Eugeni Casanova

Manitas de Plata

Ricard Baliardo, Manitas de Plata, va morir el 5 de novembre passat a Montpeller. Encara el 25 de maig anterior s’havia passejat pels carrerons de Les-Saintes-Maries-de-la-Mer, on el productor Deben Bhattacharya el va descobrir tocant al carrer a principis dels anys seixanta. El crític, cineasta i escriptor Jean Cocteau el va posar en el circuit comercial després de sentir-ne l’enregistrament. Fins al final, Manitas es va mantenir fidel al pelegrinatge anual dels gitanos a la Camarga –els últims anys ja en cadira de rodes–, sempre elegantíssim, vestit de blanc impol·lut, amb la llarga cabellera també blanquíssima.

“Manitas de Plata, dits de foc”, en deia la crítica francesa. L’actuació al Carnegie Hall de Nova York el 1965 va suposar la seua consagració. Va vendre 93 milions de discos. Mai un guitarrista flamenc havia arribat tan lluny, i fins que es va fer famós Paco de Lucía ell va ser el rei indiscutible del gènere en l’escena internacional.

El seu curiós nom artístic li havien posat els paios; per a parents i amics havia estat sempre en Blum (de blonde). El que no apareix a les biografies és que Manitas de Plata era català, “gitano català”, tal com es defineixen les desenes de milers de membres del col·lectiu que s’escampen de Niça a Bordeus i de Lió a Saint-Gaudens. Ell havia nascut el 1921 a Seta en una vella rulot de color verd adquirida al circ Boglione, com hi figurava escrit en grans lletres vermelles. El seu pare, Gustave Baliardo (de Gallardo) es va vendre l’ase per comprar-li una guitarra als sis anys, i sa mare, Antoinette Farré, l’hi va retreure tota la vida, perquè es van quedar anys sense poder viatjar.

En Blum va ser el primer dels gitanos catalans de França a triomfar com a músic, i no per atzar el darrer que ha saltat a la fama, Kendji Girac (Maillé, de cognom real; Malla a l’origen), es declara hereu seu. Aquest s’ha fet famós en pocs mesos després de guanyar el concurs ‘The Voice’ a TF1, i ara n’acaba de llançar el disc.

Entre Manitas i Kendji n’hi ha molts altres, com ara el grup Tekameli (‘t’estimo’, en caló rossellonès), de Perpinyà i Besiers, o El Mario, de Nimes, besnevot del mateix Blum. I naturalment els Gipsy Kings, el grup musical francès que més actua i més ven internacionalment. Dels seus fundadors, tres són fills d’en Manitas i quatre de Josep Reyes, “l’únic gitano del món que té una plaça amb el seu nom”, segons explica Luis Ruiz, el seu fillol, que es va criar amb ell al barri de La Roquette d’Arles. Reyes, el Porc de nom gitano, era cosí d’en Blum. Durant anys, van tocar junts pel Llenguadoc i la Provença –també a Nova York–, i Picasso va arribar a dir que Manitas de Plata valia com a artista molt més que ell. Els Gipsy Kings van començar sent justament Los Reyes.

Jesús Gimenez, un gitano català de Montauban que els va conèixer, explica que en Manitas va tocar davant d’Elisabet d’Anglaterra, “i la reina li va dir: ‘Escolta nen, vine al meu castell que te faré el regalo d’un cavall, i el Blum li respon en gitano ‘piatsa, nanai, natse!’ N’estava tip de cavalls!”. “Van fer molts diners –continua en Jesús–, el Porc anava amb Rolls Royce, però van acabar sense res; tenien una firma del Picasso i la van vendre per quatre quartos”.

Els gitanos catalans de França van fer flamenc fins que Peret els va regalar la rumba. Els Gipsy Kings van passar els dos estils per la batedora i en van treure el gènere que avui es coneix com a gipsy, una aportació pròpia a la música internacional.

