58. L’estat de la natura en les ideologies lingüístiques
This post is also available in: English
Kathryn Woolard
UC San Diego
El naturalisme lingüístic és una creença que comparteixen tant especialistes com no especialistes segons la qual el llenguatge és una entitat autònoma natural que no està subjecta a la voluntat dels parlants (Joseph 2000). Com a ideologia, fusiona l’és amb l’hauria de ser: el que és natural s’entén com a bo, cosa que té implicacions tant socials com lingüístiques. Tot i que la naturalització és un tema central en els estudis sobre ideologia lingüística, no és tan habitual reconèixer que adopta formes diverses i confrontades que val la pena diferenciar, atès que poden tenir conseqüències diferents per a la llengua i per a la societat. En aquesta nota caracteritzarem breument diverses variants del naturalisme lingüístic basant-nos sobretot en exemples dels contextos espanyol i català, encara que el naturalisme lingüístic no és en absolut exclusiu d’aquests casos.
En la seva forma més general, la naturalització lingüística transforma la història (és a dir, el procés mitjançant el qual es fan les coses al món humà) en natura, una mostra suposadament harmoniosa d’essències, tal com fan totes les ideologies (Barthes 1972). Tanmateix, poques vegades totes les varietats lingüístiques són tractades com a igualment naturals. En una versió que ens resulta familiar, el naturalisme lingüístic atorga la inevitabilitat i la transparència de la naturalesa a les llengües de l’estat-nació d’una manera gairebé exclusiva, i aquesta deferència s’amplia als estats independents. Per exemple, el diari britànic The Guardian es va basar en el naturalisme lingüístic per a relacionar la immigració transnacional i el moviment sobiranista català com a problemes:
La influència de milions d’immigrants a Espanya … ha transformat parts de Catalunya … El grup més gran procedeix de Romania, seguit del Marroc, l’Equador i la Gran Bretanya ….. [Els que van emigrar] a Catalunya s’enfronten a un problema immediat: la llengua. Això ha creat una pressió sobre el sistema educatiu perquè els infants immigrants han d’aprendre català abans que se’ls pugui ensenyar cap altra cosa. (Burgen 2012)[1]
Aquesta visió esborra el repte idèntic que implica aprendre espanyol per als infants romanesos, britànics o marroquins que han d’assistir a escoles en què la llengua d’escolarització és el castellà. La naturalització del castellà justifica una falsa distinció implícita entre llengües dominants i minoritzades a Espanya, fins i tot en mitjans anglesos.
La naturalitat lingüística està lligada sovint a la superioritat i la dominació lingüístiques, però de dues maneres diferents. Una varietat lingüística es pot representar com a naturalment superior per si mateixa (més forta, més eufònica o comunicativament precisa). La mà invisible d’un suposat lliure mercat lingüístic es mou de manera natural cap a la forma més perfecta per a la funció comunicativa, que esdevé dominant de manera natural, no a través d’una evolució històrica arbitrària. Així, hi ha qui cita l’acadèmic espanyol Gregorio Salvador quan escriu: “buena parte del éxito del castellano hay que atribuírselo a sus cinco vocales netamente diferenciadas, el sistema vocálico más perfecto de los posibles” (Moreno Cabrera 2010, 11).
Si la dominació lingüística és natural, aleshores no és natural un estat multilingüe. Per exemple, en els debats sobre polítiques lingüístiques durant la Segona República espanyola, Miguel de Unamuno va donar suport a la ideologia de la supervivència del més apte, dient que “no son cosas de legisladores”. Unamuno va defensar que el problema de la multiplicitat d’idiomes es resoldria quan els dialectes es fonguessin amb la llengua més forta: “por ley de vida se funda en el más fuerte” (Monteagudo 2013, 111-112).
Tanmateix, la unió causal entre el que és natural i el que és superior es pot invertir, per a afirmar que el que és més natural és millor. El primer exemple d’això es troba en Dant, el qual va caracteritzar la llengua popular com a més noble perquè és natural per a nosaltres, en contrast amb la gramàtica llatina, que és artificial. En el segle xvi, Juan de Valdés va dir que els refranys populars mostren el veritable caràcter del castellà, l’essència immaculada del qual no podia ser apresa a propòsit perquè les llengües vernacles no podien ser representades en les regles gramaticals. Actualment, els lingüistes sovint han suggerit que hi ha varietats lingüístiques més genuïnes com a objecte d’investigació que d’altres, perquè se suposa que són més naturals, s’adquireixen sense estudi i no estan contaminades per l’artificialitat de la gramàtica o la literatura (Joseph 2000).
