John Walsh

National University of Ireland, Galway

En aquest article, John Walsh ofereix una visió general del seu nou llibre sobre un segle de política lingüística irlandesa, que es publicarà el 2022.

A finals del segle xix, en el moment àlgid del renaixement cultural i literari irlandès, el gaèlic irlandès tenia una posició marginal en la societat i el parlava menys d’una de cada cinc persones, sobretot els de districtes empobrits, majoritàriament costaners, coneguts com la Gaeltacht. La revitalització de l’irlandès es va convertir en un punt central en el moviment que defensava una major independència respecte a la Gran Bretanya i molts nacionalistes van aprendre irlandès o van defensar aquesta causa. La creació de la Lliga Gaèlica (Conradh na Gaeilge) l’any 1893 va ser una fita important perquè l’organització es va dedicar a promocionar l’irlandès com a llengua vernacla i va atreure un interès generalitzat a tot Irlanda i fora d’Irlanda. Tot i que només un petit percentatge dels que estudiaven gaèlic acabaven parlant-lo amb fluïdesa, la Lliga va tenir un paper clau en la conscienciació pública de l’irlandès i va incentivar el suport a la idea que promocionar-lo era un element indispensable en el marc del moviment nacionalista en sentit ampli. Amb la signatura del Tractat angloirlandès el 6 de desembre de 1921, quedava obert el camí per a la creació d’un estat irlandès independent després d’una dècada tumultuosa de canvis polítics a Irlanda. L’Estat Lliure d’Irlanda, un membre o domini dins de la Commonwealth britànica, va néixer un any després, el 6 de desembre de 1922, i va declarar en la constitució que l’irlandès era la llengua nacional i oficial, juntament amb l’anglès. Inspirat pels ideals de la Lliga Gaèlica, alguns dels membres de la qual ocupaven càrrecs ministerials, el nou estat va anunciar una sèrie de mesures polítiques per a donar suport al gaèlic pel que fa a l’educació, l’estatus legal, l’administració pública i al Gaeltacht.

La resta de districtes de parla irlandesa ocupaven majoritàriament les costes occidental i meridional i en el moment de la fundació de l’Estat Lliure d’Irlanda havien quedat delmats pels problemes econòmics i l’emigració. Atesa la centralitat de la llengua en la qüestió de la independència, no era sorprenent que una de les primeres iniciatives de gran valor de l’estat en relació amb l’irlandès fos la creació d’una Comissió Gaeltacht el 1925. La Comissió estava formada per l’elit d’homes catòlics de classe mitjana que havia donat suport al Tractat angloirlandès i era lleial al nou estat. Algunes de les 82 propostes de la Comissió eren poc realistes en termes polítics, però el ministeri d’Hisenda va rebutjar moltes recomanacions útils per motius pressupostaris, malgrat afirmar que donava suport a l’idioma. Aquest va ser l’inici d’un patró que va continuar al llarg del segle següent: les propostes per enfortir l’irlandès eren rebutjades per governs explícitament compromesos a promoure’l. Malgrat la recomanació de la Comissió de crear una estructura de govern permanent per a la Gaeltacht, la responsabilitat es va transferir a un ministeri marginal, primer el de Pesca i més tard el de Territori. Fins al 1956 no es va crear un ministeri central del govern dedicat al tema, que, malgrat tot, s’ha mantingut relativament feble en termes polítics amb l’acord actual que combina la Gaeltacht amb cinc carteres més. L’any 1957 es va crear un organisme per al desenvolupament industrial i, després d’una campanya basada en drets als anys seixanta i setanta, va ser substituïda per un organisme aparentment més democràtic, Údarás na Gaeltachta, el 1980. Tot i que el desenvolupament de la Gaeltacht va aconseguir de crear ocupació, també va ser criticat per haver soscavat la posició de l’irlandès ja que atreia a la Gaeltacht angloparlants que treballaven en indústries gestionades per no irlandesos. Des de la industrialització dels anys 60, la Gaeltacht ha estat testimoni de canvis tant socioeconòmics com sociolingüístics. Un estudi important del 2007 va confirmar que l’irlandès està sota una pressió creixent com a llengua comunitària als seus districtes històrics. Els resultats del cens més recent (2016) mostraven caigudes en les estadístiques quant a la llengua irlandesa, especialment a la Gaeltacht. Gairebé dos terços de la població de la Gaeltacht (al voltant de 64.000 persones) declaren que saben parlar irlandès, però menys de 21.000 (21,4%) l’utilitzen diàriament fora del sistema educatiu, un descens important respecte al cens anterior. Aquestes xifres emmascaren diferències regionals considerables, amb algunes parts de la Gaeltacht que encara mantenen la parla irlandesa d’una manera significativa. El 2010 es va posar en marxa l’Estratègia de 20 anys  per a la llengua irlandesa, que preveia un “procés de planificació lingüística” en el marc de la Llei Gaeltacht de 2012, a la qual es va sumar una iniciativa de política educativa Gaeltacht el 2016. La Gaeltacht es divideix ara en 26 ‘districtes de planificació lingüística’, que tenen un pla propi i un delegat de la llengua irlandesa, però el procés continua sense finançament suficient i li manca espenta política.

El procés de planificació lingüística també té en compte els parlants d’irlandès de fora de la Gaeltacht, reconeguts legalment per primera vegada en la llei de 2012 en iniciatives de micronivell dirigides a comunitats específiques. Aquests projectes solen ser espais per a “nous parlants”, usuaris habituals d’irlandès que no es van socialitzar en l’idioma de petits o no són de la Gaeltacht. A través d’aquest procés es preveu desenvolupar noves categories espacials de ciutats de servei Gaeltacht i xarxes de llengua irlandesa, tot i que el progrés ha estat molt més lent que a la Gaeltacht. L’agència de planificació lingüística de tota Irlanda, Foras na Gaeilge, dona suport a esquemes lingüístics locals addicionals. Malgrat el coneixement generalitzat de l’irlandès per part de la població, l’ús de la llengua en els entorns comunitaris és obstinadament baix després d’un segle de suport polític. Les dades del cens de la República d’Irlanda revelen que al voltant del 40 per cent de la població (aproximadament 1,7 milions de persones) diu que té competència en irlandès, però només un dos per cent el parla diàriament fora del sistema educatiu. Més de dos terços d’aquestes persones es troben fora de la Gaeltacht i en xarxes disperses més que no pas en zones de densitat geogràfica. A Irlanda del Nord, on l’irlandès segueix sent molt més marginal en la vida pública, al voltant de l’11 per cent de la població (aproximadament 185.000 persones) declara que en té algun coneixement, amb un 4 per cent (aproximadament 65.000 persones) que declara tenir les habilitats clau d’entendre, parlar, escriure i llegir irlandès.  Es registren nivells relativament alts de coneixement i ús en zones nacionalistes com el Belfast occidental.