Pablo Reyes, dels Gipsy Kings

Un dels protagonistes de la història, Pablo Reyes, membre fundador del grup, ho explica mentre s’escalfa en un foc al carrer al Quai des Platanes, un barri de gitanos catalans d’Arles: “Sem agafat un poc de rumba, un poc de flamenc, un poc de tango… i ho sem melanjat. El Peret ho va dire en una emissió: ‘Jo sóc creat la rumba, me els Gipsy Kings l’han ficat dins el món entier’. El Peret per nosaltres és un grand homme, un grand hom­me de la rumba”.

Els gitanos catalans van començar a migrar des de l’Empordà al Rosselló i al Llenguadoc a final del segle XVIII, i han mantingut la cultura al llarg dels anys gràcies a l’arribada constant de parents del Principat i de Perpinyà. En Pablo narra la història de la música del col·lectiu. Abans que arribessin els discos amb música espanyola, a principis dels anys cinquanta, “cantaven en gitano, en català a Catalunya —es corregeix—: ‘Avui, demà, farem una festa’ —canta i pica de mans—, coses així”. I quan van tenir discos d’en Peret, van incorporar la rumba: “És ell que l’ha inventat, la rumba. Si nantrus fem la rumba és per ell; me el meu pare cantava déjà cançons del Rafael Farina, del Manolo Caracol i del Pepe Pinto. Escoltàvem el meu pare com cantava tientos dels gitanos i això ho vam melanjar amb el ventilador, que feia el Peret, i així vam fer la nostra música”.

Una majoria dels músics gitanos catalans de França canten en castellà. En Pablo ho aclareix: “Cantem així perquè la paraula espanyola és guapa. Podem cantar català o patois, bon…, mare de Déu… I això que sabíem pas parlar en espanyol, cantàvem i en sabíem pas”.

Un dels fills de Manitas de Plata, que també es diu Ricard i és músic, esbossa un somriure quan li pregunto per què no canten en català, i improvisa una tonada: “Ara agafarem el carro i anirem a menjar l’escudella…, va pas bé això”. Ve a ser la versió calé del que Antoni de Bofarull va comentar a Milà i Fontanals el 1859 després de l’acte de restauració dels Jocs Florals: “S’ha parlat tres hores en català i ningú ha rigut”.

Els discos van ser, doncs, els que van popularitzar la música que fan ara els gitanos catalans de França. Primer va ser el flamenc o melodies aflamencades. Antonio Heredia, un músic amateur de Montpeller, gitano espanyol, i la seua dona, la catalana Paulette Bayardo, coincideixen amb en Pablo: anaven a Espanya i portaven discos de Rafael Farina, de Manolo Caracol i dels altres flamencs de moda als anys cinquanta. Abans havien sentit la música als seus veïns espanyols, amb els quals compartien ‘juergues’ (els catalans ho diuen també així). Hi incideix Tonyo Serviole, de Montpeller, català de cap a peus, nascut a Perpinyà i criat a Barcelona: “El flamenc és nostru”. I els catalans van començar a cantar les cançons en la llengua en què els arribava, tant si l’entenien com si no: sonava “guapu”, era música feta per gitanos i els permetia expressar el que sentien. Quan va aparèixer la rumba, van repetir l’operació: el Peret, el Pescaílla, Chacho del Piano… Era una música que vivien també com a pròpia. També els arribava en castellà, i això va convertir aquesta llengua en l’habitual per a les cançons.

Nadia Gimenez, amiga de l’Antonio i la Paulette, recorda que “els vells cantaven en català, hi havia pas encara el Peret; al temps del meu jaio cantaven: Munta’m a cavall, munta’m a cavall grossa vaca [haca?], / ai que sí que sí, ai que no que no, ai la vull per jo…“. La canten tots a cor, de manera que devia ser popular.