Els punts de vista que il·lustren Dant i Valdés duen a una naturalització socio-lingüística més específica, que vincula cada individu amb una varietat lingüística específica. Aquesta versió valora no l’ajust referencial de la llengua amb el món, com ho fan les ideologies de dominació lingüística, sinó l’ajust icònic de la llengua amb el jo autèntic del parlant o de l’escriptor. Només hi ha una forma veritable per a cada persona, normalment la “llengua materna”. La conseqüència del naturalisme sociolingüístic és que parlar en un idioma diferent del primer que s’ha adquirit es pot sentir com a fals, com una traïció a un mateix, o simplement com un impossible. Al seu torn, només els parlants nadius poden utilitzar un idioma que tingui un valor basat en aquesta mena d’autenticitat natural (Woolard 2016). Hi ha llengües senceres que es veuen com a gairebé impossible d’adquirir a propòsit, tal com va escriure Valdés; aquestes són les llengües minoritzades del període modern.
Aquesta equació naturalista de la llengua i el jo sincer és l’ethos del hip-hop avui dia, i també el del protestantisme i el del nacionalisme romàntic, del qual ha estat una característica central. L’especialista en teoria política Judith Shklar va sintetitzar els efectes socials del naturalisme romàntic en general, que s’apliquen a la llengua per excel·lència:
La moral romàntica pot reflectir … l’angoixa de les persones que deixen enrere el món social de la seva infantesa i adopten nous costums i rols. El veritable jo interior s’identifica amb la infantesa i la família de cada persona, i el penediment i la culpa per haver-los deixat enrere poden fer que les noves formes siguin artificials, falses i … una traïció d’aquest jo original. Es considera aquest jo individual com un estat primari que no pot atribuir-se a cap paper social posterior; i, de fet, aquest es pot rebutjar com a degradant … com a simplement “fals” … menys genuí que el jo primigeni. (Shklar 1984, 75-76)[2]
Aquesta angoixa del naturalisme romàntic inhibeix l’aprenentatge de segones llengües, tal com s’expressa a Barcelona per la “veritat monològica” defensada per alguns joves castellanoparlants de classe obrera (Pujolar 2001). El seu sentit masculí del jo només es podia expressar amb una veu directa que consideraven pròpia i incompatible amb el català i possiblement amb qualsevol idioma adquirit com a segona llengua.
No és aquesta forma sociolingüística de naturalisme simplement natural? És evident que una varietat lingüística primigènia i habitual se sentirà com a més “natural” (és a dir, disponible sense esforç conscient) per als seus parlants que algunes altres formes que podrien adquirir. Però aquesta mena de naturalitat corporal i mental no confereix automàticament valor a una varietat lingüística, que és el que implica naturalisme sociolingüístic. Des d’un punt de vista lògic, aquesta finestra lingüística sobre l’ésser primigeni del parlant podria ser bandejada com a infantil i immadura (com es veu en algunes altres ideologies lingüístiques), però, en canvi, aquesta ideologia naturalitzadora concreta li dona valor.
Evidentment, la naturalitat en el llenguatge no sempre es valora ni l’artifici sempre es veu com a no autèntic (per exemple, vegeu el culteranisme de Góngora, en la tradició espanyola). En el període modern tardà, podem trobar algunes ruptures respecte al naturalisme primigenista general, com reflecteix el reflexiu novel·lista nord-americà Philip Roth:
Ser [jo] és una actuació llarga i tot el contrari del que hom pensa que és ser un mateix … La concepció occidental de la salut mental …: [ens diu que] el millor és la congruència entre l’autoconsciència i l’ésser natural de cada persona. Però hi ha persones amb una salut mental que flueix a partir de la separació conscient d’aquestes dues coses … reconeixent que un és de totes totes un intèrpret, en comptes d’empassar-se completament l’aparença de naturalitat. (Roth, 1986, 319-320)[3]
Cada vegada hi ha més estudis sociolingüístics que també troben un sentit de l’autenticitat lingüística no naturalitzant. Per exemple, a Catalunya, en la dècada del 2000, alguns castellanoparlants que havien rebutjat el català quan eren joves van arribar a adoptar la llengua més tard com a expressió d’un jo escollit lliurement: “Una persona és parlant de la llengua o les llengües que li dóna la gana” (Veu Pròpia Bages 2008). Les persones a qui jo vaig entrevistar interpretaven el seu rebuig al català quan eren joves com una mostra d’insensatesa immadura i se sentien orgullosos del creixement personal que els va permetre adoptar una llengua que havien considerat aliena. En el seu cas, la relació romàntica de la forma lingüística originària amb el jo s’havia trencat. Parlar català era una altra mena d’acte d’identitat que s’expressava no des d’on provenien, sinó des de la persona en qui creien que s’havien convertit: flexibles, tolerants, madurs i, sobretot, individuals.
