56. Mentalitat de subordinació lingüística i espontaneïtat

This post is also available in: English

Xavier Lamuela
Universitat de Girona

Em proposo de recordar les connotacions pròpies de la concepció de les llengües subordinades dins del context històric dels processos de modernització social i d’observar com algunes d’aquestes connotacions, valorades negativament dins del context esmentat, tenen un paper ben diferent en la concepció actual de la subordinació lingüística.

Ninyoles es refereix a la concepció de les llengües subordinades amb l’expressió «ideologies diglòssiques», que, després, adaptada en «representacions diglòssiques», ha estat emprada pels sociolingüistes occitans i, en general, dins de la sociolingüística reivindicativa produïda en context francès. Ninyoles (1971: 69) observa:

Al passat segle, les ideologies «diglòssiques» trobaren una expressió característica en el paradigma «natura» versus «cultura», a tenor del qual podíem conjugar una sèrie inacabable de dicotomies: «pobles naturals» (= Naturvölker) i «pobles culturals» (= Kulturvölker), «poble» vs. «élite», «massa» i «minoria», «cultura popular» vs. «cultura elevada», «sentiment» vs. «raó», etc. I aquest perniciós dualisme ha perviscut a través dels conceptes de «llengua natural» i «llengua materna» com a nocions contraposades a la de «llengua de cultura».

A partir de les observacions de Ninyoles i d’altres d’Aracil (1983: 55-56), vaig establir (Lamuela 1994: 71-73) una llista de termes oposats estructurada com les que s’utilitzen en la tècnica del diferencial semàntic. Reprodueixo aquí aquesta llista acompanyada d’unes etiquetes que corresponen a una sèrie de categories sintetitzadores:

Similarment, Gal (2018: 233) estableix un eix d’oposicions entre les propietats atribuïdes a la llengua estàndard, d’una banda, i a les formes lingüístiques subordinades, de l’altra:

Si fem una comparació sumària entre les dues llistes, observem que la meva, centrada en l’oposició entre llengües dominants i subordinades, és més detallada en alguns aspectes, com ara en les distincions que introdueix dins dels eixos de la racionalitat i del valor pràctic. Per contra, Gal presta una atenció particular a les propietats que caracteritzen l’oposició entre una forma de llengua codificada i les varietats dialectals: anonimat ↔ autenticitat, universal ↔ particular/localitzada, homogènia/unificada ↔ diversa. Subratllem que la polarització anonimat ↔ autenticitat comporta les sèries d’oposicions compreses sota les meves etiquetes (3) i (4) d’associació a la racionalitat i a les relacions secundàries.

Gal (2018) presenta determinats usos de llengües subordinades com a pràctiques de desafiament a les activitats de codificació d’aquestes llengües. Trio un dels seus exemples (Gal 2018: 236-237):

Un exemple que crida l’atenció és la discussió d’Urla (2012) [1] sobre les «ràdios pirates» al País Basc. Joves que estaven en contra dels intel·lectuals de classe mitjana i de la seva creació d’un registre estàndard del basc van reaccionar organitzant emissions il·legals que barrejaven deliberadament el basc i l’espanyol i usaven registres familiars i rurals del basc tot emetent rock i altres estils de música juvenil popular decididament no folklòrics. Les emissores no eren oficials ni comercials, ni tampoc de classe mitjana, i capgiraven, doncs, els valors dels conservacionistes estandarditzadors. Es pot ben dir que no eren ni tradicionals ni conservadores. Efectivament, realitzaven una altra forma de modernitat.