Malgrat que la Comissió Gaeltacht va quedar en gran mesura desvirtuada el 1928, hi va haver altres mesures polítiques primerenques importants, especialment en l’àmbit de l’educació. El dia de Sant Patrici de 1922, l’irlandès es va convertir en una assignatura bàsica a l’escola i més tard es va convertir en un requisit per a aprovar els exàmens estatals. Malgrat els reptes plantejats per la manca de competència del professorat, l’absència d’un estàndard escrit i l’escassa oferta de llibres de text, en les dècades següents es va fer un avenç significatiu amb el model educatiu d’immersió. En la dècada de 1930, la majoria de les escoles de primària i aproximadament un terç de les escoles de secundària funcionaven totalment o parcialment en irlandès. L’estandardització de l’ortografia i la gramàtica de l’irlandès a partir de la dècada de 1940 i la creació de terminologia van consolidar el lloc de la llengua en l’educació, a més d’impulsar un consum més ampli de material publicat. Tot i que el requisit d’aprovar l’irlandès per obtenir el certificat d’escolaritat va ser abolit en la dècada de 1970, la llengua ha mantingut el seu estatus com a assignatura essencial a l’escola i encara és estudiada per la gran majoria dels alumnes al llarg de l’escolarització. Això n’ha assegurat un coneixement ampli, encara que en els nivells de competència més passius, i ha contribuït a la bona voluntat general cap a l’irlandès entre la població, la majoria de la qual està a favor de mantenir el seu estatus d’assignatura essencial. Tanmateix, hi ha diversos estudis que han mostrat la disminució progressiva de la competència entre estudiants i professors, i han constatat l’existència d’una minoria que s’està aprofitant d’un sistema d’exempcions desacreditat per evitar d’estudiar irlandès.  Moltes universitats líders de la República d’Irlanda posen com a requisit assignatures de llengua irlandesa, cosa que és un suport polític addicional, però, a banda d’aquesta assignatura d’irlandès, les oportunitats d’estudiar en irlandès a la universitat són poques i aïllades. Una altra feblesa es relaciona amb l’educació mitjana irlandesa, amb només un 8 per cent dels alumnes (aproximadament 45.000 persones) a la República d’Irlanda que van a escoles totalment irlandeses (Gaelscoileanna), un percentatge molt inferior a les xifres equivalents a Gal·les i al País Basc.

La separació del 1920 va deixar Irlanda del Nord fora de l’estat del sud, i dècades de repressió sistemàtica de la comunitat nacionalista van portar a la total marginació dels irlandesos de la vida pública al Nord. Des dels anys seixanta, sovint la base dels projectes comunitaris en llengua irlandesa era una ideologia radical de resistència, en particular en el cas d’una microcomunitat “Gaeltacht” al Belfast occidental. A partir de l’Acord de Divendres Sant el 1998, s’han fet més avenços, especialment en l’establiment del Foras na Gaeilge com a organisme amb la responsabilitat de promoure l’irlandès a banda i banda de la frontera de la república. L’acord també obligava el govern britànic a desenvolupar l’educació i els mitjans de comunicació en irlandès i hi ha hagut avenços significatius en ambdues àrees en els darrers anys. No obstant això, l’irlandès continua sent un punt de discussió entre nacionalistes i unionistes i va ser un dels punts clau del fracàs de les institucions de poder compartit el 2017. El 2020 es va signar un acord per a restaurar el govern d’Irlanda del Nord que contenia el compromís de millorar l’estatus legal dels irlandesos, però va quedar curt respecte a les demandes dels activistes a favor d’una llei específica de la llengua irlandesa. El progrés ha estat lent, tant a causa de les tensions pel Brexit com per la identitat cultural, i ha augmentat la pressió sobre el govern britànic perquè introdueixi una legislació sobre la llengua irlandesa a través del govern britànic, evitant completament el govern irlandès.

La legislació de la República ha tingut un efecte positiu sobre la llengua a partir de l’any 2003, quan la Llei de llengües oficials va introduir l’obligació que els organismes públics augmentessin gradualment l’oferta de serveis en irlandès. La Llei va ser el resultat de dècades de campanyes dels parlants d’irlandès a favor dels drets lingüístics, després del fracàs de l’estat per a garantir la prestació de serveis en irlandès, fins i tot a la Gaeltacht. Encara que l’irlandès es va declarar llengua nacional i primera llengua oficial en la Constitució de 1937, no es va aprovar cap legislació que donés efecte a les disposicions, i, com a resultat, alguns parlants d’irlandès van haver d’anar als tribunals per a fer efectius els seus drets. Una jurisprudència erràtica al llarg de dècades no va substituir les disposicions legislatives i després de la decisió de 1973 d’eliminar el requisit de l’irlandès per a l’ingrés en la funció pública, els grups de la societat civil van orientar la seva acció a demanar a una declaració de drets. Aquesta línia d’actuació també es veia influïda per un discurs creixent sobre els drets de les minories i la pressió a favor de la legislació lingüística en països com Gal·les, Escòcia, el País Basc i Catalunya. La Llei de 2003 no va respondre a les demandes d’una legislació que reconegués drets basant-se en la igualtat entre irlandès i anglès, sobre la base que la Constitució donava prioritat a l’irlandès. No obstant això, va establir el primer marc legal per a la prestació de serveis en llengua irlandesa, encara que en un nivell molt baix en la majoria d’organismes públics. Basant-se en el model canadenc, es va crear l’Oficina del comissionat per a la llengua irlandesa amb la finalitat de donar a conèixer la Llei i supervisar-ne l’aplicació per part dels organismes públics. Amb el pas del temps, les deficiències del marc d’actuació es van fer evidents, especialment en el desacreditat sistema d’”esquemes lingüístics” pel qual se suposava que els organismes públics havien de millorar els serveis en irlandès de manera incremental. La llei de 2003 va estar en procés de revisió durant gairebé una dècada, cosa que reflecteix la baixa prioritat política que se li donava, però la impossibilitat de proporcionar informació i serveis de salut pública en irlandès durant la pandèmia va posar de relleu la necessitat d’un canvi. La Llei de llengües oficials (esmenada), promulgada a finals de 2021, conté disposicions esmenades sobre la prestació de serveis en llengua irlandesa i es compromet a fer front a la contractació de personal bilingüe, una feblesa important de la legislació original. El 2022 l’irlandès ha obtingut l’estatus de llengua oficial de treball a la Unió Europea, cosa que dona un impuls significatiu a la llengua en un entorn internacional i ofereix oportunitats laborals d’alta qualitat als graduats de llengua irlandesa.

