8. Com esdevenen catalans els infants adoptats i els fills dels immigrants?

This post is also available in: English

Susan E. Frekko
Goucher College, Baltimore, Estats Units

 

“Parlar català permet ser acceptat com a català  en el cas de nens amb una aparença física que pot ser diferent a la d’altres catalans? A través de quins processos poden esdevenir catalans? En quines situacions es qüestiona la seva catalanitat, i en quines podrien ells mateixos triar no ser-ho? “Vaig tractar de respondre aquestes preguntes en un projecte d’investigació antropològica que vaig dur a terme a l’àrea de Barcelona del 2011 al 2015.[1] En el projecte vaig estar amb dos grups de persones que estan negociant l’accés a la catalanitat: les famílies immigrants i els nens adoptats de l’estranger. Els nens d’ambdós grups en teoria tenen accés al català, ja sigui a través de l’escola o a l’escola i a casa. Però tenen els dos grups d’infants un mateix accés a “comptar” com a catalans?

Aquest projecte de recerca va ser un desenvolupament d’un altre projecte anterior. En aquell treball, intentava entendre el que significa que el català s’hagi convertit en una llengua pública de nou, després de la seva exclusió de l’esfera pública durant la dictadura franquista. La meva tesi és que, si bé en molts aspectes el català es veu ara com una llengua pública neutra a disposició de tothom, encara hi ha molts parlants que el veuen com una llengua amb forts llaços etnonacionals, cosa que li impedeixen d’actuar com la llengua per defecte de la vida pública.

El meu interès en l’adopció va començar quan els participants del meu primer estudi, així com altres amics i coneguts a Catalunya, van començar a adoptar infants a l’estranger. Em vaig adonar que estava presenciant un fenomen social important … que em permetria continuar reflexionant sobre el català. Si el català és una llengua pública i és una identitat a l’abast de tothom, els adoptats han de tenir la mateixa oportunitat de “convertir-se en catalans” que els infants nascuts de famílies catalanes. L’auge de l’adopció internacional va coincidir amb l’auge de la immigració, sovint dels mateixos països, cosa que em va permetre dissenyar un estudi comparatiu que permetria diferenciar el lloc d’origen, l’aparença física i la llengua a casa i la cultura.

Infants que s’imaginen a si mateixos als 30 anys

Des de l’estiu del 2011 fins a la primavera del 2015, vaig utilitzar una sèrie de tècniques antropològiques per a la recopilació de dades, incloent-hi passar temps amb els participants de manera informal, observant-los, fent preguntes i realitzant entrevistes formals i reunions de grup. Aquí descriuré una tècnica que solia utilitzar per a comparar les experiències dels infants adoptats i els immigrants. Volia conèixer l’experiència de catalanitat dels joves, però no és una qüestió fàcil de demanar directament, sobretot als nens i nenes. En comptes d’això, vaig idear una activitat de grup de discussió en el qual els participants dibuixaven una resposta a una sèrie de preguntes i després explicaven el seu dibuix als companys. Aquest enfocament donava als nens l’oportunitat d’expressar-se de dues maneres diferents,de manera que s’obtenia un conjunt més ric de dades i es tenia en compte les necessitats dels nens i nenes que podrien estar més còmodes d’una manera que d’una altra. Per raons logístiques, per als nens adoptats vaig organitzar quatre reunions de grup reduït de tres infants.[2] Per als nens i nenes de famílies immigrants, vaig organitzar un grup de discussió més ampli amb vuit participants.

Vaig dur a terme l’activitat primer amb nens i nenes adoptats. Eren tots de famílies de classe mitjana-alta d’un barri de parla catalana de l’àrea metropolitana de Barcelona i havien viscut en català. A les sessions vaig dur llapis de colors, marcadors i paper en blanc. Vaig convidar els infants a fer un dibuix que respongués a les preguntes següents: “Quan tindràs 30 anys… com seràs? On treballaràs? On viuràs? Amb qui viuràs? Alguna cosa més? ” Vaig deixar-los dibuixar durant 15 o 20 minuts, insistint que les habilitats artístiques no eren importants. Els nens i nenes es van dibuixar a si mateixos en professions com ara membre d’un equip d’operacions especials de la policia, banquer, director de l’hotel, programador informàtic, enginyer nuclear i músic, i molts es van dibuixar en grans cases unifamiliars. Llavors vaig demanar als nens d’entrevistar-se entre si sobre les seves històries de vida imaginades i com havien arribat a aquell moment de la seva vida (l’edat de 30 anys imaginaris).

Exemple 1: autoretrat a l’edat imaginada de 30 anys per una adolescent adoptada de la Xina.