Trobo que aquesta manera de presentar la qüestió ignora el fet que al llarg de les últimes dècades s’ha produït un canvi essencial, si bé no completament generalitzat, dels valors associats als usos lingüístics i, particularment, de les sèries de connotacions compreses sota les etiquetes d’associació a la racionalitat i a les relacions secundàries. Al tombant del segle xix al xx, la concepció dual de les llengües pròpia dels processos de modernització era del tot vigent, estretament vinculada a la voluntat política de generalitzar el coneixement i l’ús de les llengües considerades nacionals davant de la pràctica generalitzada d’altres varietats lingüístiques. S’hi combinava l’interès econòmic de consolidar un mercat estatal –amb la seva possible extensió colonial–, el principi d’autoritat política associat a l’estat-nació i el d’autoritat lingüística i cultural associat a l’aparat de la cultura d’estat, i la voluntat ideològica de construir una unitat nacional que passés per la unificació lingüística. En un context en què la llengua escrita era l’únic vehicle de comunicació rellevant que transcendia els contactes directes interpersonals, el projecte de generalització de l’ús de les llengües estatals, manifestat d’una manera voluntarista, adoptava com a model les elits intel·lectuals i socioeconòmiques, enfortia la referència al principi d’autoritat i insistia en els trets que caracteritzen la concepció dual de les llengües.

Aquesta concepció era inclosa en la base comuna del pensament de l’època (Van Dijk 2003: 22), [2] de tal manera que també tenia un paper rellevant en les posicions polítiques que es proposaven la consecució d’una societat igualitària, com il·lustra la citació següent de Gramsci (1975: 1377), ben representativa, d’altra banda, de la concepció dual de les llengües i, particularment, dels elements que faig aparèixer sota l’etiqueta d’associació a la racionalitat:

Qui només parla dialecte o comprèn la llengua nacional en graus diversos necessàriament participa en una intuïció del món més o menys restringida i provinciana, fossilitzada, anacrònica, en relació amb els grans corrents de pensament que dominen la història mundial. Els seus interessos seran limitats, més o menys corporatius o econòmics, no universals. Si no es poden aprendre sempre algunes llengües estrangeres per posar-se en contacte amb vides culturals diverses, almenys cal aprendre bé la llengua nacional. [3]

Al llarg del segle xx, però, l’escolaritat obligatòria va assegurar el coneixement general de les llengües estatals i diversos nivells de familiaritat amb la cultura que vehiculaven, i l’expansió dels mitjans audiovisuals va consolidar l’estandardització lingüística, entesa com a interiorització per part de la població de les formes lingüístiques proposades com a model d’ús generalitzat. L’escriptura va deixar de ser l’únic vehicle de comunicació no immediatament interpersonal i la llengua estàndard oral es va fer present a tot arreu. La mateixa escriptura, adaptada a tota mena de mitjans, va anar perdent formalitat. A l’últim terç del segle ja eren corrents les observacions dels estudiosos –per exemple Kloss (1978: 21-22; vegeu Lamuela 1994: 158-161)– que remarcaven les conseqüències lingüístiques d’aquests processos: relaxament de la norma explícita, ús desacomplexat dels recursos de la variació lingüística i valoració positiva dels usos considerats transgressius. Aquestes tendències han progressat de manera molt pronunciada als darrers anys gràcies als procediments de comunicació informatitzats, que han produït la generalització de les interaccions immediates sense contacte personal i la banalització completa dels usos escrits (Coupland & Kristiansen 2011). En el pla econòmic, els mercats estatals se subordinen cada cop més al mercat mundialitzat i els mecanismes de comercialització han experimentat canvis radicals. La relació dels interessos econòmics amb els fenòmens de comunicació fa que aquests siguin regits per principis de màrqueting, que exploten al màxim les possibilitats de la informàtica. La propaganda, vehiculada per la ingent varietat de mitjans de comunicació i les seves possibilitats tècniques, regeix el funcionament de l’economia i de la política.