El segle passat també ha estat testimoni de canvis significatius en la radiodifusió en irlandès. La primera cadena de ràdio del país, 2RN (més tard Radio Éireann), va començar a emetre en irlandès el 1926 de la mà del cofundador de la Lliga Gaèlica, Douglas Hyde, però emetia majoritàriament en anglès. Les promeses repetides d’un servei de ràdio Gaeltacht al llarg de dècades no es van complir fins al 1972, quan es va crear una ràdio pirata a Connemara com a part d’un moviment local de drets civils. Raidió na Gaeltachta ha passat de ser un servei de ràdio local a tenir abast nacional sota els auspicis de l’emissora estatal RTÉ i ha reforçat les connexions entre les diferents comunitats Gaeltacht i els parlants d’irlandès a casa i a l’estranger. El primer canal de televisió d’Irlanda creat a finals de 1961 va ignorar en gran part l’irlandès i va ser criticat per una dependència excessiva de les importacions culturals angloamericanes. Va créixer la pressió a favor de programes alternatius en irlandès i, finalment, a favor d’un canal específic en irlandès, tot i que els activistes discrepaven sobre si hauria de ser un servei comunitari per a la Gaeltacht o un canal nacional per a tots els parlants d’irlandès. L’any 1987 una emissió de televisió pirata des de Connemara va atreure atenció sobre el tema i la important campanya a favor d’un canal independent va culminar el 1996 amb la creació de Teilifís na Gaeilge (TnaG), amb seu a la Gaeltacht però disponible en l’àmbit nacional. El 1999 TnaG va ser rebatejat com a TG4, el quart canal nacional i, malgrat tenir un pressupost limitat, s’ha consolidat en la consciència nacional gràcies al seu contingut imaginatiu. No obstant això, la seva audiència principal continua sent molt reduïda i el canal s’enfronta a grans reptes en el context de la creixent fragmentació dels mitjans i l’aparició de la competència digital. Els darrers trenta anys també han sorgit ràdios comunitàries en irlandès a Dublín i Belfast, les quals ofereixen espai a presentadors sovint joves i amb poca experiència que s’ajusten al perfil del “nou parlant” i parlen formes d’irlandès més hibrides. Atès el creixement exponencial dels mitjans digitals, hi ha oportunitats per a desenvolupar encara més aquestes emissores com a nuclis de connexió de mitjans comunitaris. Tanmateix, des de l’aparició dels canals específics en irlandès, la llengua ha estat gairebé totalment marginada en els mitjans de comunicació convencionals, especialment en el sector comercial.

La política lingüística irlandesa ha anat pujant i baixant al llarg del segle passat amb els canvis de govern i també els canvis en la cultura política irlandesa i les tendències internacionals de governança. La retòrica de la gaelicització i la revitalització que va caracteritzar les primeres dècades ha donat pas a una política més moderada de bilingüisme des dels anys seixanta, tot i que no hi ha proves que cap govern irlandès s’hagi plantejat mai res més que un estat bilingüe. En diferents moments històrics, la política s’ha vist molt marcada per persones clau de la política i l’administració pública, com ara l’antic Taoiseach i president Éamon de Valera, el seu net el ministre Éamon Ó Cuív i l’alt funcionari T. K. Whitaker. La política lingüística s’ha professionalitzat i internacionalitzat, amb una major atenció tant per part de l’estat com de la societat civil als contextos rellevants a l’estranger. Si bé algunes de les mesures polítiques més sòlides s’han diluït, l’irlandès conserva suports institucionals significatius que només poden somiar moltes altres llengües minoritàries: estatus fonamental en l’educació, mitjans de comunicació propis, publicacions i iniciatives artístiques amb el suport de l’estat, normalització, estatus oficial a Irlanda i a la UE, un comissionat que en supervisa la legislació, un organisme de planificació lingüística per a tota Irlanda i diversos organismes de voluntaris. Tanmateix, la feble posició de l’irlandès com a llengua parlada per les comunitats i en les xarxes, a la Gaeltacht i a altres llocs, continua sent el major repte per a la llengua. A mesura que l’estat comença el seu segon segle de vida, és hora de reorientar els esforços polítics per donar suport a tots els parlants d’irlandès, independentment del seu origen, i encoratjar els altres a adoptar i tornar a aprendre la llengua mitjançant un programa comunitari molt més vigorós del que s’ha vist fins ara. Atesa la creixent mediatització de la societat, aquest programa també requereix una inversió important en una presència digital i multimèdia millorada per a l’irlandès.

John Walsh és professor titular d’irlandès a l’Escola de Llengües, Literatures i Cultures de la Universitat Nacional d’Irlanda, a Galway. També és vicedegà d’Igualtat, Diversitat, Inclusió i Persones a la Facultat de Lletres, Ciències Socials i Estudis Celtes. La seva monografia, 100 Hundred Years of Irish Language Policy, 1922-2022 , serà publicada per Peter Lang a la primavera de 2022 en la sèrie ‘Reimagining Ireland’: https://www.peterlang.com/series/5882

https://www.nuigalway.ie/our-research/people/languages-literatures-and-cultures/johnwalsh/

Ana Celia Zentella
Universitat de California San Diego

El terme “spanglish” és una denominació molt controvertida i àmpliament mal entesa, fins i tot ara, més de 70 anys després que la paraula aparegués per primera vegada en un article de diari porto-riqueny, “Teoría del Espanglish”, de Salvador Tió el 28 d’octubre de 1948. A què es refereix? Es refereix a una barreja de dues llengües, a una tercera llengua, a un estil de parlar? Qui l’utilitza: bilingües competents o deficients? És una etiqueta positiva o negativa? Estem perjudicant els parlants utilitzant el terme? Aquestes preguntes han assolit una rellevància major en la mesura que als Estats Units els  62 milions de Latinus –que és la meva forma preferida, amb una u com a marcador de gènere inclusiu– es calcula que serà el grup ètnic més gran del país l’any 2045. Però els latinus dels EUA són molt diversos: tot i que el 62% són d’origen mexicà, hi ha vuit països que tenen més d’un milió de representants cadascun, i n’hi ha onze que en tenen més de 75.000 cadascun. Els latinus també difereixen quant a opinions: segons un estudi de la Pew Foundation del 2019, la majoria (54%) no considerava com a preferent les denominacions Hispanic o  Latino; el 47% s’identifica amb el seu país d’origen familiar (el 76% no havia sentit parlar de la denominació Latinx, una altra variant inclusiva per a referir-se a latinos i latinas, i només el 3% la utilitzava). I encara que totes les generacions creien que parlar castellà era la part més important de la seva identitat, hi havia diferències generacionals: ho era per a una lleugera majoria dels nascuts fora dels Estats Units (54%), però només per al 44% de la segona generació i per al 20% de la tercera generació o les següents van triar el castellà com el factor més important.