Un periodista castellanoparlant explicava en un article com s’havia divertit parlant en català amb un taxista castellanoparlant a Barcelona:
Tots dos sabem que estem fent un esforç parlant en català i, tot i això, sabem que és un esforç del qual gaudim. Un esforç que connecta amb un jo, que no és el que la vida ens ha donat per atzar, sinó part de la nostra identitat que hem triat. Hem decidit ser una persona que parla català, i ho fem amb ganes. (Puente 2016)
La mercantilització, la hibridació, la superdiversitat i l’èmfasi neoliberal en l’autoformació s’han descrit com a característiques del llenguatge modern tardà. Aquests trets comparteixen el caràcter antinaturalista i antiprimigenista que dissocia l’essència dels orígens per a permetre nous projectes d’identitat lingüística, en comptes de l’autenticitat romàntica i la culpabilitat que l’acompanya. Tanmateix, el rebuig al naturalisme sociolingüístic primigenista també naturalitza un relat, simplement que és diferent. Els relats dels meus entrevistats traslladen el moviment cap al bilingüisme com a procés normal en una societat diversa (relacionada amb les opinions que es troben en comunitats descrites com a “superdiverses” i “metroètniques”). Això també és una ideologia del naturalisme lingüístic, però representa l’ésser humà com algú que tria naturalment adquirir llengües presents en els seus entorns. Com a forma de naturalització, és poliglot i no monoglot, i dona més importància a l’agentivitat, l’elecció i l’obertura que al primigenialisme, el nativisme i les essències eternes.
Notes
[1] The influx of millions of immigrants into Spain…has transformed parts of Catalonia… The biggest single group is from Romania, followed by Morocco, Ecuador and Great Britain…..Those in Catalonia face an immediate problem: the language. This has put pressure on the education system as immigrant children have to learn Catalan before they can be taught anything else. (Burgen 2012)
[2] Romantic morality may reflect…the anguish of people who leave the social world of their childhood behind them and adopt new manners and roles. The true inner self is identified with one’s childhood and family, and regret as well as guilt for having left them behind may render new ways artificial, false, and …a betrayal of that original self. This personal self is seen as having a primacy that no later social role can claim; and indeed the latter may be despised as demeaning…simply ‘fake’…less genuine than the primordial self. (Shklar, 1984, 75-76)
[3] Being [myself] is one long performance and the very opposite of what is thought of as being oneself…. The whole Western idea of mental health…:[tells us that] what is desirable is congruity between your self-consciousness and your natural being. But there are those whose sanity flows from the conscious separation of those two things … recognizing that one is acutely a performer, rather than swallowing whole the guise of naturalness. (Roth 1986, 319-320)
Bibliografia
Barthes, Roland. 1972. Mythologies. New York: Hill and Wang.
Burgen, Stephen. 2012. Immigration complicates Catalonia’s separatist picture. The Guardian, 20 de novembre 2012.
Joseph, John E. 2000. Limiting the Arbitrary; Linguistic Naturalism and its Opposites in Plato’s Cratylus and Modern Theories of Language. Amsterdam/Philadelphia: John Benjamins.
Monteagudo, Henrique. 2013. Spanish and other languages of Spain in the Second Republic. Dins A Political History of Spanish: The Making of a Language, ed. José del Valle, pp. 106-122. Cambridge UK: Cambridge University Press.
Moreno Cabrera, Juan Carlos. 2010. Lengua/nacionalismo en el contexto español. 29 de juny de 2010. http://bretemas.blogaliza.org/files/2010/06/Texto_Juan_Carlos_Moreno_Cabrera.pdf.
Puente, Arturo. 2016. Una batalla cultural contra la demanda de drets polítics. NacióDigital, 22 de febrer de 2016. http://www.naciodigital.cat/opinio/12616/batalla/cultural/contra/demanda/drets/politics
Pujolar, Joan. 2001. Gender, Heteroglossia and Power; A Sociolinguistic Study of Youth Culture. Berlin: Mouton de Gruyter.
Roth, Philip. 1986. The Counterlife. New York: Farrar Straus Giroux.
Shklar, Judith N. 1984. Ordinary Vices. Cambridge, MA: Harvard.
Veu Pròpia Bages. 2008. Per què un immigrant parla català? Veu Pròpia Bages. 13 de maig de 2008. http://bagesveupropia.blogspot.nl/2008/05/perqu-un-immigrant-parl-catal.html.
Woolard, Kathryn A. 2016. Singular and Plural: Ideologies of Linguistic Authority in 21st Century Catalonia. New York: Oxford University Press.