Després l’Antonio continua: Remena, remena, remena … aquí la Paulette hi posa “nena”, però ell hi diu “el bolero“. I continua: Meeè, meeè .. el teu pare se’n va al cafè. I tots a cor repeteixen aquesta estrofa. Els gitanos fan sovint broma amb “remenar el ‘buleru’ perquè ‘bul’ és ‘cul’ en caló.

El cantant més antic en la memòria del grup de calés de Montpeller va ser el Sargantana, “que jugava [tocava] en una sala per Nadal i tots els gitanos hi anaven”, segons explica la Paulette. L’Antonio l’ubica cap a 1958-1960 interpretant cançons d’El Príncipe Gitano.

Kendji, la nova revelació, no és doncs una flor d’estiu. O potser sí, perquè ell prové de l’altre extrem d’Occitània: va nàixer a Bergerac el 1996 i viu a Perigús, lluny del nucli llenguadocià i provençal que ha engendrat el gènere gipsy. Potser per això no fa música gitana en castellà, sinó que interpreta cançó lleugera en francès. El que representa una innovació és que reivindica d’una manera oberta la seua catalanitat. Ho va fer anunciant que parlaria la llengua comuna amb el primer ministre Manuel Valls, i d’una manera ben palesa en el videoclip de promoció del disc, que acaba d’aparèixer, en el qual no solament ha triat Barcelona com a set de rodatge, sinó que l’inicia amb una conversa en la llengua del país, i la foto de presentació del seu FaceBook és una imatge de la capital catalana. Això no ho havia fet cap dels ses precursors, però sí gent de la nova generació que ha crescut a Perpinyà, com el Col·lectiu Joan Pau Giné, D’ Juerga o Raft, que es reivindiquen com a moviment català. L’originalitat és que en Kendji ha nascut molt lluny de Catalunya, un indret del qual la majoria dels 2.500 gitanos catalans de la Dordonya no ha sentit a parlar mai.

Joan A. Argenter

En memòria dels darrers parlants d’una llengua^*

Vaig trobar una vella que recordava la seva llengua materna. Vaig convèncer-la que compartís els seus coneixements amb mi. Fent molts esforços, va poder recordar només onze paraules. Vaig anotar-les, semblaven udegué. Cinquanta anys abans, quan en tenia vint, no sabia ni una sola paraula de xinès. Ara havia perdut completament tot el que era propi de la seva nació, fins i tot la llengua.

(Vladímir Arséniev, Dersú Uzalà. Pel país de l’Ussuri, Barcelona: Símbol editors, 2007: 314)

És possible que el nom de Vladímir Arséniev no digui res al lector d’aquestes ratlles. És possible, tanmateix, que si el lector és un cinèfil empegueït o si per edat l’ha aconseguida, el nom de Dersú Uzalà li evoqui el personatge d’una bella pel·lícula d’Akira Kurosawa, filmada en uns paratges de gran bellesa natural: la taigà de l’extrem oriental de la Sibèria.

Arséniev no era un lingüista. De fet, era un explorador i cartògraf militar a qui es va encomanar d’endinsar-se per l’inexplorat extrem orient siberià i de traçar-ne el mapa geogràfic, la cartografia de la vegetació i l’etnografia, i de fer-hi prospeccions geològiques. Sembla que devia tenir un certa traça per tractar amb gent molt diferent, perquè en el seu trajecte se les va heure amb pobles diversos i en va cercar i obtenir l’ajut. Dersú Uzalà, un caçador solitari, nòmada i animista, d’ètnia nanai o gold, que coneixia i voltava la taigà, va esdevenir guia d’Arséniev i d’aquesta relació desigual va néixer una noble amistat entre ells: el guia va convertir-se en mestre del militar perdut a la taigà i Arséniev acollí Dersú a les seves darreries a la còmoda casa a la ciutat (Khabàrovsk). Enmig d’aquesta aparent comoditat urbana, Dersú s’hi migrava. I, malgrat haver perdut visió per a sobreviure al bosc, hi retornà, fins al final de l’existència. Aquesta relació fou objecte d’un dels múltiples llibres escrits per Arséniev i la base del film de Kurosawa.

