11. Els assiris i l’arameu. Parlar la llengua viva més antiga de l’Orient Mitjà

This post is also available in: English

Eden Naby
Universitat Harvard

Resum: Massa persones se sorprenen quan s’assabenten que hi ha una important comunitat mundial que encara parla arameu com a llengua materna. Però d’aquí a 50 anys, serà encara realitat aquesta sorpresa d’avui? Pot sobreviure l’arameu com a llengua viva si els seus parlants es veuen abocats a la diàspora i es dispersen per tot el món?

En aquesta nota, m’ocuparé dels aspectes següents:

1. Com han mantingut els assiris l’arameu fins al segle XXI?
2. Seran capaços de mantenir-lo?
3. En quines circumstàncies pot sobreviure l’arameu?

Patrons d’ús lingüístic canviants

En aquest entorn cultural cada vegada més global, la llengua ha deixat d’estar associada amb una regió o un país. L’aparició de l’anglès com a idioma internacional dels negocis està creant un nou paradigma d’ús global de la llengua diferent del francès quan era emprat per a la diplomàcia internacional, i del llatí o l’àrab, com s’havien utilitzat en el passat.

Avui dia l’anglès (i alguns postulen que el xinès en el segle que ve), serveix per a connectar les persones que no tenen l’anglès com a llengua d’escolarització. A la Xina actual, l’ensenyament d’anglès és un gran negoci.

Aquest canvi cap a l’anglès, en quina situació deixa els parlants de les llengües petites, algunes de les quals, com l’arameu, van ser els idiomes internacionals de la seva època? Els parlants d’arameu es troben davant d’un dilema: fins a quin punt poden acollir el multilingüisme i amb quins mitjans?

Per als parlants de llengües petites el multilingüisme, és una necessitat absoluta. Dominar tres idiomes en el nivell parlat i escrit, és un repte important per a pobles com els balutxis, els lesguians o els assiris. Segons les circumstàncies, la forma escrita de la llengua materna dels grups petits sovint desapareix, fins i tot si es conserva la llengua parlada. Aquesta situació pot donar compte del manteniment de l’arameu?

Qui i on són els parlants d’arameu?

Fa gairebé tres mil anys, els parlants d’arameu es concentraven a l’Orient Pròxim. El seu nucli central era Mesopotàmia. Els escriptors i lectors d’arameu, un grup d’elit format específicament per a ocupar llocs polítics, comercials i religiosos, es concentrava en les àrees que actualment ocupen l’Iraq, Síria i les zones adjacents.

L’arameu és la llengua escrita i parlada més antiga de l’Orient Mitjà, anterior a l’hebreu i l’àrab com a llengües escrites. També ha estat important el paper de l’arameu com la llengua més antiga utilitzada en l’escriptura alfabètica de manera continuada. L’arameu va influir en l’àrab i l’hebreu, llengües semítiques germanes, i fins i tot va contribuir a l’escriptura del mongol i l’uigur, pel que fa al desenvolupament de l’alfabet, a préstecs lèxics i a hàbits culturals com l’expressió dels nombres  mitjançant signes alfabètics.

La influència de l’arameu ha estat estudiada àmpliament per historiadors de l’Antiguitat. S’han trobat inscripcions en arameu des de les muntanyes centrals de l’Afganistan (a Kandahar i en altres llocs) fins a Egipte i l’imperi de Palmira al segle ii dC. Es troba arameu al nord-est de la Gran Bretanya, on s’ha relacionat una làpida amb la muralla d’Adrià.

És fàcil reconèixer l’arameu en la línia inferior, sota la inscripció grega. Data del 129 aC.

Amb el període cristià la forma de l’arameu adoptada pels textos cristians fou el siríac d’Urfa (Edessa en grec). El siríac clàssic com a llengua moderna de la ciència, la medecina i la filosofia a l’oest del món grec, va oferir al califat abbàssida (750-1258) a Bagdad una font de coneixement que va renéixer en àrab, mentre el siríac va consumir-se de la mateixa manera que les esglésies que l’havien estès.