En la preparació de l’activitat, no vaig esmentar l’adopció, la diferència física, la llengua catalana o la catalanitat. Volia veure si aquestes coses es plantejarien soles. No va ser així. Ni un sol infant no va esmentar la seva adopció com un esdeveniment important de la vida (de fet, no el van esmentar en absolut). Els nens i nenes adoptats que participaven en aquesta activitat eren d’origen xinès i marroquí. Les persones d’origen marroquí i les persones d’origen català no són necessàriament distingibles per la seva aparença física, però les d’origen xinès òbviament sí. No obstant això, res en els dibuixos dels nens i nenes adoptats a la Xina no marcava cap diferència fenotípica. Per exemple, cap d’ells no es va representar amb els ulls ametllats i un dels infants va dibuixar ulls clarament rodons (vegeu l’exemple 1). En relació amb això, aquests nens i nenes donaven per fet el català i la catalanitat. El català és l’única llengua que van utilitzar en l’activitat i el fet que havien començat les seves vides com a res diferent a un català mai no va esmentar-se. Per descomptat, això no és sorprenent, ja que tots ells havien estat adoptats a una edat primerenca. Només quan específicament vaig treure el tema de l’adopció o la diferència física els infants van esmentar els límits de la seva capacitat per a rebre reconeixement social com a catalans (per exemple un nen d’origen marroquí de pell més fosca i cabells més arrissats del que és normal a Catalunya, va dir que els seus companys de classe li havien dit “moro”, un epítet racista).

En dur a terme l’activitat amb els nens i nenes de famílies immigrants, vaig modificar la tècnica lleument tenint en compte el fet que jo no coneixia aquests infants tant com als adoptats i em calia informació sobre les seves vides actuals. Els vaig fer dividir el paper per la meitat. A l’esquerra es van dibuixar a si mateixos ara i a la dreta, als 30 anys. Els participants procedien de famílies de classe treballadora i mitjana-baixa del Marroc i el Pakistan. Alguns dels infants havien nascut a Barcelona, ​​mentre que altres havien emigrat.

Frekko ex 2 small-web

Exemple 2: autoretrat actual i a l’edat imaginada de 30 anys per una adolescent immigrada del Pakistan.

Igual que amb els adoptats, aquests participants no es van marcar com a diferents en els seus dibuixos, amb l’excepció d’una adolescent que es va dibuixar portant un mocador al cap (vegeu exemple 2). Les seves aspiracions als 30 anys eren força similars;  entre les professions incloses hi havia membre del FBI / Guàrdia Civil, biòleg marí, treballador social i banquer –els nens i nenes no es veuen emulant les funcions dels seus pares i mares com a propietaris de fruiteries, taxistes, personal de neteja i mestresses de casa. El català no es donava per fet entre aquests joves. Els seus dibuixos i el que deien mostraven usos lingüístics diversos: alguns usaven gairebé exclusivament el castellà, i només un utilitzava exclusivament el català (perquè havia arribat feia dos anys i encara no havia après castellà) i alguns parlaven els dos idiomes amb comoditat.

Al final de la sessió, vaig preguntar sobre els avantatges i desavantatges de tenir els progenitors d’altres llocs. La majoria dels infants van assenyalar avantatges com ara viatjar i conèixer altres cultures. L’únic desavantatge, el va donar una nena de 10 anys d’edat, que es queixava que la seva mare li demanava que li fes els deures de castellà! Quan se’ls preguntava, els infants contaven casos de racisme, des de ser anomenat “moro” al fet que els diguessin de “tornar al seu país”. Quan li vam preguntar si se sentia català, un jove de 14 anys nascut al Marroc que va emigrar a Espanya als 5 anys va dir que se sentia marroquí però no espanyol o català. Una nena d’origen marroquí nascuda a Catalunya va dir que se sentia catalana i una mica del Marroc, però no espanyola. Altres nens i nenes van dir que se sentien les tres coses. I una adolescent que va néixer al Pakistan i feia poc que havia anat a viure Catalunya, va dir que se sentia pakistanesa i no catalana, però va afegir, “una mica sí perquè sé parlar el català”.

De fet, quan li vaig preguntar explícitament, “què vol dir ser català?”, una adolescent amb mare marroquina i pare espanyol va respondre: “Parlar català”. Quan li vaig preguntar si algú l’havia ajudat a sentir-se catalana, la nena marroquina de  deu anys, va respondre: “Sí, a l’escola ensenyant-nos a escriure el català”. Aquests infants veuen clarament que convertir-se en català és un procés i identifiquen l’accés al català com a clau. Aquestes dades també apunten a l’aparent èxit del sistema escolar públic: els nens i nenes semblen identificar-la com una institució que facilita més que obstaculitza la seva capacitat de pertinença. A més, la seva aspiració a professions de classe mitjana indica que creuen (correctament o incorrectament) que tenen una oportunitat d’ascens social. Els infants adoptats, per contra, no s’estan “convertint en catalans”. Tenen el català i la catalanitat com a fets establerts, tot i que experimenten casos de racisme i en privat alguns dels seus progenitors van compartir les seves preocupacions sobre què pot succeir als seus fills i filles quan abandonen la protecció de les seves escoles i barris i participen en el món amb desconeguts.

El que he descrit aquí són els primers resultats i observacions. Atès que penso fer una anàlisi més detallada, serà important parar atenció als matisos relacionats amb el gènere,  el país d’origen, la classe social i la localitat. La meva esperança és que aquesta anàlisi ajudarà als experts en ciències socials a pensar sobre la relació entre llengua, diferència i pertinença a Catalunya i més enllà.

 

[1] Aquesta recerca va rebre el suport d’una estada de recerca del Goucher College i una subvenció de Reed Foundation’s Ruth Landes Memorial Fund.

[2] D’aquests infants, tres eren amics o germans no adoptats dels adoptats. Aquesta anàlisi se centra en les respostes de nou infants adoptats.

Agenda
  • 07.04. - 30.04.2021 | Iniciativa UNESCO ‘El futur de l’educació’. Consulta oberta

    » Més informació «