Si bé totes les generacions destacaven la centralitat del castellà, el cert és que entre el 2000 i el 2019 la proporció de tots els latinus que parlen castellà a casa va reduir-se del 78% al 70%; entre els nascuts als EUA, el nombre va disminuir del 66% al 57%. Molt probablement l’espanyol es continuarà perdent en les generacions futures a causa de la creixent intolerància lingüística als EUA, actitud que provoca, entre altres coses, l’augment dels atacs verbals i físics contra els hispanoparlants. Newt Gingrich, congressista republicà candidat a la presidència dels Estats Units el 2012, va atacar l’educació bilingüe castellà-anglès “perquè l’anglès és la llengua de la prosperitat, no la llengua de viure en un gueto”, i quan el també republicà Donald Trump va fer campanya per a la presidència el 2015, va insistir “Parlem anglès, no espanyol”, i va insultar els mexicans: “ Porten droga. Estan portant crim. Són violadors”. Atiats pels comentaris de Donald Trump, els delictes d’odi contra els latinos van augmentar un 176% a les principals ciutats dels EUA en les tres setmanes posteriors a les eleccions del 2016. El 2019 l’assassí de 22 persones al Wallmart d’El Paso, Texas, gairebé tots mexicans, va escampar odi contra els immigrants.

Durant dècades hi ha hagut pressió a tot el país per un ús exclusiu de  l’anglès al lloc de treball, en les relacions institucionals i en l’educació pública. Fa temps que s’ha criticat els latinus per parlar castellà, però també és menyspreat el nostre anglès, fins i tot en les polítiques nacionals. Des de l’any 1990, l’Oficina del Cens insistia a titllar d’“aïllats lingüísticament” tots aquells que no parlen “molt bé” l’anglès a casa, encara que el parlin “bé”. (L’any 2010 vam convèncer l’Oficina d’abandonar aquesta etiqueta insultant, tot i que la denominació que la va substituir –“amb competència limitada en anglès”– continua sent injusta).  El nostre anglès i el nostre castellà són menystinguts, i el bilingüisme s’ha convertit en un terme marcat ideològicament.  En la dècada de 1990 Potowski va dir que “bilingüe” era una “paraula gruixuda”, excepte si es referia als estudiants anglosaxons de classe mitjana. Ens trobem entre la espada y la pared, sense sortida. Sobretot perquè la nostra capacitat de parlar d’una manera que reveli la nostra destresa bilingüe està molt connotada negativament.

I doncs, què és l’spanglish? Dècades d’investigació rigorosa als Estats Units han documentat que l’spanglish és un estil de parla informal que es regeix per regles gramaticals tant de l’anglès com de l’espanyol. Consisteix en manlleus de l’anglès adaptats i no adaptats inserits en l’espanyol, així com calcs i canvis de codi entre l’espanyol i l’anglès que poden ser tant intraoracionals com  interoracionals. Fins i tot els nens entre 6 i 11 anys que vaig estudiar al barrio porto-riqueny de Nova York van respectar les regles gramaticals tant del castellà com de l’anglès en el 95% dels 1.685 canvis de codi per dur a terme més de vint estratègies discursives, entre les quals hi havia canviar de tema i de rol, citar, traduir, mitigar i reforçar una petició, sovint repetint frases completes com, per exemple, quan un infant de 8 anys va dir: “Parlem les dues coses. Hablamos los dos ”.

No sabem quants latinus parlen spanglish, però no és cert en absolut, com va afirmar el lingüista John Lipski l’any 2007, que el terme sigui “el més utilitzat pels no latinus (o pels latinus que més clarament crítics amb l’ús de llengües no estàndard)”. Quan el professor Adam Schwartz i jo vam demanar als nostres estudiants de la costa est i de l’oest dels EUA que entrevistessin 115 latinos de tot el país (mostra de conveniència, 2010) i els preguntessin si estaven a favor de  la denominació spanglish, la majoria hi estaven a favor (71%), el 25% hi estaven en contra i el 4% es mostrava indiferent. La variable contextual més significativa era si l’entrevistat s’identificava com a parlant de spanglish o no. La gran majoria (83%) dels parlants de spanglish (n = 84) estaven d’acord amb l’etiqueta, mentre que només hi estava d’acord el 42% dels no parlants de spanglish (n = 31). Ni el gènere ni el nivell de domini del castellà ni el lloc de naixement ni les arrels en un dels onze grups de latinus tenia una importància significativa. Més encara, la majoria dels entrevistats (94%) van definir l’spanglish en termes neutres o positius.

Algunes persones obertament crítiques amb aquesta denominació són lingüistes que reconeixen els avantatges relacionats amb el bilingüisme dels parlants de spanglish, però insisteixen que el terme tergiversa aquestes habilitats perquè remet a una llengua mixta o híbrida; Ricardo Otheguy prefereix dir-ne “l’espanyol popular dels Estats Units”. En la meva opinió, aquesta alternativa implica una rendició davant dels crítics ignorants que ataquen la denominació i la manera de parlar i fa el joc als qui privilegien la uniformitat i la imposen a través d’estratègies que condueixen a l’exclusió. A més, no representa la nostra realitat. L’”espanyol popular dels EUA” inclou moltes varietats de tot el món hispanoparlant, i els seus parlants poden parlar spanglish o no. Per a aquells de nosaltres que el parlem, a més de parlar castellà amb parlants monolingües de castellà i anglès amb parlants monolingües d’anglès, l’”spanglish” és una manera descriptiva de dir “parlem els dos perquè som tots dos”. Whitney Chappell atribueix el desacord sobre la denominació a diferents pols d’un continu ideològic. Aquells que adopten un enfocament gramatical estructuralista i generativista que aïlla la llengua del seu context social rebutgen l’”spanglish” i prefereixen centrar-se en les propietats lingüístiques del castellà, mentre que els que estudiem la vida de la llengua a les comunitats anem més enllà del que implica centrar-se en l’estructura i tenim en compte el PERQUÈ i el COM aquestes estructures s’utilitzen culturalment, així com la inversió positiva que fan els parlants d’una etiqueta semànticament negativa. La mateixa etiqueta ens obliga a enfrontar-nos a la manera com s’utilitza la llengua com a cortina de fum per a imposar fronteres nacionals i culturals i per a tapar prejudicis racials i ètnics; ens convida a discutir els contextos sociohistòrics, culturals, econòmics i racials específics que donen lloc a l’spanglish.