Al començament del segle XX, els moderns dialectes arameus van sobreviure principalment entre cristians assiris i en menor mesura entre els mandeus i els parlants d’arameu jueus (els ‘nash dedan’).

El nombre de la població assíria mundial varia, però en general es creu que més de la meitat d’aquesta població viu en la diàspora fora de l’Orient Mitjà. La persecució dels assiris, que començà amb els atacs kurds a mitjan segle XIX, seguit per l’intent de genocidi turc-otomà durant la Primera Guerra Mundial, i que va culminar cent anys més tard en l’expansió anticristiana d’extremistes musulmans radicals, ha desplaçat i conduït a camps de refugiats un gran nombre d’assiris. La major diàspora viu en zones de parla anglesa (els Estats Units, Canadà, Austràlia i el Regne Unit), en una xifra que pot arribar a un milió, mentre que un gran nombre de persones viu a l’antiga Unió Soviètica, el Brasil, l’Argentina, Suècia, França, Holanda, Bèlgica i Àustria. Aquest darrer grup incloïa al voltant de mig milió de persones a principi del segle XXI, però les xifres de la diàspora han crescut amb l’augment de la persecució dels cristians a l’Orient Mitjà.

La major diàspora, o una part significativa dels parlants arameus moderns, viuen en entorns de parla i escriptura angleses, mentre que un altre gran percentatge ha après l’anglès a través de l’escola a Europa, l’Amèrica del Sud i Rússia. En aquest fet concret de la diàspora, poden trobar-se les llavors de la conservació de l’arameu.

Totes les fonts coincideixen que els coneixements de l’arameu modern, en qualsevol dialecte, ha disminuït en la diàspora. Les comunitats en la diàspora s’enfronten a grans obstacles per a la conservació de l’idioma:

1. força i atracció de la llengua de l’estat, independentment d’on visquin;
2. ús en les institucions educatives de la llengua de l’estat o bilingüisme amb definicions estretes que van en detriment de les llengües més petites;
3. ús de la llengua de l’estat en els mitjans de comunicació i l’entreteniment.

‘L’ arameu a l’Orient Mitjà’

La situació de l’arameu modern a l’Orient Mitjà està en crisi. L’estat de l’arameu modern és alhora esperançador i desesperat, sobretot a l’Iraq.

El nord de l’Iraq té la major concentració de parlants d’arameu al món. En gran part es troben en llogarets dispersos al nord, est i sud-est de Mossul; moltes d’aquestes viles s’han despoblat i han estat destruïdes al llarg de la història iraquiana.

En l’era de Saddam Hussein, quan els assiris van ser eliminats del cens del 1977 en favor del nom sectari de cristià, uns 200 pobles van ser arrasats sistemàticament. Els supervivents van buscar refugi a les ciutats més grans: Dahuk, Arbil, Mossul, Bagdad i Bàssora. Per a molts, aquests centres urbans van servir com a pas previ a l’emigració.

La caiguda de les antigues viles, juntament amb el nacionalisme virulent que va materialitzar-se a mitjan el segle xx en estats autocràtics a l’Orient Mitjà, de Turquia a l’Iran, l’Iraq i Síria, va acabar amb l’ús i el coneixement de l’arameu.

A l’Iran, per contra, abans de la Primera Guerra Mundial, l’arameu es va expandir en institucions educatives fortes, així com en els mitjans impresos: a Urmia (nord-oest de l’Iran) hi havia no menys de quatre publicacions periòdiques assíries, totes sota la tutela de missioners occidentals. Després de la “neteja” de la zona de cristians, no van reaparèixer ni llibres ni revistes ni publicacions.

S’observa una recessió demogràfica similar a Turquia –tot i que actualment hi ha senyals esperançadors–, a Cisjordània i al Líban. Síria i l’Iraq es van mantenir com les possibles illes d’esperança per a l’arameu. No obstant això, aquests països s’han sumit en el caos de la mateixa manera que institucions com les escoles aramees que hi havien existit.

