benveniste”, Cahiers Ferdinand de Saussure, 21: 89-135 (1964) – p. 95]

La lingüística històrico-comparativa té com a objectiu l’estudi de l’evolució de les llengües. Aquest fou el corrent predominant de la ciència lingüística al segle XIX. L’indoeuropeista suís Ferdinand de Saussure (1857-1913) s’hi insereix plenament i tot el que ell mateix publicà en vida es deu a aquest interès intel·lectual. En aquest àmbit s’hi va moure amb desimboltura. La genialitat de Saussure es va fer palesa molt abans de l’aparició del Cours. A l’edat de 21 anys va publicar Mémoire sur le système primitif des voyelles dans les langues indo-européennes (1879), una aportació cabdal a la lingüística indoeuropea i que n’havia de condicionar l’evolució. En el camp de la reconstrucció lingüística comparativa, Saussure va postular l’existència necessària en el protoindoeuropeu d’un element no documentat en cap llengua coneguda de la família indoeuropea, el qual permetia, en canvi, una major generalització a l’hora de descriure el sistema vocàlic indoeuropeu i donar compte de la seva evolució en les llengües indoeuropees –«coeficients sonàntics», en va dir–. Malauradament, Saussure no va poder conèixer la confirmació empírica de la seva hipòtesi, esdevinguda arran de la descoberta i desxiframent de l’hittita, una llengua anatòlica i probablement la més antiga d’entre les indoeuropees. Sobre aquests fonaments teòrics i empírics un altre gran lingüista, el polonès Jerzy Kuryɫowicz (1895-1978), va desenvolupar a partir de 1927 la teoria de les «laringals» –aquells hipotètics «coeficients sonàntics» predits per Saussure.

Tanmateix, aquesta genial aportació teòrica de Saussure a la indoeuropeística i a la lingüística històrico-comparativa és sovint ignorada davant el tomb espectacular que ell mateix va donar a la disciplina ara fa cent anys en dictar uns cursos sobre el que anomenà «lingüística general» –àmbit en el qual es va moure amb molta reserva, en contrast amb l’anterior. La pregunta que va formular Saussure, com moltes interrogacions científiques, era aparentment ben senzilla: què és una llengua?

Fins ara –es digué– els lingüistes hem considerat com evoluciona el nostre objecte d’estudi i hem avançat en el coneixement dels mecanismes d’aquesta evolució (lleis fonètiques). En canvi, no ens hem preguntat quina és la naturalesa mateixa del nostre objecte d’estudi. Aquesta senzilla pregunta implicava abandonar la perspectiva històrico-evolutiva i apropar-se al llenguatge des d’una perspectiva que desvinculés l’estat d’una llengua en un moment donat del seu estat anterior –i posterior si fos el cas–, una perspectiva «sincrònica». Els elements «sincrònics» coexisteixen en les ments d’individus d’una generació o de generacions que conviuen (vegeu, l’oposició entre els sons representats per l i ll (aproximant lateral alveolar [l] i aproximant lateral palatal [ʎ]) en català: col / coll o fila / filla), a diferència dels elements «diacrònics», que han existit en ments d’individus de generacions diferents i sovint allunyades (vegeu libre [de les dones] (Eiximenis) / llibre [de les dones] (avui); latí (Llull) / llatí (avui), ja que el so l inicial llatí ha esdevingut ll en català, a diferència del que passa en castellà: llei / ley, lluna / luna, llac / lago). En català el so l del llatí en posició inicial de mot va canviar en ll. Res no es va perdre: és pròpia de l’estructura sonora del català actual l’oposició l / ll: tots dos sons diferencien mots, com mostren els esmentats col / coll o fila / filla, i per això tots dos sons són entitats funcionals de l’estructura sonora de la llengua. Quan el canvi esmentat ja no era actiu, es van introduir mots savis manllevats del llatí, i això ha donat lloc a la coexistència de parells com llengua / lingüística, llei / legal, llac / lacustre.

La resposta a la pregunta que es formulà Saussure és coneguda: tota llengua és un «sistema», un tot autònom i autotèlic format per un conjunt d’elements que es defineixen per les seves relacions i oposicions dins el «tot». Un «sistema de diferències»: aquells elements no es defineixen «pel que són», sinó «pel que no són», per la capacitat distintiva i les relacions recíproques, com l’oposició l / ll del sistema fònic del català. No funcionen ni evolucionen separadament els uns dels altres. Era un canvi de paradigma i és per això que Saussure és tingut per l’iniciador de la «lingüística moderna». De llavors ençà ha plogut molt i hi ha hagut altres canvis de paradigma en lingüística, però en la qüestió essencial encara en són deutors.

Una manera de veure-ho seria l’afirmació que al llarg del seu desenvolupament la lingüística va tenir abans el seu Darwin que el seu Linneus.

Però tots tenim vocacions ocultes, visions d’un objecte diferents d’allò que expressem perquè és «científicament plausible», «acadèmicament recte» o «políticament correcte», intuïcions imprecises, inclinacions i afeccions intel·lectuals amagades. En algun moment, tothom hauria volgut fer o hauria volgut veure les coses o apropar-se als fets d’una altra manera.