Les idees errònies sobre l’spanglish contribueixen a la reproducció de la desigualtat i fomenten els atacs contra aquells considerats parlants de “la llengua dels incultes”, que és “una mescla”, amb “barbarismes”. . . i està “deformat, pervertit”. Aquests insults apareixen en un llibre dedicat a l’spanglish per un professor d’espanyol d’origen mexicà, Ilan Stavans. Stavans no sols no citava cap dels lingüistes que han estudiat la sintaxi de l’spanglish, sinó que, a més, el seu diccionari, que inclou 2.073 paraules (recollides perquè algú les va escoltar de passada un parell de vegades), hi ha molts elements lèxics que són de l’espanyol estàndard, com ara fiesta, doña, Sr. i Sra. o préstecs improbables, com ara loadear (de loiter ‘rondar’) i deservear (de deserve ‘merèixer’). Només el 16% dels articles del diccionari havien estat escoltats o utilitzats per 80 autoidentificats parlants d’spanglish, però, no obstant això, s’ha citat molt Stavans en la premsa, fins i tot a Espanya.

La insistència a mantenir fronteres estrictes entre anglès i castellà, com si els bilingües fossin dos monolingües units per la llengua, ha atiat el que jo denomino LA MIGRA BILINGÜE, és a dir, els crítics que ataquen els bilingües per creuar fronteres lingüístiques, igual com fa la patrulla fronterera que persegueix immigrants que intenten entrar als EUA. Els latinus no estan sols; aquesta pràctica lingüística complexa es produeix en altres situacions de contacte lingüístic, per exemple, el franglais a Mont-real i el portuñol/portunhol a  la frontera de Portugal amb Espanya i la frontera de l’Uruguai amb el Brasil. Com si l’oprobi d’importants acadèmics, educadors, polítics i públic en general no fos suficient per a convèncer els joves bilingües que s’haurien d’incorporar a La Migra Bilingüe, la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), l’àrbitre de les normes espanyoles al món des de fa més de 300 anys, va atiar al foc amb la seva definició d’“espanglish” al DRAE el 2014.

26 Artículo nuevo. Avance de la vigésima tercera edició
espanglish. (Del ingl. Spanglish, fusión de Spanish ‘español’ y English ‘inglés’). m. Modalidad del habla de algunos grupos hispanos de los Estados Unidos, en la que se mezclan, deformándolos, elementos léxicos y gramaticales del español y del inglés.

Aquesta definició va ser rebuda amb indignació en molts cercles, i les protestes endegades pel professor José del Valle i per mi mateixa van aconseguir més de 400 signatures. Heus ací un fragment de la meva carta a l’Acadèmia Nord-Americana de la Llengua Espanyola (ANLE), que deia:

la definición va en contra de los resultados obtenidos por los lingüistas que han investigado este estilo de comunicación ….constituye una falta de respeto para los hablantes del español en los Estados Unidos….va en contra de “la visión policéntrica” que tanto predica la RAE, pero que reiteradamente deshonran.

 La resposta internacional va obligar finalment la RAE a retirar l’expressió la paraula “deformándolos”, però es van negar a reescriure l’entrada.

Moltes persones denuncien aquests atacs desinformats i erronis, incloent-hi poetes que manifesten orgull per l’spanglish de les seves comunitats. A Los Angeles, el poema de la mexicana-nord-americana Olga Angelina García Echeverría, el “Lengualistic Algo”, diu:

Qué quieren conmigo los puristas,
all tongue-tied
& sitting proper
behind fat stoic dictionaries?
I’ve already eaten the thin white skeletons
of foreign words
choked on the bones of Inglés Only,
learned the art of speaking in codes
and code switching…

….Aquí se usa lo que sirve,
el rascuache, el mestizaje,
las left-overs y lo yet to be born,
Aquí cada palabra está viva. Respira.

Los académicos me ignoran
los puristas dicen que contamino,
Webster y el Pequeño Larousse
no me conocen y Random House me escupe.
No manchen!….

I des de la ciutat de Nova York, Tato LaViera va oferir una visió porto-riquenya en “español” [sense accents]:

….now we-gente de sangre gorda,
continental travalenguas
enmixturadas cocinandose metiendole miedo a tu real academia….
….we existed before we discovered colon…
…but alas i love you Spanish
half of my lengua
part of my tongue
i’m gonna fight for you siempre
i am your humble son
que tragedia
que contra
diccion.

Aquests poetes expressen alegria i dolor bilingües, amb l’esperança que els nostres futurs fills estaran orgullosos de la seva gent i del seu anglès, castellà i spanglish. En la mesura que ens vinculem a les llengües de les nostres famílies, també aprenem a respectar totes les altres llengües i cultures. Advocar per la tolerància lingüística és cada vegada més urgent, atès el trist fet que el 50% de les 6.000 llengües que es parlen actualment al món és probable que desapareguin durant el segle xxi. Tenim una excel·lent oportunitat de posar en primer pla aquest problema cada 21 de de febrer, que declarat el Dia Internacional de la Llengua Materna per la UNESCO el 1999 a fi de promoure la consciència de la diversitat lingüística i cultural i el multilingüisme. Aquesta celebració mundial va ser reconeguda formalment per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 2002. Esteu disposats a animar la vostra comunitat a celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna?

Marcial Morera (lingüista)
Universidad de La Laguna
Rogelio Botanz (mestre xiulador)

1. Què és el xiulet de La Gomera? En essència, el xiulet de La Gomera no és més que un sistema reduït de fonemes xiulats que han emprat tradicionalment els camperols de l’illa canària de La Gomera per a xiular les paraules i les oracions de la seva llengua materna, que és l’espanyol, i fer-les així audibles a grans distàncies. La pràctica del xiulet es trobava tan arrelada a l’illa colombina que no sols s’utilitzava en àmbits pràctics de l’agricultura i la ramaderia, que eren, òbviament, els seus contextos més importants, sinó que s’estenia també a l’àmbit domèstic, al social i fins i tot al ritual, perquè s’emprava puntualment en unes certes festivitats religioses i festes populars. L’accidentada geografia de l’illa sembla haver estat la causa externa més determinant del desenvolupament d’aquest mitjà de comunicació tan singular.