L’efecte de les llengües d’estat en l’arameu

Pertot arreu on viuen assiris l’ascens del nacionalisme i de les llengües nacionals ha reduït el coneixement de l’arameu. A l’Iran després del 1934, quan les escoles de les missions estrangeres es van veure obligades a tancar, l’alfabetització en arameu es va reduir al voltant del 90% en una sola generació.

L’Iraq i la conservació de l’arameu

Fora del caos de l’Iraq, l’esperança per a l’arameu creix. L’esperança de conservació de l’arameu en la diàspora pot venir de la immigració a països on predomina l’anglès.

A l’Iraq, es va desenvolupar un sistema embrionari d’escoles primària i secundària aramees al nord, principalment a la plana de Nínive, la zona sud-est de Mossul, on hi havia un nombre considerable de pobles assiris com Alqosh i Baghdeda que oferien xifres de potser fins a mig milió de persones. Funcionaven sota la direcció del senyor Yonan Hozaya, el qual va servir com a eix cultural del Moviment Democràtic Assiri des de final de la dècada dels 90 i fins a principi del segle XXI.

La conservació de l’arameu també ha avançat lentament en zones de parla anglesa arreu del món. A Sydney (Austràlia), es va crear una escola primària el 2002. Al mateix temps, es va crear una altra escola a Los Angeles sota els auspicis de l’Església assíria d’Orient. Però les comunitats de Los Angeles es troben disperses geogràficament i ha resultat difícil crear un grup d’alumnat suficient. L’escola va tancar al cap d’uns pocs anys. Es va fundar una altra escola afiliada a una església l’any 2012 entre la gran comunitat assíria de San José, al Silicon Valley. Hi ha alguna possibilitat d’una escola concertada a l’àrea de Chicago.

Per primera vegada, s’han ofert cursos d’arameu oral durant l’any acadèmic 2015-16 com a matèria optativa a la San Jose State University. Aquesta oferta es diferencia considerablement de l’estudi acadèmic de l’arameu talmúdic, l’arameu imperial i altres varietats altament especialitzades, però mortes, que es relacionen o amb els estudis bíblics o amb els estudis de l’antiguitat.

Les escoles més sistemàtiques i institucionalitzades per als assiris es van establir a l’antiga Unió Soviètica, perquè l’arameu com el parlaven els assiris va ser un dels cent idiomes nacionals reconeguts per Moscou i, com a conseqüència, finançats en l’àmbit cultural i educatiu. Amb la caiguda del sistema cultural soviètic que va promoure les “nacionalitats”, aquestes escoles assíries han disminuït o desaparegut, excepte a llocs com Urmiah (sic), un enclavament assiri a Krasnodar.

En molts aspectes, l’arameu pot conservar-se més fàcilment en zones on es parla anglès pel fet que no s’ha d’estudiar com una tercera llengua sinó com a segona o primera.

Obstacles 

Els obstacles per a la conservació de l’arameu són molts: la raó més òbvia és la immigració des de zones amb concentració de parlants com Urmia, el nord de l’Iraq, els pobles de Tur Abdin, Qamishli i Shake. A això se suma la reducció de vocabulari, l’erosió dels dialectes parlats, la pèrdua de prestigi en favor les llengües de l’estat i la manca de reconeixement del seu paper cultural a l’Orient Mitjà. Algunes d’aquestes raons estan lligades al declivi general i les polítiques abusives contra les poblacions cristianes a l’Orient Mitjà. Però la tendència pot revertir-se parcialment a l’Iraq sota les condicions següents:

1. L’establiment d’una  àrea administrativa i cultural i en relació de llengua aramea.
2. El suport a la promoció de l’arameu, el siríac i la llengua parlada per la comunitat assíria iraquiana  a fi que tinguin presència en les institucions d’educació superior no només a Mossul, sinó també en Arbil, Dahuk i Bagdad.
3. El suport als programes d’ensenyament d’idiomes en línia per a la comunitat de la diàspora.

Hi ha molts factors que van en contra de la conservació de les llengües petites. En el cas de l’arameu, hi ha molts factors històrics que contribueixen a la seva conservació.