Això ve a tomb d’una manifestació personal i ocasional del nostre autor. En una carta al seu deixeble Antoine Meillet, Saussure escrivia les ratlles que encapçalen aquesta nota. Malgrat la seva aproximació científica a l’estudi de la llengua –emergent ja en els seus treballs d’indoeuropeística (de fet, la carta és anterior a les lliçons del Cours)–, Saussure es delia per allò que fa diferent una llengua d’una altra, per allò que la lliga a una terra i a una gent, a uns orígens i a una història, pel seu aspecte etnogràfic –ben lluny d’una concepció en extrem formalista centrada en una «estructura» formal independent dels parlants, del seu entorn i de la seva història sociolingüística, que ell mateix havia promogut i que altres durien endavant.

I afegia:
«et précisément je n’ai plus le plaisir de pouvoir me livrer à cette étude sans arrière-pensée, et de jouir du fait particulier tenant à un milieu particulier.»

La professió el retenia del goig i el plaer d’estudiar la llengua o de considerar-la des d’un punt de vista ecològic, atenent a l’hàbitat i als seus organismes i interaccions –a la seva gent i a la seva singularitat. I, al nostre parer, encara hauria pogut capgirar-ho: una llengua es desplega en un medi, en un entorn social determinat, però és alhora un medi en el qual despleguen la seva activitat i el seu pensament aquells qui la parlen.

L’objectiu de la lingüística, com de tota disciplina científica, és descobrir els elements invariants del seu objecte d’estudi. La tensió entre la invariància i la variació és connatural al llenguatge i a la recerca lingüística, com ho és la universalitat i la diversitat del llenguatge en la seva manifestació empírica. I també ho és la tensió entre la reducció de la llengua a un objecte formal o a una estructura cognitiva molt específica de la ment humana i el reconeixement de la seva dimensió pública. La manca d’aquest reconeixement en l’estudi lingüístic solament se sosté si prèviament aquella reducció no sols ha servit operativament per delimitar i definir l’objecte d’estudi, sinó que aquest objecte d’estudi s’ha identificat exhaustivament com la «llengua» o el «llenguatge» –estratègia seguida de manera explícita per autors menys centenaris.

Curiosament, en un cert sentit i en certa mesura aquest contrast entre la invenció d’un nou paradigma lingüístic i una inclinació personal divergent en el savi suís és la relació inversa que sovint s’ha atribuït a Pompeu Fabra, amb base o sense. Hom ha afirmat que si Fabra no s’hagués proposat com a objectiu prioritari assolir la codificació del català modern i la seva acceptació social i institucional –«el redreçament de la llengua»–, hauria pogut desenvolupar una carrera brillant com a lingüista –és a dir, com estudiós del llenguatge sense finalitat prescriptiva. No ho sabem pas: el cert és que ell va lliurar-se del tot a aquella tasca fins a assolir-la absolutament. Sabem que Fabra era coneixedor d’obres dels coetanis Ferdinand de Saussure i Otto Jespersen, a més de les obres dels romanistes històrico-comparatistes en què s’inspirava en primer lloc. Ferdinand de Saussure posava les bases del que després seria anomenat «estructuralisme»; Otto Jespersen reformulava els fonaments i la pràctica analítica de la «gramàtica tradicional». Però Fabra també feia lingüística en un sentit modern; establir la imatge normativa d’una llengua és descriure un determinat model de llengua –«un tot», amb uns marges més o menys precisos, més o menys borrosos–: definir els seus elements, excloure’n d’aliens, fer-ne palès el funcionament i les regularitats internes, descobrir-ne el «sistema» i –aquí la divergència– intervenir-hi, prescriure’n la forma legítima i reorientar-ne l’evolució. I fer-ho amb criteris científics, però no amb la intenció primera de fer progressar una disciplina o perfilar la descripció d’una llengua en tant que «sistema lingüístic», sinó d’atenir-se a «celui qui fait qu’elle diffère de toutes autres comme appartenant à certain peuple ayant certains origines», i dotant a aquest poble d’un referent lingüístic comú.

Saussure usa el terme «etnogràfic» amb un punt de condescendència: l’ús i l’expansió del mètode i de la teoria etnogràfics havien de trigar ben poc a arribar (Bronislaw Malinowski es doctorava a Londres l’any de l’aparició del Cours). En qualsevol cas, des d’una perspectiva que no oblida la dimensió pública de la llengua, interessa allò que fa que una llengua sigui diferent d’una altra, que arreli en un poble i en un espai, que tingui una vigència històrica, que sigui indestriable no solament d’allò que els parlants diuen, sinó d’allò que els parlants fan. Interessa el paper que el llenguatge té en les seves pràctiques –comunicatives i culturals–, en el valor dels seus usos i dels seus silencis, en la interacció entre la manera com la gent parla i com es representa el món social i natural, en com a través del llenguatge es construeix culturalment una categoria de persona i es reprodueix o es desafia un ordre social, en els recursos verbals de què participen els membres d’una comunitat, en la solidaritat i les clivelles socials creades per l’ús d’aquests recursos, en el seu manteniment o la seva substitució, la seva vitalitat o el seu decandiment, en fi, la seva expansió o eventual extinció. Sens dubte, Saussure, en escriure a Meillet, no pensava ben bé en tot això, però tot condueix a «jouir du fait particulier tenant à un milieu particulier» –o a comprendre’l.

[1] Aquest text fou redactat en 2016 i restà inèdit. Després de vèncer alguns escrúpols acadèmics, he decidit treure’l a la llum.