Arséniev no era un lingüista i, tanmateix, l’observació de l’explorador amb què encapçalem aquest escrit dóna fe de la presa de consciència –ara centenària (entre 1902-1907 dugué a terme l’exploració del territori, reflectida en sengles llibres de 1921 i 1923)– d’un fenomen que en el món global és com més va més freqüent i de la gravetat del qual els lingüistes han advertit la comunitat internacional tot just fa vint anys: l’extinció d’una llengua, el seu procés d’obsolescència en la ment de generacions de parlants fins arribar al seu oblit absolut –i la consegüent destrucció de la diversitat lingüística. Si bé és cert que existeix un després de l’extinció, unes romanalles, potser les onze paraules que recordava la velleta, potser alguna dita que sabrà reiterar sense entendre-la un seu successor, potser una pregària incompleta o un vers solt d’una cançó tradicional… O bé un grapat –engrunes– de mots i de característiques gramaticals de la llengua recessiva en la llengua dominant –manlleus lèxics i estructurals, topònims… O potser la llengua restarà silent o dorment, més que no pas apagada per sempre més, fins que algú en reprengui la veu.

L’udegué o udihé és una llengua manxú-tungús; una llengua de la gran família altaica. N’era la vella d’uns setanta anys que conegué Arséniev l’última parlant? El cert és que ella, que “cinquanta anys abans […] no sabia una paraula de xinès”, potser era ja una mera “recordadora” –una de les categories inferiors amb què els lingüistes denominen els parlants segons estadis degeneratius de l’atròfia lingüística. Considerant els fets col·lectivament, no era una última parlant nadiua. L’any 2010 encara se’n comptava prop d’una vuitantena (sobre un grup ètnic de 1.660 persones): l’udegué és avui una llengua pràcticament extingida. Com tantes n’hi ha que segueixen el mateix fat sota la pressió de les grans llengües de difusió internacional o, en molts casos, d’altres llengües indígenes més potents i pròximes.

Retornem, però, al text d’Arséniev. Si el descomponem i en considerem detingudament cada oració, veurem fins a quin punt és pertinent per a la recerca de camp en aquest àmbit, per als fenòmens que s’hi produeixen i per a la significació de cadascun:

Vaig trobar una vella que recordava la seva llengua materna.

El primer pas en el treball de camp, deixant-ne de banda el disseny, és la trobada amb les persones de qui volem conèixer l’experiència vital i lingüística i de qui obtindrem dades perquè siguin documentades.

La velleta recordava, ens diu, la seva llengua materna. No és el mateix conèixer que recordar i menys que emprar i practicar amb altres parlants. Veurem, tanmateix, que el seu no és un record complet, un coneixement passiu de la llengua, sinó un coneixement incomplet. (Tothom té un “coneixement incomplet” de la seva llengua i en fa un ús limitat, però això no té a veure amb la circumstància de què ens ocupem).

Vaig convèncer-la que compartís els seus coneixements amb mi.  

Persuadir l’informant –així anomenen els lingüistes la gent que els pot aportar informació sobre fets lingüístics per ella coneguts i habituals (inconeguts o imprecisos, en el millor dels casos, per a l’investigador)– és el segon pas: guanyar-se’n la confiança i, a través d’ell o d’ella, la d’altres parlants de la llengua, altres membres de la comunitat. Convertir-los, en un mot, en font de coneixement, tant més valuós perquè es tracta del coneixement d’un “recurs escàs” –i d’un coneixement que mereix un retorn: un retorn, per exemple, en termes derivats del coneixement expert de l’investigador.

Fent molts esforços, va poder recordar només onze paraules.