Segons sembla, el sistema fonològic que ens ocupa està constituït per sis fonemes xiulats que el xiulador executa ajudant-se o no amb els dits de les mans ficats en la boca i que es basen concretament en els contrastos fònics vocal/consonant, greu/agut i interrupte/continu. Els fonemes són els següents: 1) un fonema xiulat vocàlic greu, que sona més o menys com la /a/ del castellà parlat, que s’usa per a xiular les vocals greus /a/, /o/ i /u/ i que, per això, sol representar-se en l’escriptura  amb la lletra majúscula A; 2) un fonema xiulat vocàlic agut, que sona més o menys com la /i/ de la llengua parlada, que s’usa per a xiular les vocals agudes /e/ i /i/, i que per això, sol representar-se en l’escriptura  amb la lletra majúscula I; 3) un fonema xiulat consonàntic greu interrupte o oclusiu, que sona més o menys com el fonema /k/ de la llengua parlada, que s’usa per a xiular les consonants greus interruptes o oclusives /p/ i /k/, i que per això, sol representar-se en l’escriptura  amb la lletra majúscula K; 4) un fonema xiulat consonàntic greu continu o fricatiu, que sona més o menys com el fonema /g/ de la llengua parlada, que s’usa per a xiular les consonants greus contínues o fricatives d’aquesta /b/, /f/, /m/, /g/ i /x/ i que per això, sol representar-se en l’escriptura  amb la lletra majúscula G; 5) un fonema xiulat agut interrupte o oclusiu, que sona més o menys com la consonant aguda interrupta o oclusiva /ʧ/ de la llengua parlada, que s’usa per a xiular les consonants agudes interruptes o oclusives /ʧ/ i /t/ i la consonant aguda contínua o fricativa /s/, i que per això, sol representar-se en l’escriptura  amb CH, en majúscules; i 6) una consonant xiulada aguda contínua o fricativa, que sona més o menys com la consonant aguda fricativa /ʝ/ de la llengua parlada, que s’usa per a xiular les consonants agudes contínues o fricatives /d/, /n/, /ɲ/, /l/, /ʎ/, /ɾ/, /r/ y /ʝ, i que per això, sol representar-se en l’escriptura  amb la lletra majúscula Y. Així, per exemple, una paraula com carretera es xiula com a /KAYICHÍYA/ i una frase com Dile a María que baje la caldera para la leche, com a /YÍYI A GAYÍA KI GÁGI YA KAIYÍYA KAYA YA YÍCHI/ . En tot cas, cal tenir en compte que, encara que el xiulet de La Gomera s’ha usat sempre en la societat hispànica de l’illa per a xiular la llengua espanyola, la veritat és que es tracta d’un sistema fonològic independent, que pot adaptar-se a qualsevol llengua natural no tonal.  En realitat, es creu que inicialment es va usar per a xiular la llengua berber que es parlava a les Illes abans de l’arribada dels europeus, com, segons veurem més endavant, sostenen alguns, per la qual cosa, si la hipòtesi fos certa, tindria origen prehispànic.

No tots els xiuladors realitzen aquests sis fonemes xiulats de la mateixa manera, sinó que, determinats pel context, la tradició de cada comunitat, la modalitat d’espanyol que es xiula, etc., en molts casos es produeixen amb diferències d’altura o de to d’un xiulador a un altre i d’unes zones de les illes a unes altres. En tot cas, es tracta de diferències que no pertanyen a la forma del codi, sinó a la substància de l’execució.

Òbviament, la manca de paritat entre els fonemes del xiulet i els fonemes de la llengua que es xiula (és a dir, el fet que un mateix fonema xiulat correspongui sempre a diversos fonemes parlats) determina que les paraules xiulades presentin una ambigüitat major o menor, segons els casos. Així, una paraula xiulada com /GAYÍYA/ , per exemple, pot entendre’s, si més no, en dos sentits radicalment diferents: en el sentit de ‘gallina’ i en el sentit de ‘ballena’, que només el context, el saber compartit per parlant i oient, permet aclarir. La interpretació es veu facilitada pel fet que la gent que es comunica mitjançant el xiulet (generalment, constitutiva de comunitats molt limitades) comparteix el mateix espai físic, social, i sovint fins i tot familiar, i es dedica a tasques, laborals, econòmiques i socials similars. En tot cas, la precarietat del sistema determina que els missatges que es xiulen siguin sempre missatges molt senzills, generalment reduïts a l’àmbit domèstic i professional més elemental. No és que no puguin xiular-se textos complexos. En realitat, el xiulador pot xiular qualsevol text de la llengua parlada, fins i tot els poètics; el problema és que l’altíssima ambigüitat de les paraules xiulades fa molt difícil que el receptor les interpreti sense el context adequat. Per això pot dir-se que el llenguatge xiulat és el sistema de comunicació que més clarament posa de manifest que no sols es parla amb el codi de la llengua, sinó que es parla també amb el context.

Del que hem exposat fins aquí, es dedueixen dos fets importantíssims en relació amb l’índole del llenguatge que ens ocupa:

Primer, el xiulet de La Gomera, que, com veiem, és un xiulet codificat lingüísticament, no té res a veure amb el xiulet comú, que és un tipus de xiulet absolutament convencional, sense codificació social. Per això es diu que el xiulet de La Gomera és un xiulet lingüístic, en tant que el xiulet comú o convencional és un tipus de xiulet no lingüístic.

I segon, el xiulet de La Gomera no és un llenguatge primari, sinó un llenguatge secundari, substitutiu o subrogat, com el Morse, el Braille o l’escriptura. No es tracta d’un llenguatge autònom, sinó d’un llenguatge subsidiari d’un llenguatge autònom, que és la llengua parlada. Més concretament: es tracta d’un llenguatge subsidiari del pla de l’expressió (no del pla del contingut) de la llengua materna del xiulador. Malgrat això, cal dir que entre aquest llenguatge substitutiu que és el xiulet de La Gomera i els altres llenguatges substitutius esmentats abans existeixen almenys tres diferències radicals.

Primera diferència: mentre que aquests darrers són artificials (és a dir, es basen en senyals externs o convencionals), aquell és natural (és a dir,  produeix els seus senyals mitjançant l’aparell fonador, de la mateixa manera que la llengua parlada). No és el resultat d’un acte de convenció o pacte explícit entre els seus creadors, sinó que ha sorgit naturalment al si dels seus parlants, com a desenvolupament espontani de l’instint idiomàtic. Per això no és exagerat d’afirmar que, des del punt de vista idiomàtic (no des del punt de vista cultural, òbviament), els llenguatges xiulats són els llenguatges secundaris, substitutius o subrogats més importants del món.

Segona diferència: mentre que la relació entre els senyals de llenguatges substitutius com el Morse, el Braille i l’escriptura i els senyals de la llengua que substitueixen és simètrica (és a dir, cada senyal de la llengua secundària representa una i només un senyal de la llengua primària), la relació entre els senyals del xiulet de La Gomera i els senyals de la llengua que substitueix és asimètrica (és a dir, cada senyal de la llengua secundària representa més d’un senyal de la llengua secundària). Dit altrament, mentre que els llenguatges substitutius més convencionals solen ser tan complexos en senyals com la llengua que substitueixen, el xiulet de La Gomera és molt més simple que aquesta.