En aquest context, el llenguatge associat a la racionalitat (abstracte, precís, denotatiu, racional, controlat, organitzat i elaborat) continua sent vigent en certs àmbits, com l’acadèmic i el legal, on manté la seva associació amb determinats mecanismes de poder. En canvi, el caràcter dinàmic i canviant –fluid, «líquid»– de la comunicació general i el poder que deriva de l’ús propagandístic del llenguatge fan que adquireixin valor positiu els trets oposats a la racionalitat (món del concret, imprecisió, connotació, emotivitat, espontaneïtat, improvisació i naturalitat). A la pràctica, assistim a una hipervaloració d’aquests trets que obre el camí a tota mena de discursos demagògics, sostinguts en una base comuna que també ara abraça els discursos reivindicatius. Aquests, amb la pretensió d’enfrontar-se a posicions autoritàries, se situen al marge d’una crítica seriosa dels usos del llenguatge i idealitzen els usos considerats espontanis, que, de fet, no fan sinó acomodar-se al que ara es percep com a (post)modern.

Val la pena d’examinar en aquesta perspectiva, la situació de les llengües dominants i subordinades. L’estandardització de les primeres els assegura, d’una part, la disponibilitat per als usos elaborats que encara són necessaris i eficaços en la nostra societat, i, de l’altra, la interiorització generalitzada d’una llengua «estàndard col·loquial» que constitueix la base d’usos espontanis de tots els registres i també de la possibilitat de jugar amb recursos lingüístics de diversos orígens, inclosos els considerats transgressius com l’ús d’argot i de formes orals tradicionalment proscrites de la llengua formal. Les llengües subordinades, per la seva banda, pateixen de les deficiències de la manca d’estandardització quan es tracta d’utilitzar-les en els usos elaborats, i en els usos espontanis són objecte d’una idealització compensatòria quan les fan aparèixer com la quintaessència de la naturalitat, però són marginals dins dels usos propagandístics, sotmesos a la configuració de dominància lingüística que les relega a l’ús intragrupal i a la fragmentació comunicativa dins de la pròpia comunitat lingüística.

Notes

[1] Jacqueline Urla (2012) Reclaiming Basque: Language, Nation and Cultural Activism. Reno, NV: University of Nevada Press.

[2] Gal (2018: 222 i passim) parla de sociolinguistic regimes i, específicament, de standard regime per a referir-se a la concepció de la llengua que privilegia la seva forma estàndard.

[3] «Chi parla solo il dialetto o comprende la lingua nazionale in gradi diversi, partecipa necessariamente di una intuizione del mondo più o meno ristretta e provinciale, fossilizzata, anacronistica in confronto delle grandi correnti di pensiero che dominano la storia mondiale. I suoi interessi saranno ristretti, più o meno corporativi o economistici, non universali. Se non sempre è possibile imparare più lingue straniere per mettersi a contatto con vite culturali diverse, occorre almeno imparare bene la lingua nazionale.»

Referències

Aracil, Lluís V. (1983) «El racionalisme oligàrquic», dins Dir la realitat. Barcelona: Països Catalans. 47-65.

Coupland, Nikolas, & Tore Kristiansen (2011) «SLICE: Critical perspectives on language (de)standardisation», dins Tore Kristiansen & Nikolas Coupland (eds.) Standard Languages and Language Standards in a Changing Europe. Oslo: Novus Press. 11-35.

Gal, Susan (2018) «Visions and revisions of minority languages: Standardization and its dilemmas», dins Pia Lane, James Costa, & Haley De Korne (eds.) Standardizing Minority Languages: Competing Ideologies of Authority and Authenticity in the Global Periphery. Abingdon / New York: Routledge. 222-242.

Gramsci, Antonio (1975) Quaderni del carcere [1929-1935], 4 vv., (ed.) Valentino Gerratana. Torino: Einaudi.

Kloss, Heinz (1978) Die Entwicklung neuer germanischer Kultursprachen seit 1800, 2a ed. Düsseldorf: Schwann.

Lamuela, Xavier (1994) Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Edicions 62.

Ninyoles, Rafael Ll. (1971) Idioma i prejudici, 2a ed. Palma de Mallorca: Moll, 1975.

Van Dijk, Teun A. (2003) Ideología y discurso. Barcelona: Ariel.