La velleta que “recordava la seva llengua materna”, al capdavall no la recordava tant com semblava. Potser algú havia indicat a l’explorador que aquella vella sí que coneixia la seva llengua materna o una altra llengua forastera o, ras i curt, udegué –potser no, potser tot va ser més casual i directe. Recordar “només onze paraules” no és recordar la llengua, encara que aquestes onze solament siguin les que van sortir dels llavis de la velleta en aquell moment, perquè la memòria li va jugar una mala passada –o en veritat eren les úniques que sabia i recordava. Era, doncs, una recordadora, de fet una persona que ja no es podia qualificar ni de semiparlant. Un semiparlant és aquell que ja no parla la llengua o la parla amb molt poca fluïdesa, però encara en té un coneixement passiu imperfecte i en conserva un més gran coneixement pragmàtic i comunicatiu: sap interpretar maneres de dir i gèneres verbals de la seva comunitat de forma adequada (la significació cultural, el significat indirecte, etc.) –a diferència d’un universitari que n’hagi adquirit, per aprenentatge formal, un més bon coneixement gramatical descontextualitzat, és a dir, que sàpiga parlar la llengua, però que no conegui els usos i valors de la comunicació espontània entre els nadius que encara l’usen de forma habitual.

Vaig anotar-les, semblaven udegué.  

Arséniev no era un lingüista, però l’etnografia no li era del tot estranya i, pel que sembla, tenia una certa noció del mapa de llengües que hom podia trobar pel voltant. La seva experiència prèvia li feia reconeixedora la llengua. Informació rellevant, ja que això ens indica que en altres contrades devia haver trobat parlants d’un udegué no tan deteriorat. De fet, va tenir molt de contacte amb els udegué i sembla que en coneixia bé la llengua. I les va anotar, com a bon etnògraf –les va “documentar”. Avui existeix una lingüística documental, una subdisciplina complexa que combina la destresa en la recol·lecció de dades i la descripció lingüística amb les ciències de la computació: aquesta subdisciplina s’ocupa d’accedir al coneixement de llengües amenaçades o en perill d’extinció i documentar-ne aspectes diversos (de la gramàtica i del lèxic en primer lloc, però també del ritual, la narració tradicional o l’art verbal i altres formes habituals d’interacció comunicativa). Existeixen projectes de gran abast, finançats generosament, perquè lingüistes joves duguin a terme un treball de camp amb criteris estandarditzats de notació, gravació i transcripció de les dades aplegades. Aquestes dades són remeses més tard a una institució científica de solvència contrastada on s’emmagatzemen i arxiven, i eventualment poden ser estudiades o fins i tot, diuen, aprofitades perquè descendents dels darrers parlants nadius de la llengua la puguin recuperar –revitalitzar. Evidentment, aquesta nova lingüística documental suscita qüestions ètiques importants relatives a la propietat de les dades, als drets d’autor, al respecte a la voluntat d’uns parlants que podrien no desitjar que un estrany se’ls “endugués” un coneixement ancestral, a la responsabilitat de parlants i d’investigadors –i planteja qüestions tecnològiques de difícil previsió, com la capacitat de migració de les dades d’un sistema informàtic actual a un altre de futur, essent que els canvis tecnològics se succeeixen a gran velocitat.

Cinquanta anys abans, quan en tenia vint, no sabia ni una sola paraula de xinès.  

Cinquanta anys abans aquesta persona coneixia i practicava –potser solament– la seva llengua patrimonial. La intrusió d’una llengua desconeguda, parlada per un poble més poderós i expansiu, dins l’hàbitat dels udegué, l’havia obligada a aprendre la nova llengua a fi d’adaptar-se a les noves condicions ecològiques, a fi de sobreviure enmig de la submissió, de malalties i addiccions abans inconegudes –l’opi, la beguda–, i de la pobresa. La dona en qüestió va patir un procés d’atròfia de la seva llengua inicial a mesura que guanyava competència –probablement limitada– en la nova llengua, la varietat xinesa que fos del cas. Cada vegada necessitava més el xinès per dir més coses i cada vegada podia dir menys coses en udegué. Si aquest procés l’afectava aïlladament, podria ser un fet individual i no col·lectiu, però tot fa pensar que en alguna mesura evocava allò que s’esdevenia o s’esdevindria a un poble sencer: el progressiu esllanguiment de la llengua fins al seu oblit total i, doncs, l’extinció.