I tercera diferència: mentre que els senyals dels llenguatges substitutius com el Morse, el Braille i l’escriptura són absoluts (és a dir, no articulats o opositius), els senyals del xiulet de La Gomera són relatius (és a dir, articulats o opositius), estan constituïts per oposició de trets sonors distintius, exactament igual que els senyals dels sistemes fonològics de les llengües parlades. En realitat, el xiulet de La Gomera s’organitza només sobre els tres contrastos fonològics fonamentals de l’aparell fonador, que són el contrast vocal/consonant, greu/agut i interrupte/continu. D’aquí la importància que té per a la teoria fonològica.

2. La pràctica del xiulet de La Gomera. Semblantment a altres sistemes de comunicació a distància, com les cartes o el telèfon, el xiulet s’ha dotat al llarg dels segles d’unes certes fórmules comunicatives que li són característiques. El resultat és una sèrie de veus o frases fàcilment recognoscibles en qualsevol missatge xiulat i que resulten molt eficients des del punt de vista comunicatiu. En primer lloc, tota comunicació xiulada entre dos interlocutors comença sempre amb una “veu de trucada”, que consisteix en l’emissió d’un so equiparable a “Aaaaa!”, seguit del nom de la persona amb qui es vol contactar: v. gr., “Aaaaa Antoniooo!”. La funció apel·lativa del llenguatge és, per tant, clau en la mena de comunicació que ens ocupa. Encara que totes les persones de l’entorn, sabran a qui s’està cridant, únicament la persona al·ludida respondrà a aquesta crida, amb l’emissió de la veu “fuiooooo!” , que no es correspon amb cap paraula de la llengua parlada i que s’entén com a equivalent a ‘sí, digueu!’, ‘què mana?’ o ‘què vols?’.

A partir d’aquest moment s’inicia l’intercanvi d’informació, de preguntes o peticions objecte de la comunicació. És el torn de la funció representativa del llenguatge, juntament amb l’apel·lativa, única protagonista veritable de la comunicació xiulada.

El nivell de concentració per part del receptor que requereix el tipus de comunicació que ens ocupa és altíssim. La desatenció del més lleu matís del que s’ha escoltat pot significar la pèrdua de comprensió total o parcial del missatge. Però sorprèn també la concentració de l’emissor, que, abans d’emetre el seu missatge, fa una pausa, com si estigués buscant cadascuna de les paraules amb les quals el construirà. I, efectivament, així és. El xiulador experimentat sap que, si es limita a xiular les paraules com si estigués tenint una conversa parlada, el missatge no serà comprès, per més que el repeteixi i per més que el seu domini de la tècnica del xiulet sigui excel·lent. El bon xiulador, coneixedor de les limitacions del sistema que empra, abans de començar a xiular, es posa en el lloc de qui rebrà el seu missatge, en els seus coneixements previs en relació amb el nou missatge desconegut que vol transmetre, cerca les paraules sinònimes que presenten millors característiques fonològiques per a ser substituïdes pel xiulet i sobretot tria l’ordre d’aparició de cada paraula en la frase, amb uns recursos sintàctics específics i diferents dels utilitzats habitualment en la llengua parlada.

És consubstancial al xiulet de La Gomera que les dues persones implicades necessiten confirmar amb freqüència que el missatge està arribant amb claredat. Així, és molt freqüent que l’emissor pregunti al receptor “¿Oíste lo que te dije?” , buscant que l’interlocutor li confirmi que ha comprès. Tot sovint, malgrat tots els esforços, arriba un moment en què el receptor no comprèn part del missatge que se li transmet i és llavors quan apareix en el xiulet una fórmula molt important, la fórmula “Yo no te entiendo” ,  “¿Qué dijiste, que yo no te entiendo?”  o “¡Dímelo otra vez, que yo no te entiendo!” ,  la qual cosa obligarà l’emissor a desplegar diferents estratègies per a aconseguir que el missatge acabi sent entès sense problema. En primer lloc, repetirà el text ja xiulat, intentant millorar la qualitat de l’execució. Si amb això no n’hi hagués prou, començarà a substituir alguna de les paraules originals per una altra de significació similar o oferirà explicacions complementàries, com ara referències breus a la veu que no aconsegueix fer comprendre a l’interlocutor, al·lusions al context, etc. Per a assegurar-se que ha entès bé el missatge, és freqüent que el destinatari del missatge pregunti a l’emissor si el que ell ha entès és correcte. Així, si un xiulador diu al seu interlocutor “Quiero que mañana vengas a mi casa a las cuatro de la tarde” , és possible que aquest, que ha cregut entendre el missatge, li pregunti: “¿Que si quieres que mañana yo vaya a tu casa a las cuatro de la tarde?” , i a això l’emissor respondrà utilitzant una partícula molt especial, una expressió, pel que sembla d’origen prehispànic, que sona com a “ejey” , que significa “que sí” i que, com el “fuioo!” que vam veure abans, no és traducció de cap paraula de la llengua parlada. És l’equivalent al terme “afirmatiu” que s’utilitza en les comunicacions a través d’emissores de ràdio, quan el receptor vol transmetre a l’emissor que el missatge ha estat rebut amb una certesa absoluta.

I una altra de les fórmules que gairebé del cert sentirem en finalitzar tota comunicació xiulada serà el “bueno, bueno”  amb què un xiulador transmet a un altre que la comunicació ha arribat reeixidament a la fi. És una expressió que també s’entén com a comiat, perquè el xiulador rares vegades xiula “¡adiós!”  o “¡hasta la vista!” .

Fins aquí hem parlat del xiulet de La Gomera utilitzat com a sistema de comunicació interpersonal, però hi ha una altra funció molt important d’aquest particular codi lingüístic, que és l’ús que se’n fa per a informar tota la comunitat d’una determinada notícia, succés o convocatòria que concerneix tothom. En aquests casos d’ús públic, l’emissor sol posar-se en contacte amb algú que viu a una certa distància i amb qui de manera habitual es comparteixen aquest tipus de notícies, perquè difongui el missatge o llanci a l’aire el crit “¡Que corran la voz!” o “¡Que den la voz pa’bajo!”. Es tracta d’una invitació perquè tots aquells xiuladors que escoltin l’avís, recullin clarament la informació i, al seu torn, la repeteixin, perquè uns altres xiulador situats a una distància més gran tornin a reproduir-la, fent que arribi com més lluny millor. Entre aquesta mena d’avisos comunitaris n’hi ha un que ha quedat profundament gravat en la memòria dels qui van poder escoltar-lo en la infantesa o en la joventut: són els anuncis de defuncions. Aquest xiulet, que s’emetia en fosquejar, s’inicia amb l’exclamació “Aaaaaaaa!”, que preludia la tristesa i el sentiment de la pèrdua. Quan la població sentia aquesta veu infausta, prestava la màxima atenció per conèixer el nom de la persona morta i quan i on se celebraria la cerimònia religiosa de comiat: v. gr., “¡Ha fallecido don Francisco García Chinea y el funeral será mañana, en la iglesia de Agulo, a las siete de la tarde!” .