Com s’havia iniciat tot plegat? El mateix Arséniev fa una observació reveladora quan escriu: “Els nadius del Kussun no fan ells mateixos de pagesos, sinó que contracten xinesos. Vesteixen mig a l’estil xinès, mig al seu, parlen el xinès i només fan servir la seva llengua si volen dir-se coses en secret.” (p. 617) Els “nadius” a què fa referència eren udegués. En una situació ambigua –submissió als xinesos, hibridació cultural, sosteniment–, l’udegué se’ls tornava de mica en mica una llengua invisible i el seu ús s’encongia. Temps enrere hi havia hagut tants udegués a la costa que “tal com deia el vell Liurl, quan els cignes volaven des del riu Samargui a Olga, quedaven negres pel fum que sortia de les xemeneies de les seves iurtes” (p. 618).

Ara havia perdut completament tot el que era propi de la seva nació, fins i tot la llengua. 

La velleta havia perdut el patrimoni comunitari del seu poble, un heretatge cultural transmès continuadament per múltiples generacions –alhora que aquestes, transformant-lo, l’afaiçonaven– i també un fragment irrecuperable del coneixement humà acumulat per generacions de generacions.

“Fins i tot la llengua”… Sembla que hom reconeix que la llengua és d’allò tan arrelat en l’ésser humà que és l’última cosa que es perd i la primera que ens identifica com a éssers culturals i no solament biològics, nats en un entorn social i natural determinat i en el si d’un grup humà únic. La llengua és el senyal d’identitat d’un poble i de cada un dels seus membres com la veu ho és d’una persona. Ara, per bé que amb el pas i el pes dels anys la veu decaigui en tot individu, perquè és “llei de vida”, la llengua no decau mentre hi hagi generacions a qui s’ha transmès: es transforma, però no és substituïda ni es perd de forma espontània. De fet, cap llengua no en pot substituir pròpiament cap altra, ja que tota llengua és una categorització singular de la realitat, codificada formalment segons els seus patrons gramaticals i el seu lèxic, i tota llengua acompleix les funcions expressives necessàries al poble que la parla. A més, vehicula també un coneixement de l’entorn, tant natural com cultural, un coneixement socialment compartit.

Vladímir Arséniev ens va deixar un viu testimoni d’un fenomen antic i local –el desplaçament d’una llengua per una altra per causa d’una determinada correlació de poder entre grups humans. La novetat d’avui és que el fenomen es dóna a escala global i amb un ritme accelerat com mai no s’era vist.

Recordo una ocasió en què una noia coreana m’explicava com la seva gent és responsable de vetllar pels seus avantpassats d’almenys tres generacions enrere, tantes com hom n’hauria pogut arribar a conèixer, i a celebrar-los amb trobades familiars, àpats, dons i pregàries. És possible que això descrigui un culte estès més enllà de la gent i del país de la meva informant. I, posat que sigui així, caldria demanar-se: Com entendran les pregàries els avantpassats a qui s’adrecen si els qui preguen ho fan en una llengua que ja no és la que ells van conèixer, plausiblement l’única que van conèixer?

[*] Una versió inicial d’aquest text, amb aquest títol, aparegué a Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia 19(1): 235-240. El text que aquí es publica n’és una elaboració, alhora que prescindeix d’aparat tècnic. Agraïm a l’ICA el permís de reproducció. Ens cal agrair també els comentaris i aclariments de Miquel Cabal, autor de la magnífica versió catalana del llibre esmentat a la citació que encapçala aquest escrit.