3. Vitalitat del xiulet de La Gomera. Com en tants altres béns culturals tradicionals, des del punt de vista de la vitalitat, en la història del xiulet de La Gomera cal distingir-hi tres etapes diferents: una etapa d’apogeu, una etapa de decadència i una etapa de recuperació i promoció. L’etapa d’apogeu coincideix, òbviament, amb l’època de predomini de la vida rural tradicional, quan no hi havia cap altre procediment per a comunicar-se a grans distàncies que el xiulet. Es tractava d’una tècnica absolutament imprescindible en el desenvolupament normal del món camperol de llavors i, com a tal, es transmetia de pares a fills en els seus contextos pràctics d’ús. L’etapa de decadència comença amb la diàspora de la població rural de l’illa, la decadència de les activitats tradicionals de l’agricultura i la ramaderia i, sobretot, la irrupció del telèfon (fix, primer, i mòbil, després), que el va convertir pràcticament en innecessari, encara que molts el van continuar usant, de forma més precària, en les seves noves destinacions. Com és lògic, les limitacions comunicatives, les dificultats pràctiques i l’estigma de “cosa pròpia de gent rústica” del xiulet de La Gomera van determinar que sucumbís davant l’auge de l’abassegador competidor modern. Fins a tal punt és això així que ja en la dècada dels seixanta del segle passat aquesta enginyosa pràctica comunicativa dels habitants de La Gomera d’antany mostrava símptomes de trobar-se de debò en perill d’extinció. Finalment, l’etapa de recuperació i promoció abasta des de mitjan anys seixanta fins al moment actual. A aquesta empresa de recuperació i promoció hi van contribuir agents diversos, entre els quals cal destacar els següents: en primer lloc, certs xiuladors amants de les tradicions, que el van promocionar en classes particulars, festes populars, exhibicions per a turistes, manifestacions folklòriques, mitjans de comunicació locals i nacionals, etc.; en segon lloc, determinats etnògrafs i lingüistes canaris i europeus que s’hi van fixar i el van estudiar científicament, com Ramón Trujillo, per exemple, que va ser la persona que va revelar finalment els misteris que encloïa aquest singular llenguatge substitutiu; en tercer lloc, les associacions de pares i mares d’alumnes de l’illa, que van aconseguir introduir-lo per l’època com a activitat extraescolar en el sistema educatiu; en quart lloc, determinats polítics locals que van cridar l’atenció sobre la importància etnogràfica que tenia en les institucions públiques de les Illes; en cinquè lloc, el govern de la comunitat autònoma, que el va introduir en el sistema educatiu en la dècada dels noranta del segle passat; i en sisè lloc, la UNESCO, que el va declarar patrimoni intangible de la Humanitat l’any 2009. En el reconeixement d’aquest organisme internacional hi va jugar un paper fonamental l’esforç continuat i conscient de la comunitat portadora per la conservació i l’adaptació del xiulet als nous temps. En tot cas, cal dir que, en aquesta nova etapa, l’ensenyament i les funcions del xiulet ja tenen poc a veure amb les tradicionals. L’ensenyament, perquè actualment no es realitza de manera pràctica en els contextos originaris sinó acadèmicament, a les aules de classe, amb programes didàctics elaborats amb aquesta finalitat. Les seves funcions, perquè ara no s’usa tant per a transmetre informació pràctica del món rural com per a finalitats lúdiques i fins i tot artístiques. Una de les conseqüències més evidents d’aquesta nova pràctica del xiulet és que s’ha reduït la distància entre els xiuladors, circumstància que permet fer distincions sonores impossibles de realitzar en els seus contextos tradicionals o històrics, amb distàncies de fins a dos quilòmetres o més. Per això es pot parlar de dos tipus de xiulet fins a un cert punt diferents: el xiulet tradicional, que continuen practicant els xiuladors més vells de La Gomera i El Hierro en els seus contextos naturals, i el xiulet acadèmic, que és el que solen usar tots els nous practicants, independent de l’illa de què es tracti, en demostracions públiques, concursos i exhibicions per a turistes, el qual, malgrat partir dels ensenyaments directes de xiuladors tradicionals a les escoles de La Gomera, ha acabat sent molt més elaborat que l’anterior.

Bibliografia

Batista Rodríguez, J. J. i M. Morera (2007), El silbo gomero: 125 años de estudios lingüísticos y etnográficos, Islas Canarias: Academia Canaria de la Lengua.

Bethencourt Alfonso, Juan (1881), “Notas para los estudios prehistóricos de las islas de Gomera y Hierro. El silbo gomero”, Revista de Canarias 71.

Busnel, René-Guy (1964), Documents sur une langue sifflée pyrénéenne, Paris, SFRS.

Busnel, René-Guy (1970), “Recherches expérimentales sur la langue sifflée de Kusköy”, Revue de phonétique appliquée 14-15, pp. 41-57.

Charalambakis, Christophoros (2003), “El lenguaje silbado de Antia (Grecia)”, comunicació presentada en el I Congreso Internacional de Lenguajes Silbados, celebrat a l’illa de La Gomera, del 24 al 25 d’abril.

Cowan, George (1976) “Whistled Tepehua”, dins T. Sebeok i D. J. Umiker-Sebeok (eds), Speech Surrogates: Drum and Whistle Systems, Paris / La Haye, Mouton, pp. 1400-1409.

Classe, André (1957), “The phonetic of the silbo gomero”, Archivum Linguisticum, 9: 1, pp. 44-61.

Lajard, Joseph (1891), “Le langage sifflé des Canaries”, Bulletin de la Societé d’Anthropologie de Paris, II, pp. 469-483.

Morera, Marcial (2018), Silbo gomero o arte de hablar silbando (Realidad y fantasías), Madrid: Arco/ Libros.

Quedenfeldt, Max (1887), “Pfeifsprache auf der Insel Gomera”, Zeitschrift für Ethnologie, 19, pp. 731-741.

Rialland, Annie (2005), “Phonological and phonetic aspects of whistled languages”, Phonology, 22 (2), pp. 237-271

Trujillo, Ramón (1978), El silbo gomero. Análisis lingüístico, La Laguna-Tenerife: Instituto Universitario de Lingüística Andrés Bello.

Trujillo, R., M. Morera, A. Guarro Pallás, U. Padrón Brito, I. Ortiz Mendoza, Rogelio Botanz Parra i E. Darias (2005), El silbo gomero. Materiales didácticos, Islas Canarias: Consejería de Educación, Cultura y Deportes del Gobierno de Canarias.